dissabte, 26 de maig del 2018

SANT ROMÀ DE LLABIÀ. FONTANILLES. L’EMPORDÀ JUSSÀ. GIRONA. CATALUNYA

El Josep Puig Ponsati publica una fotografia de l’Església parroquial de Llabià , advocada a Sant Romà, al terme de Fontanilles, a la comarca oficialment dita Baix Empordà – encara que, en puc donar fe, s’hi pot anar amb el cap ben alt- i que Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 8 de març de 1897 – Llofriu, 23 d'abril de 1981) bateja com l’Empordanet, i nosaltres com Empordà jussà.


Recordo quan començava el Conèixer Catalunya , que algú - un beneitó, ja sabeu que és una espècie molt comú per arreu – em deia, “ això s’acabarà aviat”, he visitat Fontanilles, i no havia retratat aquesta església, ni el Mas de la Bomba, La Peixera , ...., el meu personal agraïment al Josep Puig Ponsati per compartir la seva fotografia.

L '"Ecclesie de Libiano" s'esmenta l'any 1058 quan fou restituïda al bisbe Berenguer de Girona per la comtessa Ermenssenda de Barcelona.

Segons l'acta de consagració de Santa Maria d'Ullà aquesta canònica agustiniana posseïa l'església de "Sancti Romani de Libiano".

L'any 1311 al terme de Sant Romà de Llabià consta com a límit del feu de Celsà i Vellosos, llocs situats vers el SW de l'estany d'Ullastret.

Als nomenclàtors de la diòcesi de Girona del segle XIV i posteriors hi figura com a parròquia.

Patrimoni Gencat en diu ; església d'una nau i absis semicircular, de dimensions considerables. Al frontis hi ha una portada -més tardana- d'arc de gran dovellatge, de mig punt, amb guardapols amb impostes afigurant testes humanes i un alt finestral de doble biaix. La volta de la nau és apuntada i seguida; l'arc presbiteral és de punt rodó i la capçalera es cobreix amb quart d'esfera.

Sobre els murs del temple, tan a la nau com a la capçalera, s'hi alça una obra de fortificació tardanament. Sobre l'angle SW es dreça una torre-campanar- també posterior als murs del temple- de planta quadrangular, amb arc de geminades de mig punt a cada costat.

L'església presenta un parament de carreus grans i ben escairats que s'afileren.

Per als catalans el manteniment, la màxima documentació del patrimoni històric i artístic i la seva divulgació, son un imperatiu ètic.

donec perficiam