Sant Pere Sacama

Possiblement aquesta ermita sigui una de les mes vistes de Catalunya; insisteixo “vistes” i no visitades, ja que està ubicada a 42º 34,118'N ; 1º 54,798'E en una alçada que la fa visible per als que transiten per l’autopista Terrassa-Manresa, l’autopista més cara del món, just en el moment en que supera el terme de Viladecavalls hom la pot contemplar retallada contra el cel blau.

Feia molt temps que tenia ganes d’arribar-me fins aquesta ermita, i sempre fins avui sorgia algun projecte i/o inconvenient que en feia posposar el projecte; s’acostuma a dir que tot arriba i efectivament deu ser així; finalment aprofitàvem el diumenge 30 de març per a fer-ho el Tomás Irigaray i jo.

D’aquesta ermita i de les restes del Castell hi ha força informació :

Documentat des de segle X., l’edifici que podem contemplar en l'actualitat és el resultat de diverses modificacions. Durant els segles XI i XII es van afegir algunes elements, que li van configurar la imatge que podem contemplar avui en dia. En el segle XVIII es van produir noves reformes, que van afectar a la volta de la nau i a la portalada.
El temple està format per una única nau de petites dimensions i acabada en un absis semicircular. L'absis es va decorar externament amb arcs cecs d'estil llombard i dues lessenes, de les quals només se n'ha conservat una. Interiorment té dues fornícules que no arriben al nivell del terra. La coberta de la nau va ser refeta en el segle XVIII, seguint els cànons barrocs
Durant aquesta reforma també es va substituir l'antiga portalada del segle XII, per l'actual. Està situada en el mur oest i està formada per un senzill arc de mig punt adovellat. La portalada del segle XII també era de factura molt senzilla, però com a mínim tenia dos columnes amb capitells esculpits, que actualment decoren una casa particular.
Al davant del temple encara podem contemplar les restes del castell de Sacama. Es va edificar en el segle X aprofitant dues parets de roca que forma la pròpia muntanya. Encara es poden veure – sobre tot a la façana de Montserrat - alguns petits fragments dels seus murs, es manté quasi en la seva totalitat un pany de paret aixecat amb la tècnica de l’opus spicatum. En el segle XII s'hi van fer algunes reformes, però que no van modificar gaire la seva estructura.

Trobàvem en el costerut camí d’accés,[dos quilometres des del trencall de la carretera d’Olesa], les restes magnifiques d’un forn d’obra, que ens permeten suposar alhora que l’existència de més edificis en algun moment del passat, la disponibilitat d’aigua que l’estructura d’un modern pou prop de l’ermita vindria a confirmar.

La orientació d’aquest edifici religiós ens permet suposar-li un primer us per part dels seus possibles constructors, els àrabs, que aixecarien també el castell i els edificis quines ruïnes trobem encara en la base de l’ermita.

L’arbre sec de Sant Pere, situat davant al rocam del Castell de Sacama, dona – si cap – un addicional atractiu estètic a l’indret, des d’on podem alhora , contemplar la plana del Baix Llobregat i les pinedes ubèrrimes del Vallès Occidental.

Retratem el paratge mentre gaudim de l’eclosió floral de les farigoles que perfumem l’aire.

© Antonio Mora Vergés

P/D

Nota del nostre bon amic Joan Escoda i Prats.

Amic Antoni si pretens amb aquestes coordenades que la gent hi arrivi van llestos.Les correctes són:N 41º 34.015E 01º 54.722

L'ermita del torrent de Sant Jaume.

Ens havien parlat d’una ermita en estat ruïnós, en els límits del Vallés occidental i el Baix Llobregat, prop d’una urbanització anomenada Ribes Blaves. Amb aquesta minsa informació, el Tomás Irigaray i Lopez, va localitzar un plànol en el que prop del Mas de Sant Jaume, en el terme municipal d’Olesa, a la dreta del torrent d’aquest nom que neix al cingle del Moliner, prop de Vacarisses, apareix el símbol que correspon a una església, ermita i/o capella.

Ribes Blaves ocupa un espai immens, és un dels tants projectes d’urbanització, que s’han quedat a mig fer, i constitueixen avui una rèmora quasi insuperable per a les economies dels municipis que van aprovar els projectes de planejament urbanitistic. Vàrem tenir ocasió de comprovar-ho mentre cercaven inútilment l’accés al Mas de Sant Jaume.

Refeia de nou el trajecte fins superar la cruïlla de les carreteres d’Olesa a Vacarisses i Viladecavalls, i passat el torrent de Sant Jaume, ens aturàvem en un camí sense cap indicació, barrat per una cadena; amb els binocles podia observar un edifici de grans proporcions, pintat completament de blanc, on no era perceptible cap senyal d’ermita i/o capella. Em deixava portar per la meva intuïció i tornava novament cap a Ribes Blaves.

Deixàvem el carrer d’accés a la urbanització abans d’arribar a les primeres cases, per agafar una pista forestal que sense cap indicació trobàvem a l’esquerra; el camí en suau descens discorre en no més d’un parells de quilometres, entre boscos de pins fins quasi al llit de la riera. Ens trobàvem desprès del darrer revolt davant la casa pintada de blanc ; la pregunta obligada a la primera persona que veiem era : Hi ha alguna ermita i/o capella a la finca ?. Ens responia afirmativament i ens indicava un corriol que a l’esquerra de la casa, des de la porta principal condueix fins a la part posterior, on entre pins, en un estat d’absoluta ruïna, veiem la fàbrica encara avui impressionat de Sant Jaume.

L’ermita sense sostre, conservant únicament les restes d’una arcada, amb un esvoranc terrible a la façana que ens fa pensar en un esllavissament de terres; o potser en un terratrèmol ?. Atenia possiblement fins a la seva destrucció, les necessitats espirituals de les masies que conreaven la terra fèrtil que regaven les aigües de la riera de Sant Jaume, avui eixuta.

Tenim ocasió d’accedir a la finca on observem que la restauració sobretot de les cobertes, n’ha permès la conservació, l’gnòmon damunt d’un pany de paret cobert amb una ma de ciment, ens explica que la casa tenia un rellotge de sol, que sembla va reeixir fins fa no més d’uns quinze anys, en que un paleta, diria jo per aquesta acció “ un mal paleta “ el va tapar. Les pollegueres darrera la porta principal i les obertures de les espitlleres ens informem que la casa en alguna ocasió en el passat va haver de defensar-se d’alguna agressió.

Ens explica el masover que contra les actuals agressions; bàsicament motos i quads conduïdes per persones incíviques, no tenen cap element de defensa eficaç. Potser alguna de les moltes Autoritats que ”patim” en tenir coneixement d’aquests fets hi posarà remei.

Amb aquesta esperança ens acomiadem de l’amable masover.

© Antonio Mora Vergés

Les Tines del Torrent del Flaquer

Teníem el compromís d’ensenyar aquest excepcional conjunt de tines, fins a 23 :

Tines del Torrent del Flaquer

De la Bleda --------------4
De l'Escudelleta ---------11
Del Ricard--------------- 6
Del Moliner-------------- 2

Alhora, els nostres habituals companys, que les coneixen ja, farien un recorregut des de Rocafort, fins al punt quilomètric número 4 de la carretera que des del Pont de Vilomara permet accedir a l’esmentada població i fins a Mura.

En la nostra sortida d’aquest dissabte 29 de març ens trobaríem un nombrós grup, fins a 12 persones, que vindria des de diferents llocs :


Jose Manuel Muñoz--------------- Barcelona
Antonio Mora ---------------------Castellar del Vallès
Antoni Uriz -----------------------Cerdanyola
laura Marquez --------------------Cerdanyola
Vanessa Franco -------------------Granollers
J.Antonio Llamas------------------ Mollet
Raquel Toro----------------------- Mollet
Joan Moliner ----------------------Sabadell
Antoni Ibáñez ---------------------Sabadell
Feliu Añaños ----------------------Sabadell
Albert Salas -----------------------Terrassa
Josep Mª Salas-------------------- Terrassa

El grup que faria Rocafort – Oristrell, sortia de Sabadell a les 8,00 des del lloc habitual; Plaça Granados cantonada Farmàcia; portava el vehicle l’Antoni Ibáñez i anaven amb ell, el Feliu Añaños, i el Joan Moliner que els faria de sherpa. Començaven a fer via a les 9,00 des de Rocafort fins a Cassassaies on esmorzarien; continuarien fins a la casa del Flaquer, les Tines del Ricard, de l’Escudelleta, de la Bleda i el conjunt que batejàvem avui com del Moliner en honor del nostre barrufet rondinaire. En aquest punt coincidirien ambdós grups.

Els que farien únicament les Tines del Torrent del Flaquer, ens trobàvem a les 9,00 al Pont de Vilomara, i desprès d’esmorzar iniciàvem el recorregut des de l’accés a Oristrell; ens trobaríem al llarg del mati, amb un inusual mostra de vida animal , que per a qui ho dubta, constitueix una prova definitiva del canvi climàtic : quasi a l’inici del camí una colobra [ possiblement de l’espècie anomenada de caputxó ] que deixàvem creuar tranquil·lament; veuríem moltes sargantanes tant a les tines del Ricard, com a l’Escudelleta, la Bleda i les del Moliner, on trobaríem unes restes que varen pertànyer possiblement a un molí d’oli.

Ens acomiadàvem els uns dels altres, i amb el vehicle de l’Antonio Mora, anaven fins a Rocafort, a recollir el cotxe de l’Antoni Ibáñez.

El Feliu Añaños, l’Antoni Uriz i l’Antonio Mora, s’arribarien encara fins a l’ermità romànica de Santa Magdalena del Pla, que convertida avui en la capella del cementiri del Pont de Vilomara, continua tenint una particular cura, com ho fa des del segle IX , d’aquest indret del Bages.

L’Antoni Uriz, continuava fins a Sant Benet del Bages, i li recomanàvem anar des d’aquell punt per la vora del riu fins al paratge anomenat els Ulls del Llobregat, en quina proximitat s’aixequen les tines de Talamanca, magnífiques estructures que mereixen sobradament el qualificatiu de Catedrals de la pedra seca.

El Feliu Añaños i Masllovet, i l’Antonio Mora, de nou agafaríem – no hi cap alternativa real - l’autopista més cara del món, per tal d’arribar novament al Vallès, dins de l’horari previst.

Esperem que la llavor d’aquesta afecció nostra, s’espargeixi si més no, per les poblacions d’on venien avui els nostres companys de sortida.

© Antonio Mora Vergés

SANTA MARIA DEL PUIG DE LA CREU.

El cim de la muntanya del Puig de la Creu, de 667 metres d'alçada, fa de divisori entre Sentmenat i Castellar del Vallès. Ofereix una perspectiva completa de la comarca, amb vistes del massís de Sant Llorenç i també de Montserrat, i allà s'hi troba un conjunt d'edificis, i entre ells l'ermita de Santa Maria del Puig de la Creu. El conjunt, de forma irregular semblant a un pentàgon, es desenvolupa entorn d'un pati central.

La capella romànica del segle XII és l'edificació més antiga de tot el conjunt. Es tracta d'una capella rural sense ornamentació, d’una sola nau amb dos absis laterals semicirculars, formant un trèvol amb el central. Està dedicada a Santa Maria (de la Creu), la Mare de Déu dels Dolors. És de propietat particular.

La primera menció que trobem de l'església és en una donació de Guillem de Montcada i la seva dona Guillermina al monestir de Sant Cugat, al 1192. Des del 1337 fins al segle XVIII Sant Cugat va ser qui es va encarregar de mantenir l'edifici.

Es tracta d'un edifici d'una sola nau amb dos absis laterals semicirculars, formant un trèvol amb el central. La nau és rectangular amb volta de canó. Per les seves característiques s'inscriu en el grup de les moltes capelles rurals construïdes al segle XII sense ornamentació.

Al segle XV tenia dos altars dedicats a Sant Mateu i Santa Margarida. En aquesta església s'hi celebrava un aplec fins a les darreries del segle XVIII. A partir d'aquestes dates, Santa Maria del Puig de la Creu entra en un procés d'abandó. El 1822 s'intentà fer-hi algunes reformes, però no fou fins el 1925 quan aquestes començaren, amb un edifici pràcticament en ruïnes. Es reconstruïren les dependències adossades, i la teulada. I més recentment, es reconstruí de nou i s'aixecà la torre i el campanar, on sembla que n'hi havia hagut un.

El seu aspecte actual però sembla que té poc a veure amb el que tenia en els seus orígens. Una de les tradicions lligades a Santa Maria del Puig de la Creu és que els Divendres Sants al matí molt castellarencs, pujaven i encara pugen al Puig de la Creu, on pel camí és tradicional de collir farigola.

L'accés al Puig de la Creu des de Sentmenat és a peu, amb vàries opcions, de les quals la més comuna és la que surt de Can Vinyals, passa per Can Padró i la Font del Gurri (cap a 4 km). Per a anar-hi en cotxe, cal passar per Castellar del Vallès, on hi ha dues pistes que hi porten: el camí de Canyelles a Catafau, fins a l’alzina balladora, i d’allí seguir el camí que porta fins al Puig (6 km); i el camí del sud, que surt de l’era d’en Petasques (3,5 km).

Recollim del llibre «Sant Llorens del Munt: son passat, son present y venider»;

Y fènt la última volada caigué en lo sot de Goleras ó sia en la falda de la montanya nomenada lo Puig de la Creu, y ab petitas empentas ó voladas arribá al cim de esta montanya, que está sobre lo antiguissim poble de las Fabregas, després Tolosa (y ara Castellar), ahont los cavallers lo vejeren cáurer y ohian los horrorosos crits y xiulets ó brams que feya á pesar de trobarse situats á la falda de la montanya de Sant LLorens del Munt.

arribaren allí los maná aquest que llevassen la pell al cadáver monstruós pera conservarla. Ho êxecutaren luego, pero antes la mediren sobre lo cadáver, y trobaren ser lo cap de sis palms y mitg de diámetro, la garganta de poch mes de quatre palms; y desde la punta del cap fins á las espatllas tenia cinch palms de llarch, las mans tenian nou palms de alt y quatre y mitj de diámetro. Desde las espatllas fins al últim de la espinada habia deu palms de llarch y quinse de diámetro. La cua tenia set palms de llarch y quatre de circunferencia; las camas tenian tambè nou palms de alt y quatre y mitj de diámetro; y las unglas de peus y mans tenian cada una un ters de llarch y mitj palm de diámetro, mòlt cortants y afinadas. Lo bech tenia tres palms de llarch y sas dos puntas eran lo mateix que dos tallants ganivets. Las alas tenian cada una de llarch onse palms y de ample sis y mitj; y no tenian plomas sino una pell semblanta a las alas de las ratas pinyadas, pero de mitj palm de gruix.

L’esforç d’arribar-vos fins al Puig de la Creu, és veurà compensat per les magnifiques vistes sobres el Vallès, i àdhuc fins al mar.

© Antonio Mora Vergés

L'església romànica de Sant Salvador de Polinyà

Polinyà és un Municipi del Vallès Occidental, estès a la dreta de la riera de Caldes, entre Palau-solità i Plegamans i Santa Perpètua de Mogoda.

El lloc, esmentat ja el s XI, fou de la jurisdicció dels marquesos de Sentmenat i del prior de Santa Anna de Barcelona.

El primer nucli vilatà es formà a l'entorn de l'antiga Església parroquial de Sant Salvador, consagrada l'any 1.122, tot i que ja es troba documentada des de mitjans del segle XI.

Situada al nord de l’actual població en la cresta d'una petita carena que separa les rieres de Can Rovira i de Can Serra, presidint tot el poble, és un dels valors històrics més importants de Polinyà, per la seva antiguitat i pel seu valor arquitectònic.

L'Església actual, molt transformada per successives reformes, conserva encara part de la primitiva estructura romànica d'una sola nau amb volta de canó, un absis semicircular ornat amb arcuacions llombardes i un campanar de base quadrada. L'única porta original que resta és la que dóna accés al campanar, des de la nau pel mur nord. És de petites dimensions i té arc de mig punt fet amb dovelles de pedra tosca. L'actual porta d'accés, situada al mur de migdia, malgrat continuar en el lloc original, ha estat totalment transformada.

Amb motiu d'unes obres que es realitzaren a la segona dècada del segle XX, es varen descobrir, sota l'embrancament, unes interessants pintures murals. Cap el 1930, el col•leccionista barceloní Joan Prats i Tomàs finançà, a benefici del Museu Diocesà de Barcelona, l'extracció i condicionament d'aquestes pintures a canvi d'un fragment per a la seva col•lecció privada. A la seva mort aquest fragment també es posà a disposició del Museu Diocesà, on ara es poden veure junt amb la resta, després d'estar durant uns anys al Museu Nacional d'Art de Catalunya.

Avui dia, encara es poden distingir restes d'aquestes pintures "in situ", especialment a l'intradós de l'arc.

Les pintures romàniques de Polinyà, d'una gran expressivitat en les seves formes, són de la primera meitat del segle XII. Estan elaborades en un estil autòcton, similar a les de Santa Maria de Barberà, amb influències franceses, lluny de l'estil italianitzant representat per Taüll o Pedret. Les relacions amb les pintures romàniques de Santa Maria de Barberà són evidents tant pel que fa al cànon allargat de les figures com per les formes i colors dels personatges i elements representats. La proximitat de les dates de consagració d'ambdues esglésies (Barberà, entre 1116 i 1137, i Polinyà, al 1.122), el fet que entre els propietaris de Polinyà que feren importants deixes testamentàries a l'església de Sant Salvador destaquin els Bonfill de Santa Coloma, què si bé tenien la seva residència habitual a Barberà foren senyors de Polinyà per via matrimonial, fan pensar que el mateix mestre va pintar a Barberà i a Polinyà. També s'atribueixen al mateix autor les de Cardona i les d'Osormort.

L’any 1.792 , Sant Salvador, coneguda també com Sant Marti,passa a dependre de l'església de nova construcció, que assumirà la categoria de parròquia.

Un consell, informeu-vos de l’horari de les celebracions litúrgiques, i visiteu tant aviat com us sigui possible, L'església romànica de Sant Salvador de Polinyà.

© Antonio Mora Vergés

Angel Toldrà Viazo; l'adelantat.

Em permeto la llicència de fer servir un adjectiu inexistent, però que d’una forma gràfica anuncia al lector, que la persona de qui parlarem, fou sens dubte molt per endavant en relació als seus coetanis.

Va néixer a Barcelona el 17 de maig de 1.867, i després de desenvolupar una intensa activitat econòmica, amb incidència més que notable pel que fa al coneixement de Catalunya, en el període previ a la Guerra Civil, va lliurar l’ànima al Senyor l’1 d’octubre de 1.956, a l’edat de 89 anys.

Potser com ningú més, va capir la importància que tindria la imatge, i des de 1905 va iniciar una intensa activitat d’edició de postals fotogràfiques, que sota les sigles A.T.V , acabarien deixant-nos el record de la major part de pobles, i mots elements ornamentals i paisatgístics, no tant sols de Catalunya, sinó també de Mallorca.

Fou l’Àngel Toldrà qui amb un contracte de tres anys, portaria al nostre país al Luciano Roisin, que treballaria per ell durant aquest període. El francès desenvoluparia posteriorment una activitat frenètica que el portaria a recollir imatges per arreu d’Espanya.

Des de la seva seu del carrer Canuda 41-43 de Barcelona, l’Àngel Toldrà, que venia del món de les calcomanies, els cromos i les estampes, esdevindria el motor d’una activitat quin resultat ens permet avui, recordar com era aquella Catalunya, que l’incivisme d’uns i altres , acabaria convertint, en runes, desolació i misèria.

Les imatges editades per A.T.V i per molts dels seus col•laboradors son hores d’ara l’únic testimoni que ens resta del passat.

Amb tota la informació prèvia, vaig pensar que seria senzill, fins redundant potser, intentar fer una síntesi biogràfica d’aquest català universal, per qui senten devoció en cercles cartòfils d’arreu del món, i de qui hores d’ara, no trobareu una línia tant sols, en totes les pàgines de la Gran Enciclopèdia Catalana.

Tinc l’esperança que el Cercle Cartòfil de Catalunya, s’animi a publicar les biografies de A.T.V, i dels catalans que a Barcelona, i en altres poblacions, van fer l’aportació del seu enginy en l’activitat fotogràfica a l’edició de postals.

Sóc plenament conscient que aquest article, únicament posa la primera pedra, d’una gegantina muntanya de dades, que ens cal recuperar de la vida i història de l’Àngel Toldrà Viazo, i en aquest sentit, agrairé a tothom que pugui afegir-ne alguna, que s’adreci a amora@moianes.net

Voldria deixar també un suggeriment; ara que es dediquen dies, setmanes, mesos i anys, a elements, activitats i persones, que no sempre tenen rellevància social; no fora el moment per plantejar-nos un homenatge a l’Àngel Toldrà Viazo, i als seus companys [1] en aquesta aventura meravellosa de deixar-nos imatges del passat ?.

Els escriptors i poetes, tenim l’encàrrec de guardar-vos els mots, de recordar-vos el nom de cada cosa, però l’A.T.V., i els fotògrafs d’aquell període, ens han guardat també les imatges que ens permeten saber de manera fefaent com era el món dels nostres pares , avis i besavis.

[1]

Josep Gallés i Malats. Autor de la fotografia del Castell de la Popa o de Castellcir.

Josep Obradors. Autor de la fotografia de l'estació de tren de Sabadell

P.D Agraïm la informació rebuda quan a l'autor de la imatge del Castell de la Popa

© Antonio Mora Vergés

En la mort d'un lector.

Ens havíem assabentat de la mort del senyor Vicenç de manera casual; la major part dels nostres veïns gaudien dels seus dies de lleure fora de Castellar del Vallès; el nostre comunicant ens deia que s’havia mort mentre estava xerrant amb altres persones.

Anàvem, els sogres, la meva esposa i jo fins al tanatori Municipal , on donava el meu condol al fill del meu lector, qui ens confirmava la mort “amable” del seu pare que havia fet ja el 93 anys.

La meva relació amb el senyor Vicenç es remuntava a l’any 1.972 , quan ens instal·làvem a la casa del Carrer Aneto 18; havíem estat sempre uns bons veïns, ell amb nosaltres, i nosaltres amb ell; en el nostre cas començàvem un projecte de vida; vindrien les filles : la Montserrat, la Núria, els gran moments de felicitat en la vida de qualsevol persona; també viuríem en aquesta casa, moments durs; malalties greus, accidents, intervencions quirúrgiques, i la mort del meu pare. En el seu cas, i fins a la malaltia de la seva esposa, van poder viure uns anys plens de felicitat; desprès vindria la llarga malaltia de la seva esposa, la seva pèrdua, i el deteriorament inexorable dels anys, que sempre amb el cap clar, intentaria no traslladar al seu fill.

Era un lector empedreït de La Forja, i sempre que trobava alguna de les meves històries, tenia el detall – que li vaig agrair sempre – de fer-me’n el seu comentari, quasi sempre en termes elogiosos, i amb paraules que m’esperonaven a continuar amb aquesta dèria meva.

En la meva concepció del món, quan se’ns tanquen aquests ulls humans, lluny d’una foscor infinita, accedim a una llum inesgotable.

Tinc per cert que el senyor Vicenç llegirà aquesta crònica, i ho farà en companyia del meu pare, i de tots aquells que ens han estimat, i que estan ja gaudint de la gloria celestial.

No perdré pas els seus comentaris, que això si, m’arribaran ara d’una forma diferent. Que son sinó les reflexions que fem sobre qualsevol tema ?

Recordo com tothom diu als pares d’una i altra part en els casaments; no perdreu un fill/filla, guanyeu un fill/filla ! . Doncs això mateix succeeix en el traspàs d’un lector conegut; d’ara en endavant a més dels lectors que anem guanyant a la terra, tenim la possibilitat de guanyar-nos també tots els del Cel !

Caldrà – si cap encara – ser més acurats en allò que escrivim, i sobretot fer-ho amb alçada de mires; des d’ara ens cal pensar no únicament en els lectors propers físicament, sinó també i de manera molt especial, en els que ens llegiran des de “dalt”.

© Antonio Mora Vergés

Quid pro quo

quid pro quo ? . És la primera pregunta a fer-se quan hom intenta trobar l’explicació d’un fet d’origen humà.

