LA TORRE DE L’AIGUA DEL CEMENTIRI DE TERRASSA

Terrassa no disposa d’un Catàleg de Patrimoni en línia, aquest fet és absolutament inexplicable des de la tècnica, i ens fa pensar que potser no van errats els que sostenen una clara i decidida voluntat de ‘dessolar la terra’ des del PSC.



Dit això, sembla que la torre de l’aigua del Cementiri Nou de Terrassa, no ha cridat l’atenció de ningú, perquè no sabia trobar cap informació a la xarxa, quan com diuen tots els estults del món ‘ tot està a Internet’.

Cal suposar-ne l’autoria de l’arquitecte Melcior Vinyals i Muñoz (Barcelona 1878 – 1938), en aplicació d’aquella màxima que diu ‘ el que pot el més, pot el menys’.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions i/o correccions a la més que minsa informació sobre la torre de l’aigua del Cementiri Nou de Terrassa

CATALUNYA i TERRASSA, recordeu-ho sempre, NOMÉS en té a nosaltres.

LA TORRE AMAT DE CARDEDEU.

Ramon Puig i Gairalt (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 1886 - Barcelona, 1937), aixecava per encàrrec de Joan Amat Sormaní – que havia estat Alcalde de Barcelona - , una magnifica casa de la que ens diu la fitxa tècnica : Consta de planta baixa, subterrani i pis amb coberta a quatre vessants i torreta mirador de secció quadrada on s'inclou l'escala d'accés a les diferents plantes. Als laterals de l'edifici hi ha mansardes. La porta principal disposa d'una gran escalinata i marquesina. Els materials emprats són grans blocs de carreus a la planta baixa i laterals, i estucat a la resta de l'edifici.

L’any 1914 es nomena a Joan Amat Sormaní, fill adoptiu de Cardedeu.

L’any 1915, el bisbe Enric Reig i Casanova (1859 - 1927) visitava la casa.

El 18 de febrer de 1921, Joan Amat Sormaní, lliurava la seva ànima al Creador.

No podia retratar la casa des de l’interior – malgrat estar oberta la porta del jardí – hauré d’esperar una vetllada musical.



El coronament troncopiramidal de la torratxa és un tret molt peculiar i no gaire freqüent en els edificis d’aquella època; l’havia trobar a la ‘Torre Perez’, aixecada pel mestre obres Josep Graner Prat , a Rubi; també a Pallejà , en dos edificis municipals, d’autor desconegut, l’Ajuntament i la Molinada.



Per proximitat geogràfica, Ramon Puig i Gairalt, va ser l’arquitecte municipal de l’Hospitalet de Llobregat, podria ser ‘el desconegut’ que aixecava els edificis de Palleja ?.

Ah!, si en traieu l’entrellat feu-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

La meva gratitud al Miquel Comas Clusellas, i l'Adolf Agustí Taló, que ‘ em feien llum’ en la foscor documental en la que es troba el Patrimoni Històric de Cardedeu

EL CEMENTIRI DE SENTMENAT

Recollia l’afirmació del Consorci de Turisme del Vallès Occidental en relació al Cementiri de Sentmenat :

És una mostra de l’arquitectura funerària modernista.

Va ser construït a l’any 1905 per l’arquitecte Antoni de Falguera i Sivilla (Barcelona, 1876-1947)

És un recinte de planta rectangular amb un pavelló d’entrada, format per tres cossos simètrics.





A destacar el detall de la porta d’entrada i la tanca, a més de la decoració original que es manté únicament en una mínima part.



Inicialment fou plantejat amb una alçada de tres nínxols, Sentmenat tenia un cens de 1.379 ànimes l’any 1910, que augmentaran fins a 1.897 a darreries del primer feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera ), i assoliran en el cens de 1981 – desprès de la mort del Dictador Franco - els 3.663 habitants.





La ‘Democraciola’ que ens ha retornat als anys foscos de la postguerra, recuperant la fam, la misèria, la desatenció social i sanitària, la restricció de l’educació només per les classes altes, .. , feia créixer la població fins al 8.521 a darreries de l’any 2.012.

També al fossar municipal s’ha traslladat aquesta ‘pressió demogràfica’ que aixecava un pis addicional en un primer moment – fins a quatre nínxols – per deixar-ho finalment amb cinc.

Els cementiris es traslladaven fora dels nuclis urbans amb l’excusa de la higiene - no s’ha registrat mai , enlloc del món cap episodi que ho justifiqui - ; això va permetre al REINO DE ESPAÑA dur a terme una operació urbanística mai vista fins aleshores :

1. Es qualificaven com a serveis terrenys agrícoles
2. S’obtenien – a cap preu – terrenys en el cas urbà de les poblacions.

Aquestes dades no les trobareu a LA HISTÒRIA WERTADERA

Jaume Verdaguer CEMENTIRI NOU

A finals del segle XIX, en el petit cementiri vell de dintre del nostre poble i inaugurat l’any 1850, ja no hi cabien mes enterraments. Era ja molt urgent fer-ne un de nou.

D’acord amb les lleis d’aquella època, el dia ú de gener de l’any 1902 va entrar d’alcalde en Vicenç Ramoneda Fritós, besavi del Vicenç Ramoneda, l’actual estanquer i també del Sebastià Ramoneda Cuscó.

Per aquella època, les lleis donaven preferència a l’església per fer aquest tipus d’obres, però com que l’església va declinar a exercir aquest dret, al•legant que no disposava de prous diners, l’ajuntament es va posar a treballar en aquest sentit de tal manera que:

Pel mes de maig del 1904, va venir al nostre poble una delegació de la Comissió Provincial de Sanitat composta per dos metges i un oficial, per inspeccionar i elegir el lloc del seu emplaçament. Varen elegir aquell lloc, al cantó de Gregal del poble, perquè es d’aquell costat, on al llarg de l’any, menys vegades bufa el vent vers Sentmenat; i es que en aquella època, consideraven que el efluvis miasmàtics produïts per la descomposició dels cossos, eren la causa de les malalties infeccioses i epidèmiques*.

A mitjans de juliol d’aquell mateix any, l’ajuntament va decidir fer un emprèstit de vint mil pessetes per finançar l’obra i va fer imprimir les Obligacions per la seva subhasta que es va portar a terme el dia 10 d’agost següent, però no va quedar del tot coberta.

El dia 21 d’octubre, les autoritats superiors autoritzaren a l’ajuntament a realitzar la compra del terreny elegit per fer el nou cementiri. Per aquest terreny situat al serrat de can Clapers i aleshores anomenat “ el camp de la Botera “, l’ajuntament va pagar-ne 1.395 pessetes.

L’ajuntament va voler que en aquesta obra hi participessin tots els empresaris paletes que hi havia al poble, de tal manera que, a partir del mes de febrer de 1905, en Menna Balaguer Obrador, de cal Estra, i la seva gent, varen començar a construir la façana, els edificis de la entrada i els nínxols modernistes mes antics i els també empresaris paletes Joan Soler Sallent i Josep Corominas Sallent – aquest de cal Felicio – i també la seva gent, varen començar a fer la paret de tanca restant. Aquets treballaven a preu fet, fent paret de tanca de dos pams d’ample a nou pessetes la cana quadrada – una cana = 1,555 m. – posant el material també ells.

El dia 3 de març de 1905, en una nova subhasta d’obligacions, varen quedar totes venudes i l’emprèstit municipal totalment cobert. Els que mes obligacions varen comprar, varen ser en Menna Oliveras Paré, propietari de can Mas, i en Miquel Valls Cledú, propietari de la fàbrica de teixits de can Vall.

El nou cementiri ja acabat de construir, es va inaugurar solemnement el dia 26 de desembre de 1905, dia de sant Esteve a les tres de la tarda. Per fer-ho amb mes lluïment, va venir una orquestra de Sabadell i a la inauguració hi va assistir una gran majoria dels sentmenatencs d’aleshores.

Les canals de ceràmica pel desguàs tan del nínxols modernistes com del edifici de la entrada, les va fer el Sr. Alfons Juyol, que aleshores tenia el seu taller al carrer Consell de Cent xamfrà amb el carrer Casanova de Barcelona.
En Antoni Falguera i Sivilla, que aleshores era l’arquitecte municipal, va cobrar 1.971 pessetes per dirigir la construcció del nou cementiri.

Malgrat que l’obra la va pagar integrament l’ajuntament, el dia 30 de desembre d’aquell mateix 1905, el capellà de la parròquia també va rebre la clau de la porta.

Jaume Verdaguer
Grup Amics del Museu-Arxiu

MAS GUANTERES O GONTERES DE VILADECAVALLS. EL VALLÈS OCCIDENTAL

El mal dit ‘ Castell de Sant Miquel de Gonteres’, en terme de Viladecavalls, té clares influències de l’obra de Walter Elias Disney (5 de desembre de 1901, Chicago- 15 de desembre de 1966), ‘ la terra de la fantasia’.

La casa era coneguda com el mas Guanteras, que trobem documentat des del segle XII, quan es situa prop del castell de la Barromina, que (DEL CAMPO, 2002) ha identificat amb el Mas Figueres, lluny del Turó de la Barromina on es creia que estava situat. El parament del mur en "opus spicatum" , que s’adverteix entre el runam del Mas Figueres podria donar ‘credibilitat’ a aquesta teoria, , no s'ha pogut però, contrastar aquesta informació documentalment. Si més no, tothom té clar que el Mas Figueres havia estat una casa forta.

El nom Guanteras es repeteix en diversos documents de compravenda durant els segles posteriors.

Això ens fa pensar, malgrat que el topònim ‘oficial’ és Gonteres, que pel que fa al seu origen, tindria relació amb la presència en aquest indret – en algun moment del passat – de la planta herbàcia bianual, (Digitalis purpurea) que és coneix en català amb noms com guantera, didal, bragues de cucut, boca de llop, gossets, guants de Maria o herba de l'orina, entre d'altres.

El mas va ser completament reformat, o deformat , durant la segona meitat del segle XX, l'estructura original de la casa s'ha envoltat de volums i torres que li volen donar aparença de castell. Sembla que la crisis econòmica que patim, provocada al ensems per l’estultícia i la corrupció de les elits polítiques, ha fet tancar l’activitat de restauració que s’hi desenvolupava.

A l’altre costat de la via fèrria, hi ha un edifici orfe de tota indicació, que podria molt ben ser l’església de Sant Miquel de Gonteres.

Com és lògic – encara estem lligats al REINO DE ESPAÑA - , no hi ha cap dada històrica, ni cap referència als promotors, i a l’arquitecte. Sou pregats de completar aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Recordeu sempre que CATALUNYA i VILADECAVALLS només ens té nosaltres.

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país. 

CAMBRILS. EL CAMP JUSSÀ. TARRAGONA. LLOCS AMB ENCANT

El Cambrils de la Costa Daurada, que té una extensió de 35,26 km² tancava l’any 2012 amb 33.535 habitants.

Hi ha un petit poble d’aquest nom que forma part - juntament amb altres vuit nuclis - del terme d’Odèn a la comarca del Solsonès, a la Catalunya interior, la del ‘ forat negre’, que amb una extensió de 114,4 km², tenia a darreries de 2012 una població de 268 habitants.

En els anys posteriors al genocidi contra Catalunya 1936-39, el Cambrils de vora mar, creixerà molt tímidament des dels 3812 veïns l’any 1940, fins als 7295 de 1970, quan li començaven a tremolar les cames al segon feixisme, i en que per alguns cercles històrics, s’ha produït ja la mort del sàtrapa.

En aquell ‘petit Cambrils’ de mitjans del segle XX, apareix ja en les fotografies aèries l’edifici de ‘Can solé’, i el xalet de trets noucentistes que està just al davant.

Em cridava l’atenció que es mantinguí el ‘CAN’ que implica reconeixement i respecte, però també distància en el tracte, enlloc del ‘CAL’ que implica coneixement, proximitat, afecte. L’atenció que ens dispensaven em sembla més descriptiva des de la segona opció.

Cambrils no disposa – encara – d’un Catàleg de Patrimoni en línia, i em caldrà demanar directament a cansole@wanadoo.es que em facilitin les dades del promotor/s, i del mestre d’obres i/o arquitecte autor del projecte.

Respecte de la torre que tenen al davant, també ens agradaria rebre aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Malgrat la proximitat del ‘Mare Nostrum’ la recerca de dades relatives al patrimoni històric a Cambrils , és literalment ‘ picar pedra’.

MERCAT MODERNISTA DE LA PLAÇA GRAN DE MATARÓ

Ens cridava l’atenció al Tomàs Irigaray Lopez, i a l’Antonio Mora Vergés, l’edifici allargat situat al centre de la Plaça Gran de Mataró; quan preguntava a un passant m’explicava que - tot i que parcialment - encara funciona aquest singular mercat de llarga història :



L’any 1891, l’arquitecte Emili Cabañes i Rabassa ( Mataró 1850 + 1917 ) elaborava un projecte per a la creació d’un mercat de parades a la Plaça Gran, ‘El Rengle’ pretenia millorar les condicions en què es desenvolupava aquesta activitat comercial.

L’any 1893 l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch ( Mataró, 17 d’octubre de 1867 + Barcelona, 23 de desembre de 1956 ) va reformar la coberta d’estil modernista, incorporant una teulada de forma semicilíndrica, amb revestiments ceràmics, maó vist i detalls ornamentals de ferro forjat.

La descripció tècnica ens diu : Construcció de planta rectangular longitudinal, coberta per una teulada plana, al centre de la qual s'aixeca una volta de canó que ocupa tota la seva llargària. Consta d'un passadís central i una filera de parades de venda a cada costat; per la banda exterior també hi ha parades. Les parades estan separades per unes columnetes de ferro colat que suporten la teulada. El conjunt destaca especialment per la seva volta que també serveix de ventilació una vegada tancades les parades. Està realitzada amb rajoles que formen franges de colors que li donen vistositat.



El 1979 fou restaurat pels arquitectes Isidre Molsosa Pujal , i Montserrat Torres.

El mercat municipal de la Plaça Gran (el Rengle) es configura com un mercat molt singular pel fet que es tracta d’un mercat modernista de petites dimensions, en el que un total de 8 parades donen directament al carrer.

De dilluns a dissabte, tots els matins, trobem parades de marxants que venen fruita i verdura fresca.

La tradició de la plaça Gran encara es manté amb botigues especialitzades del sector de l’alimentació i altres botigues d’equipament de la persona o la llar.

Se’l coneix també com : Mercat el Tren, o el Tranvia, i/o el Rengle.

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , ens agradarà saber el segon cognom de l’arquitecte Montserrat Torres.

CASA FRANCESC GRANÉS MIRALLES I MERCÈ ESPINACH MAGRINA. CARDEDEU

Poques persones reconeixeran per aquest nom, la casa que aixecava Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877- la Garriga, 15 de setembre de 1937), l’any 1904 per encàrrec del matrimoni Francesc Granés Miralles i Mercè Espinach Magriña.

La denominació ALQUERIA , de l'àrab al-qarya o al-qariya, significa I. f. Casa de camp amb terra de conreu; Cloelia, és va adoptar per la propietària en ocasió de produir-se el descobriment de l'asteroide 661 Cloelia



Actualment la propietat està delimitada per carrers del nucli urbà, s’aixecava a començament del segle XX, en una zona d'estiueig del municipi, i és un conjunt format per la casa-torre, un magatzem aïllat, un colomar, tres fonts i la tanca. Destaca singularment la presència de la torre-mirador i una interessant construcció al centre del jardí, amb coberta de pavelló, amb funcions de pou d’aigua.

Raspall assaja i executa per primera vegada aquí , les constants arquitectòniques de la primera etapa de la seva obra: medallons amb cintes verticals, impostes ceràmiques, esgrafiats de motius geomètrics, treball de forja del ferro amb acabats a cop de fuet i trencadís ceràmic.

Com en el cas de la ‘Torre Millet ‘A l'Ametlla, de la que l’ Eugeni Xammar i Puigventós, va escriure :

A l'Ametlla, sobretot a l'estiu, no hi feia de mal estar

Can Xammar, la nostra casa pairal, era una gran casassa, encara avui conservada per dins si fa no fa, però totalment desfigurada per fora des del dia que Joan Millet (cotonaire i germà de Lluís Millet, director de l'Orfeó Català), comprador que fou de la finca, en va confiar la restauració a un arquitecte modernista del Vallès que portava el cognom simbòlic de Raspall. Un cop de raspall —per dir-ho així— fou suficient per a transformar una magnífica i gegantina masia, de dos vessants, en una mena de mona de Pasqua que encara avui fa esgarrifar totes les persones sensibles.

A can Xammar, molt gran per fora, se li podia aplicar l'eslògan d'unes certes marques modernes d'automòbils; era més gran per dins que per fora. Per a mi tot sol jo disposava, donant a l'era, d'una gran sala amb dues alcoves, una interior amb el llit i una altra d'exterior convertida en arxiu i biblioteca. (Més tard parlarem una mica de la biblioteca que, per cert, valia ben poca cosa, però que em fou de gran utilitat.)

Tan gran era i és la casa que, la meva mare, precursora sense saber-ho dels moderns promotors del turisme, i obligada a arreplegar diners fos com fos, va llogar, durant els mesos d'estiu, dormitoris i menjadors no a una sinó a dues famílies barcelonines.

També a Cardedeu, el moderniste deixava un legítim sentiment de pèrdua :

A començaments de segle XX, es vàren convertir vells edificis, de més de 500 anys, en cases modernistes, com Can Llibre Masdeu i Raspall), la casa Espinach de la plaça Clavé, Can Viader del Carrer Major (Raspall), Can Clavell(Raspall) o ca l'Arquer (Raspall),...

Em d’admetre que tothom té part de raó, en aquesta qüestió i en qualsevol altra.