LA CAPELLA DEL SANT CRIST DEL CEMENTIRI D’ARTÉS

El Josep Olivé Escarré, i a l’Antonio Mora Vergés, ens arribaven fins Artés, a la comarca del Bages, per visitar entre altres edificis d’interès la capella del cementiri municipal, que exerceix de facto una ‘funció ordenadora’ del recinte.



La descripció tècnica ens diu : La capella, en el seu interior, és de planta octogonal, construïda en maó i arrebossada.



L'edifici destaca per la seva simplicitat i simetria. A l'exterior s'hi produeix un joc de murs a base de combinar parets amb petits frontons amb d'altres, més entrades, i de forma triangular. Tanca l'edifici un tambor acabat en cúpula. La llum li ve donada per unes llargues i estretes finestres als murs triangulars, i uns altres finestres, en forma d'ull de bou, del tambor. La simplicitat de l'edifici queda compensada pel joc de teulats i sobretot per les decoracions en terra cuita que s'hi troben.



S’aixecava desprès del genocidi contra Catalunya 1936-39, sota la direcció de l’arquitecte municipal, Manuel de Solà-Morales i de Rosselló (Olot 1910 + Barcelona 18.12.2003). malgrat les seves dimensions no es pot qualificar com una ‘obra menor’.

En la seva concepció tenia un sentit quasi expiatori, raó que pensem explica i justifica, l’absència de qualsevol imatge religiosa, llevat del crucificat. No consta cap advocació, i farem una consulta a l’arxiu Gavin per confirmar com ens pensem la seva dedicació al Sant Crist.

Sou pregats de dir-hi la vostra a l’email coneixercatalunya@gmail.com

PATRONAT DE CULTURA DE MATARÓ

Costa retratar en un carrer estret com el de Sant Josep, aquest edifici projectat i construït per Josep Puig i Cadafalch (Mataró, Maresme, 17 d'octubre de 1867 - Barcelona, 23 de desembre de 1956) l’any 1894 amb la finalitat de fer una "Casa Benèfica" depenent de les Monges Concepcionistes. En l’actual context de misèria creixent a que ens porten al ensems l’estultícia i la corrupció de les elits politiques del REINO DE ESPAÑA, i la intransigència alemanya , per defugir alhora que a depurar responsabilitats politiques, a fer més passadora la crisis per les classes més feblesa, caldrà potser retornar aquests edificis al seu ús originari.

Posteriorment fou la seu de la Creu Roja.

Ha estat restaurat per l'arquitecte Manuel Brullet i Tenas (Mataró, 1941), autor també de la reforma de la Nau Gaudi, i actualment és seu del Patronat de Cultura de l’Ajuntament de Mataró.

La descripció tècnica ens diu : Edifici civil de planta rectangular. L'eix longitudinal se situa perpendicularment a la línia del carrer i s'hi accedeix per un pati lateral.



Consta de baixos, dos pisos i golfes i està cobert per una teulada de dos vessants molt inclinats. L'edifici es caracteritza per l'eclecticisme del conjunt i pels elements historicistes. Finestrals realitzats seguint el model de les finestres coronelles típiques del gòtic català, no obstant, el frontó triangular tan pronunciat fa pensar en les influències de l'arquitectura flamenca, constants en l'obra de Cadafalch. Utilitza el maó vist en els arcs de descàrrega i a les franges separadores de les diferents plantes.

Sou pregats de dir-hi la vostra a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CEMENTIRI MUNICIPAL D’ARTÉS.BAGES

Retratava al Josep Olivé Escarré, a la portalada del Cementiri d’Artés, que s'inaugurava el 6 de maig l’any 1906 , amb la presència del bisbe Josep Torras i Bages (Les Cabanyes, Alt Penedès, 12 de setembre de 1846 - Vic, Osona, 7 de febrer de 1916); aleshores però va fer-se la benedicció de terrenys , i d’una tanca que els voltava.



Ens expliquen que fins al començament dels anys 1980 encara s’enterrava al terra, posant-hi una creu, o els que en tenien, en panteons.



Al llarg del segle XX va sofrir remodelacions; la última l’any 1990, quan es va obrir el mur que feia de tanca per darrera la capella i es va eixamplar. La distribució interior comença amb la dita ‘ placeta dels panteons’ , lloc on ens expliquen que es costum d’Artés fer una segona cerimònia on s’exposa el mort, segueix un passadís central, d’uns cinc metres de llargada, on al final es troba la capella, que aixecava desprès del genocidi contra Catalunya 1936-39, l’arquitecte municipal, Manuel de Solà-Morales i de Rosselló (Olot 1910 + Barcelona 18.12.2003).



A partir d’aquí hi ha un corredor lateral per cada banda que permet accedir al darrera d’aquesta capella i a la zona de nínxols. Després d’un petit parterre enjardinat, s’accedeix a la part nova del cementiri, on va obrir-se el mur de tanca i es va crear un nou espai.

El creixement d’Artés , 2543 veïns l’any 1900, i 5.566 a darreries del 2012, ha fet que el fossar, estigui quasi a tocar del nucli urbanitzat, i al costat d’una via de circulació.

CASTELLMEIÀ. TORREFETA I FLOREJACS. LA SEGARRA INFINITA. ‘EL FORAT NEGRE’. CATALUNYA

L’ Àngela Llop Farré, en compliment del ‘precepte’ , visitar la Segarra és un deure ‘sagrat’ pels catalans, s’arribava fins a Castellmeià, documentat l’any 1243. Pertany actualment al terme de Torrefeta i Florejacs, i ens temem que amb la ‘mala política’ d’estalviar la xocolata del lloro, quedarà integrat en un nou municipi – encara per decidir -.

Es troben referències al castell al segle XIII (Castri de Mediano), al 1716 Felip V concedí el marquesat de CastellMeià, a Francesc de Junyent i de Marimon, posteriorment passarà als Amat de Càrcer i als Vilallonga.



Edifici de grans dimensions disposa de dos torres de planta rodona i la portalada la formen un conjunt de grans dovelles coronada per l'escut dels Vergós. A la façana sud, hi ha tres grans finestres amb motllures. A la part superior, hi ha diverses obertures de formes diverses. A la part dreta, hi ha un gran contrafort, i a la part esquerra, hi ha una torre semicircular, amb una finestra amb ampit i diverses petites obertures. Adjunt a l'esquerra, hi ha un mur que la connecta amb la torre principal, de dimensions més grans i amb diverses obertures, i una entrada rectangular moderna. A la façana nord, hi ha l'entrada principal, a la part dreta, a prop de la torre. Entrada amb arc de mg punt adovellat i escut heràldic a sobre. A la seva esquerra, hi ha una finestra, més a l'esquerra hi ha una entrada rectangular amb llinda de pedra, i a l'extrem de la façana, una entrada antiga, que s'hi accedeix per graons. Al pis superior hi ha quatre finestres amb ampit i motllura. Al següent n'hi ha un altra amb motllura. A la façana est, hi ha diverses finestres amb ampit repartides per la façana, i dues obertures quadrangulars a la part superior. Davant de la façana est, surt un mur perpendicular, on a l'interior hi ha una patí on hi ha unes arcades.



Aproximadament a uns 60 metres a llevant , es troba l’església romànica amb absis semicircular, de Santa Maria ( advocació molt comú en els castells recuperats als sarrains ), més coneguda ara, com de la Mare de Déu de la Llet.

FABRICA DE LA COOPERATIVA INDUSTRIAL ‘ LA TÈXTIL D’ARTÉS”

El Josep Olivé Escarré, i a l’Antonio Mora Vergés, ens aturàvem per admirar i retratar, el que fou un bell edifici fabril, construït amb l'esforç de molts sectors social artesencs , que incloïa treballadors, propietaris de terres i botiguers. Obtingué els permisos municipals el juny de l'any 1917 per tal de construir un edifici destinat a fabricar filats i teixits de cotó. La construcció oficial es va escripturar el 5 d'abril de l'any 1918. Els estatuts definien l'empresa com a cooperativa dels obrers per a la fabricació de filats i teixits de cotó.



S’explica en bona part pel rebuig al monopoli caciquil que exercien els Berenguer, i que portaria l'any 1917 a que Artés visques una violenta vaga, on ultra manifestar el malestar social de l'època, es reflectia l’odi cerval a que s’havia fet creditora aquella nissaga tèxtil.

Recinte industrial de planta rectangular que consta de dues naus amb coberta de teules a dues aigües, i el carener paral•lel als costats llargs. A la capçalera de les naus hi ha un edifici de planta baixa i pis, de planta poligonal i la coberta, a diferents nivells, plana. Feia les funcions d'oficines de la cooperativa.

Els murs de l'edifici són d'obra arrebossada i pintats. Les obertures estan emmarcades amb maó vist de color vermell. Les finestres són de triple ull rectangular separats per dos pilars de maó vist a joc amb els marcs. L'ull central és més alt que els laterals. Alguna porta té per damunt la llinda unes obertures semblants. Conserva la xemeneia.

Acull la biblioteca d’Artés, però no en sabia trobar cap dada que ho expliques, com tampoc el mestre d’obres i/o arquitecte, autor del projecte; sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CATALUNYA, i ARTÉS – recordeu-ho sempre – NOMÉS en té a nosaltres.

CAN FONT DE LA PARROQUIA DE SANT JULIÀ D’ALTURA

En ocasió d’una activitat festiva que s’organitza pel veïnat de Can Font i Can Avellaneda, coincidint amb l’arribada de la primavera, retratava la façana de la masia, avui Restaurant de Can Font.

Em cridava l’atenció l’escultura de pedra que identifico més l’Apòstol Sant Pau, que amb el seu company Sant Jaume/Santiago, tradicionalment representat a cavall i recolzant als esforçats cristians, en les tasques de reconquerir el ‘solar patrio ‘.

La figura es troba situada dins d’una fornícula , que adherida a la paret, com el rellotge sol, ens permet suposar-la fruit d’un ‘trasllat’ de la seva ubicació originaria, que podria haver estat l’església parroquial de sant Julià d’Altura, incendiada durant la guerra del Francès – catòlic, apostòlic i romà - que a va afegir al sacrilegi la profanació del fossar parroquial. Tenim un veïnatge que t’ho miris com t’ho miris, només es pot qualificar com un ‘càstig de Déu’.



El cap de la figura és afegit de bell nou ja que durant el genocidi contra Catalunya 1936-39 , mal dita , la ‘Guerra Civil’ , la malmeteren.

La minsa informació relativa a aquesta casa, es justifica en part, pel fet que en el Reial Cadastre de 1716 que José Patiño y Rosales (11 de abril de 1666, en Milán – Real sitio de Sant Ildefonso 3 de novembre de 1736) , va dur a terme a Catalunya, i que seria la base de l’espoli fiscal que Catalunya pateix des d’aleshores, Can Font estava referenciada a la parròquia de Sant Julià d’Altura.

La masia de can Font era un gran casal i les terres que envoltaven la masia formaven part d’una gran explotació agrícola de secà.

El 1338 a can Font se li atribueix el nom de Bosc o Casanoves, esmentant-se un Bernat de Casanoves.

Dèiem en que es justifica només en part, perquè es disposa de força informació, d’algunes de les altres masies que pertanyen també a la parròquia de Sant Julià d’Altura.
http://www.diba.es/documents/429042/60e88549-b087-4e67-a40e-42f9c734dbc2

L’any 1904 , desapareix el terme de Sant Pere de Terrassa; i la parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres, el nucli urbà de la Creu Alta i una part de la parròquia de Sant Julià d'Altura i les seves terres van a passar al terme de Sabadell.

L’ENDERROCAT PONT DE CABRIANES.

El pont sobre el Llobregat en aquest punt està documentat des del segle XI, i hom pensa que damunt del pont romànic, s’aixecava un pont medieval, que calia consolidar al llarg del segle XIX.

l'any 1939 durant la retirada de les tropes republicanes el pont va ser enderrocat, les restes des d’aleshores les podem veure al mig del riu, al nord de l'actual pont.



Es tracta de tres dels pilars centrals de l'antic pont, fonamentats directament sobre les roques. Els dos pilars del cantó de llevant es troben sencers, i units a la part superior per una arcada, de les quatre totals que devia de tenir el pont original. L'altre pilar- el de ponent- roma sol. Es tracta d'una construcció feta amb carreus de pedra rectangulars molt ben disposats, que conformen un pilar de planta rectangular, amb dos ràfecs triangulars adossats als extrems, que ascendeixen fins al punt de l'arrencada de l'arc, i que complien les funcions de reforç. Sobre aquests pilars s'alça l'arcada de mig punt que suposa la base on es recolza el camí superior del pont. Al pany de paret que es crea s'obren dues obertures en forma de finestres rectangulars rematades a la part superior per un arc de mig punt. El que devia ser el pas superior del pont, es troba rematat a banda i banda per una barana metàl•lica de la qual només s'aprecien restes.

Desconeixem les raons que portaven a la construcció de l'actual pont uns metres més avall, les pedres no tenen ideologia, o si ?.



Potser per mimetisme, les edificacions d’aquesta zona, tenen més en comú amb el pont enrunat, que amb la ‘nova ‘ infraestructura que s’aixecava durant la Dictadura de Franco, ‘ad pompam vel ostentationem’.