dimarts, 31 de juliol de 2012

EMILI SALA CORTÉS. ALGUNES CERTESES

Al tomo 14, pagina 68 dels llibres de defuncions del Registre Civil de la Garriga consta la inscripció del seu traspàs el dia 07.06.1920, quan tenia 81 anys d’edat.
Nascut a Barcelona – no consta la data -, fill de JOSE i MARIA

Es fa referència a la seva esposa CARMEN COMAS i GARRIGA , i als seus fills :

JOSE SALA COMAS , i EMILIO SALA COMAS

Ens caldrà l’ajuda de la l’Església Catòlica per concretar la data de naixement, ja que els Registres Civils començaven a Espanya l’any 1870. Els la demanem des d’aquí humilment.

L’Emili Sala Cortés, fou enterrat al Cementiri Municipal de la Garriga, que era ja aleshores la Doma. Havíem fet recerca amb el Manuel Navas Ortiz, sense trobar la seva tomba.

Del llarg registre d’obres modernistes dutes a terme a la Garriga:
http://www.lagarriga.cat/documentsPublicacio/1138_Annexos_LG.pdf
Annex 6: Elements arquitectònics inclosos en el Pla especial de protecció i actuació del patrimoni arquitectònic, arqueològic, urbanístic i paisatgístic del municipi de la Garriga;

Trobem les següents de l’Emili Sala Cortés :

22 CASA ANTONI PRATS I FERRER
69 CASA MERCÈ PLA MASGRAU
79 CASA EMILI SALA CORTÉS
83 CASA SUÑOL, JARDI I TANCA
90 EL PEDRÓ. JARDONS I TEMPLET. En col•laboració de Raspall
101PANTEÓ DE LA FAMILIA FARGAS
119 TORRE ALBINA
192 CASA GRAU. CL. Sancho Marraco, 34
193 CASA GRAU. CL. Sancho Marraco, 36
LLAR COTTET
I del Jose Sala Comas ;

41 CINEMA ALHAMBRA
111 CASA DEL CARRER GUIFRÉ , 11
120 CASA JOAN BARANGÉ I DACHS
123 VILLA MAGDA/CASA JOAN ROMA
178 TORRE ENRIQUETA I PORTALADA

Se’ns aixeca feina en la nostra dèria d’aconseguir que l’Enciclopèdia Catalana inclogui a l’Emili Sala Cortés; per la qualitat de les seves obres, idèntica petició cal fer – la fem – pel Jose Sala Comas.

Vull deixar constància del meu personal agraïment a la LOLA ALCARAZ SOTO, del Registre Civil de la Garriga.

EL CEDRUS DEODARA DE SANT BENET DE BAGES

Aquest magnífic exemplar es troba als jardins dels antics propietaris de la fàbrica de Sant Benet, el respecte vers la seva existència ha condicionat l’aixecament dels edificis propers.

És l'arbre més gros del terme, i probablement un dels cedres de l'Himàlaia més grossos de Catalunya, malgrat això no està inclòs dins el catàleg d’arbres d’interès local. De fet no hi figura cap arbre del terme de Sant Fruitós.


La seva capçada fa uns 20 metres d'amplada màxima, té una alçada d'uns 22 metres i un perímetre de la base del tronc que fa 5,1 metres. A 130 centímetres d'alçada el seu tronc té un diàmetre de 134 centímetres.


Manté actualment una escorça esquerdada en escames irregulars i enfosquides. Les fulles d’aquest arbre perennefoli i resinós de creixement ràpid i capçada cònica i ampla, amb l'extrem superior inclinat a partir d'una certa edat, són aciculars, flexibles, de color verd platejat i llargues. Les flors són unisexuals i al mateix arbre en trobem de masculines i femenines. Floreix a la tardor.

El "Cedrus deodara", de la família de les pinàcies, és originari del sud i l'oest de l'Himàlaia, on viu entre els 1000 i els 2800 metres d'altitud.

Com nosaltres es troba aquí com a casa seva.

Atureu-vos per admirar-lo quan vingueu a fruir de les Nits d’Estiu que es duran a terme, al Món Sant Benet, els dijous i divendres, des del 12 al 27 de juliol de 2012, i els dimarts i divendres, del 30 de juliol al 4 de setembre de 2012.

dilluns, 30 de juliol de 2012

EL PI MONUMENTAL DE VILADRICH AL SOLSONÈS

Ens aturàvem a retratar-lo la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur, i l’Antonio Mora Vergés, a la tornada de la nostra visita a Sant Sebastià de Ventola; com diuen encertadament els llibres sagrats, cal fer-ho i es de justícia.


La Generalitat de ‘Barcelona’, manté un Catàleg d’arbres i arbredes monumentals, on malgrat mantenir quasi un 80% de la superfície de la comarca , 1001,21 km² com a bosc , la presència de Solsona és quasi testimonial :

http://www.gencat.cat/mediamb/pn/arbres/carbre01.htm
Solsonès

Municipi Nom Nom científic Nombre Fitxa
Castellar de la Ribera Pi de Miraver Pinus nigra 1
Castellar de la Ribera Pi Dret de Viladric Pinus nigra 1
Odèn Pi de Nerola Pinus nigra 1
Pinós Roure de Cal Peroi Quercus faginea 1
Riner Pi de les Tres Branques de Freixenet Pinus nigra 1
Riner Ginebre del Solà de Riner Juniperus oxycedrus 1

Altitud: 880 metres sobre el nivell del mar.

Situació: a l'alçada del km 8 de la carretera de Solsona a Sanaüja, a l'ndret conegut com la Báscula.

Entorn: pineda de pinassa.

Accés: carretera de Solsona a Sanaüja.

Singularitat: grandària i forma de la capçada.

Estat vital: en bon estat de conservació, malgrat la necessitat d’utilitzar tirants per evitar el trencament de la brancada.


Observacions: declarat arbre monumental l'any 1988, és la pinassa més gruixuda de la comarca.

Mesures:
Diàmetre dels braços: 83, 87 i 52 cm
Diàmetre a la base: 130 cm.
Diàmetre de capçada: 19,9 x 16,2 m.
Volt del canó: 2,6, 2,73 i 1,63 m.
Volt de la soca: 4,1 m.
Alcària total: 14 m.
Alcària del canó: 0,95 m.


El Miquel ens servia com element de comparació.

Com era allò ?. Tant prop de Déu i tant lluny de Barcelona.

diumenge, 29 de juliol de 2012

EL DELTA DE L’EBRE UN ESPAI DE QUALITAT TURISTICA

Etimològicament del francès , tourisme, amb els mateix significat i derivat clarament de tour, ‘volta, passejada’.

Quan es va fer popular el mot volia definir el fet de viatjar sense altra finalitat que el gust de conèixer costums, terres i/o pobles.

Avui però, el turisme és una activitat econòmica que pretén generar guanys per a les empreses i les persones que hi treballen.

Aquests guanys depenen del marge de benefici que s’obtingui de les diverses activitats, i aquest marge depèn, al seu torn, de l’ interès i el gaudi que aquestes activitats proporcionin al turista potencial.

Així doncs, trobem ofertes de baix marge que, per ser rendibles, han d’apostar per la quantitat de clients, amb els conflictes de tota mena que pot generar una presència excessiva de turistes.

Pensem clarament en aquell turisme al que sumat al sol i la platja, se li ofereix des de sexe èxplicit als carrers [ Sitges, i el seu famós carrer del Pecat ], fins a la ingesta infinita d’alcohol, i l’absoluta llibertat pel que fa al comportament social [ Lloret de mar,... ]

Hi ha exemples d’ofertes turístiques que no intenten esdevenir un fenomen de masses, i en tenim una bona mostra al Delta de l’Ebre, ‘les masses’ en poc temps, ‘desfarien’ literalment l’encant d’aquesta destinació turística quina excelsa qualitat copsava magistralment el Josep Antoni Uriz Rodríguez.


Possiblement no hi ha sortida pels destins ‘degradats’ , està meridianament clar però, que la bona gent del Delta de l’Ebre, i/o els seus representants politics, poden caure en la temptació d’augmentar cada any el seu nombre de clients.

Per això és imprescindible el foment de les Associacions no polítiques - que vol dir NO MANIPULADES des dels PP, PSOE, CiU, ERC,.... - que tinguin com única tasca el manteniment i/o la conservació de la ‘qualitat del territori’.

S’ha de modificar el Codi Penal per sancionar als corruptes, als lladregots , als ineptes,... però també – i de forma molt rigorosa - als que van fer, fan , o projectin fer, diners amb l’alteració irreversible de l’entorn natural.

dissabte, 28 de juliol de 2012

EL POU D’AIGUA DE SANT FRUITÓS DEL BAGES

El Xavi Novell Bulnes, expert sherpa del Bages, ens confirma que l’edifici rodo que esmentàvem a http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/07/sant-fruitos-de-bages-la-torre-dels.html , es un pou d’aigua , com ho explica la fitxa del patrimoni immoble de Sant Fruitós del Bages :


Antic pou d'aigua ubicat al peu del camí asfaltat que des de la Sagrera de Sant Fruitós comunica amb la C-16, just al davant de l'actual escola Paidos. Es tracta d'un pou aixecat pels propietaris de la Torre dels Batlles. Exteriorment, el pou es troba recobert per una estructura circular feta amb maons llisos que s'alça uns 2,5 metres i té un diàmetre d'uns 2 metres aproximadamet. L'orientació del pou es fa a ponent, on s'ha obert una petita portella metàl•lica rematada a la part superior per una falsa arcada feta de forma esgraonada amb els mateixos maons de l'obra. Sobre la portella s'ubica una obertura romboidal feta també de forma esglaonada eliminant els maons de l'interior del romb. Com a element decoratiu compta, a més a més, amb un fris superior que rodeja l'estructura circular i que s'escau entre dues bandes que sobresurten de la línia de mur. Es tracta d'un fris dentat, decorat interiorment un seguit de maons disposats verticalment, que creen petits espais rectangulars interiors. Tots aquests elements decoratius són fets amb maó.

Com a element destacable, l'estructura es troba coronada per un seguit de vuit merlets piramidals elaborats també de forma esglaonada amb maons. Fins fa poc, aquesta estructura comptava amb estructura piramidal en forma de torre metàl•lica, que ascendia a partir de l'estructura de maons, i es rematava amb un petit molí de vent. Aquests darrers anys aquesta estructura ha desaparegut, conservant-se només la base de maó.

Hi ha constància de l'existència d'un altre pou d'aigua , malgrat que no n’hi ha cap imatge.

Segons informació escrita es tracta d'un pou recobert amb una estructura també circular feta amb pedra i amb decoració a base de maons. Hom pensa que està dins de la finca de la Torre dels Batlles, i manifesta la seva estranyesa en que no s’hagi fet encara la comprovació de la seva existència.

El nostre agraïment a l’amic Xavi Novell Bulnes. http://08660.blogspot.com.es/

ARANSIS, AL TERME DE GAVET DE LA CONCA AL PALLARS JUSSÀ

L’Enric Sànchez-Cid s’arribava en aquesta ocasió fins al nucli d’Aransis que pertany avui al terme de Gavet de la Conca, ens facilita un plànol aixecat a mà, i ens indica la ruta des de Tremp en direcció a Isona, s’arriba al trencall de la carretera a Sant Salvador de Toló que cal seguir , i a uns 7 km. s’arriba al poble d’Aransís, que nasqué com un poble clos, amb doble recinte murat.



El recinte superior, que no conserva cap vestigi d'un possible castell, sí que serva una plaça que hauria pogut correspondre al pati d'armes d'un castell.



En l’extrem oposat a l’entrada es situa l’església de Sant Pere, d'origen romànic. És un edifici d’una sola nau, sobre alçada, afegint posteriorment, dues capelles a migjorn. Coberta en volta de canó i teulada a dues aigües. Absis a llevant sense cap decoració no obertura. En el mur de migjorn hi ha 15 arquacions llombardes. El frontis, a ponent, s’aixeca un ampli campanar i, en aquest mur, s’obre la portalada d’arc rebaixat amb dovelles de maó, un ull de bou i, en la part més alta, dues finestres per les respectives campanes.

Una tradició atribueix al Sant Patró una protecció miraculosa envers els possibles afectats pel mal de la ràbia. Milers de devots, de tots els temps, es constitueixen en testimonis de la protecció dispensada pel Sant als afectat, en les seves persones o en els seus bestiars, per les adverses circumstàncies que provoquen aquest mal.

Aquesta tradició m’he la confirmat Josep Mª Besora, farmacèutic de Salou i fill de Sant Quirze de Besora (Ripollès): era norma en la seva comarca, que quan un vailet era mossegat per un gos, el portaven fins a Aransís per evitar que agafés la ràbia...

Aleshores, li aplicaven sobre la ferida la clau de la porta de l’església, treta de les braces del foc... No crec que amb aquesta teràpia medieval, pogués sobreviure cap bactèria! Pel que sembla, casi totes les aplicacions eren preventives, quan encara no s’havia diagnosticat la malaltia.

He intentat esbrinar l’origen d’aquesta expeditiva tradició, preguntant als únics tres veïns que m’he trobat passejant pel poble i cap m’ha donat raó. Cal subratllar, que no passaven de mitja edat i es dedicaven a l’agricultura mecànica.

La capella romànica de Sant Fruitós es troba a 500 m del poble, a uns 200 de la carretera. És un edifici molt senzill, sense cap ornamentació, d'una sola nau amb volta de canó. Data del Segle XI. La imatge de Sant Fruitós fou traslladada a l'església de Sant Pere a causa del mal estat de la capella.



Com passa també en altres pobles, hi ha una llegenda per tal d'explicar l'origen del nom del poble. Diuen que en fer el fogatjament del 1553, l'encarregat de deixar constància dels habitants de la comarca, en passar per Aransís demanà quants caps de casa eren. Li respongueren ja en som molts, ara sis. D'aquest ara sis diuen que procedeix Aransís.

Continuant en el mateix tema, es diu que els d'aquest poble, per tal d'evitar l'acció dels lladregots de camí ral, es desplaçaven a mercat de sis en sis, i quan els veien venir deien ara vénen els de sis, i d'aquí el nom del poble...



Segons Coromines, es tracta d'una arrel basca, com moltes altres de la zona pirinenca catalana. És la mateixa arrel que dóna altres noms de poble : Arans, Arinsal i Ransol (Andorra) i Arànser (Baridà, a la Cerdanya jussana ), almenys, i alguns topònims bascos, com Arantza. L'origen és la paraula basca arantze, que significa espina, i que, encara, té a l'arrel la paraula aran (vall). Diria en aquesta ocasió que podem fer coincidir la investigació erudita, i l’origen llegendari, Aransis ho podem entendre com Vall dels sis, o Vall sis.

divendres, 27 de juliol de 2012

EMILI SALA CORTÉS. II ESBORRANY PER UNA ENTRADA DE L’ENCICLOPÈDIA CATALANA

Rebia de la UPC, del Dr. Ramon Graus, algunes dades sobre l’Emili Sala Cortés, que segons m’explica provenen de les fonts següents :

Títol de mestre d'obres de 5/2/1866 [BASSEGODA NONELL, Joan: Los maestros de obras de Barcelona. (2a edició) Barcelona : Editores Técnicos Asociados, 1973, pàg. 98]

L'Escola d'Arquitectura de Barcelona conserva el seu projecte de revàlida de mestre [parcialment publicat a MONTANER, Josep Maria: L'ofici de l'arquitecte : El saber arquitectònic dels mestres d'obres analitzat a través dels seus projectes de revàlida (1859-1871). Barcelona : Universitat Politècnica de Barcelona, 1983, pàg. 71]

Arquitecte de la primera promoció de 1872 [Càtedra de Composició II: Exposició commemorativa del Centenari de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, 1875-76/1975-76 : Exercicis : Projectes : Un assaig d'interpretació. Barcelona : Escuela Técnica Superior de Arquitectura de Barcelona, 1977, pàg. 285]. Això no treu que el títol el tingui de 1876.

El fet que primer fos mestre d'obres explica algunes obres construïdes abans de tenir el títol d'arquitecte.

Encara l'any 1903 sortia a les llistes de mestres d'obres amb el domicili: Rambla de Catalunya, 100 bis pral.

No tenim cap dada que fos professor a l'Escola d'Arquitectura. En cap cas titular, potser va estar d'auxiliar en algun període curt.

Un llibre important per a l'arquitectura de finals del dinou és ROGENT I PEDROSA, Francesc: Arquitectura moderna de Barcelona. Barcelona : Parera, 1897.

. En Rogent i Pedrosa publica les obres següents de l’Emili Sala Cortés:
«Lámina XLVII. Chalet propiedad de Don Salvador Piera (1874)» Emili Sala i Cortes, Balmes-Rosselló
«Lámina LXIV. Casa propiedad de la señora Viuda de Don Francisco Jaurés (1888)» Emili Sala, València, 379
«Lámina LXVII. Palacio de los herederos de Don J. Salvadó Prim (1879)» Emili Sala, Diagonal-Còrsega
«Lámina XCVI. Chalet propiedad de Don César Ortembach (1899)» Emili Sala, Passeig de Gràcia-Diputació

i em sembla que també hi publica algun monument funerari.

D'altra banda, també tenia referència que col•laborà amb Joan Martorell en la direcció d'obra de l'església de Sant Esteve de Castellar ["Iglesia de San Esteban de Castellar : proyecto del arquitecto D. Juan Martorell Monteys y dirección del arquitecto D. Emilio Sala Cortés", Arquitectura y Construcción N. 87 (Oct. 1900), p. 293-294].

Té una entrada molt breu a RÀFOLS, Josep Francesc: Diccionario Biográfico de Artistas de Cataluña : desde la época romana hasta nuestros días : Tomo tercero, S-Z. Barcelona : Millá, 1954.

I una de més extensa a MASPOCH, Mònica: Galeria d'autors : Ruta del modernisme. Barcelona : IMPUiQV, Ajuntament de Barcelona, 2008.

Informació que agraïm infinitament al Dr. Ramon Graus, amb qui assumim el compromís de tenir-lo al corrent del progres de la nostra recerca.

Altrament havia demanat a l’Ajuntament de la Garriga, que verifiques al llibre de defuncions del Registre Civil, si en el període 01.01.1920 a 07.06.1921, consta anotada la defunció de l’Emili Sala Cortés, i qualsevol anotació i/o nota marginal, que ens pogués ajudar a conèixer el lloc on reposen les seves despulles. Estem esperant la resposta.

Sou pregats d’afegir-vos a la nostra recerca, ens podeu fer arribar les vostres aportacions a a l.email coneixercatalunya@gmail.com

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/07/emili-sala-cortes-esborrany-per-una.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/07/emili-sala-cortes-larquitecte-versatil.html
http://relatsencatala.cat/relat/el-panteo-de-la-familia-fargas-a-la-doma-la-garriga/1039931
http://relatsencatala.cat/relat/villa-adauta-de-la-garriga/1039998
http://relatsencatala.cat/relat/les-margarides-de-lemili-sala-cortes-a-la-ronda-del-carril/1040051
http://relatsencatala.cat/relat/les-flors-de-lemili-sala-cortes-a-les-escoles-del-patronat-tolra-a-castellar-del-valles/1039915
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/07/la-llar-cottet-la-garriga-obra-de.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/07/edifici-de-lajuntament-de-castellar-del.html
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2012/07/les-escoles-ribas-de-rubi-obra-de.html
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2012/07/el-palau-tolra-de-castellar-del-valles.html
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2012/07/les-flors-demili-sala-i-cortes.html
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2012/06/safareigs-de-la-baixada-del-calvari.html

Per endavant gràcies.

EL GENERALIFE DE SANT CUGAT DEL VALLÈS

Anàvem la Maria Vila Massagué, el Joel Noé Diaz Vila, i l’Antonio Mora Vergés pel carrer de Sant Francesc Xavier de Sant Cugat del Vallès, a la recerca de la casa dita ‘EL Generalife’, que s’aixeca a la intersecció amb el carrer d’Elisenda Ribatallada.


Llegíem que fou aixecada per Eduard Maria Balcells i Buïgas (Barcelona, 22 de setembre de 1877 - Barcelona 4 de novembre de 1965), per encàrrec del senyor Justo Sánchez, del que no trobava per enlloc cap especial referència; l’arquitecte Balcells va deixar un bon nombre d’edificis singulars tant a Cerdanyola – on va ser arquitecte municipal -, com per Sant Cugat i altres indrets del Vallès.

El Generalife acredita la versatilitat, i l’amplitud de ‘ registre’ de l’ Eduard Maria Balcells i Buïgas.


Té planta quadrada, coberta amb teulada a quatre aigües, i una torre mirador coberta amb cúpula en un dels angles. Es caracteritza pels seus elements decoratius arabitzants, com els esgrafiats o les finestres d'arc de ferradura, així com el ràfec d'ampli voladís, sostingut amb mènsules de fusta i ornamentat amb figures geomètriques de tipus floral. Té un edifici annex d'estil similar tot i que més senzill, que és la masoveria.


La glorieta del jardí, que segueix el mateix estil, és de construcció recent.

Em feia adonar la Maria Vila Massagué d’un element quasi idèntic a la tanca d’un edifici que comparteix la parcel•la; sembla que a bon criteri, l’Ajuntament de Sant Cugat obliga a mantenir els tancaments perimetrals originals; això ens feia pensar que originàriament la propietat ocupava possiblement tota l’illa de carrers.


Sant Cugat té un patrimoni històric i cultural molt extens, desconegut en part per la importància del monestir, objecte de la major part de les visites turístiques ; també però perquè no s’ha fet des de l’administració – local, provincial, autonòmica, o espanyola - cap acció sistemàtica i continuada en el temps per donar-ho a conèixer.

Sant Cugat – com Manresa, i altres ciutats importants – no tenen encara un Mapa de Patrimoni accessible des d’Internet, ni – i això ja crida al cel – accés als documents del Pla d’Ordenació Urbanística Municipal.

Nosaltres fem i farem el que podrem, amb la tranquil•litat de consciència que ens dona aquella frase dels nostres avantpassats, ‘ qui fa el que pot [o sap], no està obligat a més ‘.

LA LLAR COTTET A LA GARRIGA, OBRA DE L’ARQUITECTE EMILI SALA CORTÈS.

Anàvem el Manel Navas Ortiz, i l’Antonio Mora Vergés, sota un sol d’injustícia , i amb una sensació quasi abrusadora de calor, fins a l’edifici de número 85 de la Ronda del Carril de la Garriga; seguíem la petjada de l’arquitecte Emili Sala Cortés.

Trucava al intèrfon i els demanava permís per retratar – si més no exteriorment - l’edifici; coincidia amb un moment en que els interns feien tasques en un altre indret, i em permetien recollir les imatges que il•lustren aquest breu.

No ens sobten les proporcions magnifiques, d’aquest edifici que alguns han qualificat com el màxim exponent a la Garriga de l'arquitectura historicista, pel volum i la riquesa de materials tant a les parets exteriors com a les interiors.


De la descripció tècnica reproduïm ; Edifici aïllat de planta rectangular. Consta de planta baixa i pis. Hi ha dos cossos, l'un destinat a galeria tancada i l'altre a capella, sota l’advocació de la Immaculada Concepció de Maria, segons mossèn Santi Collell Aguirre, Rector de l’església Parroquial de Sant Esteve de la Garriga.


A la cantonada SE hi ha adossada una torre circular coronada per una coberta en punxa.


L'edifici queda remat per una passada cornisa denticulada i segueix al llarg del ràfec de coberta, torre i capçal. Les façanes estan estucades amb sortints de carreus. Les obertures estan encerclades amb elements florals en les llindes.


De la casa que s’ha conegut com de Josep Sunyol, o Torre Anita, com llueix a la façana, trobàvem que va ser la residencia d’estiueig d’Ildefons Sunyol i Casanovas (Barcelona 1866 - 1913), oncle de Josep Sunyol i Garriga (Barcelona, 21 de juliol de 1898 - serra de Guadarrama, Castella, 6 d'agost de 1936).

Del període en que la casa va ser residencia de la família Cottet, no en trobava cap informació.

Actualment la Llar Cottet és una de les dues residencies terapèutiques que gestiona l’Associació de pares de fills amb austime de Catalunya [apafac].


Demanava a l’Arxiu Gavínl al Monestir de les Avellanes, 25612 - Os de Balaguer – Lleida ; una imatge d’aquesta capella, i amb la seva proverbial rapidesa el Josep Sansalvador Castellet, me la feia arribar.

Us deixo uns enllaços perquè pugueu conèixer un xic més , aquesta benemèrita institució, que custodia un fons immens d’imatges del patrimoni històric i cultural de Catalunya.

http://arxiugavin.wordpress.com/
http://monestiravellanes.wordpress.com/
http://www.monestirdelesavellanes.com/
Tel. 973 438 006 extensió 1340
Fax. 973 438 038
Mòbil 689 52 02 78

Amb el testimoni del nostre agraïment.

dijous, 26 de juliol de 2012

SANT MIQUEL D’ÒDENA

Ens aturàvem el Pedro i l’Antonio a l’aparcament de Sant Miquel d’ Òdena, capella que està ubicada al peu de la carretera d'Igualada a Òdena, en un pujolet, és un edifici d'una sola nau amb volta de canó de 12,35 metres x 6,40 metres ; l'absis està decorat amb les típiques arcuacions i bandes llombardes amb una finestra; té una porta adovellada a la cara de migdia, amb una finestra a cada mur lateral; abans de la restauració tenia possiblement l’entrada orientada a la tarda, en aquella paret se’ns fan visibles els treballs fets per tapar-la.


Els murs, tant interior com exteriorment estant construïts a base de carreus tallants en arenósa, lligats amb morter, i la coberta , després de la restauració, presenta lloses de pedra a l'absis i a la resta teula àrab.

E. Junyent sosté és que la denominació antiga d'aquesta capella era Sant Miquel d'Ullastre , la data al segle XI, perquè l’any 1074 va rebre una deixa testamentària de Folc; fem costat a la seva tesis, perquè l’any 1089 es va jurar sobre l'altar de Sant Miquel d'Òdena – en la capella que té dedicada, situada dins del terme del castell d'Òdena - el testament del difunt Seniofred Adroer.

A. Pladevall , contràriament , defensa que fou aixecada al pas del segle XII, en ple romànic.

Joan Bassegoda que fou el responsable de les obres de restauració , fetes a càrrec d'un patronat local, la situa també al segle XII.

Durant els segles XVII -XVIII era sufragània de Sant Pere d'Odena i tenia un cementiri propi.

En les visites pastorals dels anys 1724 i 1732 però, consten informes del mal estat de conservació, especialment de la teulada.

Els anys 30 del segle XX seran particularment agressius amb Sant Miquel; el juliol de 1935 una tempesta desfermada va destruir un campanar d'espadanya construït pocs anys abans; L'any següent 1936 – de tant mal record pel que fa al nostre patrimoni històric - Sant Miquel, sufragània de Sant Pere Apòstol del castell d'Òdena, fou profanada i incendiada.

El dia 2 d'octubre del 1977 s'inauguraren la restauració i obres d'agençament pel culte.

Com la major part d’esglésies romàniques de l’Anoia, l’orientació de l’església obeeix a criteris litúrgics , però també climatològics. Així , l’absis està orientat cap a llevant, vers la sortida del sol , i la porta d’accés està situada a migdia per tal de protegir-se dels vents freds del nord i mantenir-se sempre sota la radiació solar durant tot el dia.


Ens convenia aturar-nos en la contemplació d’aquesta esglesiola, desprès de la visió horrible de l’absis esfondrat de Sant Bernabé, i del estat lamentable d’aquella capella, que posa en risc la vida dels fills del masover actual.

Esperem rebre bones noticies ben aviat. Malgrat l’asfixia econòmica imposada pel nacionalisme espanyol.

dimecres, 25 de juliol de 2012

SANT SEBASTIÀ DE VENTOLÀ A LA PARRÒQUIA DE CLARÀ AL TERME DE CASTELLAR DE LA RIBERA

Llegíem en el trencall de la carretera ; Ventoldra, Babià i capella de Sant Sebastià, del topònim – que consta també com Ventolra - el fa derivar Coromines de l’adjectiu ‘ventolà’ , elevat, llevat enlaire, i afirma la inexistència expressament tant de Ventolra, com de Ventoldra – amb i sense accents – que atribueix a deformacions fonètiques provocades – de vegades de manera conscient – pels funcionaris no catalans que s’ocupaven dels cadastres, i que tenien, tenen i tindran sempre, una clara animadversió vers Catalunya i els catalans.


No trobem gaire informació d’aquesta Capella del segle XVIII – si hem de creure la data de la llinda - propietat del Bisbat de Solsona, de planta rectangular, amb sostre interior de volta de canó, i amb un campanar d’espadanya .


Aconseguia una imatge de l’interior amb la OLIMPUS FE-100 que dissortadament està en fase terminal lliurant el seu ‘sensor’ i/o ànima al Senyor.


Trobava també un exemplar dels Goigs al Sant.

Consta un cert domini sobre el Castell de Besora, al llarg del segle XVI, d’una família cognominada Ventoldrà.


La coneguda com Casanova de Ventolra o Ventoldra s’aixecava també al segle XVIII. Actualment la casa és un establiment de turisme rural.


Ventolra o Ventoldra Vell, que es troba just a l’esquerra de Sant Sebastià dalt d’una petita codina, i podem datar-la entre el segles XI i XII, amb l’afegitó d’un cobert a l’any 1864, està actualment en estat de ruïna.

dimarts, 24 de juliol de 2012

SALINES DE LA TRINITAT. PUNTA DE LA BANYA

Amb delectació anava gaudint del treball excepcional que havia fet Josep Antoni Uriz Rodríguez en la seva estada al delta de l’Ebre.

En aquesta ocasió ens envia una imatge de les Salines de la Trinitat, també anomenades de la Ràpita; situades a la península de la Banya, al meridió del delta de l'Ebre, que tanca el port dels Alfacs.



Les salines ja eren explotades al segle XII pels àrabs, i van continuar sent-ho després de la conquesta cristiana. Una novena part era per al rei i van estar vinculades a la família Oliver.

Exportaven la sal a Nàpols i pràcticament a tota la Mediterrània; aleshores les salines es situaven dins dels actuals termes de Sant Jaume d'Enveja i Amposta, dites avui les Salines Velles.

Abandonat el primer nucli (les Salines Velles), les salines es van establir on està actualment la Tancada, les Salines del Negret, i on encara es pot apreciar la seva estructura. Van ser utilitzades fins a finals del segle XIX.

Les salines actuals es van situar dins la península de la Banya. Van ser ocupades prop de 400 hectàrees noves (les Salines Noves), de les quals s'extrauen anualment unes 25.000 tones, exportades en part al nord d'Europa. Actualment s'exploten unes 1.000 hectàrees.

L'explotació ha donat nom a una caseria formada al seu voltant, l'única de tota la península de la Banya, en la qual no hi ha població permanent. En la seua parcel•la es compten tres magatzems, una oficina i un habitatge de 44 m2 de superfície cadastral.

Entre els tipus de sal més apreciats que s'hi produeixen destaca la Flor de Sal. Es tracta d'una sal pura, recol•lectada segon tècniques tradicionals. Té un sabor subtil a violetes i un delicat olor marí.

La Flor de Sal són els primers microcristalls que es formen a primera hora del mati i a última hora de la tarda a les salines quan encara no hi ha molta insolació. Els cristalls de sal es formen però no tenen prou pes específic i suren. La diferència essencial amb la sal comuna és la seva composició. La flor de sal no és només clorur de sodi, sinó una barreja de diferents sals marines, entre elles clorur de magnesi i clorur de potassi que, asseguren els productors, accentuen e intensifiquen el sabor dels aliments, fet que la distingeix com una de les millors sals del món per a la cuina.

dilluns, 23 de juliol de 2012

L’ESCALA DE LA GLÒRIA, JOIA DE L’ONDARÀ

Anàvem a Guimerà el Joan Vives Castells i l’Antonio Mora Vergés, per recollir imatges del Monestir de Santa Maria de Vallsanta, de les làpides , i la figura de jacent que procedents del cenobi s’exposen al Museu de Guimerà, i una vista general d’aquesta Vila declarada Patrimoni Històric-Artístic.

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/05/vallsanta-notes-per-un-dvd.html

En el camí en aturaríem a la Panadella per esmorzar, i baixaria desprès fins al llit de l’Ondarà, perquè tenia la premonició de que veuria – una vegada més – alguna cosa extraordinària.

Dins al terme del Talladell, prop de la llera del riu, trobava el que qualifico com a ‘joia’ ; em costarà trobar informació, i demano com sempre la vostra col•laboració, que podeu fer- nos seguir a l’email coneixercatalunya@gmail.com


‘L’escala de la glòria’, sembla talment -. Tot i que en pedra –un d’aquest estris moderns que trobàvem als aeroports, i que ens permetien accedir i/o descendir dels avions.

En realitat aquest singular element situat al bell mig del camp, que està format per una alta torre de pedra amb elements ceràmics, era un moli de vent per treure aigua – no certament però un ‘clàssic moli de vent’, oi ? .- ; en el que l’ accés no és el convencional sinó mitjançant una àmplia escalinata d'un sol tram que li dóna l'extraordinària monumentalitat.

No en conec l’autoria – i m’agradaria saber-ho - , i voldria confirmar que el moli sembla que dit de Prenyanosa, pertanyia aleshores a la família Gassol; és una singularíssima obra, típicament modernista, que hom diu fou construïda pels voltants del 1900.