En el cobrament de primes [ Que denunciava el Col·legi de Gestors de Catalunya a les pàgines del Periòdic, aviat farà un any, i del que res més s’ha sabut malgrat tenir-ne coneixement; el Fiscal, el Parlament de Catalunya, el Síndic de Greuges, el Defensor del Pueblo, els Diputats i Diputades de las Cortes Generales, el Ministre d’Hisenda del Govern del Regne d’Espanya,... ] per part dels funcionaris de l’Agencia Tributaria si obren actes d’inspecció contra els contribuents, està clar quin és el benefici : el cobrament de primes; com està encara més clar qui o quins son els perjudicats: els contribuents en general.

Em comentava un amable lector que justament aquesta és la feina que han de fer – al seu entendre – els funcionaris d’hisenda; encara que matisava únicament quan aprecien frau en les declaracions dels contribuents; jo no ho hagués dit de forma més senzilla i clara, el cobrament de primes pot provocar l’aixecament d’actes d’inspecció de forma injustificada, arbitraria i/o il·legal.

Tenim vigent – tot i que s’aplica de forma molt escadussera – una Constitució, la de 1.978, que en el seu article 103, diu clarament que l’Administració actuarà de forma neutral; es a dir que no tindrà en compte alhora de prendre decisions que som : catalans, calbs, rossos, alts, prims, simpàtics, educats, senzills, oberts, espontanis, romàntics,.... Recordeu el funcionari de l’Aeroport de Barcelona, i la seva relació amb el Diputat Nacionalista ? ; doncs justament el funcionari espanyol va, de forma conscient, voluntària i fins es diria que esperonat per la pròpia Administració, passar-se pel folro dels pantalons l’article 103, i tot allò de la presumpció d’innocència, de la igualtat davant la llei,... algú diu haver-lo sentit cridar enfollit, Espanya, Espanya !!!

M’he adreçat al President Zapatero, per sol·licitar-li que faci públic – en un mitjà escrit d’àmbit nacional - el text on es recullen els incentius que originaven la sospita i la subsegüent queixa del Col·legi de Gestors de Catalunya; no he tingut encara resposta a la meva petició. Sobta força; els diners que remena el govern son públics, i cal quan a la seva despesa – per disposició de la llei – recordeu allò del Estado de Derecho ? - fer-ho amb la màxima transparència, de forma escrupulosa, i seguint els clàssics, semblant honrats a demés de ser-ho. Que ens volen amagar alguna cosa ?

Tinc un deute amb el funcionari d’hisenda – presumptament corrupte - , que m’ha donat ocasió d’escriure sobre aquesta qüestió, de ben segur que no n’hauria parlat de no trobar-me jo mateix entre les víctimes. He pogut veure com jubilats, pensionistes, persones amb disminució psíquica i/o física, treballadors i classes passives, perdien hores i hores per justificar diferencies insignificants, mentre Hisenda admetia públicament que dos de cada tres obligats a pagar per l’Impost sobre el Patrimoni, no ho feien de forma sistemàtica . Per quina raó no se’ls persegueix?

Tinc noticia que des del Sindicat de Funcionaris anomenat manos limpias, s’ha obert una investigació en relació al tema del cobrament de primes ; està clar que dins del col·lectiu de persones que treballen a l’Administració pública, el nombre de corruptes és ínfim; com està encara més clar, que malgrat ser una minoria, malmeten el bon nom i la integritat de tot el col·lectiu.

Ja tenim noms i cognoms, però curosos de la llei, els respectarem – a ells si – la presumpció d’innocència , a l’espera d’una resolució definitiva i irrevocable.

© Antonio Mora Vergés

El mal xinès.

La Xina assassina !! . L’afirmació és del tot certa, tant almenys, com la corrupció pública a Espanya, però ni en un lloc, ni en l’altre cal esperar canvis.

Hi ha un fort paral•lelisme entre Catalunya i el Tibet , en qüestions com la llibertat nacional, la cultura, la llengua ,.... allà la immigració Han i l’ús exclusiu del mandarí en l’educació superior asseguren que només els xinesos o els tibetans assimilats a la mare pàtria gaudiran dels avantatges del creixement econòmic. . Una llei de març de 2002 va establir la igualtat del tibetà i el xinès com a llengües oficials, la segona però és dominant en el Govern, el comerç i el món acadèmic, fet que reforça encara més la marginació social dels tibetans. Us sona ?

L’argument esgrimit per la Xina Comunista per justificar-ne l’ocupació és la pertinença del Tibet a l’imperi xinès durant la dinastia Qing (1644-1911). En el nostre cas una derrota militar fa que des de l’any 1.714, anem alternant períodes de hablar en cristiano, que solen ser llargs i durs de superar, i miratges breus de renaixença i llibertat, en que de nou el bon Déu parla en la llengua catalana, i no únicament en la intimitat.

Tots els senyals indiquen que som al final d’un dels miratges, i just al inici d’una involució que malgrat la nostra pertinença a Europa cal témer que serà violenta.Uns i altres, com moderns aqueus, servim – a contracor - com esclaus als nostres “germans dominadors “, que son com dues gotes d’aigua quan als seus fets, tot i les evidents diferencies quan a les paraules; els xinesos menteixen sense alterar-se el més mínim, amb la veu pausada i la cara hermètica, mentre que els espanyols ho fan cridant, donant cops als mobles, i fins llançant-se els uns contra els altres, al mateix Deu Nostre Senyor !.

Però què és això del mal xinès ?. Doncs una revenja de la natura senzillament !. Els Han nascuts a les terres baixes, conformem la major part d’aquesta ingent immigració massiva xinesa [incentivada econòmicament des del Govern ] que porta milers de militars i civils (quadres polítics del Partit Comunista xinès de diferent rang) a traslladar–se amb les seves famílies i a fixar la seva residencia en les diferents regions del Tibet. Als Han però , no els prova viure en llocs tant alts, i això fa que pateixin problemes greus de salut, i que – pobrissons - tinguin una menor esperança de vida que els tibetans de naixement.

Tenim encara més coses en comú; malgrat tot avui son encara sis milions de tibetans, - allà no son considerats tibetans, tots els qui viuen i treballen al Tibet - i malgrat trobar-se en el ranking dels pobles més pobres i reprimits del món, son per a tothom, víctimes i botxins , un exemple, un mirall on contemplar la cara més lletja de la nostra espècie.

Que el bon Déu, escolti – també – la pregaria dels tibetans i els alliberi d’aquesta Xina que els assassina !

Amén.

© Antonio Mora Vergés

Guimerà en obres.

El títol ens descriu perfectament el que pot passar, i possiblement passa en qualsevol Vila, està clar que en un espai urbà que conserva amb força fidelitat l’aparença medieval, si cap, encara és més encertat.

S’estan fent dins del recinte històric, i volem pensar que d’acord amb les especificacions urbanístiques que volen preservar l’aspecte medieval; se’n estan fent –finalment – a Vallsanta, on sembla que ben aviat hi haurà un accés per vehicles.

Se’n han fet altrament moltes; la recuperació de l’edifici de la Plaça Major, anomenat ara La Cort del Batlle, que acollirà com únic centre especialitzat exposicions de materials relacionats amb el Cister, la seva història en aquest país nostre, i els molts testimonis d’aquesta presència lluminosa al llarg dels segles; s’ha retornat a Guimerà el seu famós Retaule i amb ell la consideració de Centre d’Interès Artístic Internacional, això s’ha traduït en un major nombre de visites, tant a la Vila de Guimerà, com a la pàgina web guimera.info ; justament de la ma d’aquesta dinàmica entitat cívica, podem gaudir avui d’un gran nombre de mitjans àudiovisuals , i fins d’un magnific llibre, Guimerà i el Mercat Medieval, que pel que sabem està en procés de revisió abans de fer-ne la segona edició.

Guimerà, mentre sigui un lloc viu, estarà permanentment en obres, avui aquesta dèria de refer, recuperar i donar a conèixer, la fa en bona mesura l’associació guimera.info , i ho continuarà fent, mentre trobi col·laboradors per continuar en aquesta tasca.

En la meva condició d’obrer no especialitzat, alhora que llenço una crida per sumar més i més braços en aquesta tasca ingent de portar Guimerà al present, tot i mantenint-ne les essències medievals, vull retre un homenatge als qui donaren el primer impuls a l’Associació guimera.info

Sense citar expressament a ningú, gràcies en nom de Catalunya a tots i cadascun.

© Antonio Mora Vergés

Santa Cecília de Talamanca. Monestir ?

El Joan Antoni Blaze Archs, l’amic historiador que m’havia donat llum tantes i tantes vegades, admetia no tenir cap dada sobre Santa Cecília de Talamanca; fins a l’extrem que es desconeixia l’advocació d’aquesta Santa a la que presumiblement s’havia donat culte, en els terrenys plans, que damunt mateix dels edificis de l’anomenat Mas del Molí Menut, constitueixen encara avui un privilegiat mirador de Talamanca, sobretot en les primeres hores del mati, quan en els dies assolellats la Vila llueix esplendorosa en la seva façana medieval.

Havíem donat inici públic a les nostres recerques, amb Sant Pere de Vilanova, quines runes – els basaments de la primitiva església fins a una alçaria de quasi mig metre - gràcies als amics del Romànic del Bages, i del Castell d’Oló, havien pogut trepitjat. Sant Martí de Puig-Ermengol , el lloc exacte de la seva ubicació, ho teníem pendent amb ells encara.

El Joan Escoda i Prats, Gran Camarleng de Mura, ens portava fins a l’emplaçament de Sant Aon, on no trobàvem però, cap resta d’edificació que pogués confirmar-nos en la certesa de la troballa, de la que deixàvem altrament constància escrita.

De Santa Cecília de Talamanca, desprès de la resposta del Joan Antoni Blaze Archs, ens calia, si més no – com en el cas de Sant Aon – localitzar-ne l’emplaçament.

Lluïa el sol aquell el mati del Divendres Sant de l’any 2.008, quan el Joan Escoda i Prats, el Feliu Añaños i Masllovet, i l’Antonio Mora Vergés, localitzàvem l’indret exacte on la tradició situava el lloc de culte; les amples parets de pedra, fetes en algun punt amb la tècnica de l’opus spicatum, em feien pensar més que en un simples marges o murs de contenció, en els basaments d’un recinte que superava en molt la mida d’una Capella; l’advocació de Santa Cecília, i la proximitat del Monestir de Sant Benet del Bages, donaven ales a la meva imaginació ; perquè no podien ser això les restes d’un Monestir Femení de la Regla de Sant Benet ?.

Confrontàvem les imatges en blanc i negre, amb allò que podíem observar, i tot ens confirmava que estàvem efectivament en la zona on es situava històricament Santa Cecília; fotografiàvem els amplis murs; la barraca de pedra seca on destacaven unes grans pedres en el seu frontal, i contemplaven la silueta inconfusible de la Talamanca medieval, que deuria mirar també aquest indret en senyal de súplica, pregaria i/o agraïment, fins que possiblement els terratrèmols del segle XV, completant l’acció nefasta per a Catalunya de la Gran Pesta, convertirien aquest indret en la ruïna que avui contemplem.

Amic lector, et deixem aquesta hipòtesi, i demanem – una vegada més – la col·laboració de tots, per tal de conèixer fins on sigui possible, les dades històriques que ens permetin saber més coses en relació a Santa Cecília de Talamanca.

Des d’ara gràcies a tots.

© Antonio Mora Vergés

La Joia de Talamanca.

Rebia un e.mail amb aquest enigmàtic títol, me l’adreçaven en la meva condició de sherpa de l’Alt Vallès ; en realitat Gran sherpa , segons el text, i juntament amb tants afalacs venien unes dades de G.P.S amb les que trobaríem [ en plural ] la que podria denominar-se Sagrada Família o Capella Sixtina de les barraques de vinya [ malgrat ser un a edificació molt nombrosa arreu de Catalunya, no en trobareu cap referència a la Gran Enciclopèdia de Barcelona; si lògicament de les barraques valencianes, com és del tot lògic en un obra que més enllà del nom, explica molt poca cosa de Catalunya, tot i reivindicar la metròpolis barcelonina, com melic del món ]. No se’m escapava el fet obvi d’haver estat seleccionat també o principalment per la meva qualitat d’editor de http://coneixercatalunya.blogspot.com/ ; una pagina web molt visitada en la que amb l’ajut de moltes persones, intentem fer realitat el títol; donar pautes per conèixer Catalunya.

