dijous, 7 d’octubre del 2021

IN MEMORIAM DE L’ESGLÉSIA DE SANT ANDREU DE LLORONA O LLIURONA. LA GARROTXA SOBIRANA

Matias En Mais Castanyer publica un parell de fotografies de Lliurona i la seva  dessacralitzada església de la que l’Antoni Noguera i Massa ‘, el  Jordi Fernandez i Cuadrench ,  l’Eva Bargalló i Chaves , i la  Gemma Ylla-Català i Passola, n’escriuen a : https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0412201.xml


L’església de Sant Andreu de Llorona presenta una estructura força modificada en èpoques posteriors a la seva construcció.

 

Planta, a escala 1:200, de l’església, constituïda per una nau rectangular amb un absis a llevant, originàriament semicircular, i amb la porta d’entrada a la façana de ponent.





És d’una sola nau amb la capçalera orientada a llevant i el portal d’entrada a ponent. Segons J. Murlà i Giralt, primitivament hi havia hagut un absis semicircular, del qual encara queden restes de la cornisa damunt la teulada de la sagristia que al segle XVI devia substituir aquell.


Les modificacions també devien suposar un sobrealçament de la nau; queda clarament constatat a les façanes laterals de l’edifici i de la torre aixecada a l’angle sud-oest de l’església.

 

La façana principal és orientada a ponent. És centrada pel portal d’entrada al temple. Aquest portal és format per tres arcs de mig punt en gradació. Té llinda i timpà. L’únic element decoratiu és al timpà i correspon a un període estilístic posterior al de l’arquitectura. Damunt la porta s’obre una finestra d’arc de mig punt senzilla. La simetria de la façana resta trencada per l’alçament de la torre al costat meridional. És de secció quadrada i presenta una obertura a cada una de les seves cares. Tant els murs de migdia com els de tramuntana presenten una cornisa que marca el sobrealçament posterior. El mur de migdia té tres finestres de doble esqueixada que il·luminen la nau i, vers al costat de llevant, un contrafort que no sobresurt gaire del cos constructiu.

 

L’aparell exterior dels murs manifesta una gran homogeneïtat. És fet de carreus de mesura regular i ben escairats, llevat dels murs corresponents al sobrealçament de la nau, que són fets de pedruscall.

 

L’interior de l’església és cobert amb una volta de canó seguida.

 

Les característiques del portal de Sant Andreu de Llorona es poden fer extensives a la majoria dels portals de les esglésies garrotxines. Normalment estan formats per diversos arcs en gradació amb llinda i timpà i sense decoració esculpida en molts d’ells. Els portals esculpits queden limitats, en general, a esglésies més importants corresponents a nuclis més poblats.

 

Atesa la perfecció de l’aparell dels murs, hom creu que l’església de Sant Andreu de Llorona fou construïda al segle XII. Cal constatar que una gran part dels edificis religiosos d’aquesta comarca, malgrat que parteixen d’una concepció gens complexa, presenten un aparell molt perfeccionat que contrasta amb la simplicitat de la concepció espacial.


La porta de l’església de Sant Andreu de Llorona, situada al mur de ponent de l’edifici, presenta una senzilla decoració esculpida que pot ésser datada a l’època romànica.


La decoració de la porta és formada per tres arquivoltes en gradació que deixen espai per a un timpà semicircular sobre una línia d’impostes decorada al seu pla inclinat.

 

La decoració d’època romànica és al pla inclinat de la línia d’impostes, que segueix l’escalonament de les arquivoltes. El motiu decoratiu és molt senzill i consisteix en la successió de mitges boles, de les quals sols es conserven tres a la part esquerra de la línia d’impostes.

 

Aquest tipus d’ornamentació és molt freqüent tant en la decoració d’impostes com en la decoració d’arquivoltes o frisos. Alguns dels paral·lels a la mateixa comarca de la Garrotxa són la finestra de Santa Magdalena de Maià de Moncal, on decoren una arquivolta, o les decoracions de les impostes de l’interior de Sant Miquel de Bassegoda.

 

Per a la datació d’un element tan simple cal tenir present la història i la documentació de l’edifici del qual forma part. L’església de Sant Andreu de Llorona és esmentada per primera vegada en un document del 1019 i l’estudi de l’edifici el considera una obra del segle XI amb diverses transformacions posteriors. La decoració de la porta és una prova d’aquestes transformacions que ha sofert l’edifici. Així, podem considerar que la decoració de la línia d’impostes pot ésser una obra romànica del final del segle XII o del començament del segle XIII, mentre que la decoració del timpà ha d’ésser considerada d’època posterior


A la porta de l’església de Sant Andreu de Llorona hi ha els dos batents reforçats amb una ferramenta de ferro forjat composta per set bandes horitzontals, tres al batent dret i quatre a l’esquerre. A més dues bandes verticals planes divideixen els dos batents per la meitat.


Sis de les set bandes horitzo ntals presenten als seus extrems una doble espiral. Una d’elles, situada al batent esquerre i de mida més reduïda que les altres, és completada amb dues parelles d’espirals disposades simètricament al centre de la peça. La banda superior del batent dret té els extrems acabats en tres espirals.

 

El pany és al batent dret i és format per una placa de ferro rectangular. El forrellat és sustentat per tres anelles. Cap d’aquests dos elements presenta ornamentació. Just sota el pany hi ha una maneta amb una anella de secció cilíndrica.

 

L’estat de conservació de les peces de ferro forjat que romanen a la porta és força bo. Tanmateix, per la disposició d’aquestes, cal suposar que manquen alguns elements.

 

És difícil donar una datació més o menys exacta, atès que es tracta d’un model que es repeteix sense gaires variacions en un període de temps força llarg en esglésies de caràcter rural, fora de l’àmbit d’influència dels corrents estilístics. Aquest tipus de decoració es troba en esglésies datades tant del segle XII com del XIII

https://www.ara.cat/comarquesgironines/lliurona-poble-que-aconseguit-reneixer_1_1813883.html


L’escola es desenvolupa en rulots. Costa d’entendre que amb la diversitat d’usos que té l’església, no reservessin un lloc per a fer escola, oi?




L'any 2013 l'Ajuntament d'Albanyà inicia un projecte per restaurar diferents parts d'aquesta església, amb l'objectiu que els veïns de Lliurona en puguin fer ús.

 

L'edifici, tot i que és propietat del bisbat, es troba desafectada i per tant no hi ha oficis religiosos.


Des de la seva desafecció el 2017, l'església s'ha convertit en un espai públic per la comunitat que ocupa els habitatges de l'entorn. Aquests han reconvertit la nau central en diversos espais, com una biblioteca, espai d'intercanvi de roba i un espai d'oci a la zona de l'altar. L'espai de la sagristia s'ha reconvertit en un bar, desdibuixant totalment l'espai.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=17850


Bassegoda és un petit nucli de població muntanyenc de l'antic municipi fronterer del mateix nom, al qual pertanyia també Lliurona. Aquest en va ésser desagregat de la comarca de la Garrotxa per a ser agregat al municipi d'Albanyà.


 Per consegüent, va canviar de comarca administrativa a l'Alt Empordà, el que és una esmena de la divisió administrativa de la Generalitat (1936) que era més respectuosa amb la seva vinculació històrica, ja que Bassegoda i els altres petits nuclis que integren el seu terme tenen l'origen en el monestir benedictí de Sant Aniol d'Aguja.


La mal dita “ taula de diàleg” deixava clar que dissortadament a Catalunya no li calen els “ enemics exteriors”, oi?.

 

 

 


dimecres, 6 d’octubre del 2021

SAFAREIGS DE LA FONT NOVA. SABADELL

 

El tractament recuperador de les lesions que patia el dia 7.09.2021 em duien fins a Sabadell, volia reclamar més temps de tractament “ humà” per part dels professionals de la fisioteràpia, i menys “ corrents”.  En un primer moment, al proppassat setembre,  quan el metge em donava l’alta, em va semblar sentir al “Josef Mengele”, ,  que  em deia “ si tens  diners, et podràs pagar un bon fisioterapeuta”, no li faltava raó al jove medicastre, als centre de recuperació dissortadament, els malats son molts, i això tant per als que deriva el sistema públic de salut, com les mútues privades.


Espero que d’alguna cosa servirà la meva reclamació.


Quan sortia al carrer plovia, em costa encara aguantar el paraigua amb la mà dreta, i us podeu imaginar quan difícil em va ser resultar retratar amb el mòbil l’edifici  del carrer Font Nova , 36 / carrer de Les Paus ,35, conegut com SAFAREIGS FONT NOVA






Feta la feina pensava en un embarbussament que es deia en la meva infantesa “de ploure prou que plou, però pel que plou, quan plou,  plou poc”.


Llegia a la dècada dels anys 20, del segle XIX ,  es produeix un eixamplament del barri de la Salut, i els nous estadant demanen noves fonts per proveir-se d'aigua.


Així doncs, l'1 de novembre de 1829, en Joaquim Mornau d'Amat  - ens agradarà tenir noticia del lloc i data de naixement i traspàs a l’email castellardiari@gmail.com  -  dóna a l'Ajuntament un tros de terra situat a l'indret dit de les Planes d'en Macià, amb les condicions de fer-hi un rentador públic i una font.

http://monacodebacardi.com/julio/site/doc21100.html


El primer safareig de la Font Nova data de 1837, tot i que altres fonts el situen el 1833 i fou construït mitjançant els dines obtinguts per la venda de tres plomes (mesura) d'aigua als fabricants Pau Turull i Josep Sardà.  Ens agradarà tenir noticia del cognom matern i del lloc i data de naixement i traspàs a l’email castellardiari@gmail.com


Trenta anys més tard el consistori acordà aixecar un mur de nou pams per tal de tancar la pica, aixó es fa a causa de diferent queixes rebudes per conciutadans que titllaven el pas per la zona com a immoral.


El projecte  de l’arquitecte MiquelPasqual i Tintorer (Sant Feliu de Llobregat, Baix Llobregat, 1849  Barcelona, Barcelonès, 1916 ) per  tancar i cobrir el safareig es va iniciar l'any 1892 i les obres es varen dur a terme l’estiu de 1893.



A partir de 1862, l'Ajuntament va nomenar dos encarregats per a la neteja dels safareigs.


Posteriorment, l'encarregat del safareig fou en Josep Juan i Muns - ens agradarà tenir noticia del lloc i data de naixement i traspàs a l’email castellardiari@gmail.com  -, que va tenir la concessió dels safareigs des de l'any 1908 fins a la dècada dels 50, amb l'arribada més o menys generalitzada de l'aigua corrent a les cases, entrant així en desús.


 El safareig era un servei públic, de manera que s'hi tenia lliure accés, tot i que la persona encarregada de la concessió oferia uns serveis alternatius que eren remunerats, com ara els serveis de bugada, la vigilància de cubells de la roba en remull, la venda d'aigua calenta, el sabó i el lleixiu que el mateix Josep Juan fabricava.


El safareig s'obria cada dia de la setmana, i el seu horari era de set del matí fins a la posta del sol. Cada pica tenia la seva funció unes eren per esbandir i altres per ensabonar, al mateix temps unes es destinaven a la roba de color mentre que l'altra estava destinada a la roba blanca.


Quan hi havia una malaltia infecciosa era obligatori rentar la roba dels malalts en una pica a part per no propagar la infecció.


Tal com va tot plegat, amb un percentatge creixent de forma quasi exponencial de pobresa, no sembla desassenyat pensar que aquesta mena d’equipaments públics tornaran a ser necessaris, oi?


Amb penes i treballs, amb la carpeta dels papers dels metges i el paraigües,  arribava fins a la parada de l’autobús.  Us podeu imaginar les ganes que tinc de tornar a la normalitat ?.

dimarts, 5 d’octubre del 2021

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE CIVIS, ADVOCADA A SANT ROMÀ. LES VALLS DE VALIRA. L’URGELL SOBIRÀ. LA VEGUERIA “ IN PECTORE” – FINS QUAN SENYOR ? - DELS PIRINEUS

 

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  que exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades,  i l’Antonio Mora Vergés establien una joint venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,  en matèria de divulgació del Patrimoni històric, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?


En aquesta ocasió visitava Civis que fou municipi independent fins a l’any 1970, i que  comprenia els pobles d'Argolell, Arduix, Asnurri i Os de Civís.


Des d'aquella data,” manu miliatari” forma part del municipi de les Valls de Valira com a Entitat Municipal Descentralitzada.


De la seva església parroquial, advocada a Sant Romà, n’escriu la  Maria Lluïsa Cases i Loscos a :




https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0605601v.xml

L’església actual és un edifici rectangular amb un campanar de torre potser del segle XVII; l’església però, ha estat reconstruïda més recentment, com ho revelen els seus murs que es perllonguen més enllà de la façana i una capella quadrada, potser d’aparell més antic. Eclesiàsticament, l’antiga parròquia de Civís depèn de la parròquia d’Arcavell.


El lloc de Civici apareix esmentat en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, juntament amb l’església, l’any 1084, en la venda d’unes terres “in apendicio de Sancto Romano de Zevic”.

 

Possessió dels Caboet en feu de l’església d’Urgell, passà posteriorment als seus hereus, els vescomtes de Castellbò. Al Spill… d’aquest vescomtat, del 1519, la vila de Civís era vila closa i era integrada a la batllia i quarter de Ciutat.

 

L’església de Sant Romà de Seviç fou visitada l’any 1312 pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona. El capellà d’aquesta església figura en la relació de la dècima de l’any 1280 i un segle més tard, en el llibre de la dècima de la diòcesi del 1391.




