Hi ha una geografia invisible que travessa la història: la dels llocs on l’ànima podia reposar. Oratoris humils, capelles amagades, ermites solitàries o esglésies obertes al silenci. Espais pensats no tant per fugir del món, sinó per tornar-hi amb una mica més de pau. Eren refugis per als ferits —no només del cos, sinó sobretot de l’esperit.
Encara avui, per a molts agredits, aquests llocs continuen essent necessaris. Quan el món colpeja, el silenci protegeix. Quan el soroll desborda, la penombra recull. Hi ha una saviesa antiga en aquestes arquitectures: no imposen, acullen; no exigeixen, escolten.
Però alguna cosa ha canviat en la manera com entenem la protecció. L’agressor —o potser la societat que el produeix— ja no busca el recolliment, sinó el control. No construeix espais de reconciliació, sinó cambres de seguretat, habitacions del pànic, murs cada cop més gruixuts. On abans hi havia portes obertes a la transcendència, ara hi ha sistemes de tancament.
És una mutació significativa: hem passat de protegir la vulnerabilitat a blindar la por. I potser això revela una veritat incòmoda: que hem oblidat com sanar, i només sabem com defensar-nos.
Potser el repte no és escollir entre refugi i seguretat, sinó recordar que la pau no neix de l’aïllament, sinó de la reconciliació. Que cap cambra del pànic pot substituir la serenitat d’un espai on un pot, simplement, ser.
I potser, en el fons, encara necessitem aquells llocs antics no perquè el
món hagi deixat de fer mal, sinó perquè nosaltres hem deixat de saber com fer
les paus amb ell.
https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-andreu-de-tresserres
Llegia de Sant Andreu de Tresserres, ara en un estat d’abandó i incúria
quasi increïble ; petita església
situada a uns 20 metres al nord-est de la masia de Tresserres.
Edifici de planta rectangular, absis carrat i teulada de doble vessant amb aigües a les façanes laterals
Està
construït amb murs de maçoneria de pedra amb algunes parts de carreus carejats
disposats en filades regulars, i cantonades diferenciades de carreus de majors
dimensions.
La façana principal, orientada a l'oest, presenta un portal d'arc de mig punt adovellat i brancals de pedra.
Les grosses dovelles centrals de l'arc no
es conserven i s'observen grans esquerdes al mur. Coronava la façana un
campanar d'espadanya, avui desaparegut. La façana nord es troba coberta
d'heura, a la façana est hi ha una finestra actualment tapiada i al mur de
migjorn s'hi obre una finestra esqueixada.
L'interior de l'església es va reaprofitar com a galliner i corral per a
tancar-hi bestiar i s'hi van bastir murs d'obra partint la nau.
Fa uns anys l'ara de l'altar de l'església de Sant Andreu de Tresserres fou
traslladada a la font de la Torre, coneguda pels veïns com la font de Pela, on
fa de taula.
Si existeixen, ens agradarà rebre un exemplar dels Goigs a l’email
castellardiari@gmail.com
Com bé deia el Venerable Antonio Gaudí Cornet, «Amb els castellans, no ens hi entendrem mai».
L'associació - forçada - amb el REINO DE ESPAÑA ha estat MOLT negativa en tots els aspectes, també, també, en l'àmbit religiós en el que s'havia produït una simbiosis entre l'Església i el poble, recordeu que aqui dèiem escolans - els que van a l'escola- als que al REINO anomenaven MONAGUILLOS.
El mal no sempre ve d'Almansa, el llenguatge xaró groller, inapropiat, deliberadament inculte, que sovinteja en la programació de les televisions en llengua castellana, en programes on persones de dubtosa honestedat, formació i/O intel·ligència, opinen de tot i de tothom, comença a traslladar-se a la televisió en llengua catalana
A QUI NO ES CANSA DE PREGAR, DÉU LI FA GRÀCIA.
Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia, aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.
inFeliços els perseguidors dels justos i de les minories ètniques i/o culturals perquè d’ells és l’infern
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada