SANT CLIMENÇ DE PINELL DEL SOLSONES. LA VILA CLOSA

Ens arribàvem La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur, i l’Antonio Mora Vergés fins a Sant Climenç; hi ha en aquest indret molt a ‘viure’, des de l’església que llueix a la façana els atributs del Sant, fins a la casa forta, coneguda com el Castell i/o el carrer dedicat a Mossèn Jaume Caelles - no s’expliquen enlloc els seus indubtables mèrits – que conforma l’anomenada vila closa, del llatí clausa, ‘tancada’. Segons Balari.

Entravem a l'antic nucli de Sant Climenç per l’innominat Portal d'entrada suportat per uns contraforts de pedra i al que s'accedeix per mitjà d'una rampa; aquesta és l'única entrada al carrer, formant les pròpies edificacions de cara a l'exterior un front de fortificació que és el primitiu nucli urbà de Sant Climenç.

La llargada aproximada del carrer és d'uns vint-i-cinc metres i la seva amplada de tres metres.

Les façanes dels edificis són de pedra en tota la seva alçada, planta baixa i primer pis. El carrer és empedrat i presenta un magnífic estat de conservació.

A Sant Climent, a Pinell, i en general arreu pel Solsonès, el que més trobem a faltar és la presència humana; amb una superfície de 1001,21 km², té una població lleugerament superior a les 13.000 persones, de les que aproximadament 9.000 viuen a la Capital Solsona.

Pinell del Solsonès amb un terme de 92 km², té una població de dret de 214 habitants. Si feu la mitjana se us ompliran els ulls de llàgrimes.

Solsona està sens dubte prop de Déu, però, certament molt allunyada de Barcelona, i esdevé invisible des de la Capital del Regne d’Espanya.

LA FAÇANA DE LA CATEDRAL DE BARCELONA

Anàvem el Manuel Navas Ortiz, i l’Antonio Mora Vergés a Barcelona, a veure i retratar la façana neogòtica de la Catedral, curiosament relacionada amb l’església Parroquial de Sant Esteve de Castellar, com desprès es veurà.

El que veiem, té una història recent – força coneguda – però que us explicarem una vegada mes :

Carles Galtés de Ruan, anomenat també mestre Carlí a Barcelona i Lleida (Rouen, França, 1378 - Sevilla, 1448?), va venir Barcelona per a treballar a la seva catedral, on va projectar en paper de pergamí, l'any 1408, les traces de la façana principal, que aleshores no es dugué a terme.

En aquesta imatge veureu com era la façana fins a darreries del segle XIX.

Amb motiu de l'Exposició Universal de Barcelona de 1888, Manuel Girona i Agrafel (Tàrrega, Urgell, 1818 — Barcelona, 1905), banquer , va donar una gran quantitat per a poder acabar la façana i el cimbori de la catedral de Barcelona. Al claustre d'aquest temple es troba el mausoleu-capella de la família Girona.

Manuel Girona i Agrafel , era amic de Emili Carles-Tolrà i Amat, segon marquès de Sant Esteve de Castellar (Cabrils , Maresme 11 d'abril 1864 - Mort el 18 de juny 1940 - Nervi, Itàlia, a l'edat de 76 anys – el feixisme no el va deixar tornar de l’exili ). Ambdós van participar activament en l’activitat del Banc de Barcelona, que desapareixia l’any 1920 desprès d’una suspensió de pagaments que va cobrir parcialment amb el seu capital privat Emili Carles-Tolrà i Amat.

Joan Martorell i Montells (Barcelona, 1833 - 1906), l'any 1882 va dissenyar un projecte per a la façana de la Catedral de Barcelona, que malgrat que no va ser aprovat , va rebre nombrosos elogis,

i tingué - sens dubte - una gran influència en la obra final que executaria Josep Oriol Mestres i Esplugas, (Barcelona, 21 de novembre de 1815 - 7 de juliol de 1895) que havia estat nomenat arquitecte de la catedral de Barcelona l'any 1855; s’explica que els plànols seguien les traces del projecte de Carles Galtés de Ruan , del 1408; el resultat no va agradar gens al públic, que preferia el dibuix neogòtic i espectacular de Joan Martorell i Montells , mestre de Gaudí i dissenyador d’un altíssim cimbori flanquejat per dos campanars.

August Font i Carreras (Barcelona, 2 de juny de 1846 -Barcelona, 6 de març de 1924, entre els anys 1906 i 1913, va concloure definitivament la decoració de la façana, i va alçar fins a 90 metres el cimbori que rodegen vuit àngels i culmina la colossal escultura de Santa Helena, obra de Eduard Batiste Alentorn (Falset, 5 de desembre de 1855 – Manresa, 1920).

Joan Martorell i Montells, no va ‘vèncer’, però va ‘convèncer’ ; fidel a la filosofia de la “restauració en estil” endegada des de França per Eugène Emmanuel Viollet-le-Duc (París, França, 27 de gener de 1814 – Lausana, Suïssa, 17 de setembre de 1879), arquitecte francès i teoritzador famós per les seves restauracions d'edificis medievals , figura cabdal en la recuperació del gòtic a França, car defensava la honestedat en l'arquitectura, que va transcendir en una recuperació de tots els estils arquitectònics, segons l'esperit del Modernisme.

L’any 1892 Joan Martorell i Montells, amb la col•laboració de l’Emili Sala Cortés, aixecarien l’anomenada ‘Catedral del Vallès’, costejada per Emilia Carles Tolrà, primera marquesa de Sant Esteve, que havia anomenat com a Director General de la Textil Vda. De Tolrà, al seu nebot Emili Carles-Tolrà i Amat.

Volta el món i torna a Castellar del Vallès.

SANT QUIRZE I SANTA JULITA. SANT QUIRZE DEL VALLÈS

Em portava fins a Sant Quirze del Vallès en aquesta ocasió un deure penós com és sempre el d’acompanyar a les persones que acaben de patir el traspàs d’un esser estimat.

Em sorprenia sentir respecte de l’església parroquial de Sant Quirze i Santa Julita , la nova o vella ?

Les noticies històriques daten un primer temple l’any 1114, aleshores únicament es podia parlar – en el millors dels casos – de parròquia, ja que Sant Quirze es constituirà com a municipi el 1832 per segregació del de Sant Pere de Terrassa.

Sembla que va fer-se una reforma cap al segle XV, de la que únicament en tenim testimoni per l’existència d’un retaule gòtic del segle XV, part del qual és actualment al Museu Diocesà de Barcelona i on s’hi representen fragments de la vida de Sant Quirze i Santa Julita.

L’ampliació del temple els anys 1701-1702, realitzada pel mestre d’obres Joan Picassó de Cardedeu, va provocar l’enderrocament de l’anterior – això era una pràctica molt estesa en aquella època - ; els materials enrunats s’utilitzaven per construir l'obra nova.

Aquesta va ser la causa de la desaparició d’una altra església antiquíssima que havia existit al terme de Sant Quirze : la de Sant Pere dels Torrents (citada ja l’any 1150 en el Cartulari de Sant Cugat) i que estava situada tocant a Can Barra, en el paratge conegut pel “camp de Sant Pere”. A l’any 1698 el sabadellenc Joan Dosta va transportar els materials procedents de l’enderroc de Sant Pere a la nova parròquia que es construïa en aquell moment.

No s’acabarien aquí les peripècies vitals del temple parroquial ; des de la reforma del campanar que es remunta a l’any 1912 quan va instal•lar-s’hi el rellotge, a la mal dita guerra civil – jo en dic genocidi contra Catalunya – en que es va destruir l’altar d’estil barroc del 1708, l, obra de l’escultor Joan Vila, natural de Palautordera, i decorat pel daurador sabadellenc Miquel Ferran el 1722; fins anys 60 quan l’escultor Francesc Juventeny i Boix, aixecarà l’altar que encara és conserva.

Quan s’aixecava l’edifici al començament del segle XVIII, malgrat no tenir dades censals fiables, ja que el lloc depenia de Sant Pere de Terrassa, els fidels potencials eren menys d’un miler.

El cens de Sant Quirze és de  20241 habitants de dret a tancament de l'any 2023, és decebedor que no compti - encara - amb un Catàleg de Patrimoni en línia. 

Al costat d’aquesta església – compartim parcel•la registral – s’ha aixecat un nou temple, hom pensa que per encabir – si fos necessari un major nombre de fidels -, però sens dubte no ha estat aliè el fet que justament sigui Sant Quirze del Vallès, el lloc on la comunitat de Testimonis Cristians de Jehova, té un dels majors locals – sinó el més gran – de tota Catalunya, possiblement d’Espanya, i fins del sud d’Europa.

Sant Quirze del Vallès s’ha decantat pel model anglès del (suburb), espais verds, paisatges oberts,... i lògicament l’església parroquial de Sant Quirze i Santa Julita , recordava- recorda encara – el model clàssic i tradicional de poble.

En la greu situació econòmica en que es troba el país com a conseqüència al ensems de la corrupció, l’estultícia, el nepotisme,... de les classes privilegiades – no únicament dels politics, que també – caldrà veure si és possible mantenir un model de vida, tant i tant allunyat de la nostra realitat, social, religiosa, econòmica,...

Temps al temps.

Que sant Quirze, Santa Julita   i   Sant Antoni de la  Sitja,  elevi a l’Altíssim la pregaria dels  , amazis, illencs,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits ,  saharauis ... , pescadors , pagesos, ramaders ,..    i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país. 

LA FONDA EUROPA DE GRANOLLERS

La Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, veníem d’ Argentona, on havíem anat a retratar el Monestir de l’Oasis, i la Capella de Sant Sebastià i Innocenci. Ens portava fins a la Fonda Europa, la certesa d’aquelles ancestrals paraules ‘ no únicament de pedres – de la seva contemplació – viu l’home ‘, altrament tenia el convenciment que li agradaria el lloc i el menjar a la Maria Jesús.

L’arquitecte Josep Maria Miró i Guibernau ( Vilanova i la Geltrú 1889 – algú hauria de completar aquesta informació consultant el llibre de naixements del Registre Civil - 05-04-1966 Barcelona) – un més dels grans oblidats d’aquella època; busqueu-lo, busqueu-lo a l’Enciclopèdia Catalana ‘ la Gran- , amb una llarga relació amb la ciutat de Granollers, s’encarregava l’any 1923 de la remodelació d’aquest edifici entre mitgeres amb tres façanes que formen doble cantonada. Presenta planta baixa i tres plantes pis amb coberta de terrat, limitada per una balustrada perimetral en dues de les façanes. A les façanes principal i trasera hi ha sengles frontons corbs amb plafons de ceràmica amb la grafia "Fonda Europa". Els buits de façana són de proporció vertical emfasitzats a les façanes principal i lateral per plafons perpendiculars de ceràmica que van des del tercer fins al primer pis. A la façana lateral, els buits dels balcons es troben protegits per un emmarcat. Tots els balcons són de barrot. A la façana lateral presenta, també, plats decorats pel ceramista Antoni Cumella i Serret (Granollers, 31 de agosto de 1913 - 25 de enero de 1985.

Les parets del menjador es troben adornades amb pintures de Josep Bulbena, datades cap a la dècada de 1950.

S’esmenta com un fet curiós que Manuel J. Raspall dissenyà l'any 1906 el segell de la Fonda Europa.

Dinàvem esplèndidament, i abans de retornar al nostre Vallès Occidental, fèiem un tomb pel centre de Granollers, hi ha tant, tant que viure !

PASSEIG PERE III

Hi ha coses que son pecat – civil, però pecat - , com per exemple visitar la ciutat de Manresa, i no fer un passeig pel seu esplèndid Passeig Pere III , que té una llargària de 1070 metres, amb dos trams rectilinis al començament i al final del seu curs unit per una corba que s'enfila suaument pel replà nord-oest de Puigterra.

És un carrer ample, arbrat amb plàtans i amb algun petit parterre de verdor. En el seu recorregut hi trobem tres petits jardins en sengles places intermitges, amb jocs infantils i brolladors discrets que contribueixen a fer-lo més bonic.

Té casals modernistes o de factura mixta amb reminiscències gòtiques. Romàniques o renaixentistes, principalment a la part inferior, i a la part superior abunden els edificis de construcció molt més moderna.

De la seva gènesis trobava :

Any 1879, s'assenten les bases d'acord on es fixà que l'amplada del passeig seria de 120 pams i que s'indemnitzaria als propietaris amb 2500 pessetes.

Any 1882, es signaren les bases definitives per la seva construcció. Seria construït sobre l'antic torrent dels predicadors que fou cobert.

Any 1891, s'inaugura el primer tram del passeig la vigília de Sant Pere.

Any 1929, la prolongació del passeig fins a la Bonavista és datada en aquest moment.

Any 2012, el retratava per il•lustrar aquesta breu crònica.

MONESTIR DE L’OASIS D’ARGENTONA

Ens explicaven que l’accés l’havíem de fer des de Mataró i seguint un itinerari força enrevessat :

Agafar la sortida HOSPITAL MATARÓ, i continuar en aquesta direcció fins a superar dues rotondes.

Seguir des d’aquell punt els senyals indicadors de URBANITZACIO VILARDELL en altres dues rotondes.

Creuar tota la URBANITZACIÓ VILARDELL fins assolir el punt més alt.

Les referències des d’aquell punt son :
1. S’entra al PARC FORESTAL
2. Cal superar – com a referència – el restaurant TURÓ GROS
3. Deixar el trencall al CAMP DE TIR a la dreta
4. Estar molt amatents per veure un disc – com els de tràfic – que indica OASIS.
5. Cal continuar 1,2 quilometres fins trobar un nou disc que indica OASIS
6. Agafar el primer trencall a la dreta
7. Continuar ara per un camí més estret que us deixarà davant la porta.
8. Trucar a la porta i atendre les explicacions que us donaran.

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, el conjunt – que apareix tot d’una davant dels ulls - ens va sorprendre gratament; no trobava informació de la finca a la pàgina de l’Ajuntament d’ Argentona – ho hem demanat també per e.mail - , el cenobi és de factura relativament recent, de les darreres dècades del segle XX - ens parlen dels anys vuitanta - , i aixopluga una vigorosa comunitat de monges contemplatives, que tenen cura de la finca, confeccionen ornaments religiosos, comercialitzen mel i alguns productes naturals, i envasen per a la seva distribució sals de clorur de magnesi, molt indicades per tractar un bon nombre d’afeccions de salut seguint les indicacions de Ignasi Puig i Simon (Manresa, 1887 – Barcelona, 1961), recollides en el llibre ‘ VIRTUDES CURATIVAS DEL MAGNESIO’.

Recollia imatges de l’edifici i de la Capella de la Immaculada, abans d’acomiadar-nos – amb el torn per entremig – de la Germana que ens havia atès.

Sou pregats d’ampliar aquesta minsa informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANT ANTONI DE GIRONELLA, L’OBLIDAT.

No em sobtava veure que no s’ha inclòs Sant Antoni, dins la llista de monuments de Gironella, i encara menys quan es confirmava la meva premonició, i s’acomplia a les aigües del riu Llobregat un dels molts miracles que s’atribueixen al Sant :

San Antoni va fer un dels seus miracles més reconeguts durant la seva estada, l’any 1223 a Rimini, a la riba de la Mar Adriàtica. La ciutat era plena de càtars, que no deixaven el poble escoltar els sermons del Sant. D’altra banda, els heresiarques colpien amb cada vegada més d’èxit les ments de les turbes, de tal manera que Antoni va decidir fer valer tot el seu poder miraculós per captivar-ne l’audiència. Es va dirigir a la vora de la mar i va començar a predicar als peixos, als quals deia amb paraules vigoroses:

“Escolteu la paraula de Déu, vosaltres peixos de la mar i del riu, ja que els heretges infidels no la volen escoltar”.

Davant meu una munió dels peixos més comuns com la bagra comuna (Leuciscus cephalus cephalus), o la truita comuna (Salmo trutta fario), i fins espècies introduïdes com el barb comú (Barbus bocagei graellsii) i la carpa (Cyprinus carpio), treien el cap de l’aigua per escoltar – només ells – les amoroses paraules de Sant Antoni de Gironella.

Recollia imatges de l’edifici, dels goigs a llaor del Sant, d’alguns exvots, i de l’altar on cremaven les llànties que – malgrat la general descreença que (oficialment ) assola les ribes del Llobregat, continuen deixant els fidels per demanar i/o agrair els favors rebuts - . Les recents propostes del PP, que insisteix en la política de limitar els drets sanitaris - accés als serveis mèdics i als medicaments - ; socials – les persones grans, malats, minusvàlids .., sense recursos econòmics no rebran cap mena d’ajuda pública; culturals i/o educatius, només els que tinguin molts recursos tindran garantit un ‘mínim nivell d’educació’ - per fer tasques d’animal de càrrega saber llegir i escriure es considera un destorb - ; i segons expliquen s’està estudiant seriosament tornar a posar en vigència els ‘mal usos’ - de fet els politics de ‘primera divisió’ n’han gaudit sempre i de forma ininterrompuda- . Li demanava A Sant Antoni, que aquí com va fer a Pàdua, faci canviar als nostres Podestas, Sàtrapes, Dictadors,...., i s’avinguin a aplicar lleis justes.

M’agradaria saber quan es va aixecar aquesta esglesiola, les raons que van fer-ho possible, i les vicissituds històriques, que l’han portat fins l’actual estat d’oblit i menysteniment. Sou pregats d'enviar-nos un e.mail a coneixercatalunya@gmail.com