A Mallorca encara avui n’hi ha molts; val a dir però, que cap com ‘ l’escala de la glòria’ que en tinguem constància. Per descomptat un convidem a visitar aquestes comarques de la Segarra i l’Urgell, i seguir una per una, totes les joies de l’Ondarà.

http://portal.bibliotecasvirtuales.com/foros/l%E2%80%99escala-de-la-gl%C3%B2ria-joia-de-l%E2%80%99ondar%C3%A0
http://relatsencatala.cat/relat/lescala-de-la-gloria-joia-de-londara/1039089

LA CASANOVA DE CLARÀ AL SOLSONÈS

La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur, i l’Antonio Mora Vergés, anàvem pel terme de Castellar de la Ribera que té una extensió de 60 quilometres quadrats i una població de dret de 170 persones.

Ens sorprenia la dita Casanova de Clarà, de planta quadrada amb contraforts a les parets sud i oest.



En la recerca de dades trobàvem que fou construïda per encàrrec dels priors de la confraria dels Colls de Sant Llorenç de Morunys, beneficiaria de les rendes de Clarà, com recull el Dr. Riu en el llibre “L’Altar dels Colls”. Al segle XIV, el 1343, es constituí la Confraria de la Mare de Déu dels Colls, de caràcter laic, amb la finalitat d'ajudar les famílies en els moments difícils (malalties, casaments, defuncions, sufragis), de la qual eren confrares tots els habitants de Sant Llorenç i els pobles veïns, regida per quatre priors o administradors que es renovaven cada dos anys per meitats. Els Cardona li donaren una gran protecció, mostra de l’ interès que tenien pel creixement i l'enfortiment de la vila, i la dotaren amb les rendes de Clarà, Peracamps i els Torrents.

Aquesta confraria construí diverses cases dins dels seus dominis - aquesta es començà a construir el 1558 - i totes elles segueixen la mateixa estructura arquitectònica caracteritzada per la planta quadrada, la teulada a quatre vessants i diferents elements de defensa que la converteixen en una casa militarment forta. La reiteració pel que fa a tipologia dels edificis, s’explica com a conseqüència del fenomen del bandolerisme molt estès a tot Catalunya a finals del segle XVI.

Toponímicament el nom es deu a que quan es construí devia ser la més nova de totes les de l’entorn (és posterior a Pinyana, el Pla i Sant Andreu de Clarà).

Fou el centre de la Batllia, i exercí com a presó del Castell de Clarà - que estava ja en procés de ruïna - , i quines pedres foren aprofitades per aixecar aquest edifici.

De la descripció tècnica llegíem :





- Consta de planta baixa més dues plantes superiors i una habitació inferior que havia estat l’antiga presó.

- Exteriorment no s’observen fases de construcció, exceptuant algunes finestres reformades, i les úniques variacions que ha sofert aquesta masia des de la seva construcció són a l’interior.

- Materials de construcció: pedra, tàpia, totxo vell, calç i ciment.

- L’entrada principal és a la façana est i es tracta d’una porta amb arc de mig punt emmarcat per grans dovelles.

Passada aquesta porta s’observa una estança amb el sostre fet amb volta i una gran escala de pedra que dóna accés al primer pis.

- Les finestres són totes rectangulars i la majoria tenen motllures . Destaca la filera de petites finestres que hi ha just a sota la teulada i que segueix tot el perímetre de la casa.

- La teulada és a quatre vessants i coberta amb teula àrab. Als extrems que s’assenten sobre les parets hi ha quatre fileres una al damunt de l’altre combinant teula i totxo vell.

- Aquesta masia destaca per una sèrie d’elements arquitectònics: 1 fornícula just a sobre la porta d’entrada, una gran finestra sobre la fornícula amb grans motllures d’estil renaixentista, 2 escupidors de pedra, 1 pou adossat a la paret nord, 1 merlet a la façana principal , 1 forn de pa a dins la casa.

Ens explicaven que s’havien practicat en aquest edifici ‘ els mals usos’ associats al model feudal; tant per la naturalesa dels qui exercien el domini ‘la Confraria de la Mare de Déu dels Colls’, com per l’època; s’iniciava l’edat Moderna, pensem que l’explicació no té solidesa.

diumenge, 22 de juliol de 2012

EDIFICI DE L’AJUNTAMENT DE CASTELLAR DEL VALLÈS DEL SEGLE XX

En aquest edifici l’any 1878, hi havia el Casino-Café del Porvenir, trobaven el testimoni històric de l'existència d'aquesta entitat, quan van aparèixer les lletres del rètol Cafè del Porvenir, durant les tasques de restauració de la façana l’any1901.

Cap a finals del segle XIX, el local era conegut com el Café de Cal Viñas, propietat o regentat per un germà del forner Isidre Viñas Cusidor. En aquest cafè, possiblement l'únic que existia en el poble a part del cafè de Cal Sardanet, situat en el mateix carrer Major amb el carrer de Colom (actual edifici de l'Ateneu), s'hi reunia una colla de caçadors afeccionats al cant, els mateixos que pocs anys després van constituir la Soceitat Coral La Llebre. A principis de segle Emília Carles Tolrà va adquirir l'edifici per cedir-lo al consistori per a ús públic (acte procol•laritzat davant del notari Juan Seman Roig el 28 de juliol de 1900), tal com ho recorda la inscripció de la placa de marbre col•locada sobre les escales d'accés al primer pis, i va costejar les despeses de restauració. Hi havia una clàusula de reversió que només podien exercitar els descendents de la família Tolrà, i que fins a dia d’avui no s’ha exercitat.

El paleta Emili Puig i el fuster Josep Girbau es van encarregar de les obres d'adequació de l'edifici, i l'arquitecte Emili Sala Cortès, de la restauració de la façana. L'edifici va ser beneït el 15 de juny de 1902 pel cardenal bisbe de la Diòcesi de Barcelona, el Reverend. Salvador Casañas Pagès, però les obres van continuar fins al 1917-1918, a causa de diversos impediments.



Llegim pel que fa a la descripció tècnica ; Edifici entre mitgeres que consta de planta baixa i un pis. El frontis segueix un esquema simètric i la decoració es concentra en el pis superior. A la planta baixa s'obren tres portes d'arc rebaixat que tenen la clau decorada. Al primer pis es situen tres finestrals amb balconades de pedra esculpides amb motius florals; els finestrals estan emmarcats per pilastres que aguanten una llinda decorada amb palmetes i al centre un escut. En l'escut de la finestra central es representa un gos i una campana, símbol de les famílies que exerciren llur jurisdicció a Castellar, la campana dels Clasquerí i el gos emblema de la família Meca. Dues pilastres estriades, amb capitells amb decoració floral, separen les finestres. Sobre les finestres unes mènsules suporten l'acabament de la façana, al centre mateix, un rellotge i a cada banda, l'any que es bastí l'edifici (1901) complementat amb decoració floral.

Des de la seva inauguració fins al setembre de 1994, les oficines administratives municipals van estar situades en aquest edifici, excepte el període corresponent a la Guerra Civil, ja que a principis de desembre de 1936 el Comitè Antifeixista va traslladar el Consell Municipal i el Jutjat de Pau a la casa-torre de can Tolrà (Palau Tolrà), després d'haver estat incautada, i en el carrer Major només van quedar dues conselleries.

Des de després de la guerra es van fer diverses remodelacions interiors per tal d'aprofitar el màxim d'espai disponible. Amb l'arribada de la democràcia, es van descentralitzar algunes regidories a causa de la necessitat d'ampliar algunes de les dependències i millorar el servei i l'atenció al públic. Aquestes regidories estaven distribuïdes dins el poble en diferents edificis de propietat municipal.

Durant la Festa Major de 1966 es van inaugurar tres pintures murals (pintades sobre tela) que decoren l'interior de la Sala de Plens, corresponent a l'antiga sala de ball del Café. Els autors són tres pintors castellarencs (Raimon Roca, Alfons Gubern i Lluís Valls Areny) i tracten temes propis de la realitat del poble. Actualment la restauradora Marta Llobet està duent a terme la restauració de la pintura mural d’Alfons Gubern que es va malmetre a causa de la humitat.

Fins a l'octubre de 1988 en la planta baixa de l'edifici hi va haver el Jutjat de Pau, tot i ser un servei no depenent del municipi.

En el Ple del 28 de juny de 1994, l'Ajuntament va aprovar per majoria absoluta el trasllat de la seu de la Casa de la Vila al Palau Tolrà, residència de la família Tolrà, situada al carrer del General Boadella, 1. El trasllat de les dependències municipals es va fer el setembre de 1994 i es van inaugurar el dia 9 de setembre, en el marc de la Festa Major.

L’edifici es transformà aleshores en Casal d'Entitats, i Actualment l’Arxiu Municipal , que romandrà obert al públic tots els dimarts i dijous, de 9 a 13 hores, és la planta baixa de l’edifici, que ha quedat distribuïda en dos àmbits diferenciats. D’una banda, s’ha condicionat una sala polivalent, amb un punt d’atenció al públic i 16 espais de consulta, 4 més que els que es podien trobar a l’edifici de la plaça de la Llibertat. En aquesta sala s’ha incorporat un ordinador que disposa de connexió a Internet i que podran utilitzar tots els usuaris de l’Arxiu. Des d’aquest ordinador, a més, es podrà accedir a l’arxiu fotogràfic de l’Arxiu Municipal, on s’hi troben, entre d’altres, el Fons Garrós i 370 fotografies antigues de Castellar, i als documents que s’han digitalitzat fins al moment.

Les diferents corals castellarenques s’ubicaran al primer pis de l’edifici per tal que el puguin utilitzar com a local d’assaig. Així, les corals Sant Esteve, Xiribec i Sant Josep ja fan ús de l’antiga sala de plens des del mes de novembre de 2011. La Coral Sant Esteve, a més, podrà fer ús de l’antiga alcaldia. A banda d’aquestes tres corals, el primer pis de l’Antic Ajuntament servirà d’escenari a un taller de cant coral que hi engegava la seva activitat el divendres dia 25 de novembre. Es tracta d’una proposta promoguda des de l’Àrea de Benestar Social que realitzaran durant tot el curs 2011-2012 diversos membres d’entitats de discapacitats del municipi.

dissabte, 21 de juliol de 2012

SANT MAMET D’ANES O SANTUARI DE LA VERGE D’ANES. BELLVER DE CERDANYA.

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur s’arribaven en aquesta ocasió fins les terres de la Cerdanya jussana, dita també en algun moment ‘ la Petita Cerdanya’ per visitar l’ermita de Sant Mamet d’Anes.

Aquesta església, esdevinguda ermita, es situada al costat de la casa o mas d’Anes. Es troba al peus del serrat de Sobiró, enmig del torrents de Prat de Codina i Faló.

Aquesta església fou seu parroquial del poble d'Anes, citat en l'ACCU document pretesament redactat l’any 839, però en realitat escrit cap el final del segle X. La primera referència escrita és de l’any 949 en la deixa d’un alou al comtat de Cerdanya, al pagus de Talló, a la vil•la d’Anes, a Santa Maria d’Urgell i a les esglésies allí construïdes. L’any 1170, Sicards llegà a Sant Mamet cinc sous.

La parròquia d’Anes fou una possessió de la canònica de Santa Maria de Lillet. El paborde de Lillet tenia la col•lació del capellà d’Anes. Això es comprova l’any 1261 en què Pere de Morer, paborde de Santa Maria de Lillet, concedí a R. De Nèfol, capellà d’Anes, durant la seva vida, les honors , les possessions, les terres i les closes a canvi de ser fidel i de servir allà on fos requerit.

Fou visitada l’any 1312-14 pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona. Se li calcula una renda anual de 18 lliures, una de les més naixes dels voltants. Amb el despoblament del lloc, l’antiga parròquia passa a ser capellà. El 1987 va ser restaurada per la Diputació de Lleida. Es reconstruí la coberta i el campanar.

En els darrers temps s'ha anat coneixent com a Santuari de la Verge d'Anes, tot i que originàriament estava sota l'advocació de Sant Mamet.




Església d'una sola nau i planta trapezoïdal capçada per un absis semicircular. A l'absis hi ha tres finestres de doble esqueixada.



Al mur de ponent s'hi aixeca el campanar d'espadanya amb dos ulls, al fer-se la reconstrucció segurament és va minorar de alçada.

L’edifici és alt i llis sense cap motiu ornamental ni cornisa, només la pedra vermellosa de la porta contrasta amb el font grisós de la paret. A migdia hi ha el portal d'arc de mig punt adovellat i dues finestres per donar llum a la nau.

Sant Mamet de Cesarea de Capadòcia actualment Turquia ( any 259- 275). És un personatge semi llegendari, màrtir del segle III. Venerat com a sant per diverses confessions cristianes.

Els seus pares van ser empresonats i executats per ésser cristians. En presó va néixer el nen, Mamet, que en quedar orfe va ser criat per una vídua rica que va morir quan el nen tenia 15 anys. Detingut com a cristià va ser torturat pel governador de Cesarea que l’envià a l’emperador Aurelià que novament el martiritza. Va ser llançat als lleons però les besties no el van atacar: Mamet predicar al lleons i un va quedar-se amb ell com a company.

Li van travessat la panxa amb un trident; ferit es va enterrar en un sot proper. On morir.

A Xipre hi ha una llegenda diferent del sant i màrtir, i del lleó.

El culte es difongué a la Península Ibèrica des de França, sobretot arran de les peregrinacions del Camí de Sant Jaume (diversos pobles de la província de Burgos el tenen com a patró). A Bilbao hi havia un convent de San Mamés, a la capella del qual hi ha encara una relíquia atribuïda al sant, un os del crani. Als terrenys del convent s'aixeca l'estadi del club de futbol Athletic Club de Bilbao, anomenat Estadi de San Mamés; els jugadors del club són popularment anomenats lleons. A l'església de Santa María Magdalena en Saragossa es deia que hi havia el crani del sant.

La semblança del seu nom amb el verb mamar va fer que s'associés el sant a aquesta acció. Així, es desenvolupà la tradició que d’adolescent va restar en plena natura sense cap aliment i les femelles de bèsties salvatges l’havien mantingut amb la llet dels seus pits. Joan Amades diu que era invocat per les mares que alletaven per tal de tenir més llet, dient "Sant Mamet, feu-me tenir força llet".

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2008/10/sant-mamet-i-santa-maria-de-campany.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2009/05/sant-mamet-de-corro-damunt-terme-de-les.html

I per finalitzar una dita catalana: Per sant Pancraç i sant Mamet s'acaba el fred.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.

divendres, 20 de juliol de 2012

EMILI SALA CORTÉS, L’ARQUITECTE VERSÀTIL

Versàtil, dúctil, elàstic, blegadís,fimbradís,... no s’esgoten els adjectius per referir-nos a l’Emili Sala Cortés, i a les seves obres.

Aquesta era la impressió que ens endúiem el Manuel Navas Ortiz , i l’Antonio Mora Vergés, de la més que breu estada que fèiem a la Garriga.

Feu una ullada a aquest enllaç sobre la casa Mercè Pla Masgrau.
http://www.viamedius.com/que-ver/europa/espana/la-garriga/casa-merce-pla-i-masgrau

Veieu ara una imatge de la casa Francesc Combes – Torre Albina, al número 10 del carrer de la Mercè.


Ara farem un canvi total de registre amb el panteó de la Familias Fargas al Cementiri de la Doma.
http://relatsencatala.cat/relat/el-panteo-de-la-familia-fargas-a-la-doma-la-garriga/1039931

La dita casa Emili Sala Cortés, al número 75 de la Ronda del Carril us sorprendrà.


I les proporcions magnifiques de la Llar Cottet al número 85 de la Ronda del Carril, us convenceran – si en dubtàveu encara - de la justícia pel que fa a l’assignació d’adjectius a la persona i l’obra de l’Emili Sala Cortés, i al ensems de la injustícia que suposa que avui 19 de juliol de 2012, no es trobi a l’Enciclopèdia Catalana cap dada que en faci referència.

dijous, 19 de juliol de 2012

EL FAR DE LA PENÍNSULA DEL FANGAR AL DELTA DE l’EBRE

Rebia unes fotografies del Delta de l’Ebre del Josep Antoni Uriz Rodríguez, em cridava particularment l’atenció l’actual Far del Fangar, una torre de formigó de 20 metres d’altura i 3 metres de diàmetre exterior.



Al indret s’aixecava l’1 de novembre de 1864 un edifici de ferro, muntat sobre sis columnes, i això va permetre fer únicament unes habitacions petites, i insuficients per a cap matrimoni amb fills, va caldre fins construir una barraca per fer les tasques domèstiques. Hi havia un aparell catadiòptric de 6è ordre, que aixecava el pla focal 8 metres sobre el terreny.

Malgrat la poca importància tècnica de l’aparell, era atès per dos torrers en atenció a l’aïllament del lloc; eren abastits en carro, dos vegades per setmana. A l’aïllament i a la inhospitalitat del lloc calia afegir-hi les periòdiques inundacions que patia.
Aquestes condicions difícils , el feren candidat preferent per automatitzar-lo i suprimir el personal, cosa que va succeir l’abril de 1929.

