Anàvem la Maria Jesús i jo a Mura per passar-hi el dia amb el Joan i la Pilar; teníem decidit dedicar el mati a passejar per aquesta població, anar a dinar al Serra, a Rocafort, i desprès d’una llarga sobretaula, arribar-nos a casa del Joan i la Pilar – batejada afectuosament com - Centre de Cartografia de Mura - i comprovar la quantitat i qualitat del material tècnic de que disposa el nostre company.
Tots plegats estem força constipats, i acceptem el suggeriment del Joan quan a fer un tomb amb el tot terreny; faig la proposta d’arribar-nos fins a Talamanca a veure la necròpolis de la Vila, anomenada en els mapes “ tombes del moro “ , i dit fet, sortim de Mura en direcció a Talamanca.
La Vila és una magnifica finca amb porxos a ponent, situada a l’abric d’un seguit de carenes que amb diferents noms, Del Forn, de les Parets, dels Pruners, és perllonguen quasi fins el llit de la Riera de Nespres que porta les aigües pluvials des de Mura fins al Llobregat. Localitzem els enterraments – fins a quatre – damunt de dos grans bloc de roca separats entre si d’una vintena de metres; descartem que fossin àrabs els autors d’aquesta feina, tant per la ubicació dels nínxols, com per la mateixa procedència de les pedres, que molt possiblement s’esllavissaren en ocasió dels terratrèmols del segle XV , i concretament el del 2 de febrer de 1.428 dit de la Candelera, que afectà tota Catalunya. A Barcelona està documentat que derrocà la rosassa de Santa Maria del Mar, i a la zona de Camprodon i Olot assoli la intensitat IX i X de la escala Mercali, i diuen les cròniques que provocà una mortaldat estimada en més de 800 persones.
Si la nostra hipòtesi és correcta, les tombes podríem haver acollit justament els cadàvers d’alguns picapedrers víctimes del terratrèmol, com un darrer testimoni d’amor dels seus companys , en la tasca de transformar les muntanyes en material de construcció.
En aquell període al final quasi de la baixa edat mitjana, els descobriments geogràfics, particularment el continent americà, propiciaran una gran expansió comercial que comportarà al ensems un veritable terratrèmol social, que permetrà l’adveniment d’una nova classe social ;
La burgesia, que transformarà els sistemes, i posarà les bases de la revolució industrial.
Seguim el camí orfe de tota vegetació a conseqüència del darrer gran incendi; això ens permet però constatar l’existència en algun moment d’un extens conreu en terrasses; al caliu d’aquesta tragèdia ens preguntem una vegada més ; potser fora hora ja de posar de nou en valor aquestes terres oblidades , oi ?
Ens aturem a recollit imatges de la casa Pruners, damunt de la riera de Nespres i a les envistes de Rocafort, la casa a l’esquerra del camí i prop de l’abisme, va aprofitar algunes de les baumes properes, i dalt del turó és visible encara la imatge inconfusible – pels qui n’hem vist moltes – d’una tina de vi.
Creuem la riera i ens incorporem a la pista que comunica Rocafort amb Sant Esteve de Vila-rasa, i pocs minuts desprès de les 13,30 som al restaurant. Amanides, sopa de carbassó amb trompetes de la mort , galtes i peus de porc i postres de músic, acompanyaran l’animada conversa sobre tot allò que hem vist al llarg del mati.
Seguirem el programa de tarda, fil per randa, i abans de marxar de nou al nostre Vallès, farem un darrer tomb pels carrers de Mura, ara sota la llum groguenca dels fanals. Ens acomiadem dels amics Joan i Pilar, als qui desitgem una ràpida millora en els seus respectius constipats, i com a darrera imatge del dia ens endúiem la del comunidor construït damunt l’absis de Sant Martí.
Esperem molt d’aquesta “especial” col·laboració amb el Centre de Cartografia de Mura.
© Antonio Mora Vergés
Tots plegats estem força constipats, i acceptem el suggeriment del Joan quan a fer un tomb amb el tot terreny; faig la proposta d’arribar-nos fins a Talamanca a veure la necròpolis de la Vila, anomenada en els mapes “ tombes del moro “ , i dit fet, sortim de Mura en direcció a Talamanca.
La Vila és una magnifica finca amb porxos a ponent, situada a l’abric d’un seguit de carenes que amb diferents noms, Del Forn, de les Parets, dels Pruners, és perllonguen quasi fins el llit de la Riera de Nespres que porta les aigües pluvials des de Mura fins al Llobregat. Localitzem els enterraments – fins a quatre – damunt de dos grans bloc de roca separats entre si d’una vintena de metres; descartem que fossin àrabs els autors d’aquesta feina, tant per la ubicació dels nínxols, com per la mateixa procedència de les pedres, que molt possiblement s’esllavissaren en ocasió dels terratrèmols del segle XV , i concretament el del 2 de febrer de 1.428 dit de la Candelera, que afectà tota Catalunya. A Barcelona està documentat que derrocà la rosassa de Santa Maria del Mar, i a la zona de Camprodon i Olot assoli la intensitat IX i X de la escala Mercali, i diuen les cròniques que provocà una mortaldat estimada en més de 800 persones.
Si la nostra hipòtesi és correcta, les tombes podríem haver acollit justament els cadàvers d’alguns picapedrers víctimes del terratrèmol, com un darrer testimoni d’amor dels seus companys , en la tasca de transformar les muntanyes en material de construcció.
En aquell període al final quasi de la baixa edat mitjana, els descobriments geogràfics, particularment el continent americà, propiciaran una gran expansió comercial que comportarà al ensems un veritable terratrèmol social, que permetrà l’adveniment d’una nova classe social ;
La burgesia, que transformarà els sistemes, i posarà les bases de la revolució industrial.
Seguim el camí orfe de tota vegetació a conseqüència del darrer gran incendi; això ens permet però constatar l’existència en algun moment d’un extens conreu en terrasses; al caliu d’aquesta tragèdia ens preguntem una vegada més ; potser fora hora ja de posar de nou en valor aquestes terres oblidades , oi ?
Ens aturem a recollit imatges de la casa Pruners, damunt de la riera de Nespres i a les envistes de Rocafort, la casa a l’esquerra del camí i prop de l’abisme, va aprofitar algunes de les baumes properes, i dalt del turó és visible encara la imatge inconfusible – pels qui n’hem vist moltes – d’una tina de vi.
Creuem la riera i ens incorporem a la pista que comunica Rocafort amb Sant Esteve de Vila-rasa, i pocs minuts desprès de les 13,30 som al restaurant. Amanides, sopa de carbassó amb trompetes de la mort , galtes i peus de porc i postres de músic, acompanyaran l’animada conversa sobre tot allò que hem vist al llarg del mati.
Seguirem el programa de tarda, fil per randa, i abans de marxar de nou al nostre Vallès, farem un darrer tomb pels carrers de Mura, ara sota la llum groguenca dels fanals. Ens acomiadem dels amics Joan i Pilar, als qui desitgem una ràpida millora en els seus respectius constipats, i com a darrera imatge del dia ens endúiem la del comunidor construït damunt l’absis de Sant Martí.
Esperem molt d’aquesta “especial” col·laboració amb el Centre de Cartografia de Mura.
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada