dimarts, 10 de gener de 2017

PONT MEDIEVAL DE CAN PRAT. SANT MIQUEL DE CAMPMAJOR, PLA DE L’ESTANY. GIRONA. CATALUNYA

Veníem de visitar el nucli de Sant Miquel, on havia retratat el malmès casal de Can Rovira, joia arquitectònica que devem al mestre d’obres, Miquel Pallàs y Sala ( Sant Julià de Vilatorta , Osona, 1876-1943), oblidada en aquest racó del ‘forat negre’, a tocar de ciutats com Banyoles, Olot, Girona,..

M’aturava davant del pont medieval que travessa la riera de Sant Miquel, conegut com Pont de Can Prat; patrimoni Gencat ens explica que està estructurat amb tres arcs de mig punt, construïts amb carreus ben tallats. L'arc central és més gran que els dos laterals, i això fa que el punt central sigui el més alt de la construcció. Les baranes actuals no son originàries, sinó que s'han reconstruït amb maçoneria. Les pilastres presenten estreps triangulars de reforç a la base.


El cartell ens diu que és una obra del segle XII.

Més endavant, ja en terres de la Garrotxa, visitaríem el Santuari de la Mare de Déu del Collell, obra del sabadellenc Josep Renom Costa ( Sabadell, 22 de novembre de 1880 + Sabadell, 11 de març de 1931), en col•laboració amb Joaquim Masramon de Ventós (Olot, 1910-Girona, 1987), que serà inaugurat l’any 1949, la consagració solemne tindria lloc l’any 1952, i el 25 d’octubre del 1953 es va fer la coronació canònica de la Verge. Està clar que les obres es perllongaven com a conseqüència del conflicte bèl•lic, el que no trobo explicat enlloc , és la causa que va portar a la seva construcció, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , posar ‘ en valor’ en patrimoni històric i/o artístic que Catalunya conserva – encara – és de feina de TOTS.

Hi ha una pregunta que em corseca; com és possible que en una Catalunya amb poca població, amb obvies dificultats tècniques, i àdhuc econòmiques, es fessin ponts monumentals com aquest, i/o edificis com Can Rovira, i que en l’actual Catalunya, pletòrica de població, amb totes les facilitats tècniques que el progrés permet, i sense problemes econòmics ‘reals’, tothom estigui resignat a veure’ls ensorrats?.

Als que han permès i/o propiciat el lamentable estat en que es troba el patrimoni històric de Catalunya, felicitats, a ells, als seus fills, nets i família tota. Esperem i desitgem que la seva ‘tasca’ no quedi en l’oblit.

1 comentari:

Mikel ha dit...

Jo tan bé m'ho pregunte moltes vegades. Com pot ser que els ponts de l'època romana o musulmana es mantinguen en peus a pesar el temps i ponts moderns s'enfonsen per una riuada una mica forta i el mateix pansa amb els edificis.