L’any 1972, va entrar en funcionament una nova balisa: una torreta de ferro de 8 metres d’altura. Pintada amb franges negres i blanques.

Noves exigències derivades de la nostra integració a la Comunitat Econòmica Europea, van fer necessària l’execució del far actual.

dimecres, 18 de juliol de 2012

NITS D’ESTIU A SANT BENET DE BAGES

Del monestir de Sant Benet, actualment al terme de Sant Fruitós de Bages, afrontat però amb Navarcles, població amb la que ha mantingut una estretíssima relació, i que el considera també ‘ el seu monestir’ , se’n ha escrit molt, i en general diria que bé.

Consta que fou fundat entre els anys 950 i 960 per Sal•la, un gran magnat de l'època del repoblament, que en aquests anys anà a Roma a sotmetre directament la futura fundació a la Santa Seu (amb la qual cosa eximia de la jurisdicció civil i episcopal a dit monestir); de Roma portà suposadament el cos de Sant Valentí, que en endavant seria el copatró del monestir.

L'any 950 trobem una permuta feta per Gundrig i la seva esposa Ermessenda a Sal•la, fundador del monestir de Sant Benet, d'unes terres a l'Angle, al costat del riu Llobregat, prop del Montpeità. A canvi reberen terres situades al camp del Bages, junt a la casa de Sant Iscle. Les terres de l'Angle foren les que reberen els monjos de Sant Benet per a fundar el monestir.

L’any 967 hi ha l'acta formal de fundació i dotació del monestir, i el 972, mort Sal•la es consagrà la primera església. Tradicionalment, la fundació d'un monestir en dit indret, per un cantó recollia una tradició eremítica ja preexistent en aquesta zona del riu Llobregat, i per altra banda responia a un interès repoblador en una zona com era la Catalunya Central i el Bages, en procés de reorganització repoblador, on s'estaven duent a terme multituds d'aprisions. La funció de dit monestir era la de convertir-se en el centre administrador de dit moviment repoblador. Malgrat tot, les últimes excavacions arqueològiques realitzades en dit monestir, podrien rebel•lar l'existència d'una petita comunitat pagesa assentada en l'indret de la futura fundació.

La primera comunitat monacal s'adscriví a la regla de Sant Benet i fou formada segurament per una desena de monjos replegats de la mateixa zona. La comunitat passà una època difícil per la mala administració dels abats, càrrec que Sal•la havia vinculat als seus descendents. El nomenament del primer abat per elecció comportà un redreçament del monestir, que a finals del segle fou unit durant uns anys (1075-1108) al monestir llenguadocià de Sant Ponç de Tomeres.

Devastat pels sarraïns el 1114, a finals del XII i principis del XIII es construïren l'església i el claustre actuals.

El 1593 fou unit al monestir de Santa Maria de Montserrat, que hi instal•la un col•legi d'arts el 1620. El 1627 es construí el nou palau abacial i el 1633 s'enguixà l'interior de l'església perquè un incendi l'havia deixat totalment fumada. En els seus darrers temps s'hi retiraven els monjos montserratins vells.

Fou exclaustrat el 1835 i venut a particulars.

El 1908 l'adquirí Elvira Carbó i Ferrer, mare del pintor Ramon Cases i Carbó, que hi féu unes importants obres de restauració dirigides per Josep Puig i Cadafalch [ vinculat al Vallès, ja que la mare va nàixer al Mas Cadafalch, avui en terme de Castellar del Vallès ] .

Ramon Cases i Carbó, es sentia fortament vinculat a aquest indret al que va donar un aire romàntic, i va fer objecte d’algunes de les seves obres.

L’any 1931 es va declarar monument nacional.

Desprès dels fets de 1936 l'església es va abandonar. Les estances del monestir esdevindran residència estiuenca de les famílies Rocamora i Cases, descendents d'Elvira Carbó

L'any 2003 la Fundació Caixa de Manresa adquirí la propietat del monestir iniciant un ambiciós projecte de restauració i transformació de l'espai en un centre cultural.


L’any 2012, el Tomàs Irigaray Lopez, la Carmen Toledo Cañadas, la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés; assistíem a la presentació de les Nits d’Estiu, i teníem ocasió de fer- hi una visita nocturna; inevitablement em venien al cap les obres en que representa el claustre, i d’una manera molt particular la pintura en que hi apareix Júlia Peraire de Casas, esposa del pintor.




La visita és un luxe dels sentits.

Acollits com les orenetes a Món Sant Benet us sentireu a casa

dimarts, 17 de juliol de 2012

EMILI SALA CORTÉS. ESBORRANY PER UNA ENTRADA DE L’ENCICLOPÈDIA CATALANA

Ens proposàvem des del coneixercatalunya.blogspot.com , un cop constatat que no hi ha informació de l’Emili Sala i Cortés a l’enciclopèdia Catalana. Res. Posar-hi remei.

Ens sembla que l’Emili Sala Cortés, es mereix tenir un article a l’Enciclopèdia Catalana.

LLOC DE NAIXEMENT : BARCELONA 22 de febrer de 1841
LLOC DEL SEU TRASPAS : LA GARRIGA 7 de juny de 1920 *
*Al tomo 14, pagina 68 dels llibres de defuncions del Registre Civil de la Garriga consta la inscripció del seu traspàs el dia 07.06.1920, quan tenia 81 anys d’edat.

Nascut a Barcelona – no consta la data -, fill de JOSE i MARIA

Es fa referència a la seva esposa CARMEN COMAS i GARRIGA , i als seus fills :

JOSE SALA COMAS , i EMILIO SALA COMAS

Ens caldrà l’ajuda de la l’Església Catòlica per concretar la data de naixement, ja que els Registres Civils començaven a Espanya l’any 1870. Els la demanem des d’aquí humilment.

L’Emili Sala Cortés, fou enterrat al Cementiri Municipal de la Garriga, que era ja aleshores la Doma. Havíem fet recerca amb el Manuel Navas Ortiz, sense trobar la seva tomba.

A les dades que tenim caldria afegir una petita nota biogràfica [ ens haureu d’ajudar contactant amb la família, si és possible ], i al ensems fer un llistat de les seves obres. [ en aquest cas amb l'ajuda del Col•legi d'Arquitectes]

Rebia de la UPC, del Dr. Ramon Graus, algunes dades sobre l’Emili Sala Cortés, que segons m’explica provenen de les fonts següents :

Títol de mestre d'obres de 5/2/1866 [BASSEGODA NONELL, Joan: Los maestros de obras de Barcelona. (2a edició) Barcelona : Editores Técnicos Asociados, 1973, pàg. 98]

L'Escola d'Arquitectura de Barcelona conserva el seu projecte de revàlida de mestre [parcialment publicat a MONTANER, Josep Maria: L'ofici de l'arquitecte : El saber arquitectònic dels mestres d'obres analitzat a través dels seus projectes de revàlida (1859-1871). Barcelona : Universitat Politècnica de Barcelona, 1983, pàg. 71]

Arquitecte de la primera promoció de 1872 [Càtedra de Composició II: Exposició commemorativa del Centenari de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, 1875-76/1975-76 : Exercicis : Projectes : Un assaig d'interpretació. Barcelona : Escuela Técnica Superior de Arquitectura de Barcelona, 1977, pàg. 285]. Això no treu que el títol el tingui de 1876.

El fet que primer fos mestre d'obres explica algunes obres construïdes abans de tenir el títol d'arquitecte.

Encara l'any 1903 sortia a les llistes de mestres d'obres amb el domicili: Rambla de Catalunya, 100 bis pral.

Com una mostra dels treballs que va a dur terme trobavem :

A BARCELONA

Sala va ser l'arquitecte de l'edifici d'estil eclèctic (1875- 1877) que Gaudí va transformar en la Casa Batlló, per encàrrec de Josep Batlló i Casanovas.
Va ser autor, a més, de la reconstrucció del campanar de Santa Maria de Jonqueres ( 1879),
la Casa Elizalde ( 1885),
l'Hotel Ducs de Bergara ( 1898),
la Casa Emilià Carles (1898),

A RUBI

Les Escoles Ribas a Rubí (1912- 1915),

A LA GARRIGA

El Panteó de la família Fargas al cementiri de la Doma La Garriga.
--------------------------------------------
Casa Mercè Pla Masgrau
Ronda del Carril, 19
--------------------------------------------
Casa Emili Sala Cortés
Ronda del Carril, 36 [ 75 segons ens diuen de l’Ajuntament ]
------------------------------------------------
Casa Josep Sunyol, o Torre Anita
Ronda Carril, 85-87
-------------------------------------------------
la Casa Ramon Rocafort Carreras (la Garriga, 1910)
----------------------------------------------------
No descartem altres cases senyorívoles a La Garriga, ja aquesta població és juntament amb Barcelona, Castellar del Vallès , i potser Cabrils, un dels indrets on hi ha més obres d’aquest arquitecte.

22 CASA ANTONI PRATS I FERRER
69 CASA MERCÈ PLA MASGRAU
79 CASA EMILI SALA CORTÉS
83 CASA SUÑOL, JARDI I TANCA
90 EL PEDRÓ. JARDONS I TEMPLET. En col·laboració de Raspall
101 PANTEÓ DE LA FAMILIA FARGAS
119 TORRE ALBINA
192 CASA GRAU. CL. Sancho Marraco, 34
193 CASA GRAU. CL. Sancho Marraco, 36
LLAR COTTET


A CASTELLAR DEL VALLÈS

Església neogòtica de Sant Esteve. 1885-1892
Palau Tolrà. 1890 [ actualment és la seu de l’Ajuntament ]
Escoles Tolrà. 1895
Safareigs públics. 1897
Edifici de les Escoles Pies, i Capella de Nostra Senyora de Montserrat. 1897
Ajuntament de Castellar del Segle XX. 1901

A CABRILS

Les Escoles Tolrà a Cabrils .1904
La Capella del Santíssim de l’església parroquial de la Santa Creu de Cabrils

P/D

No hi ha cap imatge fotogràfica de l’Emili Sala Cortés, únicament un bust que li feia l’ Eusebi Arnau i Mascort (Barcelona 1864 -2 de juliol de 1933), l’any 1912. La imatge pertany al Manuel Navas Ortiz


Sou pregats d’ampliar i/o esmenar aquesta informació al coneixercatalunya@gmail.com

Vull deixar constància del meu personal agraïment a la LOLA ALCARAZ SOTO, del Registre Civil de la Garriga.

ANTIC CAMPANAR O TORRE DE LA PLAÇA DE LLANCÀ A L’EMPORDÀ SOBIRÀ

Amb l’arribada de l’estiu, alhora que les calors, tornem a gaudir de les cròniques del Feliu i la Montserrat, que ens expliquen en aquesta ocasió, la curiosa història de la Torre romànica de Llança, en terres de L’Empordà sobirà.



La torre ocupa el sector septentrional de la plaça Major, a uns trenta metres de distància de l'actual església de Sant Vicenç. Es tracta de l'únic vestigi conservat de l'antiga església medieval de Sant Vicenç, actualment desapareguda. És una torre de planta quadrada, amb la coberta piramidal de quatre vessants i distribuïda en dues plantes. La porta d'accés, que ocupa tota l'amplada del mur de llevant de la construcció, és d'arc apuntat i està bastida amb pedra desbastada i lloses de pissarra, disposades a sardinell. Els quatre paraments presenten, al pis superior, dues finestres d'arc apuntat bastides en pedra i, damunt seu, un parell d'òculs també de pedra. A les façanes de tramuntana i migdia, sota les finestres anteriors, hi ha dues obertures més d'arc rebaixat. Es conserva una altra obertura a la part inferior del parament de migdia i, en general hi ha diversos forats de bastida. El cloquer presenta un coronament de merlets esglaonats refet. L'interior de la torre mostra testimonis de reformes tardanes a les quals pertanyen les voltes actuals. La de la planta baixa és bastida amb pedruscall, mentre que la superior és rebaixada i bastida amb maons disposats a pla. La construcció és de rebles de pissarra i argamassa, amb lloses treballades bastament als angles.



La torre va ser reformada l'any 1891 amb la col•locació de campanes, la qual cosa va afectar part de l'estructura original del campanar, ampliant els finestrals de la façana que dona a la plaça. Aquestes encara repicaren fins l'any 1912-15, quan finalment fou aixecat el campanar que hi ha a la parròquia, quedant l'altre en desús.
Durant els anys 80, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Girona, conjuntament amb l’Ajuntament de Llançà, endegaren un projecte de neteja i restauració de l'edifici. En aquesta intervenció es varen treure els diferents cables elèctrics que es recolzaven a la torre, es restauraren les arestes, buits, finestres i murs interiors i es reparà la coberta. Per últim es va fer una neteja a fons tant de l'interior com de l'exterior. Actualment està rehabilitat i s'utilitzà tant de oficina de turisme com a sala d'exposicions. La torre tenia adossada una casa a la part inferior del costat occidental i n'havia tingut una altra a llevant, que fou enderrocada fa uns anys, guanyant així espai públic i dignificant la construcció.

dilluns, 16 de juliol de 2012

EL QUE NO SABEM. LA DITA TORRE DEL BOLET DE LES CASES DE LES ARENES EN EL TERME DE CASTELLAR AL VALLÈS SOBIRÀ

M’arribava fins al petit nucli de les Cases de les Arenes per retratar alguns dels edificis que s’aixecaven en les primeres dècades del segle XX.

Feta la feina cercava informació a l’ INVENTARI DEL PATRIMONI HISTÒRIC, ARQUITECTÒNIC I AMBIENTAL DE CASTELLAR DEL VALLÈS, i constatava que no existeix una descripció detallada de cada edifici.

A : http://patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/arquitectura?articleId=HTTP://GAUDI_ELEMENTARQUITECTONIC_27336

En relació a la Torre dita del Bolet llegia :

Casal d'estiueig de la família Romaguera. Habitatge unifamiliar situat a la zona d'estiueig de "Les Arenes", prop dels marges del riu Ripoll. La façana de l'edifici s'ha disposat seguint la idea d'un castell o fortificació, il•lusió afavorida per la disposició esglaonada de la teulada que dóna una imatge que recorda els merlets. Pel mur s'ha fet servir un picadís de pedra i morter que li confereix un aspecte d'antigor. La distribució de la façana és simètrica, destacant les arcuacions cegues entrellaçades amb arc de mig punt situades sobre la porta. Sota els arcs s'ha disposat una decoració amb ceràmica amb figuració (gerros amb flors). Sobre aquesta, i just per sota del ràfec de la teulada, hi ha un rellotge de sol que també és de ceràmica policroma, on s'inclou la data de construcció de l'edifici (1925). Cal destacar en aquesta construcció, on predominen els elements medievals, i seguint la tònica imaginativa , la barana de l'escalinata per la qual s'accedeix a l'edifici, realitzada a partir de troncs i aprofitant les formes naturals ondulades d'aquests.



Més enllà del petit cartell que llueix en alguns indrets – davant la torre del Bolet, ja no – m’agradaria saber :

Qui va ser l’arquitecte / mestre d’obres ‘autor’ de l’edifici.

Qui li va encomanar el projecte.

Sou pregats d’enviar-nos un e.mail a coneixercatalunya@gmail.com

diumenge, 15 de juliol de 2012

LA VALL DE VILARAMÓ

La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, visitàvem la casa dita la Vall de Vilaramó ( en algun lloc hem llegit LA VALL DE VILA-RAMÓ ); segons ens expliquen fou construida a instancies d ‘Arnau Sescomes, natural de Puig-reig, on va nàixer a la casa dita Sescomes, [ amb l’article salat, propi de la llengua catalana, amb anterioritat al genocidi borbònic de 1714 ] i que va ser Arquebisbe de Tarragona en el període 1335-1346.

L’arquebisbe va fer construir tres cases, una per cadascuna de les seves germanes.

L’arxiu documental ha permès la reconstrucció de l'arbre familiar des de el segle XVI.

Els primers documents que fan referència a la casa son de l’any 1345; l’edifici de planta rectangular, està orientat a migdia on s'obren les eixides en els dos primers pisos, i la porta principal de mig punt amb grans dovelles.



La casa té un gran pati central a manera de claustre, que va ser cobert a principis del segle XX mitjançant una torre-llanterna, que dona una peculiar fesomia, diríem ‘una certa majestat’ a l’edifici.



L’esmenta’t distribuïdor i/o pati interior presenta en la planta baixa voltes de mig punt i apuntades; les successives ampliacions de la casa al segle XVIII respectaren l'estructura originaria i totes les habitacions es distribuïren segons aquest elegant pati interior.

Escolliem les imatges amb extrema cura , per satisfer alhora el desig de saber, i la necessària ‘intimitat’ d’una casa que és la residència d’una de les ‘famílies grans’ de Catalunya.

No us heu de confondré mai amb el concepte homònim de la heràldica castellana, aquí s’atorga NOMÉS a la bona gent.