El Joan Escoda i Prats, Gran Camarleng de Mura, i un valuós suport tècnic en qüestions de G.P.S., disseny de rutes i localització d’indrets; em confirmava que també ell, havia rebut un e.mail, en el que en la seva condició de Gran Sherpa de les Valls del Montcau, li donaven la mateixa informació. El Joan Escoda i Prats, a banda del que fins aquí s’ha explicat, és també l’autor i mantenidor de la pàgina http://percaminsdelbages.blogspot.com/

El Feliu Añaños i Masllovet, el mític Caçador d’imatges, és també alhora el Director de la Galeria Fotogràfica de http://www.moianes.net/, on podreu gaudir del major nombre d’imatges d’un indret concret, de forma sistemàtica i gratuïta. La Galeria en aquests moments està reconeguda com el primer arxiu de lliure accés de caràcter privat dels Països catalans, i tenim coneixement que s’està treballant en aquest reconeixement a nivell mundial. Em confirmava també que li havien adreçat un e.mail.

No tenia cap dubte en que justament pesava més en la tria el fet que tinguéssim una presència important a la xarxa, que el fet – també cert, per altra banda - de ser uns bons coneixedors dels indrets esmentats.

Ens trobàvem doncs a Talamanca : El Joan Escoda i Prats, el Feliu Añaños i Masllovet, i l’Antonio Mora Vergés; travessàvem la població fins la port posterior de Castell, on iniciàvem el descens fins a la llit de la Riera de Talamanca, superàvem la Sínia coneguda per uns com del Molí Menut, i per altres del Camí Ral ; creuàvem el llit eixut de la riera per enfilar-nos fins La zona, que en el mapa del Centre Excursionista de Terrassa, anomenen com Soleis del Molí Menut , a mesura que anem ascendint constatem com a conseqüència dels incendis de l’any 2.003, que el paisatge que veiem a la nostra esquerra és d’una extrema desolació; arribem al punt indicat i al costat dret del camí trobem un pla boscós, extremadament brut i descuidat, com únicament és possible trobar-los a Catalunya, i ens hi endinsem a la recerca de la Joia de Talamanca.

No triguem gaire a trobar el nostre objectiu; una cabana de pedra seca, de forma rectangular, i d’unes mides més que generoses; ens crida l’atenció que disposa, d’unes petites obertures a la manera de finestres, d’un banc interior, d’un espai que podria haver fet funcions d’armari, i molt particularment que en l’ampit de la porta , gravat a la pedra hi diu : 6 juny , i a sota 1789; les pedres de la façana principal, ens parlen per les seves magnifiques proporcions d’un possible ús en el període pre-romànic.

No podem descartar tampoc, que en aquella zona, face to face , de l’actual Talamanca, en algun moment del passat, hi hagués un nucli habitat.

Tornem amb la certesa amics lector d’haver localitzat la Joia de Talamanca; i ens oferim per a portar-vos-hi si no us en sortiu en la vostra recerca.

“una bona anomenada és millor que un bon perfum “ Coh 7,1, aquest pensament el trobeu recollit en multitud de texts ,i està també en l’essència dels qui anomeno sherpas en els meus relats; no pertanyen certament al poble del Nepal que habita a les zones altes de l’Himàlaia, mundialment coneguts per llur participació en expedicions i estudis, i que son de fet els autèntics guardians del cim del món. El que els fa mereixedors d’aquesta qualificació és la suma dels seus coneixements del nostre país, i l’amor manifest que senten vers la nostra terra. De guies se’n troben per tot arreu, trobar un sherpa és una empresa quasi impossible. Entenc i valoro molt positivament, que sigui aquesta la accepció amb que el nostre desconegut ens designa en el seu e.mail.

Altrament confirmar-li que de la Joia de Talamanca, ben aviat en podreu trobar imatges a la Galeria Fotogràfica de http://www.moianes.net/, també a http://percaminsdelbages.blogspot.com/ ; http://coneixercatalunya.blogspot.com/ esperem que se’n facin ressò la resta de pàgines “amigues” i fins en algun mitjà de la premsa escrita.

I per descomptat felicitar-lo pel seu enginy que ens ha donat la ocasió i la possibilitat de tornar a Talamanca per a visitar aquesta esplèndida i singular barraca de pedra seca, que mereix amb escreix el títol de Joia de Talamanca.


© Antonio Mora Vergés

ELS NOUS SENYORS FEUDALS DE MOGODA I CAN TAIÓ

El dia de Sant Josep, és festa local a Castellar del Vallès, aprofitava les primeres hores del mati per arribar-me fins a Santa Perpetua, a recollir imatges dels castells de Mogoda i Can Taió.

A la pàgina web de l’Ajuntament hi ha alguna informació d’aquests indrets del terme :

El barri de Mogoda té el seu origen en la creació, l’any 1343 de la Baronia de Mogoda. Està format per un conjunt de cases arrenglerades seguint la muralla exterior del castell o masia fortificada. El castell és una fortificació de dues plantes que compta amb un gran pati central en el qual se situa un estany i una capella edificada a la meitat del S. XIV.

Des de l’any 1434 fins al 1879 les més de 300 ha. que formaven part de la propietat estigueren en mans de la Cartoixa de Montalegre; arran de la desamortització tota la propietat passà a mans de Don Antonio López i López, marquès de Comilles i una de les primeres fortunes de l’estat espanyol. Actualment el castell és propietat de l’Incasol que utilitza l’espai com arxiu i permet també que des de l’ajuntament s’hi desenvolupin diferents activitats culturals i de promoció del municipi.

Mogoda és un dels exemples més clars del que foren les colònies agrícoles creades a mitjans del S.XIX, algunes de les quals es reconvertiren en les famoses colònies industrials.

Una veu femenina m’informa que per accedir a l’interior del recinte, -ni que sigui únicament al pati- per recollir imatges, em cal una autorització del Incasol.

La masia de Can Taió forma part d’una immensa propietat plena de zones boscoses adquirida a mitjans del S.XIX per un “indiano” de Manlleu anomenat Joan Guell. Durant l’època de la Renaixença, els seus hereus decidiren edificar un castell copiant fragments de diferents edificis, d’aquí que avui la imatge de la fortificació és d’un total eclecticisme d’estils. L’edifici compta amb una capella i, en el seu moment, tot el barri que avui s’anomena Terrablanca formava part de les terres de conreu.

En definitiva, Can Taió era també una altra colònia agrícola del poble.

Actualment el castell és propietat de la Generalitat de Catalunya i els boscos que l’envolten formen part de la Ruta Verda del Vallès.

Aquí un cartell indica clarament que no està permès l’accés a les persones alienes. La meva condició de català em fa clarament aliè en aquesta terra, on costa de trobar-se persones que enraonin encara la nostra llengua.

La Granja Soldevila és en aquest cas l’excepció que confirma la regla, està en un dels espais més emblemàtics de Santa Perpètua, una extensa propietat que avui és el centre del gruix dels espais culturals del poble. En aquest sentit, el museu municipal, l’Escola de música, la Biblioteca, l’Espai de les arts, l’Escola de dansa i el futur equipament del Teatre formen part d’allò que anomenem “La Granja Espai Cultural”

La història moderna d’aquest edifici comença el 1874, quan un empresari tèxtil de Barcelona, anomenat Pere Soldevila va comprar el Mas Granollacs, propietat que incloïa a més de l’edifici de La Granja, 40 ha de terreny i que ja en aquell moment era una de les explotacions ramaderes i agrícoles més importants de Santa Perpètua. A començaments del s. XX i amb la idea de tancar el procés industrial de producció, venda i consum de llet, els propietaris de Can Soldevila, fundaren a Barcelona, les granges “La Catalana” que encara avui en dia es troben en servei .
Després de les vicissituds de la guerra civil i la postguerra, que afectaren profundament la Granja Soldevila, a començaments dels anys 70 i com a conseqüència del Pla de Gallecs, la finca passà a mans estatals i posteriorment a la Generalitat de Catalunya, la qual, l’any 1985, la cedí a l’Ajuntament de Santa Perpètua.

S’associen poques vegades els edificis i llocs d’interès cultural, amb les poblacions dels dos Vallès, que han patit al llarg del segle XX un creixement demogràfic desaforat. Com diuen a Galícia “haver-los hailos “, calen només dues coses :

1. Fer-los accessibles al públic, si més no, en hores i dies concrets.
2. Donar a conèixer el patrimoni històric i monumental, que sortosament conservem encara.

A qui correspongui.

© Antonio Mora Vergés

SANTA PERPETUA, MOGODA I SANTA MARIA DE L’ANTIGA

Avui existeix únicament Santa perpetua de Mogoda, això però d’ençà de l’ any 1847, fruit de la reordenació administrativa impulsada per l’administració central de l’Estat que va agregar alguns pobles de poca població als seus veïns més grans. Fins aquell moment els dos nuclis, Santa Perpetua de Mogoda i Santa Maria de l’Antiga, havien tingut una evolució diferenciada i una personalitat pròpia.

Jaume Vilaginés i Segura, ens explica abastament en el seu llibre CAVALLERS, PAGESOS I TEMPLERS, els trets bàsics que configuren l’actual Santa Perpetua.

Com passa a la majoria de poblacions del Vallès, la historia de Santa Perpetua es remunta a molt temps enrere. L'espai de temps entre els segles X i XIII és un deis períodes clau en el procés que va configurar la societat ¡ el paisatge tradicionals de la localitat, que han existit fins a les transformacions més recents. Aleshores va quallar una societat, en la qual destaquen algunes famílies senyorials. Els senyors locals es definien com a milites, és a dir cavallers. Tenien equips militars la seva superioritat econòmica ¡ social la intentaven potenciar amb l'aliança vassallàtica que els oferien els potentats de la zona. Una família de cavallers locals, els Rovira, va donar dos personatges cabdals en la difusió i consolidació de l'orde del Temple a Catalunya, Aragó i el sud de França. Un d'ells, Pere de Rovira, va arribar a ser mestre dels templers en aquests territoris i una figura molt important per entendre el poder del Temple a la Corona d' Aragó. Els masos i la parròquia van esdevenir els marcs en que la pagesia local sustentava l'organització social, pagant les rendes que exigien els senyors laics les institucions religioses. La societat es va fer més opressiva per als pagesos de Santa Perpètua, preó això no va impedir que sorgissin famílies de pagesos benestants i es desenvolupessin els primers embrions d'una comunitat vilatana organitzada.

Anava – una vegada més – a comprovar gràcies al Josep Salvany i Blanch, que havia retratat el temple parroquial l’any 1.911, com en massa ocasions amb el pretext de restaurar i/o conservar el patrimoni, es duen a la pràctica transformacions poc o gens respectuoses amb el caràcter i fins la historia d’alguns edificis de cabdal importància.

M’explicava una veïna de la Plaça com recordava encara el rellotge de l’església, el sostre força més elevat, i l’edifici annex de la Casa de la Vila; actualment damunt el sostre podem veure uns merlets, que més enllà de la seva estètica curiosa, suposen una distorsió històrica que qualifiquem sens dubte d’important.

¿ Senyor, realment és tant difícil mantenir adequadament el nostre patrimoni històric i cultural ?

(c) Antonio Mora Vergés

La Mata Xica o la Mateta.

Parlem , qui ho diria de Matadepera, la Vila més rica de Catalunya.

Sembla que tot va començar força lluny del nucli actual, just a l’altre costat de la riera de les Arenes. Quan fem camí cap al Coll d’Estenalles, trobem a l’esquerra de la carretera, prop de la masia del Can Roure, l’església coneguda justament com La Mata Xica o la Mateta, que sota l’advocació de Sant Joan, s’alça encara avui al costat d’un cementiri bucòlic.

