https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/3411
L’esglesiola de de la Marededéu de Roca-sanca al dita santa Maria, per la
nefanda influpencia de l’esglñesia aheretica del REINO DE ESPAÑA que es nega a admetre allò que s’acordava al
Concili d’Efes de l’any 431,que va
proclamar solemnement la maternitat divina de la verge «Mare de Déu»
(Theotokos); és un curiós edifici de reduïdes dimensions, tant per la seva
alçada com per les mides generals de tot el conjunt.
És una petita església d’una sola nau, gairebé quadrada, coronada per un absis semicircular vers el costat de llevant.
Exteriorment l’edifici no és gens visible, car ha quedat ofegat per les construccions de la masia a la qual és adossat. Sobresurt únicament l’absis, cobert amb teules molt aplanades i amb poc ràfec.
L’església de Roca Sansa, advocada a la Marededéu , és coberta per una volta sensiblement apuntada, separada de la coberta de l’absis, de quart d’esfera, per un arc triomfal adovellat. L’alçada del mur de la nau és molt reduïda, la qual cosa augmenta la petitesa de l’edifici.
S’accedeix a l’església per una porta oberta al mur de migdia, porta de nova construcció, així com per l’interior de la masia a partir del petit cor situat al peu de la nau.
L’església no té cap obertura que li doni llum, llevat d’una estreta espitllera al bell mig de l’absis, i d’una obertura quadrada al mur de migdia.
L’aparell és molt acurat, fet amb carreus de mides considerables i
col·locat a trencajunt i en filades paral·leles.
L’església de Roca Sansa, advocada a la Marededéu es troba en un excel·lent estat de
conservació, especialment el seu interior.
https://algunsgoigs.blogspot.com/2014/07/goigs-la-mare-de-deu-de-lhospitalet.html
https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/santa-maria-de-roca-sanca-guardiola-de-bergueda
Els actuals propietaris han tingut la gentilesa de deixar-nos el parell de fotografies que encara conservaven i que reproduïm, gràcies a les quals podem conèixer com era aquest exemplar.
Es tractava d’una talla de fusta, la qual, a ben segur, originàriament era policromada, bé que de la policromia, tenint en compte els mitjans de què disposen per a la seva anàlisi, no en direm res.
La imatge en conjunt tenia un aire més aviat feixuc, amb una part inferior força voluminosa, tenint en compte l’alçària del conjunt. Seguia bàsicament l’esquema de les típiques imatges de la Mare de Déu amb el Fill assegut a la seva falda.
Maria era representada asseguda damunt una cadira curul, és a dir la típica cadira de tipus bizantí, a base de quatre columnes, una a cada costat, amb una base i tres boles, repartides proporcionalment pel fust de la columna. Aquest tron era similar al de la imatge d’Olopte, bé que no tan gros, i al de la d’All, encara que aquest té els fusts estriats. Les “parets” del tron recollien la vestimenta de la Mare. Aquesta tenia un posat greu, estàtic, amb la mirada concentrada. La seva cara era molsuda i amb els trets ben dibuixats, en els quals l’artista s’entretingué amb tota mena de detalls, fent un esforç de dotar-la de realisme i naturalitat.
Dues fotografies de l’any 1934 de la imatge de la Mare de Déu, interessant exemplar i força singular, que fou destruïda durant la guerra del 1936-39.
F. Cabana i Arderiu
Maria, que portava el cap cenyit amb una corona rematada amb quatre crestes flordelisades, es cobria el cap amb una toca, la qual davallava i es posava damunt les espatlles, d’una manera que feia pensar en la imatge desapareguda de Saneja, o bé l’encara conservada de Talló, bé que aquesta no és coronada; igual com aquesta, la toca també tenia els seus extrems derivats en plecs ondulats. Anava vestida amb una túnica, de la qual era visible la part inferior, que a l’indret dels genolls insinuava uns plecs molt poc pronunciats en V, amb uns altres molt més definits i ben resolts al centre, entre cama i cama i als costats.
Damunt la túnica portava una casulla, indument que apareix en els exemplars del final del segle XII i que al final introduí un cenyidor. Aquesta casulla a la part frontal tenia la forma d’U, la qual facilitava que la Mare pogués treure les mans; als costats, però, deixava caure els seus extrems, que derivaven en uns bonics plecs que queien verticals. Amb la mà dreta, gairebé recolzada sobre el genoll, sostenia una petita bola (no sembla pas que fos una fruita), mentre amb l’esquerra sostenia el Fill per l’espatlla.
A diferència dels exemplars típicament romànics, aquesta tenia el Fill, bé que assegut a la falda, no solament desplaçat vers el costat esquerre de la Mare sinó també amb tot el cos inclinat vers aquest cantó, en una postura un xic forçada.
El Fill era rodó i ple de cara, amb els ulls, el nas i la boca força junts. El seu cap, a diferència del de la Mare, anava descobert, sense cenyir, seguint el grup d’exemplars d’època tardana, quan ja la imatge de la Mare per si mateixa anà adquirint més protagonisme i s’allunyà de la idea de servir de setial de Jesús. El cap del Fill deixava veure uns cabells atapeïts, dibuixats formant un conjunt de canalons juxtaposats, cadascun dels quals derivava en un rínxol. Com en la majoria dels casos, Jesús deixava veure els seus peus descalços. Igual com la seva Mare tenia les cames força separades. Anava vestit amb una túnica llarga fins als peus, damunt la qual portava un mantell creuat al cos i amb un dels seus extrems que li cobria l’espatlla esquerra —la dreta era coberta només amb la túnica— i penjava a la falda. Amb la mà esquerra sostenia un llibre mentre el braç dret, estirat vers el costat, semblava talment com si assenyalés a algun lloc.
Aquesta imatge, que en línies generals cal adscriure a l’escola ripollesa, denota ésser un model tardà. Tot i que hi ha una colla de detalls que fan que aquest exemplar hagi d’ésser adscrit dintre l’època romànica: la meitat superior de la imatge, la cadira, l’esquema general. Ja hem fet notar, però, alguns detalls que denoten que es tracta d’una peça d’època avançada. Caldria afegir-hi un cert moviment que hom ha volgut donar a la imatge, el qual no acaba d’encaixar amb el plantejament del conjunt. Tampoc no podem deixar d’aturar-nos en la posició del Fill i, sobretot, en la manera com ha estat resolta la seva actitud: la mà que tradicionalment havia de beneir, aquí fa un gest que exclou totalment aquella acció genuïna.
Per tot el que hem dit creiem que cal adscriure aquesta imatge dintre un grup de transició, no anterior a la meitat del segle XIII.
Imatge actual
Felip V establia com un dret el de parlar en llengua castellana en els territoris amb llengua pròpia, País Basc, Catalunya i Galicia.
I, com un delicte el fer-ho en llengua basca, catalana o gallega en els seus territoris “ naturals”
Ara, el delicte ha esdevingut “ pecat venial “, que pot qualificar-se fins i tot com resistència a l’autoritat.
Els catalans – des de sempre – entenem que el tractament correcte de la Verge Maria és Marededeú, la forma SANTA MARIA, s’imposava a sang i fetge – com acostumen a fer-ho quasi sempre els ocupants - , és clarament masclista, i menystenidora del paper de la Marededéu.
Fa tants anys que tenim l’enemic a casa que bona part de la societat pateix el síndrome de 1714, antecessor de la síndrome d’Estocolm, que comporta assumir com a pròpies les tesis dels ocupants.
Que la Marededéu elevi a l'Altíssim la pregària del poble català per assolir la llibertat nacional, els clams de les victimes dels genocidi ètnics i/o culturals que es duen a terme arreu del món, i les peticions de justícia dels que pateixen la corrupció endèmica i sistèmica.
Amén !!!
inFeliços els perseguidors dels justos i de les minories ètniques i/o culturals perquè d’ells és l’infern
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada