L’Ester Gonzalez Vidal , retratava l’ermita
de Sant Roc aïllada a 800 metres a l'oest-sud-oest del
poble de Llavorre , a la carena que fa de contrafort nord-oest del Turó de
l'Àliga.
El poble de Llavorre, està inclòs al terme municipal de la Guingueta d'Àneu, a
la comarca del Pallars Sobirà.
Quan al topònim Llavore:
https://oncat.iec.cat/veuredoc.asp?id=23499
Pertany al territori de l'antic
terme d'Unarre.
Si existeixen, ens agradarà rebre un
exemplar dels Goigs a l’email castellardiari@gmail.com
El Joan Aguila Olive, escrivia en relació a Sant Roc (Montpeller, Regne de Mallorca, 1348
o ca. 1295 - Voghera, Itàlia, 16 d'agost de 1376-79 o 1317) va ser un pelegrí
occità que va anar a Roma i va tenir cura de malalts de pesta. És venerat com a
sant per l'Església catòlica.
Va néixer, segons la tradició, a Montpeller (Occitània, aleshores part del
Regne de Mallorca) cap a 1295, segons alguns, o més probablement cap al 1350, i
va ser un pelegrí que es va desplaçar a Roma. Va recórrer Itàlia, es va dedicar
a curar tots els infectats de la pesta i va morir en olor de santedat (1327).
La seva vida l'hem de datar, amb tota seguretat, a partir de la meitat del
segle XIV i la seva mort, probablement a Voghera (no Angera com s'havia
cregut), malgrat que també existeix la hipòtesi de Montpeller.
Segons l'historiador belga Pierre Bolle (2001), que ha estudiat exhaustivament les
fonts i les tradicions sobre el sant, Sant Roc no és un sant històricament
versemblant i, probablement, la seva llegenda, basada en altres d'anteriors,
crea una nova figura totalment fictícia.
El sant real que n'és la base de la llegenda seria Sant Racus o Rachus
d'Autun (mort ca. 660). Invocat com a protector de les tempestes, el seu nom
podria haver derivat en Roc (Roccus), i el patronatge sobre les tempestes
podria haver derivat en el de Sant Roc com a protector de la pesta, per un
procés d'afèresi en els termes occitans i francesos: de Raccus, protector de la
"tempesta" o "tempeste" a Roc, protector contra la
"pesta" o "peste". El procediment no és rar i es troba en
altres sants llegendaris, formats a partir d'altres d'existents, com sant Sever
de Barcelona o Anastasi de Lleida.
La seva devoció es va estendre molt ràpidament a partir del segle XV. La
seva festivitat, segons el santoral catòlic, és el 16 d'agost.
Des de Venècia es va estendre el culte cap al món germànic i als Països
Baixos. En 1477, en ocasió d'una altra epidèmia de pesta, es va fundar a
Venècia una confraria que sota el seu patronatge es va dedicar a allotjar els
malalts de pesta, i que va ser coneguda com a Confraternità o Scuole di San
Rocco. Aquesta va fomentar la devoció al sant construint capelles i centres
d'acollida per tota Itàlia. Avui, és el sant que compta amb més capelles i
esglésies dedicades arreu del món. A Altea també hi rep un gran culte. A
Alginet (Ribera Alta del Xúquer) és el patró de les festes del Poble Nou.
A Arenys de Mar, des de finals del segle xvi (1586-1590), el 16 d'agost, se
celebra un vot de vila en honor a Sant Roc, com a mostra d'agraïment per haver
deslliurat la vila de la pesta. Per commemorar-ho surten les colles de macips i
captadores, acompanyades de música de
flabiol i del tamborí, i ruixen tota la població amb almorratxes d'aigua
perfumada i guarnides amb alfàbrega.
A Barcelona, les festes de Sant Roc de la Plaça Nova se celebren des del
1589, arran d'una epidèmia de pesta que va afectar la ciutat. És una de les
referències més antigues del culte a Sant Roc a Catalunya. Les festes de sant
Roc de L'Hospitalet de Llobregat van ser descrites pel Baró de Maldà al seu
Calaix de sastre.
Una de les esglésies més conegudes dedicades a aquest sant és la Saint-Roch
de París, molt a prop del museu del Louvre, feta edificar per Lluís XIV el
1563.
Tot Europa i Amèrica Llatina estan sembrades de temples que li són
dedicats.
Que sant Roc, elevi a l’Altíssim la pregària del poble català per assolir
la seva llibertat nacional, i perquè s’acabin els actes genocides i repressius
arreu del món contra les minories ètniques i/o culturals.
El mal record del “ Carnicer dels Pallars “ l’Antonio Sagardía Ramos
(Zaragoza, 5 de enero de 1879-Madrid, 16 de enero de 1962), és una ombra
maligna que potser no s’eradicarà mai.
https://www.pallarsdigital.cat/reportatges/19610-els-crims-de-sagardia-el-carnisser-del-pallars
.jpeg)
.jpg)
.jpg)
.jpeg)
.jpg)
.jpg)
.jpeg)
.jpeg)
