Sant Joan de Cabestany, a Montoliu de Segarra.

Tornàvem de Vallfogona de Riucorb, on havíem assistit a l’acte de presentació de valldelcorb.info la web que des d’inicis d’agost d’aquest any 2.009, obrirà – metafòricament – un ampli finestral des de que el món podrà veure i conèixer les meravelles d’aquest indret privilegiat.

La façana de Sant Joan de Cabestany , poble del municipi de Montoliu de Segarra (Segarra), als altiplans que separen les valls dels rius Cercavins i Corb, en va cridar l’atenció , i desviava el meu vehicle per ascendir fins la petita població.

L’estructura del temple permet sostenir la hipòtesi d’una primera construcció preromànica, que serà parcialment refeta en dates successives.

Quan a les dades històriques, força minses, trobem :

El lloc és esmentat ja al s X.

L'antic castell de Cabestany fou adquirit, amb el poble, pels hospitalers el 1273, i n'obtingueren el mer i mixt imperi el 1381.

L'agregat de Cabestany es troba al sector meridional del terme. Forma un grup de poques cases. L'església parroquial de Sant Joan conserva molts dels seus trets romànics, però ha estat reformada en èpoques posteriors. En els carrers es veuen arcs i altres elements de pedra medievals. Sota el poble hi ha una font d'aigua abundosa.

Un gos menut i nerviós, sembla preocupar-se per la nostra acció de recollir imatges del indret.

Intentarem en algun moment del futur tornar a Cabestany, per visitar detingudament l’església quines claus ens consta custodia una veïna.

© Antonio Mora Vergés

El Castell de Samalús (Can Bori)

Construcció mitjaval situada prop del nucli de Samalús.

Es tracta de l'antic mas de Can Bori convertit a principis del segle XX en un fantasiós castell. De planta rectangular, consta de tres pisos, el darrer coronat amb merlets, matacans i gàrgoles. A la façana de pedra destaca el cos central amb portal d'arc apuntat, al seu damunt tres finestres neogòtiques separades per fines columnes i a la part superior una finestra trilobulada flanquejada per dues torres adossades al mur i cobertes de pissarra.

A dreta i esquerre del cos central presenta unes obertures disposades simètricament, les del primer pis d'arc conopial. També a l'esquerre s'alça una gran torre rodona. A la façana de migdia i al primer pis conserven dues finestres datades del s. XVI; la més gran amb calats que representen motius vegetals i rostres humans.

SANTA EULÀLIA DE CORRO D’AVALL.

Dades d’interès :

Corró d'Avall la carretera actual segueix el traçat de l'antic camí ral.

Hi ha la casa del comú, del 1912 (abans el comú no tenia local propi), obra de l'arquitecte Albert Joan i Torner. És un magnífic edifici modernista, amb les escoles annexes, al peu de la carretera nacional.

El terme de Corroneés esmentat des del 984. El 989 són documentats Corrone Subteriorei l'església de Santa Eulàlia. Del 1104 és la consagració, pel bisbe Berenguer de Barcelona, de l'església parroquial antiga (que es conserva transcrita al registre de les Dotalies de l'Arxiu Diocesà de Barcelona) la qual, restaurada a la fi del segle XVI amb l'afegiment d'unes capelles cobertes amb volta d'ogives, fou cremada el 1936 i destruïda el 1939, juntament amb els altars de Sant Isidre i del Roser, barrocs, que posseïa.

L'església parroquial actual, dedicada a santa Eulàlia de Mèrida, fou beneïda el 1954, té planta de creu grega i una cúpula al creuer. Té tres naus separades per columnes amb capitells corintis; la nau central és coberta amb volta de llunetes i les naus laterals i els braços del transsepte amb voltes d'aresta. La imatge que s'hi venera és obra de l'escultor Frederic Marès.

