CAN MORA DE SANT CUGAT DEL VALLÈS

Malgrat l’antiguitat – hi ha constància de Can Mora en aquests indrets al segle X – no trobava cap informació concreta, fins al segle XVII, al llarg del segles la casa rebrà els següents noms : Mas Plana de Gualenga, i Mas Rialls.

L’edifici de la masia, cal situar-lo al XVI.

Les formes Can [ casa d’en ] i Cal [ casa d’el ] , tant habituals a Catalunya, no tenen un significat clar i únic, en el meu cas li atorgo el següent sentit :

Can - fa referència a la PROPIETAT d’ algú que ens pots ser conegut o no.

Cal - fa referència al lloc on viu algú conegut.

Així Can Mora, quan la població de Sant Cugat superava escassament els 2000 habitants , fou adquirida per la Cia. Barcelona Traction Light i Power Company; per ser la residencia del personal tècnic que faria arribar el tren l’any 1917 a Sant Cugat del Vallès.

En els seus terrenys – profundament afectats per la infraestructura fèrria - , l’any 1914, Henry Shapland "Harry" Colt (4 agost 1869 hasta 21 novembre 1951) prestigiós arquitecte de camps de golf nascut a Highgate , Anglaterra , va projectar el primer camp superior a 4300 iardes . En aquella data es va fundar el Club de Golf de Sant Cugat , els socis inicialmebt eren els tècnics anglesos i canadencs de la Barcelona Traction Light i Power Company, als que aviat es van afegir altres anglesos residents a Barcelona, i la gent ‘benestant’ del país.

El 23 de març de 1937 el President de la Generalitat de Catalunya, Luis Companys Jover (Tarrós, Lérida, 21 de junio de 1882 – Barcelona, 15 de octubre de 1940), inaugurava en aquests terrenys el primer campament d’instrucció militar de Catalunya, amb una capacitat de 8000 homes.

L’afer Barcelona Traction Light i Power Company – que va deixar clar que Espanya [ com Argentina ] no és un país fiable, pel que fa a les inversions estrangeres – va significar que la propietat passes a mans de la cia. FECSA

De la descripció tècnica de l’edifici llegim : Masia d'estructura clàssica amb teulada a dues vessants i portal de punt rodó. La teulada té un gran ràfec i la façana es arrebossada de blanc . Ha estat reconstruïda excessivament l’any 1974 , s'hi varen obrir noves finestres i s'hi van adossar noves construccions. Té un rellotge de sol a la façana principal.

Actualment és un local de restauració.
http://www.golfsantcugat.com/publico/Restaurant.aspx

Retratava la façana de Can Mora mentre esperava - havíem quedat en aquest indret - a la Maria Vila Massagué, i el Joel Noé Diaz Vila, que em farien de sherpes.

EL FANAL TRENCAT DE LA FONT DE LA PLAÇA MAJOR DE CASTELLAR DEL VALLÈS

La trencadissa dissortadament està a la Plaça major de Castellar del Vallès, al Vallès Occidental, l’explicació però , potser ve de lluny, ho explicarem :

Barcelona superava escassament els 400.000 veïns quan es duia a terme l’Exposició universal de 1.888 :

http://w110.bcn.cat/ArxiuContemporani/Continguts/Documents/Fitxers/Documents_Exposici%C3%B31888_%201-16.pdf
http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0025659

Aquí podem situar el començament d’un període excepcional, en el que les terres catalanes veuran una eclosió d’intel•ligència, com no s’havia donat mai – ni s’ha donat més des d’aleshores – en la història de la humanitat.

L’any 1929, Barcelona que supera ja el 1.000.000 d’habitants, serà novament seu d’una Exposició Universal, que vindrà a ser la traca final d’aquella extraordinària floració de talents que – per sempre més – han meravellat al món.

http://www.raco.cat/index.php/Recerques/article/viewFile/137537/241330
http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0025657

Totes aquestes dades en venien al cap mentre retratava el fanal que hi ha al començament de la Rambla de Barcelona, abans de la Plaça de Catalunya, que s’aixecava amb motiu de la l’Exposició Universal de 1929.

l'Ajuntament de Barcelona va encarregar l’any 1922 la remodelació a l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch (1869-1956); en el projecte definitiu datat ,l’any 1925, signaven també , de Francisco de P. Nebot, Pere Domènech, Antoni Darder, Félix d'Azua, i Enrique Catá.

Els treballs s’inauguraven formalment el 2 de novembre de 1927.

El fanal té almenys dos pares : trobava en un lloc que l’havia dissenyat el mateix Puig i Cadafalch el 1923 , i en un altre que l’adjudica a Félix d'Azua; la construcció de les fonts de llum la va realitzar l'empresa local Biosca i Botey.