La retratava A.Moras, l’Antonio Moras Navarro, al que li deu si més no la comarca un reconeixement a la seva excel·lent  tasca en la divulgació del Patrimoni Històric l’any 1983


Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,   recordeu SEMPRE  que  en matèria de divulgació del Patrimoni històric, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.


Evitant els col·lapses de tràfic en aquesta país mancat d’infraestructures viaries, de forma esglaonada veniu a l’Urgell sobirà, a la Vegueria “ in pectore “ dels Pirineus


dilluns, 4 d’octubre del 2021

IN MEMORIAM DE SANT PELEGRÍ DE BAGÀ. EL BERGUEDÀ

Les restes de l'antiga capella de Sant pelegrí, que retratava la Josefina Casadesús Bascompte,   es troben al camí a Paller de Baix, una mica abans d'arribar, a la riba dreta del torrent de Paller i al peu del camí; a uns 300 metres del santuari.




Es troba en un lloc en que el terreny fa un desnivell, per tant es va aterraplenar l'espai que ocupa l'edifici per tal d'adaptar-lo.


Es conserva part del mur perimetral que permet veure un edifici de planta rectangular (6,8 x 3,8 m), sense absis i amb un porxo davant de l'entrada.


 Els murs estan fets amb pedra sense treballar unida amb morter de calç, fan uns 70cm de gruix.


 Es trobava coberta de vegetació fins que l'any 1999 un grup de persones de Bagà es va dedicar a netejar l'entorn deixant al descobert les ruïnes


Mn. Joan Serra i Vilaró (Cardona, 24 de març de 1879-Tarragona, 27 d'octubre de 1969) , l’any 1930  esmenta aquestes ruïnes com pertanyents a un antic temple de Sant pelegrí, i el considera anterior a la construcció del santuari de Paller, és a dir, anterior al segle XVIII





Sembla més probable la seva relació amb la reconstrucció del santuari de Paller de Dalt amb estil renaixentista a finals del segle XVII, com una capella al camí cap al santuari com a lloc de repòs i aixopluc. En construir-se el nou santuari de Paller al lloc dels Banyadors l'any 1747, aquesta capella possiblement perdé la seva utilitat i la pedra i teules d'aquest edifici s'utilitzessin per la construcció de Paller de Dalt.


El 1774 el fuster que treballava a Paller va arreglar un quadre de Sant Pelegrí que havia en aquesta església.


 L'any 1999 un grup de voluntaris baganesos va fer una neteja de les ruïnes de Sant Pelegrí.


Evitant els col·lapses de tràfic en aquesta país mancat d’infraestructures viaries, de forma esglaonada veniu al Berguedà.


diumenge, 3 d’octubre del 2021

ERMITA DE SANT ANTONI ABAT. SANTA COLOMA DE CERVELLÓ. EL LLOBREGAT JUSSÀ.

 

L'ermita de Sant Antoni Abat, al terme de Santa Coloma de Cervelló, a la comarca del Llobregat jussà,  és un edifici de planta rectangular de nau única, amb la façana d'accés orientada a nord-est, coberta amb volta de canó una mica rebaixada i un acabat exterior ondulat fet de formigó armat, coronat per una creu.





L'interior està arrebossat, pintat de blanc, i té un sòcol de pedra de més d'un metre d'alçada. Sota coberta hi ha una línia d'imposta composta d'una cornisa de petites mènsules d'on arrenca la volta de la nau. La pavimentació està composta per rajola ceràmica vermella.




Exteriorment, les façanes són de maçoneria arrebossada amb morter de calç en alguns punts i, en d'altres, amb morter de ciment pòrtland fruit de reparacions que s'hi han dut a terme. Les cantonades són de carreus d'arenisca vermella vistos, que també són presents delimitant les dues portes d'accés a l'edifici i definint una línia sota la coberta de la façana principal.


L'edifici està situat sobre una banqueta que es pot observar a la façana sud-est. Per accedir a l'interior s'han de pujar quatre graons i entrar per una porta amb arc de mig punt definit amb dovelles. Al damunt hi ha una inscripció amb la data 1958, any de l'última reconstrucció. A cada costat de la porta hi ha un banc de pedra adossat a la façana. Damunt la porta hi ha un òcul emmarcat amb pedra vista.


A la façana posterior també hi ha una porta d'entrada, rectangular, delimitada per carreus de pedra que permet l'accés a una planta semisoterrada que correspon a l'antiga cisterna del Castell. Per sobre aquesta porta també hi ha i un petit òcul.