CANÒVES i SAMALÚS

El nom de Cànoves apareix citat per primera vegada l'any 1002 en una butlla de confirmació de béns del monestir de Sant Cugat del Vallès, perquè aquest monestir tenia béns dintre del terme i l'església parroquial de Sant Muç.

Malgrat tot, s'han trobat moltes restes d'èpoques més antigues, entre les quals mereixen esmentar les restes d'un poblat ibèric, habitat entre els segles IB i III aC, a puig Castell, sobre can Flaquer i Can Pujades, a la zona de Samalús. Especialment, esmentar un petit tresor de 40 monedes ibèriques de bronze en bon estat de conservació, la majoria de la seca Lauro, que circulaven pel país entre els segles III i I aC Aquestes van ser trobades cap el 1959 en arrancar un claper de pedres en terrenys del molí de Can Ribes. Es tracta d'unitats de bronze que tenen a una cara el cap d'una divinitat ibèrica, segurament del déu de la guerra Ares o el Mart romà, i l'altra cara, un cavaller amb palmeta i a sota una inscripció en lletres ibèriques que diu "eusti", que equival a la tribu dels ausetans, centrats en l'antiga ciutat d'Ausa, ara reemplaçada per Vic.

També han aparegut tombes de lloses prop de Cal Mestre, de la capella de Santa Eugènia i en un camp tocant al turó de la Ferreria, damunt del cementiri de Cànoves, que poden datar-se de l'època alta-mitjaval. És igualment conegut el forn iberoromà anomenat el Forn de la Pega.

El territori de la parròquia de Cànoves depenia jurisdiccionalment del Castell de Cànoves, conegut des del 1113. Més tard en depenia, també, el terme de Samalús. Si bé en un principi aquest pertanyia al domini reial de La Garriga, aquest va passar a les mans dels Centelles, fet que el va unir a la batllia de Cànoves, poble del qual encara en depèn.

Samalús es va unir, en l'aspecte administratiu, a Cànoves el segle XIV, però s'erigí en batllia o municipi independent des de mitjan segle XVII fins a mitjan segle XIX. El seu centre històric és la parròquia de Sant Andreu de Samalús, situada al peu de la carretera de La Garriga a Llinars del Vallès. El lloc és àmpliament documentat des del 1002 i hi tenia importants béns la canònica agustiniana de Santa Maria de Manlleu.

Del Castell de Cànoves, situat al peu de la carretera de Vallforners, no en resta més que un munt de runa força notable que, a més del mur amb les obertures d'antics finestrals, té dintre del seu perímetre altres murs força alts. Inicialment el castell pertanyia a la família de Cànoves: si bé no surt citat fins el segle XVII, se sap que l'any 1113 pertanyia a Ramon Guillem de Cànoves i el 1157 hi residia Adalgars de Cànoves. A finals del segle XII va passar a la família Bell-lloc, que el posseïren durant els segles XIII i XIV, segons sembla pel casament d'Elisenda de Cànoves amb Bernat Bertran de Bell-lloc. Això ho indica, el fet que Simó de Bell-lloc hi volia edificar una capella el 1319 i obtingué el permís per fer-se dir missa en una cambra del castell. Aquesta capella provisional va estar en ús molts anys, ja que el 15 de juliol de 1322 el bisbe Ponç de Gualba hi va tonsurar dos clergues. A partir de mitjan segle XV va passar per diferents possessors (Huguet d'Ampúries el 1345, Guerau de Queralt el 1376), però sembla que els senyors no varen residir més al Castell.

Acabada la pesta negra (1348-60) el terme de Cànoves tenia 58 famílies. Cap el 1380 el Castell i tot el terme de Cànoves van passar a ésser propietat d'Eimeric de Centelles i dels seus condescendents, els barons i més tard comtes de Quirra, fins a temps moderns.