Més enllà de les disquisicions sobre ‘ la paternitat’ , tenia clar que aquest fanal, servia de model per la font de la Plaça Major de Castellar.

L'espai que conforma la font és de forma trapezoïdal. Un banc de pedra recorre el mur i al mig es troba la font. Aquesta està sustentada per una gran basa, amb un plint circular sobre el que es recolza la pica, sortint del seu centre s'aixeca un pilar format per un prisma octogonal. De quatre de les cares del pilar surten dos peixos i dos corns de l'abundància. El pilar està coronat per un fanal fet de ferro forjat, obra duta a terme l’any 1934 pel forjador barceloní Antoni Clavell, com els fanals que hi ha a l’entrada de la plaça pel carrer Major, dalt d’uns pilars.

L’any 1929 Catalunya endegava un declivi, que té fins i tot una plasmació gràfica en l’estat deplorable en que es troba el llum que corona la Font de la Plaça Major.

Ah!, Josep Puig i Cadafalch, tenia vinculacions familiar amb Can Cadafalch, la seva mare havia nascut en aquesta casa.

Sembla il•lògic, però la conclusió és que amb MÉS , HEM FET MENYS !!!!

ESGLÉSIA DE LES ESCOLÀPIES D’OLESA DE MONTSERRAT

Vaig aprendre força coses al Col•legi dels Escolapis de Sabadell, i em feia il•lusió en la meva visita a Olesa de Montserrat, veure – i visitar si era possible – l’edifici de l'Institut de les Filles de Maria de les Escoles Pies (les Escolàpies), del que en fou la fundadora, Paula Montal i Fornés (Arenys de Mar 1799 - Olesa de Montserrat 1889), canonitzada l'any 2000 pel Papa Joan Pau II.

El col·legi d'Olesa de Montserrat, inaugurat el 15 de desembre de 1859, va ser la setena de les fundacions fetes per Paula Montal, i l'última que va realitzar ella directament; fins el dia de la seva mort, esdevinguda el 26 de febrer de 1889, la fundadora va residir en aquest convent d'Olesa.

L'any 1983, durant el procés de beatificació de Paula Montal, les seves restes, que es trobaven al cementiri municipal, van ser identificades i dipositades en una arqueta sota l'altar de l'església.

Actualment el col·legi situat dins del nucli antic, ha esdevingut residència per les monges de major edat.

Em limitava a retratar des de fora l’edifici de l’Església que forma part del convent de les Escolàpies; adossada en un angle del conjunt, la façana fa un reclau en el carrer que s’estreny un xic més, els inevitables ‘serveis públics, made in spain’ acompleixen a la perfecció la seva tasca de deslluir la visió. Com l’edifici principal, se li atribueix un estil historicista d'inspiració neoromànica; a la façana ressalta un portal amb arquivoltes i timpà, on hi ha representats els símbols de les escolàpies sobre el fons de la muntanya de Montserrat.

El carrer amb un rètol -en llengua catalana-, està dedicat a la mare Fundadora, al costat interior, i datat l’any 1949, s’explica – en llengua castellana – de forma breu, tot el que fins aquí deixem escrit.

No tenia oportunitat d’accedir a l'interior de l'església, decorada en estil neogòtic, segons la fitxa tècnica.

EL SANT CRIST DE LLACERES A SANT CUGAT DEL VALLÈS

Anàvem la Maria Vila Massagué, el Joel Noé Diaz Vila, i l’Antonio Mora Vergés pels carrers de Sant Cugat del Vallès, dita en el període romà Octavià; els romans tenien el mal costum de canviar els noms de lloc, mentre que els àrabs es limitaven a traduir-los a la seva llengua, els cristians reprendrien el mal costum romà, i batejarien l’ indret com Sant Cugat, sens dubte pel domini senyorial del Monestir ; en el període de la darrera guerra genocida contra Catalunya, el 19 d'octubre de 1936 el nou Ajuntament “tenint en compte el sentiment general de la població, els moments de transformació que estem vivint, les noves tendències del país i el sentiment popular allunyat de tot signe d'insinuació religiosa” decideix canviar el nom de Sant Cugat del Vallès per Els Pins del Vallès, per ser els pins “una de les característiques més remarcables tant pels veïns com pels forasters” de la població. No fou una bona decisió, tota vegada que el pi és una ‘ espècie invasora’, portada fins al nostre país per substituir el bosc mediterrani de menor creixement, però adaptat perfectament a les nostres condicions climàtiques. El feixisme – recuperant la tradició romana, de la que se’n declara hereu – recuperarà la designació Sant Cugat, convertit en Cucufate, perquè aleshores fins i tot Déu, havia d’enraonar en llengua castellana, ells però, en deien, i en diuen espanyola.

Ens aturàvem davant la petita esglesiola del Sant Crist de Llaceres, d’una sola nau, té contraforts exteriors a les parets o façanes laterals; hi ha un porxo que protegeix la porta d'entrada, i la façana està coronada per un campanar d'espadanya.

Ens expliquen que al segle X quan es parla ja del terme de Llaceres; posteriorment existí el Mas Llaceres, i al 1406 hi havia en aquest indret la creu de Llaceres, que va ser substituïda per una imatge del crucificat, coneguda des d'aleshores com el Sant Crist de Llaceres al 1696.

La capella actual es va aixecar per rememorar la troballa de la imatge del Crist, i data de la meitat del segle XVII, fou inaugurada el 2 de maig de l’any 1745, aquell dia es celebrà una gran processó amb motiu del trasllat del Sant Crist que, malgrat l’esmenta’t miracle, s’havia guardat a l’església parroquial, les cròniques Diuen que hi assistiren el domer de la parròquia, els monjos del monestir i tot el poble de Sant Cugat.

Fou restaurada al 1956, moment en què l’artista Josep Grau-Garriga va fer-hi les pintures murals que llueixen en el seu interior.

Fa pocs anys la Penya Regalèssia – que s’ocupa també de l’esglesiola de Sant Medir - va fer una segona restauració; aquesta entitat és la que s'encarrega del manteniment de l'edifici religiós.

Els darrers anys s'ha recuperat la tradició de celebrar el seu aplec el dilluns de segona Pasqua.

http://www.totsantcugat.cat/ca/cercador.php?search_cci24=Recull+de+fotografies+antigues

Cercava inútilment entre les fotografies antigues, imatges del Sant Crist de Llaceres; moltes del Monestir, algunes del desaparegut Casino de l’Arrabassada, i cap ni del Sant Crist, ni de Sant Domènec.

LA CASA DEL MARQUÈS DEL MASNOU

L’arquitecte Salvador Viñals i Sabaté ( Barcelona 1847-1926) – un altre dels grans oblidats per l’enciclopèdia de Barcelona, ‘La Gran’ - aixecava aquest edifici l’any 1902 per encàrrec de Romà Fabra i Puig (Barcelona, 1875 - Donostia, 1948), relacionat amb les filatures Fabra i Coats, i com alguns dels prohoms d’aquella època, mecenes generós , destaquen de forma particular a Barcelona de l’Observatori Fabra del Tibidabo, i a la Vila del Masnou, el patrocini d’un pavelló hospitalari per a la Casa Benèfica, i la subvenció a la Societat Cooperativa de Cases Barates La Masnouense, el resultat de la qual és encara visible al carrer Amadeu I.

De la descripció tècnica, reproduïm : Edifici aïllat als quatre vents, de planta quadrangular que consta de semisoterrani, planta baixa i dos pisos segons el tram. A la façana de llevant hi ha l'entrada principal precedida d'una escalinata amb barana de balustrada acabades amb dos pilars que sustenten sengles fanals. Les obertures, sobretot de la façana principal, són arquejades i es completen amb pilastres, balustrades i arcs de mig punt. Destaquen les dues grans torres octogonals que flanquegen la façana principal, coronades amb coberta piramidal de pissarra. El parament és estucat de color vermellós en relleu imitant maons vistos, combinat amb trams llisos de color beige entorn les obertures i en el tram de la planta baixa.

L’avui anomenat Parc del Llac, era aleshores el jardí de la casa; es un espai amb elements compositius propis del neoclàssic afrancesat del final del segle XIX. Hi destaca el llac central, que dóna nom al parc. És un petit estany amb una illa al bell mig a la qual s’accedeix per un pont. A l’extrem oposat a l’entrada, va construir-s’hi un conjunt d’inspiració romàntica integrat per un mirador elevat, una cova i un salt d’aigua, que encara avui és un dels indrets amb més encant del conjunt.

Tots aquests elements estan construïts amb pedra tosca, molt característica dels jardins de l’època. També hi destaquen l’esplanada central i els corredors que envolten l’estany, així com una rica vegetació ornamental.

En agraïment pels generosos donatius atorgats a la vila, l’any 1921 el consistori el va nomenar fill adoptiu del poble, i l’any següent el rei Alfons XIII li va concedir el títol de marquès del Masnou.

Sou pregats de fer-nos arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com una imatge de Romà Fabra i Puig, primer marquès del Masnou, fill del primer marquès d’Alella; volem creure que en la seva qualitat de directiu estava present en aquesta recepció al Rei Alfons XIII.

SANT JULIÀ DE CERDANYOLA DEL BERGUEDÀ.

la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, anaven fins a Cerdanyola del Berguedà [ etimològicament ‘la petita Cerdanya’], per visitar la població i l’església de Sant, Julià que dona nom al poble, i que està situada al centre del poble.