Poca gent relacionaria l’actual Matadepera, amb allò que fins la meitat del segle XIX es coneixia com un disseminat agrícola, en el que hom podia trobar en el millors dels casos, un edifici destinat a servir d’Ajuntament, l’església i el cementiri. Justament amic lector en la contemplació meravellada d’aquell recinte de veritable pau, en sorgia una reflexió que tot seguit t’exposo:

Quants llocs amb aquestes mateixes característiques hem vist desaparèixer per absorció ?, Marfà , Uixols, Rodors, .......Matadepera podia haver desaparegut engolida per la propera Terrassa; això no ha succeït, i s’ha passat quasi sense temps per adonar-nos-en d’un disseminat agrícola; natura modificada amb l’esforç del treball d’homes i dones, a un disseminat urbà; natura eliminada amb benefici d’un mínim nombre de vilatans, i en perjudici de tota la comunitat. La història no te res d’especial, arreu d’aquest Vallès, i fins les sorres de la mediterrània el fenomen s’ha anat repetint de forma regular i metòdica.

Recordo com en sonava d’estrany quan l’OttoOtto Mayer, professor i expert en Antropologia Biològica, disciplina que imparteix a la Universitat de Berlín, m’explicava l’anomenat Cas Marbella, com la conseqüència lògica i normal d’un fet biològic, l’absència del cromosoma H en un gran nombre de persones que habiten a la Pell de Brau. Segons les tesis de l’Otto, aquest cromosoma conforma els hàbits d’honradesa, i l’actuació honesta de les persones.

Jo malgrat tot, sóc escèptic i necessito proves indubitades, és cert que costa trobar algú que no tingui coneixement, de l’actuació deshonesta d’algun conegut, familiar i/o amic, pel que fa al cobrament d’ajuts públics, pensions i/o prestacions econòmiques o facilitats d’algun tipus. Tant cert, com que aquestes conductes, no tenen cap reprovació social; ben al contrari, ja que les persones que no hi volen participar [ que alguna en deu haver ] sóc considerades, anormals i sovint excloses del tracte social. És cert que s’ha creat al llarg dels anys, una cultura de la subvenció, del dret il·limitat als recursos que s’aporten a l’erari públic. És encara més cert, que tothom fa molts i molts anys, sabia que a Marbella – i més amunt i més avall – s’estaven duent a terme conductes corruptes, que han permès l’enriquiment exponencial de tot un reguitzell de malfactors, que alhora han podrit, la política, la judicatura, la policia i àdhuc, els nivells de govern públic ha que han tingut accés. La sospita que l’any 2.007 denunciava el Col·legi de Gestors de Catalunya a les pàgines del Periodico de Catalunya , en relació al cobrament de primes per part dels funcionaris d’Hisenda, per aixecar actes de defraudació contra els contribuents, de ser certa podria conculcar l’esperit i la lletra de l’article 103 de la Constitució, que diu clarament que la Administració ha de ser neutral; estem tots a l’espera que el Parlament de Catalunya obri una investigació per esbrinar-ho; altrament si això únicament s’aplica a Catalunya, constituiria una prova fefaent quan a la mala fe del govern d’Espanya. Sou pregats d’enviar e.mails al Molt Honorable President del Parlament de Catalunya. També al Defensor del Poble Espanyol, A la Presidència de la Mesa dels Congres de Diputats, i per descomptat si ja existeix, al Col·lectiu de Ciutadans Perjudicats per l’ Agencia Tributaria; altrament de no existir cal que comencem a posar-nos a la feina, oi ?.

Rebia noticies que des de Manos Limpias, s’havia endegat una investigació.

Una darrera mirada sota l’ombra allargada de la Mata Xica, sota meu en successives terrasses el cementiri que acull les restes dels qui forjaren, per bé o per mal, aquest present, al davant el ciment comença a pujar per la muntanya, amb ànims evidents d’engolir-la fins la darrera pedra; serà premonitori el nom que li donaren a la Vila ?.

Esperem en aquesta ocasió – també - el triomf de la pedra !

© Antonio Mora Vergés

El ROMÀNIC INDUSTRIAL .SANT QUINTI.

El fons fotogràfic Salvany que gestiona la Biblioteca de Catalunya, ens permet sovint, comprovar els canvis – no sempre per a millorar – que han patit al llarg dels anys, els llocs i edificis emblemàtics del nostre país.

Quan a l’autor Josep Salvany i Blanch, algunes dades bàsiques :

Neix a Martorell el 4 de desembre de 1866. Va cursar estudis de medicina i cirurgia a la Universitat de Barcelona i es llicencià el 1891.

Gran afeccionat a l’excursionisme científic i a la fotografia, l’any 1905 va ingressar al Centre Excursionista de Catalunya col·laborant activament en la publicació dels seus butlletins entre els anys 1918 i 1924. Van ser les seves excursions arreu de Catalunya les que li permetran crear una important col·lecció de fotografies. Va viatjar també per les Illes Balears i la resta d'Espanya, pels Estats Units, Europa, Egipte, Pròxim Orient, i en tots aquests viatges captà amb la seva càmera fotogràfica els monuments i la gent del diferents països.

Bon coneixedor de les tècniques fotogràfiques i de les innovacions tecnològiques va utilitzar la fotografia estereoscòpica, tècnica molt emprada entre els fotògrafs de l’època.

Josep Salvany i Blanch va morir a Barcelona el 28 de gener de 1929.

L’ermita romànica de Sant Quinti de Can Pedrerol de Baix, és del segle XII, d’una nau, amb planta rectangular i volta amb absis i absidiola , amb campanar de cadireta per a dues campanes; diu la fama que mai ha esta restaurada,

El Josep Salvany i Blanch, localitza l’indret l’any 1.913 al terme del Papiol, en aquella data podem imaginar-nos un entorn rural, quasi bucòlic, prop del Llobregat.

Avui la trobem dins d’un polígon industrial del terme de Castellbisbal, situada sota els ponts on conflueixen les autopistes de Barcelona i Girona, damunt del llit del riu Llobregat, pateix totes les hores del dia, i tots els dies de l’any, el soroll infernal d’aquesta artèria de comunicació – de peatge – en aquest país de peatge que des de fa mil anys s’anomena Catalunya.

Ens va costar força al Tomás Irigaray i López i l’Antonio Mora Vergés, localitzar el dissabte 23 d’agost de 2.008 Can Pedrerol de Baix dins quina propietat es troba l’ermita de Sant Quinti. A l’entrada l’inevitable rètol : Propietat privada, prohibit el pas.

Més enllà dels canvis en l’entorn – brutals si en permeteu aquesta expressió – l’edifici religiós, el trobem en unes condicions semblants a les que va retratar magistralment el Josep Salvany i Blanch; nosaltres també en recollirem imatges. Ambdues les del fons Salvany i les nostres les podreu veure i comparar a http://coneixercatalunya.blogspot.com/ , i/o a http://www.elsblogs.info/coneixercatalunya

Sobreviuen més exemples de romànic industrial al llarg dels dos Vallès, en algun cas en un estat deplorable, Sancto Joahnne Bene Vivere , en terme també de Castellbisbal fora potser el cas més extrem.

Sant Quinti de Can Pedrerol de Baix , com tantes i tantes altres mostres de l’alta capacitat artística del nostre país, ens obligava a fer – per nosaltres mateixos, i per a qui correspongui -, la següent pregunta :

¿ Senyor, realment és tant difícil mantenir adequadament el nostre patrimoni històric i cultural ?

© Antonio Mora Vergés

La dolça obligació del Diumenge de Rams

Quan van saber que Jesús arribava a Jerusalem, van agafar palmes i sortiren a rebre’l cridant :

Hosanna ! Beneit el qui ve en nom del Senyor ! Jn 12,13

Un any més, aquest en companyia de la nostra neta Júlia, esperàvem la sortida del Temple Parroquial del nostre prevere Ramon , que procediria a la benedicció dels rams.

A la natura, l’hivern deixa pas a la primavera, aquesta a l’estiu , i passades les xardors de la canícula, s’inicia de nou el festival nudista de la vegetació, que esdevindrà aparença de mort en un nou hivern.

En la nostra religió – com en la resta de les conegudes – any rera any, es repeteixen també de forma cronològica, els fets que en el cas dels cristians, ens porten del naixement fins a la mort en creu de Jesús.

Un any més, ens empolainem, comprem palmes i palmons pels més menuts, i la resta ens proveïm de rams de llorer, o d’olivera, adornats en algun cas amb plantes arbustives silvestres com el romaní, que sumen el seu aroma intens, al de l’encens eclesiàstic i les essències de perfums i colònies, que tradicionalment s’associen a la sensació d’estar nets. Tots sabem que aquesta cerimònia – com en la vida mateixa – ens recorda l’extrema fragilitat de l’èxit ; a l’entrada triomfal del diumenge, i segueix la mort en Creu el dijous. Només però en el cas del bon Déu, el següent diumenge ens portarà la resurrecció i la vida eterna !

La metàfora del Diumenge de Rams, ens cal aplicar-la a la nostra vida quotidiana, i com Jesús, assumir quan ens exalcen, que aquesta situació fugissera no és sinó el preludi d’una terrible caiguda que únicament els esperits forts poden superar. I fins que en el cas dels humans, la intel·ligència s’acredita més evitant aquesta mena de situacions que provocant-les.

Agraïa amb el meu ram alçat, els molts bens rebuts de la gràcia celestial: la salut , la família, la feina, els amics, i entre moltes altres coses , la possibilitat de fer en el meu temps de lleure allò que m’agrada amb les persones amb que en trobo bé, i pregava al bon Déu que com jo, tothom pogués gaudir d’aquests dons meravellosos.

Un sentiment d’emoció dolça, ha sigut aquest any també, la resposta perceptible a nivell psicosomàtic.

© Antonio Mora Vergés

Sancto Joahnne Bene Vivere.

L’actual Castellbisbal és un dels pobles de Catalunya on els seus veïns gaudeixen d’una pressió fiscal “suau” , l’explicació en aquest cas està en la quasi total ocupació del terme per polígons industrials, els magatzems i les fabriques – que no voten i no tenen per tant representació democràtica - suporten la major part dels costos dels serveis municipals. Així ens ho expliquen i així ho reproduïm.

La dada més antiga d'assentament humà al terme, va ser localitzada l’any 1953, a conseqüència d’un esllavissament de terres, prop del Raval, van quedar al descobert, sota una petita bauma, un parell d'esquelets molt deteriorats, amb restes de ceràmica local cuita a la foguera. Examinats els fragments, van resultar ser de dos mil anys abans de Crist.

A l'època romana n'hi va haver dos; un a la Riera de Salzes, que incineraven els cadàvers, i del qual resten els columnars; el segon al pla de confluència de la Riera de Rubí amb el Llobregat, que enterraven els morts sota tègules de terra cuita. N'hi havia a ca n'Estaper vora l'ermita de Sant Joan de Ben Viure.

Ben Viure era el nom del poble fins a la meitat del segle XII; llavors van començar a anomenar-lo Castell del Bisbe per ser feudatari de la seu barcelonina, d'on va derivar fins l'època actual el nom de Castellbisbal, excepte durant set mesos de la Guerra Civil, que li van dir Fruiters.

Anava amb l’Antoni Ibáñez Olivares, l’Antoni Uriz i el Santiago Moya, els volia mostrar les restes esfereïdores – pel que fa al seu estat d’abandó - de Sant Joan de Can Estaper, documentada ja l’any 1.040, com Sancto Joahnne Bene Vivere.

Costa d’entendre com es compatibilitzen alhora, la màxima atenció i cura – del tot lloable – als veïns de la població, i l’absoluta desídia quan a la conservació i l’eventual restauració de Sancto Joahnne Bene Vivere.

© Antonio Mora Vergés

P.D

L’arxiu Gavin, situat avui al Monestir de les Avellanes a la comarca de la Noguera, ens permet mostrar-vos una imatge del seus fons fotogràfic, que acredita l’estat en que es trobava aquesta ermita el 22-0l-l.961

MARE DE DÉU DE LA SALUT DEL PAPIOL

Teníem una imatge del fons Salvany d’aquesta ermita, coneguda en algun temps com : Santa Eulàlia de Madrona, Sant Pere de Madrona, i actualment Mare de Déu de la salut de Papiol.

Anàvem l’Antoni Ibáñez, el Santiago Moya, l’Anton i Uriz i l’Antonio Mora; volíem recollir imatges d’aquesta ermita de les terres baixes, abans que aprofitant el bon temps, donem continuació a la nostra recerca per les terres interiors.

Hi ha dades que acrediten l’existència d’ un poblat ibèric dalt del puig Madrona i que hi hagué una vil·la romana situada a can Tintoré on és fabricaven àmfores per a la exportació del vi.

El cristianisme va imposar aquest nom de lloc, d'origen llatí es va estendre a partir d'una santa de Tessalònica,el nom significa matrona, mare de família i, segons diu la llegenda, el nom d’aquesta muntanya està relacionat amb el fet que a l'alta edat mitjana fou empresonada en aquest lloc una dona.

Del lloc trobem la següent informació :

L' església pròpiament dita s'esmenta el 1060 i va viure uns anys de prosperitat durant la primera meitat del segle XI, traduint-se en l'ampliació de l'església primitiva, preromànica amb una capçalera romànica amb tres absis en forma de creu.

A partir d'aleshores la nova parròquia va prendre el nom de Santa Eulàlia, que el 1336 es diu del Papiol i el 1757 el bisbe ordenà que fora buidat el cementiri i el terraplè que hi havia prop de la capella de la Salut (l'antiga parròquia de Puig Madrona) perquè ocasionà humitat. No cal dir que hauria estat molt interessant d'excavar-lo si s'hagués conservat, malgrat que no sigui possible d'afirmar amb rotunditat que el cementiri s'abandonés del tot amb el seu trasllat.

Anomenada també Santa Eulàlia de Madrona, és un dels millors monuments romànics de la serra. Datada del segle XI-XII, amb restes visigòtiques del segle VII que podem apreciar en els basaments. És un edifici d’una sola nau, coronada per un absis semi-circular, que forma una capçalera trevolada, flanquejat per dues absidioles. La capçalera és constituïda per un absis central, obert directament a la nau, i dues absidioles, de mida més petita, també obertes directament, però a una certa distància del dit de l’absis central, la qual cosa crea una mena d’espai presbiteral indiferenciat del sostre que fa la nau visualment més llarga. Els absis laterals són del segle XII i la nau central del XIV. Al centre de cada absis s’obre una finestra de doble esqueixada. Les façanes són totalment llises llevat de l’absis central que presenta un fris ornamentat amb motius llombards.

L’interior, amb poca llum, conserva la pedra original i permet descobrir perfectament la volta de canó reforçada per quatre arcs torals. Es va dur a terme una restauració l’any 1915, una altra el 1930 i la darrera el 1972.

Esmorzem assentats en un gran banc, prop de l’ermita, el lloc està ple a vessar, quitxalla a peu i amb bicicleta, gent jove, de mitja edat i fins persones grans. Aquesta circumstància es sortosament comú, a la major part dels edificis històrics i/o monumentals, i la resta dels llocs d’esbarjo del Parc de Collserola.

En la tornada pugem fins les Escletxes, el lloc sembla descurat i està sensiblement malmès.

© Antonio Mora Vergés

EL PAPIOL I EL SEU CASTELL DEL “DIABLE”

Ens trobàvem a les 8,00 al lloc acostumat l’Antoni Ibáñez Olivares, l’Antoni Uriz, el Santiago Moya, i l’Antonio Mora; en absència dels “primeres espases” de la fotografia del coneixercatalunya.blogspot.com, l’Antoni Uriz i l’Antonio Mora , intentarem suplir-los amb la millor voluntat.

La nostra destinació és visible des de molt lluny; del topònim Papiol en tenim almenys dues explicacions : El Manuel Bofarull i Terrades, defensa la seva procedència del llatí “puppia” que tradueix com turonet ample i arrodonit ; Josep Moran defensa contràriament que prové del vegetal o planta dita "papiola apuntada" o també "cascall cornut". Seria doncs un lloc amb gran abundància d'aquesta planta.

D’aquest turonet ample i arrodonit hi ha força informació :

El castell s’alça damunt del Llobregat sobre la roca i la població, al puig de 135 metres del municipi. La seva silueta es perfectament distingible des de l'autopista ’A-7. És una gran construcció massissa, quadrada i de sòlids rectangles. El castell es conserva en molt bon estat. Fins fa poc va ser habitat per la família propietària Les seves façanes són altes i llises i té finestres només als pisos alts.

El castell fou reconstruït l'any 1.448 després de que un violent terratrèmol que afectà a bona part de Catalunya el féu caure, encara que es va poder conservar bona part de la construcció romànica dels pisos baixos. D’aquell terratrèmol ve la llegenda que diu que el senyor del castell del Papiol va fer un pacte amb el diable per que li aixequés ràpidament un castell en el territori que el rei li havia atorgat. De fet, va ser convingut que els treballs es farien en set nits, però que ningú més no ho veuria. A la nit que feia set, un sastre, vassall del senyor del Papiol, va descobrir de matinada, i per casualitat, qui era el constructor del castell, el qual en veure’s sorprès va rebotir a terra, de ràbia, la pedra que duia al cap amunt i que era precisament la darrera. I renegant com un condemnat, es va fer fonedís, i se’n tornà de ben segur cap a l’infern...D’aquí ve que a causa d’aquella maledicció, cauen cada any set pedres del castell del Papiol. I no se sap pas d’on cauen...

Es conserven parcialment dues torres romàniques, una al nord rodona (1115), i una altra quadrada i més tardana (segle XIII). Es conserva també una sala amb aparell d’opus spicatum i volta de canó i un corredor cobert amb volta de falsa ferradura. Al costat hi ha un petita estança romànica coberta amb volta que en la restauració realitzada als anys setanta es va creure que podia haver estat una masmorra

Dominant l’espai estratègic centrat per Molins de Rei i Martorell, a banda i a banda del riu, el castell exigia el peatge del pas de les barques imprescindible per continuar el camí ral. Castell roquer, clavat a la roca viva, El Papiol protegia una molt important cruïlla de camins –l’un cap a Montserrat i l’interior, l’altre cap al Vallès per l’antiga Via Augusta. El primer document escrit referent a aquesta emblemàtica construcció és de l’any 1116, quan el comte de Barcelona cedeix el lloc a tres vassalls, en representació d’un ordre militar perquè el mantinguin actiu. L’any 1206 el rei Pere I en va fer donació a Raimon de Papiol, el primer baró.

El 26 de maig de 1448 un moviment sísmic va enfonsar el castell; molts dels castells de Catalunya s'han anar abandonant; uns com a conseqüència del terratrèmol,altres desprès de la invenció de la pólvora, de les successives guerres carlines i encara per l'acció fraticidia batejada com la guerra civil , el castell del Papiol però es va conservar admirablement amb l’esforç de les seves propietàries, les germanes Mora - Almirall, que el van heretar de la seva mare, filla del comerciant Joaquim Almirall- germà de Valentí Almirall i Llózer, el gran nacionalista republicà del segle XIX.

Pel castell han passat tots els exèrcits haguts i per haver. Aquestes pedres guarden memòria de la guerra dels Segadors, de la guerra de Successió a la corona espanyola, de la invasió napoleònica i la ferotge batalla de Molins de Rei, de la Primera Guerra Carlina.

Fa relativament poc es va trobar un munt d’armes llargues i cartutxeres d’aquella època, en un ample espai que havia estat tapiat. Ens expliquen que aquestes armes es troben molt bé conservades en una sala del Castell.

Retratem des de tots els angles el castell del Papiol; dol constatar també aquí la tradicional deixadesa quan al cablejat dels serveis públics.

© Antonio Mora Vergés

Camins del Moianès.

Com estava previst , sortien de Sabadell el dissabte 8 de març de 2.008 en direcció a Castellar del Vallès dos vehicles; conduït l’un per l’Antoni Ibáñez i Olivares que viatjava en companyia del Feliu Añaños i Masllovet, i l’altre pel Josep Simó Deu, amb el Joan Moliner i Manau com a copilot ; en el guió constava que trobarien a l’Antonio Mora Vergés a les 8,15 hores, davant la més antiga de les estacions que serveixen benzina en aquesta població que fa ja les funcions de veritable capital de l’Alt Vallès.

Amb catalana puntualitat [ els anglesos ens havien copiat aquesta virtut en ocasió de la gran traïdoria, quan bescanviaven la confiança del poble de Catalunya per l’illot maleït de Gibraltar, i ens deixàvem a mercè de les tropes borbòniques ] s’anava executant el pla d’acció, que continuaria quan al Collet de la Casilla, començaven a caminar en direcció a Granera, el Joan Moliner i Manau, l’Antonio Mora Vergés i el Feliu Añaños i Masllovet, els dos vehicles continuarien fins a Monistrol de Calders [ quin topònim s’identifica correntment com diminutiu de 'monestir' ]. Un dels vehicles el de l’Antoni Ibáñez Olivares restaria aparcat al carrer de l’Om, i desfarien camí fins a trobar-se amb la resta del grup, en el vehicle del Josep Simó Deu.

Coincidíem tots de nou, a l’inici del camí que pel torrent de la font del Buc, sota el Serrat de la Tomba del Moro de l’Otzet, ens portaria a contemplar la casa de la Roca, i la petita resclosa de la bomba, abans del revolt del torrent de Granera ,anomenat en aquell punt de la Roca, on damunt d’una bauma localitzàvem la tomba coneguda avui com de l’Om; uns metres més amunt, accessible amb molta dificultat per la brusca que cobreix literalment l’indret, trobem una cova excavada en la roca, que lluny de les teories que li assenyalen un us eremític; situada enmig d’un espai que fins la fil·loxera s’havia dedicat al conreu de la vinya, va tenir sens dubte les funcions que en molts llocs del terme desenvolupaven les anomenades cabanes de pedra seca; servir d’aixopluc en algun moment, i de lloc on guardar les eines. Esmorzàvem en aquella alçada a les envistes del Castell de Granera i la vall amplia que l’aigua ha anat fent al llarg dels segles.

Ens arribaríem fins a la Bauma Freda, on trobem evidencies d’un us recent com a resguard de bestiar.

Continuant per la pista, al costat sempre de la riera, anomenada fins a Monistrol de Calders de l’Om, constatem en carn pròpia les conseqüències del terrible incendi del 2.003; l’absoluta desaparició de l’arbrat majoritàriament de pi, fan que malgrat trobar-nos a primers de març, dins encara de l’hivern metereològic , tinguem la certesa que aquest recorregut fet als mesos de juny, juliol ,agost o fins setembre, llevat de portar suficients elements hidratants, pot tenir efectes indesitjats.

Entrem a Monistrol quan les campanes toquen les 12 del migdia; l’Antoni Ibáñez Olivares i el Feliu Añaños i Masllovet, s’arriben fins al temple parroquial i el punt d’informació; el Joan Moliner i Manau, el Josep Simó Deu i l’Antonio Mora Vergés, s’atansen fins al Passatge del Ferrer, per admirar la llinda en la que hom troba representades totes les eines que amb aquell ofici es feien.

Ens trobem tots novament a la Manduca [ casa llegendària pels seus esmorzars de forquilla i ganivet ] , Cl. La Malolla ,16 , telèfon 93.839.91.75 on ens refrescarem.

Arribàvem al vehicle de Granera al voltant de les 13,00 hores, l’Antoni Ibáñez i Olivares i el Feliu Añaños i Masllovet, que m’havien portat a l’anada, s’acomiadaven de nosaltres; tornava amb el Josep Simó Deu i el Joan MOliner i Manau, que em deixàvem davant la benzinera abans de les 13,45 hores.

Havíem caminat per un espai administrativament inexistent, el Moianès està únicament en el cor dels qui s’estimem aquesta terra nostra; de fet més enllà d’aquest col·lectiu esmentat, segur amic lector que existeix Catalunya ?

© Antonio Mora Vergés

MONESTIR DE SANT CUGAT DEL VALLÈS

Ens havíem citat davant la porta de l’església del Monestir de Sant Cugat a les 9,30, vestíem de “diumenge”, les botes, anoracs, passamuntanyes, guants ,... estaven fora del lloc per visitar aquest cenobi monumental.

Mentre esperàvem tingué lloc una cerimònia funerària, en la que – una vegada més – comprovàvem que dissortadament s’ha perdut la noció de quines vestimentes son “ adequades “ i quines no, en semblants ocasions.

Arribaven finalment el Tomàs i La Paqui, i fetes les presentacions; aquí l’Antonio, i la Maria Jesús, donàvem inici a la nostra passejada per l’entorn exterior.

D’aquest monument, quina proximitat ha provocat injustificadament que no se li doni la importància que té, en trobem força informació :

Abadia benedictina situada dins la població de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental). Fou el monestir més important del comtat de Barcelona i el més vinculat a l'obra primitiva de restauració religiosa del país, sobretot vers el Penedès. Els seus orígens, fins l'any 878, són confusos. Ocupava l'indret d'un antic castrum romà, construït prop del mil·liari vuitè de la via romana de Barcelona a Ègara (el castrum Octavianum), on Cugat sofrí el martiri al principi del s IV. La veneració del màrtir, cantada per Prudenci i recollida en els vells passionaris, féu que s'aixequés una església en el dit lloc, voltada de tombes cristianes, des del s V, que fou engrandida amb un absis poligonal al s VII, època en què és probable que hi residís ja un nucli monàstic.

Es creu que els àrabs destruïren el monestir vers el 717 i que aquest fou refet poc després de la conquesta de Barcelona (801), suposició que sembla confirmada per les construccions aparegudes a la part septentrional del claustre, d'època preromànica.

És completament gratuïta l'afirmació que fou Carlemany qui edificà el monestir el 785 i qui cedí la jurisdicció del castrum Octavianum i llocs veïns a un abat de nom Deodat. El primer abat conegut és Ostofred, que regia el monestir el 878 quan l'abadia fou posada sota el domini de l'església de Barcelona i del seu bisbe Frodoí per un precepte del rei Lluís el Tartamut. La sèrie de cinc o sis abats anteriors que donen els antics cronistes (Deodat, Abrabald, Sunifred, Donadéu, Otger i Odiló) no mereix cap confiança. La subjecció de Sant Cugat a la mitra de Barcelona fou objecte de múltiples discussions i, per bé que algunes butlles papals (1091, 1098 i 1120) parlen de l'exempció del monestir i de la seva submissió immediata a la Santa Seu, s'acabà reconeixent al bisbe de Barcelona el dret de visita i de correcció del monestir i dels monjos (1247 i 1251). L'abat Donadéu (904-917) i els seus successors es remarcaren per l'activitat restauradora i creadora de noves esglésies vers Rubí, Cervelló i Castellet del Penedès. A la fi del s X els dominis del monestir arribaven pel sud vers Gavà, Castelldefels, Cervelló, Subirats, Olèrdola, Font-rubí, Lavit i Castellet, i pel nord vers Castellolí, Igualada i Clariana, amb uns béns al peu del Montseny, a Palautordera.

La incursió d'Almansor (985) fou causa de la mort de l'abat Joan i de dotze monjos, alguns refugiats a Barcelona i d'altres al cenobi, que fou destruït i cremats els seus documents. Vol la tradició que alguns se salvessin a Sant Llorenç del Munt, on hom creà un nou monestir, lligat inicialment a Sant Cugat. Passat el perill, l'abat Odó, futur bisbe de Girona, reféu el monestir i el patrimoni, i obtingué una confirmació global dels seus béns del rei franc Lotari (986) i del papa Silvestre II (1002). Els ss XI i XII foren d'una intensa vida i activitat prop del monestir, protegit pels comtes del casal de Barcelona, que hi sojornaven sovint i hi reunien assemblees judicials i, més tard, corts. L'expansió del cenobi continuà pel Vallès, però sobretot pel Penedès, on adquirí i amplià els dominis vers Castellet, Calders, Albinyana i Santa Oliva, on fundà un priorat el 1158. Vers el 1089 l'abat de Tomeres, Frotard, legat papal, es féu amo del monestir, per concessió de Berenguer Ramon II el Fratricida, i n'expulsà els monjos que no l'acataren, bo i posant a la direcció del monestir Sanç Berenguer, monjo de Tomeres, de la casa comtal de Barcelona; però, després de llargues lluites i de l'oposició de l'arquebisbe de Narbona i del bisbe de Barcelona, els calgué abandonar l'abadia, que elegí un nou abat el 1091. Tot seguit, amb l'annexió dels monestirs de Santa Cecília de Montserrat, Sant Llorenç del Munt amb la Llacuna, Sant Pau del Camp, Sant Salvador de Breda i Sant Pere de Clarà amb el seu priorat de Font-rúbia, creat el 1098, formà com una petita congregació de cases que es desféu al s XII. L'augment del patrimoni obligà l'abat Guillem d'Avinyó (1174-1205) a repartir els dominis de l'abadia en quatre administracions o pabordies: la major o del Vallès, la del Penedès, la de Palau (Palautordera) i la del Llobregat, que devien alimentar durant uns mesos determinats la comunitat monàstica, composta de cinquanta persones, entre elles uns trenta monjos de cor. La vitalitat del monestir en aquest temps es palesa per les construccions monàstiques, que, iniciades per l'abat Guitard el 1013, continuaren als segles següents: l'església fou totalment refeta al s XII i s'acabà al s XIV, i en resultà un edifici de 52 metres de llargada per 23 d'amplada, de tres naus i tres absis, iniciada sota l'estil romànic i acabada en gòtic amb cúpula i cimbori octagonal, cobertes de nerviacions i una portalada i gran rosassa plenament gòtics a la façana; el claustre és signat per Arnau Cadell, i fou obrat vers el 1190; es troba al nord de l'església; forma un rectangle d'uns 35 metres de costat, i els seus 144 capitells són de temàtica rica i variada; al segle XVI fou construït un segon pis de tipus renaixentista i, vers el 1580, l'atri que el precedeix; el campanar es féu en tres etapes entre els ss XI i XVIII. Completaven el monestir el palau abacial, construït el 1736, i dependències monacals i per als oficis claustrals, avui desaparegudes, tot envoltat per una muralla amb torres, en bona part subsistent, feta entre el 1380 i el 1383.

Les espoliacions del s XIX li respectaren encara molta part del seu tresor artístic i documental, repartit avui dia entre el Museu Nacional d'Art de Catalunya, el Museu Diocesà i el British Museum, i retaules, orfebreria i utensilis del culte, entre els quals el retaule de Tots Sants, del 1375, obra de Pere Serra, retornat a Sant Cugat, juntament amb sarcòfags i vells retaules. Els documents, entre els quals el cartulari, editat en 1945-46, i noranta manuscrits es guarden a l'Arxiu de la Corona d'Aragó. Un d'aquests, l'anomenat Missal de Sant Cugat, esplèndidament il·lustrat, s'ha atribuït a Joan Melec, al començament del s XV. L'empenta inicial de Sant Cugat es mantingué encara al s XIII i part del XIV: el monestir fou un dels principals de la Congregació Claustral Tarraconense, de la qual els seus abats foren sovint els presidents. El monestir tenia aleshores 40 comunitaris i tingué molta ressonància l'assassinat del seu abat Arnau Ramon de Biure, el 1350. A mitjan s XIV s'inicià l'estancament i la decadència; des del 1385 els abats ja foren elegits pel papa i no per la comunitat, i s'accentuà l'autonomia de les pabordies i càrrecs monàstics (prior, sagristà, infermer, cellerer, cambrer, etc), cosa que disgregà la vida monàstica; i el mal s'agreujà amb els abats comendataris a partir del 1471. A la fi del s XV hi hagué, transitòriament, un taller d'impremta. Vers 1505-06 hom volgué annexionar l'abadia a la congregació d'observants de Valladolid, però els monjos s'hi resistiren, i molts foren trets de l'abadia i es refugiaren a les cases del monestir a Barcelona; l'acció conjunta de tots els membres de la Congregació Claustral evità la unió. La fi dels abats comendataris i l'inici dels de nomenament reial (1561) retornaren un xic de vitalitat al monestir, reformat en part el 1575. El nombre de monjos baixà a vint el 1730, i eren només catorze i alguns llecs al principi del s XIX, la majoria fills segons de cases nobles.

Fou exclaustrat el 1844, però el salvà un grup d'amants de l'art. L'església es convertí en parroquial de Sant Cugat, en substitució de l'antiga de Sant Pere d'Octavià, i el claustre fou protegit des del 1884 per la Comissió Provincial de Monuments de Barcelona, que inicià una restauració a càrrec d'Elies Rogent. El 1903 es feia una junta restauradora i el 1925 era declarat monument nacional. La diputació provincial i un patronat curen del monestir i la restauració; les seves dependències s'han destinat a diferents usos de tipus cultural: del 1968 al 1972 acollí la facultat de filosofia i lletres de la nova Universitat Autònoma de Barcelona.

Al voltant del recinte monàstic s’aplega una mostra de llibres; fèiem un tomb per les tendes de les diferents editorials, tot i advertint que també la cultura pateix les dramàtiques conseqüències d’aquesta astènia econòmica, que si no millora ràpidament ens portarà al col·lapse.

Ens acomiadàvem del Tomàs I la Paqui, que romandran encara una estona més recollint imatges; ens esperen obligacions familiars de gratíssim compliment. Un dinar de família.

Ah!, feu un forat a la vostra agenda per visitar – els que encara no ho han fet – els Monestir de Sant Cugat del Vallès.

© Antonio Mora Vergés.

No esperava menys

Anàvem – ho recordo molt bé – a Talamanca, a les Valls del Montcau, el nostre objectiu era recórrer el tram de la riera des de l’esmentada població fins a Sant Esteve de Vila-Rasa. La sortida va ser sensacional, i en podreu trobar testimoni a http://coneixercatalunya.blogspot.com/

La presència d’un vehicle al voral de la carretera de Sabadell a Prats de Lluçanès , prop del polígon industrial em feia pensar en una avaria; en comentar-ho amb els companys de sortida se’n va manifestar que podria ser un vehicle policial, més concretament un cotxe radar; atès el fet que estava envaint part de la carretera ho vaig posar en coneixement de l’Ajuntament de Sabadell.

La recepció d’un e.mail amb l’encapçalament : resposta a la queixa 950077, em reafirmava en les meves conviccions democràtiques, i la lectura que us reprodueixo literalment, venia a ser l’afirmació dita mil vegades per tothom, que generalitzar és alhora que erroni, injust; tenim en aquest país nostre – això n’és una mostra clara – funcionaris públics exemplars, i de la mateixa manera que cal posar de manifest els abusos, estimo que s’han d’esbombar als quatre vents , els comportaments correctes, educats i adequats. El text citat diu així :

Senyor,

Li puc assegurar que el vehicles que vostè a vist el passat dia 18/02/2008 a les 8 hores del matí, no era un vehicle policial pertanyent a la Policia Municipal de Sabadell i es cert que disposem d’un vehicle amb “Radar” incorporat però aquest dia en aquesta hora no estava de servei. Per altra banda, el vehicle no és del color que vostè manifesta. Cal dir també, que quant Policia Municipal col·loca el vehicle “Radar” o fa correctament i sense posar en perill a la resta d’usuaris de la via, es impensable que els agents que gestionen l’esmentat vehicle, el col·loquin infringint les normes de circulació. Tampoc crec que cap dels cossos que tenen encomanades les funcions de vigilància del trànsit faci aquesta infracció, que vostè descriu.
És molt possible que fos un vehicles amb algun tipus de problema, de totes maneres havia d’estar correctament senyalitzat tal com està establert a la normativa corresponent. En el cas de què es trobi amb un cas com el que descriu, el pot denunciar-lo.

Atentament,


Jordi Roviralta
Intendent de la Policia Municipal


Sabadell, 3 de març de 2008

Deia en el meu relat que us donaria raó d’aquella queixa, i com em vaig comprometre ho faig.

Sr. Jordi Roviralta, Intendent de la Policia Municipal de Sabadell, gràcies per la seva resposta, i permeti’m insistir en que com dic en el títol, certament no esperava menys.

© Antonio Mora Vergés

Temerari.

Dit del que s’exposa i es llença al perill sense reflexionar, audaciosament, sense motiu. Em qualificava d’aquesta manera el Feliu Añaños i Masllovet, el caçador d’imatges, amb qui al llarg dels anys hem compartit sortides per les terres del Moianès, de l’Alt Vallès, de les Valls del Montcau, i fins de terres més llunyanes.

Vaig entendre la seva afirmació com un elogi més que com un retret, quan a la meva pregunta : en algun moment has tingut por per la teva seguretat física o per la de qualsevol de nosaltres ?, contestava amb rotunditat, no !

Entenc que al bon amic Feliu, i a forces persones més, els sobta aquest costum meu de fer itineraris, que hom no troba inclosos i/o programats en les ofertes públiques , Ajuntaments , Consells de Turisme, Consorcis, Punts d’Informació, Centres de Interpretació , etcètera, etcètera ; en el meu cas val a dir però que planificats fins al darrer mil·límetre, distàncies, elements a visitar, dificultats orogràfiques i/o d’altres tipus en el seu cas; afegir també un equipament adequat quan al calçat i vestit, i per descomptat uns mínims estris bàsics com; plànols i/o mapes, uns lleugers i alhora resistents pals de treking , binocles, llanterna , guants, camera digital de fotografies, i malgrat la constatada manca de cobertura – estem, no podem oblidar-ho mai, a Catalunya - llevat de les ciutats i viles importants, un telèfon mòbil amb la bateria carregada i saldo suficient.

http://coneixercatalunya.blogspot.com/ en aquesta pàgina trobareu alguns dels itineraris que ara uns ara els altres, hem anat assolint. En la gran majoria podreu alhora contemplar si més no, una de les imatges que justificaven la sortida. També a la Galeria Fotogràfica de http://www.moianes.net/ trobareu actualment 1.500 fotografies, que son únicament una selecció, una petita mostra de totes les meravelles que hem tingut ocasió de gaudir.

Ens queda feina; amb el Amics del Romànic del Bages, hem d’anar fins al lloc exacte on estava l’ermita de Sant Martí de Puig-Ermengol; tenim pendents no poques masies del terme de Santa Maria d’Oló; en les terres de les Valls del Montcau, ens esperen en algun lloc, les runes de Santa Cecília de Talamanca, també els recorreguts de les parts altes de la seva mítica riera; tenim ofertes - què acceptem entusiasmats des d’ara - per saltar el Congost i sota el guiatge expert dels sherpas d’aquelles terres descobrir-ne els seus magnífics tresors; ens espera de fa temps a Vacarisses Sant Pere de Sacama, tenim per veure encara la major part dels arbres monumentals, els inclosos en el Catàleg Oficial i la resta; Quants molins per veure encara en les conques interiors ens queden ?; I quants fossars ?, I Castells, Sales, Masies, ermites, esglésies , monestirs, Capelles, forns , rellotges de sol, baumes, cims, turons, coves, pous , gateres , valls, fonts... etcètera, etcètera ?

Us convido a sumar-vos al Feliu Añaños i Masllovet, al Tomás Irigaray i López, al Joan Moliner Manau, a l’Antoni Ibáñez Olivares, a l’Antoni Uriz, al Josep Simó Deu, al Joan Escoda i Prats, al Jaume Font Sala, al Lluïs Vila, al Santiago Moya Romero, al ...... aquest país nostre esta molt mancat de “temeraris”; és això el que volies dir, oi Feliu ?

Les històries de http://coneixercatalunya.blogspot.com/ normalment les escric jo , i les fotografies les penja habitualment el caçador d’imatges, el Feliu Añaños i Masllovet. Li deixem el repte de seleccionar fins a tres imatges per il·lustrar aquest relat.

© Antonio Mora Vergés

L’ermita salvada de les aigües del pantà de Sau.

Anàvem recollint imatges i dades de les esglésies, ermites, capelles i oratoris que el romànic va deixar en abundància per terres del Vallès; Sant Vicenç de Can Déu és romànic, en paraules d'Antoni Pladevall un edifici de bona època romànica , però la seva arribada a les terres planes del Vallès Occidental es remunta a l'any 1.974; fem amics lectors una mica d'història :

Fou aixecada en terres d'Osona, a l'actual terme de Santa Maria de Corcó sota l'advocació de Sant Vicenç de Sarriera, posteriorment coneguda també com Sant Vicenç de Verder o de Verders, i/o de Les Gorgues, i actualment en terres del Vallès Occidental, dins el terme de Sabadell com Sant Vicenç de Can Deu, en quina pineda sembla haver trobat l'aixopluc definitiu.

En relació al lloc trobem la següent informació : apèndix del municipi de Santa Maria de Corcó (Osona), situat com una llenca a l'esquerra del Ter, davant el monestir de Sant Pere de Casserres, on radicava l'antiga parròquia de Sant Vicenç Sarriera, coneguda des del 1100. Pertanyia a la jurisdicció del monestir de Casserres. Al s XIII arribà a tenir uns deu masos a banda i banda del Ter. Fou desmembrada vers el 1572 i l'església es convertí en masia. Una bona part del territori i l'església restaren inundats pel pantà de Sau posat en marxa l'any 1962, fou desmuntada l'església de Sant Vicenç, aprofitant una secada entre les darreries de 1.973 i els primers mesos de 1974, i sota la direcció de l'arquitecte de Conservació de Monuments de la Diputació Provincial , Camil Pallàs , va ser reconstruïda en terrenys del parc de Can Deu a Sabadell.

Les imatges de l'església en la primitiva ubicació, ens ensenyen que estava composta per una petita nau, amb volta de canò, d'uns nou metres de llargada, acabada amb un absis decorat per un ritme de dues arcuacions cegues entre lesenes; ens mostren alhora que estava adossada a una edificació.

És impossible fixar la data exacta en que va desaparèixer Sant Vicenç com a parròquia, abans de l'abandonament total possiblement si celebrava un culte esporàdic a cura d'algun dels sacerdots residents al Monestir de Sant Pere de Casserres

El Mas Verder que es va reconstruir a darreries del segle XVII, un cop abandonada i sense culte l'església de Sant Vicenç, la va aprofitar com una dependència més del Mas. Com Sant Pere de Marfà, potser també Sant Vicenç va exercir en algun moment com " galliner celestial".

L'Arxiu Gavín, ubicat actualment al Monestir de les Avellanes a la Comarca de la Noguera és, segons la UNESCO, el primer arxiu particular d’Europa; hi tenim d'antic una molt bona relació personal, que aprofitàvem en aquesta ocasió per a demanar imatges de Sant Vicenç de Sarriera en la seva ubicació original, i en els dies previs al seu trasllat , quan el creixement de les aigües del pantà de Sau complicava força la retirada de les darreres pedres. Com sempre la resposta ha estat ràpida i generosa. Deixem aquí testimoni de la nostra gratitud vers aquesta institució.

Tenia ocasió de parlar telefònicament amb Josep Maria Gavín, i em confirmava l’anècdota que va presenciar en la seva doble condició d’amic d’en Camil Pallàs, i de President de l’Associació d’Amics del Romànic de Catalunya; donada la crescuda de cabal del pantà, els treballs de transport dels carreus es feien en barca, i una de les barques, possiblement per excés de carrega es va enfonsar.

Gràcies al mecenatge de Caixa Sabadell, el Vallès ha guanyat un monument romànic, vinculat per sempre a un paisatge i una ubicació històrica molt precisa.

© Antonio Mora Vergés

La psicomotricitat fina de l'aigua.

El cotxe 1 havia sortit de Sabadell a les 8,00, hi anaven; el Joan Moliner i Manau, el Feliu Añaños i Masllovet i el Tomás Irigaray i López; a la benzinera de Sentmenat passades ja les 8,15 els esperava dins del vehicle 2 l’Antonio Mora Vergés. Per tal de fer més distret el viatge, el Feliu passaria del cotxe 1 al cotxe 2.

Havíem de recórrer el llit del Tenes, des de Castellcir, fins a Sant Quirze de Safaja per documentar els tres molins que en aquell tram, la intel·ligència excepcional de l’hereu del Mas del Bosc, havia construït i explotat durant molts i mots anys, en un dels períodes més difícils de la història de Catalunya.

L’esquema de la sortida era alhora simple i senzill ; el cotxe 1 romandria aparcat a Sant Quirze de Safaja, i tot el grup, desprès d’esmorzar a la Teula de Castellterçol ,de forquilla i ganivet, botifarra, carn , llom a la brasa i una truita a la francesa, mel i mató, músics, aigua, vi, cervesa sense alcohol i els reglamentaries tallats i cafès amb llet, s’arribaria amb el cotxe 2 fins a Castellcir, on deixaria el vehicle aparcat al carrer de l’Amargura. Tindríem el goig d’incorporar també en aquell punt a l’Antoni Uriz, que ens acompanyaria durant el mati.

La nostra destinació no està esmentada – de forma integra - en el mapa del Moianès de l’editorial Piolet, fet sota els auspicis del Consorci per la Promoció dels Municipis del Moianès, i la Diputació Provincial de Barcelona. No insistirem mai prou, en la necessitat que aquesta comarca faci una opció per al desenvolupament, amb l’única aportació dels seus propis veïns.

Baixàvem fins al llit del Tenes, per la pista que sota el freqüent pas de camions presenta un aspecte poc “rural”, sembla que fan un circuit de baixada fins al trencall de Sant Andreu de Castellcir, on segueixen la pista fins a Can Jaumet, i un de tornada passant per la casa de la Codina, nosaltres desprès de fotografiar l’esvoranc terrible del que serà un pantà per aigua de boca – val a dir que del tot insuficient - , continuaríem per la Vileta, la Vileta Nova, la bassa i el molí del Bosc. Escassament a un centenar de metres d’aquest l’edifici avui abandonat i en ràpid procés de degradació, comprovem la certesa d’un fet que remarquem alhora com a notable, és l’existència d’una gran bassa situada just al costat de la connexió amb la riera, que per gravetat s’emplenava d’aigua al mateix temps que ho feia la bassa del Molí del Bosc. Pensem que ambdós rebien el cabal des de la resclosa que es troba abans del camí que permet accedir al recinte de Sant Andreu de Castellcir.

El molí del Mig, situat com indica el seu nom, entre el del Bosc i l’anomenat molí Nou, formava part d’una estratègia – val a dir – que molt intel·ligent , per aprofitar al màxim els cabals d’aigua , modestos des de sempre en aquestes Valls altes, que sota l’especial protecció de Sant Andreu, i malgrat el secular abandó que han patit i pateixen les terres de la Catalunya interior , havien estat la llar de moltes famílies.

Seguint per un ampli camí el llit del riu Tenes, - ara completament eixut - dit en aquesta alçaria encara riera de Castellcir, ens endinsàvem dins d’un petit bosc de ribera, a la sortida davant nostre amagada quasi per la vegetació la fàbrica impressionat del Molí Nou; fins on podem, amb l’ajuda de les nostres llanternes [ fem servir un model que funciona sense piles, cal únicament sacsejar-lo enèrgicament perquè es carregui i faci llum ], anem descobrint les estances del molí i la casa; trobem encara restes de l’arbre que feia anar les moles, i curosament encerclat amb filferro el forat per on es precipitava des de la bassa superior l’aigua que feia anar el mecanisme, i amagat quasi per la vegetació el canal que portava l’aigua fins a la riera. El curs de l’aigua està avui quasi dos metres per sota de la pressa des d’on s’emplenava la bassa i/o dipòsit.

Ens deixem guanyar per la màgia de l’indret, i abans de marxar fem un darrer tomb; gaudim del espai on nosaltres mateixos hem vist un saltant d’aigua del Tenes, que formava un petit llac; la llera també seca avui, per on de forma plàcida la riera del bosc discorria dins d’un túnel de vegetació; - ambdós imatges podeu contemplar-les a la Galeria Fotogràfica de http://www.moianes.net/ , justament dins d’un arxiu que recull paisatges que no s’han de perdre – .Ens dol però retratem el present a desgrat del record d’aquestes percepcions nostres. Continuem desfent els nostres passos, deturant-nos encara per contemplar les restes majestuoses de la gran Poua de Glaç del Molí Nou ; inexorablement acabarem retornan a la dura realitat del segle XXI. Un món en el que no tenen ja cabuda els molins hidràulics, perquè els cursos superficials d’aigua desapareixen de forma inexorable, o tenen una discontinuïtat que fa inviable la seva explotació.

La reserva del Parc de l’aigua de Sant Quirze de Safaja està sota mínims; quan pugem al vehicle 1 per arribar-nos fins a Castellcir a recollir el 2 i el de l’Antoni Uriz, les pancartes d’aquest festival polític 2.008, ens semblen una tràgica burla. Quina Catalunya serà respectada ?

Hem pogut viure un mati quasi íntegrament en català, i això amics lectors comença fins en aquestes terres interiors a ser un fet excepcional.

L’Antoni Uriz s’arribarà encara fins a Santa Coloma Sasserra.

© Antonio Mora Vergés