Es conserva una sentència de la Reial Audiència del 1835, sobre l'ús de les aigües de la riera, en la qual se cita un precari de l'any 1757 que concedia l'usdefruit de les aigües de la riera a la comtessa de Centelles. Entre la documentació dels Centelles es veuen moltes notícies dels batlles de Cànoves que rendien comptes o acudien a la vila de Centelles, on residien els seus senyors per a solucionar problemes de govern del terme. El Castell es trobava en runes i deshabitat en el moment d'arrendar les terres i els casals a Pere de Congost cap el 1557.

Rafel Rosaura i Pacareu
geògraf

Hi ha molt per a veure. Únicament a tall d’exemple em fen un breu extracte :

l'esglesia de Sant Muç de Canòves

L'Església de Sant Andreu de Samalús
El santuari de la Mare de Déu de la Salut ( també de la font de la salut)
La Capella de Sant Salvador de Terrades
La Capella de Santa Eugènia
El Castell de Samalús (Can Bori)

SANT MARTÍ XIC, DIT TAMBÉ SANT MARTI DE VOLTREGÀ

Des de l’ermita de Santa Perpètua de Vespella es veu, a la mateixa alçada, en un turó a 7 Km. i mig de distancia, una ermita que es diu Sant Martí Xic. La mirava des d’ aquell indret i sentia un gran desig de visitar-la.

Del lloc en diu l’entrada de l’enciclopèdia : Sant Martí Xic[Sant Martí del Castell]

Nom donat a l'antiga església de Sant Martí de Voltregà, romànica, del municipi de les Masies de Voltregà (Osona). És situada en un collet sota les ruïnes del castell de Voltregà (854 m alt). Fou erigida vers el 1097 i tingué la categoria de parròquia fins al s XIV, que es fusionà amb la parròquia de Sant Hipòlit de Voltregà. Es conserva sencera, però en estat ruïnós.

El diumenge de ram, també dia de Santa Irene, no volia quedar-me a casa i vaig pensar que era un bon dia per satisfer el desig de visitar l’ermita de Sant Martí Xic.

No m’havia posat d’acord amb ningú per a fer aquesta sortida, ja que va ser una decisió imprevista causada per un desig contingut durant algun temps, vaig agafar el cotxe, i jo sola em vaig dirigir cap a Sobremunt, fins que vaig trobar el cartell que anuncia Santa Llúcia i Sant Martí Xic, a l’esquerre de la carretera.

Arribant a Santa Llúcia, el camí continua a la dreta sense asfaltar; uns 5 km. Finalment s’hi arriba per una franja de terreny. Les vistes són impressionants a banda i banda del camí. Vaig passejar fins a l’ermita i després vaig pujar al antic castell, del qual malauradament, queden només unes parets de pedra. Algú hi ha posat la senyera.


Era un dia assolejat i vaig gaudir de la pau que sempre em fan sentir les pedres treballades per homes que van deixar en elles els seus neguits i fantasies, i que van passar per aquesta vida deixant, la seva emprenta en les roques tallades.

Després de prendre algunes imatges, vaig tornar a casa amb el desig d’anar a visitar Sant Salvador de Bellver i Sant Miquel de Codina.

Irene Tironi

El Pont Trencat de Sant Celoni. La seva història

Anàvem únicament la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés; la visió del pont mig pedra, mig ferro, va cridar la meva atenció, i ultra la parada obligada en aquell moment, i les fotografies que en donaran testimoni, vaig cercar més tard imatges del Fons Salvany, i com esperava l’any 1.912 en Josep Salvany i Blanch havia recollit una imatge del pont.

Quan a les dades històriques, i fins una imatge de les obres, les manllevava de l‘Enric Tarragó; el seu és un deliciós relat en el que la mateixa infraestructura ens explica de manera molt didàctica, els fets que han conformat el seu devenir :

Hola amics. abans de començar la meva història em presentaré: Jo sóc el Pont Trencat i visc sobre el riu Tordera, just enmig de dos pobles, Santa Maria de Palautordera i Sant Celoni vosaltres us preguntareu... Com és que un pont es pot dir trencat?Doncs resulta que jo no he estat pas un pont trencat des de sempre. Al contrari, fa molts anys jo era un pont sencer que ajuntava les dues riberes del riu Tordera perquè la gent pogués passar d'una banda a l'altre. De fet, segons em van explicar, jo no vaig ser pas el primer pont que va fer l'home sobre el riu Tordera. Va ser el meu avi. El pont Romà. Jo al meu avi no el vaig arribar a conèixer perquè em van muntar sobre els seus fonaments.

Bé ; abans d'enredar-vos més deixeu-me que us expliqui tota la història des del començament.

Heus aquí que molt abans que l'home comencés les seves activitats sobre la terra, ja existia el riu Tordera. De fet no podem pas saber si en aquella època el riu tenia nom, perquè segurament no hi havia ningú per posar-n'hi.

Durant milers d'anys el riu Tordera va ser un riu ample i ufanós, ple de vida i de recursos per viure, cosa que de segur va ajudar a l'home a viure-hi a prop. Amb el pas dels anys els homes van construir grans imperis, impressionants ciutats, obres d'enginyeria civil gegantines, i entre elles, els Romans van ser dels primers en construir camins i vies per comunicar-se. I quan van arribar prop del riu Tort (què és com els romans anomenaven al riu Tordera) es van trobar amb un problema greu. Travessar-lo. Com ja us he explicat el riu Tordera en aquella època portava molta aigua i es clar, cada cop que volien travessar-lo havien d'emprar barques o buscar guals on el riu transités més baix i permetés ser creuat. Per això els romans van decidir construir el meu avi. El Pont Romà.

Molta gent va col·laborar en la construcció del meu avi, pedra a pedra, mà sobre mà, fins que el pas sobre el riu Tort va ser una realitat. Segurament durant el temps que els romans van estar treballant a la zona van adonar-se'n de la bellesa del paratge on s'ubicava el pont i, ben bé podria ser que alguns dels treballadors decidissin quedar-se a viure a la zona. Però bé, el cas és que van passar els anys i la importància de la zona juntament amb les necessitats del moment van afavorir la meva construcció. Segurament el meu avi devia ser molt vell i ja no era gaire segur, així que cap a mitjans del segle XV vaig néixer jo. Malgrat tot a mi em van construir amb l'ajut de tota la gent que vivia a la zona i que es va unir per aixecar-me. Tots plegats van fer realitat el pont que ara podeu contemplar sobre el riu Tordera.

Durant molt temps la gent va emprar-me igual que a l'època romana per travessar d'una banda a l'altre el riu, però com que les despeses de la meva construcció van ser molt altes, es va decidir instituir el pontatge, que era una taxa que s'havia de pagar per travessar-me. Durant molts anys la meva vida va ser plàcida i tranquil·la i la gent vivia en pau. Va ser la època de la que en tinc més bons records; el temps de pau però , es va acabar, i va començar una guerra. Una guerra terrible com totes les guerres, on l’exèrcit del francès va endinsar-se en terra catalana. Eus aquí que en un moviment per replegar-se els francesos havien de travessar el Tordera. La gent de la vila va decidir que per aturar-los i evitar que fessin mal a la vila calia destruir-me. Jo bé prou que m'hi vaig oposar, explicant-los la meva importància per mantenir la pau i el bon transitar de la gent, però no hi va haver forma d'evitar tal acció de guerra, i el 23 de febrer de 1811 una càrrega explosiva va destruir-me un dels meus dos arcs, deixant-me inservible.

Dels anys següents només en conservo mals records, ja que amb la meva destrucció es va posar fi a un dels punts amb més activitat de la zona i jo vaig començar a caure en l'oblit. Tots aquells anys només van servir per posar-me nom "El Pont Trencat" com se'm coneix ara i com se'm va començar a anomenar en aquella època. Entre que jo estava inservible i que a l'hora de construir un nou pont van optar per fer-ne un altre una mica més amunt d'on era jo, la gent va anar oblidant-se de mi i de tot el servei que els havia fet en anys anteriors.

Només de tant en tant algú s'enfilava dalt del pont i contemplava el paisatge i sospirava. I a cada sospir jo sentia l'alè dels homes per tornar a alçar el pont. Però ja ho entenia. Els meus nebots, el pont de la carretera i el pont de la via del tren realitzaven tant bé la meva feina que feien innecessària la meva reconstrucció. Però ja fa mitja dotzena d'anys que la gent del meu voltant, cansats de veure un pont trencat, cansats de saber que cada cop que s'acostaven a mi només tenien records de desolació i mort, van decidir ajuntar-se de nou, mà sobre mà, per reconstruir-me i tornar-me a donar vida.

Poc a poc, buscant recursos i eines han decidit alçar-me de nou per poder gaudir de la meva presència, després de quasi de dos segles d'espera. Per això avui podeu tornar a veure'm d'empeus, orgullós d'estar al servei dels meus veïns.

Desitjo que amb la meva reconstrucció també es comencin a reconstruir ponts trencats del mon.

Ponts de comunicació amb la gent oblidada en altres punts del planeta.

Ponts d'enllaç amb altres cultures amb qui hem de començar a conviure i a créixer junts. Ponts de trobada amb els amics i els companys que ens ajudin a alçar altres projectes que ens facin a tots més feliços. Per això voldria que ara, que sóc un pont vell i nou a l'hora, servis sobretot per recordar a tothom que el mon que se'ns ha donat és un lloc per a conviure junts en pau, si ens ho proposem de tot cor.

Enric Tarragó

CAPELLA DE LA MARE DE DÉU DEL PLA. CORRO D’AMUNT

Havíem demanat , la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, permís per accedir fins a la Capella romànica, molt restaurada de la Mare de Déu del Pla; ens permetien recollir imatges únicament de l’exterior, la capella malgrat trobar-se dins les terres del Mas Biure, pertany a la propera parròquia de Corro d’Amunt.

En la meva recerca, he trobat sobre el lloc les següents dades :

El Mas Carbó, avui Mas Biure, és citat en documents del 1200 i del 1300.

Al costat d’aquest mas hi ha la capella de la Mare de Déu del Pla, vora la carretera de les Franqueses a Cànoves.

Documentada el 1077, la capella és romànica, d’una nau i absis rodó, adornat amb arcuacions llombardes; la volta és apuntada, la porta i una petita rosassa són gòtiques. La imatge romànica de la Mare de Déu i un petit retaule gòtic que conservava la capella foren destruïts el 1936.

L’altar de fusta n’encobria un de romànic, de pedra, que desaparegué.

L’autor de la decoració de l’altar, que va ser refet el 1950, com també de la imatge actual de la Mare de Déu, de bedoll, és Josep M. Nuet i Martí. La capella fou restaurada el 1953.

Recollim algunes dades biogràfiques D’EN JOSEP M. NUET MARTÍ :

Neix el 5 de gener de 1914 a la vila de Gràcia, a Barcelona. Fa els seus estudis primaris en un col·legi privat modest, però la seva adolescència i joventut es desplega dins l’ambient dels Lluïsos de Gràcia i de la Congregació de l'Oratori.

Seguint la seva inclinació artística, estudia dibuix i pintura a l'Acadèmia Baixas de Barcelona. De jove va formar part del grup núm. 1 Torras i Bages, de la Federació de Joves Cristians (FJC), on inicià l’amistat amb el Dr. Pere Tarrés, que amb el temps havia de fer-se més forta i més entranyable. A la FJC, va col·laborar en el periòdic «Flama» i en l’equip d’atletisme —la seva especialitat eren les curses de vuit-cents i mil cinc cents metres llisos— que en 1936 va guanyar el Campionat de Catalunya en la categoria de debutants i ell mateix va ser el guanyador del Trofeu Molock's. La seva carrera atlètica va ser curta perquè aviat esclatà la guerra civil. Tanmateix, va participar com a atleta en alguns equips militars de l’exèrcit de la República, on estava enquadrat.

Quan torna de la guerra, i de la depuració en un camp de concentració franquista a Galícia, a poc a poc recomença la seva activitat artística, amb moltes dificultats i pocs mitjans.

El 22 de juny de 1945 va contraure matrimoni amb M. Mercè Badia i Margarit i passa a viure a l’Avinguda de Pedralbes, on tingué el seu estudi, que en aquella època era un racó de món enmig de camps de garrofers. D’aquesta unió en naixeren tres fills: Josep, Roser i Eulàlia.

El treball artístic, que va portar sempre amb una gran honestedat, fora de qualsevol grupet, li va permetre tirar endavant la família no sense dificultats. Va ser un home treballador, que sempre tenia idees noves, honest i amb una consciència recta, generós i confiat en la providència de Déu. Una de les pàgines de l’evangeli que més apreciava és la que diu: «Guaiteu els lliris boscans: com es fan! No s’escarrassen a filar. I us dic tanmateix que ni Salomó amb tot el seu luxe no es va poder vestir com un d’ells...» (Mt 6, 25-34). La seva confiança en Déu era gran.

El Dr. Pere Tarrés, gran amic seu, li deia «l’home de la Providència».

Al llarg dels anys va poder dur a terme una fecunda vida dedicada a exercir el seu carisma, l’art, en gran part religiós. Dedicat principalment a la pintura, principalment era paisatgista, però també pintava amb gran encert les flors, sobretot roses. Va dedicar-se més tard a l’escultura: talla i escultura en pedra, als esmalts, als murals al fresc, esgrafiats. També s’havia dedicat a
l’orfebreria, al gravat, a l’aquarel·la, etc. Tal com escriu Jaume Aymar: «Així com en les seves obres de temàtica profana hi ha una evolució ben evident cap a un expressionisme de pinzellades vigoroses, en la seva obra religiosa hi ha una línia constant: una tradició serena, mediterrània, quelcom noucentista i primitivista que, a mesura que passen els anys, es va afinant cada vegada més. És com si davant la realitat del món en Josep M. Nuet deixés fluir la seva personalitat desbordant i davant de Déu es recollís i pintés com un monjo, com un pintor d’icones. És l’equilibri entre l’acció i la contemplació en l’artista».

Va rebre el do de poder mantenir una salut molt acceptable que el permetia dibuixar i pintar perfectament fins als seus darrers temps.

Morí el 2 de març de 1998 a Barcelona, a causa d’un càncer que li van detectar poques setmanes abans, voltat de l’afecte i de la companyia de la seva família i dels molts amics que l’estimaven, amb la confiança que estava en mans de Déu.

La seva dedicació a l'art comença abans de la guerra civil, però és després de la contesa que intensifica el seu treball, no sempre fàcil ni recompensat com mereixeria.

Entre la seva llarguíssima activitat creativa i restaudora, trobem :

Corró d'Amunt (Vallès Oriental), capella de la Mare de Déu del Pla.

Em comentava la mestressa de la casa, que pel juliol, el dia 10, havia tingut lloc tradicionalment un aplec a l’ermita de la Mare de Déu del Pla, i la festa major se celebrava el primer diumenge d’agost. Avui ja no s’hi fa res; Com possiblement moltes bones persones , espera que aquesta situació d’abandó i descreença també s’acabarà algun dia. Sense ser-ne conscient expressava la tesi coneguda com “ la llei del pèndul “ . Tot passa, tot torna.

Personalment penso que no serà així, avui “ el progrés “ s’identifica amb altres conductes, i tot el que té relació – ni que sigui remotament - amb la religió , rep la qualificació apriorística d’anar justament contra el progrés.

M’agradaria tant equivocar-me en aquesta ocasió !!

© Antonio Mora Vergés