Al voltant del temple, s'ha format una plaça de forma molt irregular, aplegant un seguit de cases rurals típiques d'aquesta zona de muntanya.

L'església de Sant Julià de Cerdanyola, era una de les moltes possessions del veí Monestir de Sant Llorenç, prop de Bagà.

L'església fou consagrada l'any 1105 pel Bisbe Ot de la Seu d'Urgell.

L’ indret patí les rivalitats entre membres de la Baronia de Pinós, que foren finalment condemnats a pagar mil sous al rector de Sant Julià pels danys causats al cremar l'església i destruir els seus bens.

L’edifici romànic fou transformat radicalment el segle XVII; amb els ‘diners d’Amèrica ‘ s’aixecava l’actual església, amb un estil que hom qualifica de transició entre el barroc i el neoclassicisme. És un edifici d'una nau rectangular, coberta a doble vessant i amb elegant i massís campanar de planta gairebé quadrat, rematat per uns elements decoratius amb volutes i dividit en registres per unes cornises. Tota l'església, traspua una gran rusticitat, sobretot pel fet de que, a l'exterior, té tota la pedra vista. Ens sobra – com dissortadament per molts llocs de Catalunya - l’embull de fils dels mal dits ‘serveis públics’.

El poble actualment és un lloc d’estiueig i turisme, s’han construït noves cases i xalets, conservant però el tarannà típic de la terra; així, sentir el so de les campanes ens alegra el matí.

El municipi és poc extens (12 quilometres), i segons les dades del cens de l’any 2009 hi havia 273 veïns – no hi ha gaires dades comparatives perquè l’nay 1945 el municipi es va fusionar per formar Guardiola de Berguedà, de al que es va desagregar l’any 1993-. Hom pensa però que el tancament de les mines va comportar una important davallada demogràfica, ja que a causa de l’accidentalitat del territori l’ agricultura és poc important, i la ramaderia té una presència residual.

A Sant Julià però conserven una festa ancestral, la Fia Faia que també es celebra a Bagà. El 24 de desembre a les 6 de la tarda es reuneixen, nens, joves i grans a la plaça de l’església amb torxes (faies), fan una rotllana, salten i les cremen fins a la consumició total mentre canten repetidament: “Fia Faia, Nostre Senyor ha nascut a la palla”

La importància d’aquesta tradició secular, ha comportat la seva inclusió com a Festa Patrimonial d’Interès Nacional.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.

CASTELLAR DEL VALLÈS. INFLUÈNCIA DE L’ART ANDALUSÍ

És un lloc comú això d’afirmar que no hi ha a res d’interessant al lloc on residim, en aquest cas concret a Castellar del Vallès [ perquè parlem d’aquesta Vila ]; fèiem un tomb el Manuel Navas Ortiz, i l’Antonio Mora Vergés, i ens aturàvem davant del conjunt de cases de números 110, 112, 114 i 116 del Passeig.

Llegim a l’Inventari del Patrimoni Històric, Arquitectònic i Ambiental :


La casa cantonera núm. 116 es formalitza amb xamfrà amb finestra als baixos i balconera a la planta pis. L’acroteri , del mot trobem al diccionari de l’ Institut d’Estudis Catalans :

1 m. [AR] [AQ] Element decoratiu col•locat als extrems o al cim d’un frontó triangular, generalment en forma de palmeta.
2 m. [AQ] [AR] Element decoratiu col•locat damunt una cornisa per a ocultar part de la teulada.

L’acroteri de la coberta disposa d’escut amb element destacat de línies geomètriques i gerros ornamentals sobre pilastres cantoneres de la barana.



El dibuix s’identifica clarament amb el que s’anomena La Rub el Hizb (en àrab : ربع الحزب ? ) un estel de vuit puntes que s'usa en el Alcorà per indicar la fi d'un capítol. En àrab, rub significa "quarta" i Hizb significa "part" o "partit", de manera que vindria a significar "quarta part". Sembla que és una representació del paradís. Curiosament aquesta és la casa número 4 si seguim la numeració del Passeig, que naixia quan era l’ alcalde D. Josep Tolrà i Avellà.

Façana lateral amb dues finestres als baixos i dos balconeres al pis.

La influència andalusí en l’arquitectura està molt present en altres edificis de Castellar del Vallès, i per descomptat en molts lloc de Catalunya, força desconeguts alguns :

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/02/la-giralda-de-larboc-baix-penedes.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2007/09/de-calders-santa-maria-dhorta.html

I mundialment famosos altres.

http://www.avinyo.cat/municipi/Cataleg_de_masies_d_Avinyo/32_el_pla.pdf

Us convidem a mirar amb ‘ulls nous’ aquesta Vila.