A l'entorn hi trobem una zona formigonada amb unes escales amb baranes metàl·liques que permeten salvar el desnivell existent al sector sud i que esdevenen un mirador excepcional del territori.


L’edifici actual és fruit d'una reconstrucció feta el 1958 per iniciativa popular i amb pedres de l'antiga església i del castell. De fet, està parcialment construïda sobre l'antiga cisterna del recinte defensiu. Ens agradarà tenir noticia de l’autor “intel·lectual “  de la reconstrucció, i àdhuc de qui feia el projecte tècnic a l'email castellardiari@gmail.com .


Actualment s'hi celebra l'Aplec anual de Sant Antoni, que té lloc l'últim cap de setmana del mes d'abril

https://patrimonicultural.diba.cat/element/ermita-de-sant-antoni


Furtar la informació relativa als arquitectes i/o artesans que participaven en una obra, qualificada ara com Bé cultural, és una més de les formes de “ dessolar la terra” que s’enginyaven  els enemics de Catalunya

  

Ens agradarà rebre més informació a l’email castellardiari@gmail.com

dissabte, 2 d’octubre del 2021

CAPELLA DE LA MAREDEDÉU DE LES NEUS O D’EUROPA. SABADELL

 La necessitat em portava fins a Sabadell, per recuperar-me dels efectes de la terrible caiguda que patia el dia 9.07.2021 ,  em calien els serveis dels fisioterapeutes. 

 

Està clar però, que “la cabra sempre tira a la muntanya”, i amb el mòbil – encara no puc manipular la càmera fotogràfica, retratava la capella de la Maredéu de les Neus o d’Europa, des del Ravals de Dins.





Mossèn, Josep Maria Viñolas Esteva, publica els Goigs d’aquesta imatge :




https://algunsgoigs.blogspot.com/2012/08/goigs-la-mare-de-deu-de-les-neus_8.html


L’advocació de la Marededéu de les Neus, o d’Europa, advocació que li atorgava el bisbe, Guillem Caçador (Vic, 9 d'octubre de 1510 - Barcelona, 13 de novembre de 1570), el és de març de l’any 1562, com bé recull l’Antoni Bosch i Cardellach (Sabadell, 12 de gener de 1758 - 25 de gener de 1829) en el seu llibre “ MEMORIAS DEL SABADELL ANTIGUO”


Els sabadellencs –una espècie en greu perill d’extinció – eren, i potser encara ho son, molt devots de la Maredéu de les Neus :

https://www.diaridesabadell.com/2020/07/28/ciutat-ascens-ce-sabadell-neus/


Li encomanava a tots els que  per un o altre motiu, pateixen, i per la seva intercessió feia arribar a l’Altíssim, la meva sempiterna pregaria, Senyor; allibera el teu poble ! 


divendres, 1 d’octubre del 2021

IN MEMORIAM DE L’EDIFICI QUE ACOLLIA EL CONVENT I ESCOLA DE LES CARMELITES DESCALÇES A ULLDECONA. EL MONTSIÀ.

 El Manolo Fernández Costa publica una fotografia de l’edifici entre mitgeres amb façana al carrer Major i pati posterior, compost de planta i un pis que fins l’any  1971 l’edifici va funcionar com a convent de Carmelites descalces, establertes a Ulldecona el 1899 i dedicades a l’ensenyament i la sanitat.

L’any  1969 van tancar el col·legi i tres anys més tard van abandonar la població, passant el seus arxius a Roma.

Aquest edifici és el mateix que anteriorment havien ocupat les monges de la consolació, entre els anys 1864 i 1870, utilitzat anteriorment com a hospital municipal.

Quan van marxar les monges carmelites va ser utilitzat com a magatzem municipal.

Patrimoni Gencat ens diu que  l’antic convent ha estat reformat modernament,  conserva però,  la seva estructura a la majoria de sectors. La capella no ha estat remodelada, no obstant es troba força degradat doncs fou magatzem municipal. Es de planta rectangular de 5 trams coberta amb una volta apuntada amb els trams separats per una motllura sobre mènsules. En el sector del presbiteri es cobreix amb volta de creueria. El primer tram es ocupat pel cor. Es conserva l’estructura de fusta d’un retaule neogòtic, força malmès i amb petits medallons on s’inscriuen escenes de la passió. Els murs interiors estan arrebossats i pintats simulant carreus. A la façana es veuen dues portes, un balcó i una obertura circular al nivell del cor.

Sobre la porta d’accés a la capella es conserva un antic escut de la vila, actualment poc perceptible.

Ens agradaria confirmar l’advocació de la Capella, i si fos possible rebre alguna fotografia de l’època en que tenia usos religiosos.

Aneu a Ulldecona.