dimarts, 30 d’abril de 2013

ERMITA DE SANT NICOLAU I SANT PONÇ DE SANT CELONI

L’Antoni Calvo Uribe, s’arribava fins a Sant Celoni, Capital de la comarca ‘natural’ – que no administrativa del Montseny jussà – on retratava aquesta l’esglesiola que rodejada avui quasi fins a l’asfixia per edificis de vivendes, s’aixecava extramurs de la vila, on hi havia un l'hospital de malalts pobres o leprosos, que es coneixia com de Sant Nicolau de Sant Celoni; disposava per al culte dels malats d’una petita església romànica que des del segle XIX es coneix amb el nom de Sant Ponç.







Ens agradarà tenir noticies a l’email coneixercatalunya@gmail.com d’aquest canvi en l’advocació del titular.

Sant Celoni tenia una població de dret l’any 1787 de 1778 persones, que augmentaran fins 3171 l’any 1857, com a conseqüència dels treballs del ferrocarril que s’inaugurava formalment l’any 1860; el primer feixisme – la Dictadura de Primo de Rivera - farà superar els 4.000 habitants; i desprès del genocidi contra Catalunya 1936-39, la Dictadura Franquista primer, i la ‘Democraciola’ desprès faran créixer la població fins als 17.076 habitants al tancar l’any 2012.

La descripció tècnica ens diu : Edifici religiós, de paredat a l'exterior. Té un absis circular, en el centre hi ha una finestra espitllera amb arc de mig punt. En la paret sud hi ha dues finestres amb arc de mig punt semblants a les de l'absis i una porta senzilla igual a la de l'entrada, de mig punt, esbiaixada a la dreta i una espitllera al centre. Corona la façana una espadanya senzilla amb una obertura. L'interior és d'una sola nau sense trams. Hi ha un altar de pedra, modern. Sobre una lleixa hi ha la imatge de Sant Ponç.

L'any 1840 es va fer una restauració , i l’any 1952 l'absis que estava esquerdat es restaurava de nou.

dilluns, 29 d’abril de 2013

CASTELL DE LA TALLADA.SANT GUIM DE FREIXENET. LA SEGARRA

Veníem de la Panadella on havíem esmorzat, el Tomàs Irigaray Lopez, i l’Antonio Mora Vergés, i ens aturàvem a la Tallada on retratàvem entre altres edificis el seu Castell, conegut curiosament també com Cal la Picutina , ens agradarà tenir noticies a l’email coneixercatalunya@gmail.com d’aquest nom tant curiós.

El Castell es cita ja des de l'any 1064, com castrum de Taiada.

El 1066 Guillem Bonfill va donar la torre de la Tallada, amb els seus edificis i l'església a Udalguer Pere.

La Tallada fou reconquerit i repoblat a partir de la segona meitat del segle XI i es troba documentat per primera vegada l'any 1193, en que pareixen com a propietaris els Alemany.

Al segle XIV ho seran els Calders, per passar posteriorment als Montargull

L’Any 1490 n'era propietari el mestre en arts i medicina Joan Pere de Beda.

Al segle XVI el llinatge Soldevila senyoreja la Tallada, s’esmenta l'any 1554 a Asferri de Soldevila

Al segle XVIII el lloc era dels Montserrat i del rei.

A la segona meitat d'aquest segle XVIII consta com a propietari Antoni Miquel Queraltó.

El castell de La Tallada tingué estrets lligams amb el castell de Vilalta, el qual era un terme adjunt al primer.
D’aquest edifici i/o edificis situats a la part alta del poble i perfectament integrats al nucli urbà, ens expliquen que son planta rectangular, estructurats a partir de planta baixa i primer pis, i amb coberta a doble vessant.



De la façana posteriors cal destacar la torre semicircular perfectament integrada al parament de l'edifici. Es tracta d'una part d'una torre de defensa del primitiu castell del poble, testimoni viu del seu passat. Aquesta torre ens mostra un aparell format amb carreus regulars disposats en filades que té continuïtat fins a la meitat de la torre; la resta està format per un aparell mes petit.



De l’interior retratàvem el pas cobert delimitat per dos portals d'accés que permetia l'accés a l'interior del clos primitiu de la vila. No però, la façana principal que s'obre a l'interior del poble, i des de la que s'accedeix a l'edifici mitjançant una porta d'arc de mig punt, damunt seu hi ha finestra motllurada que recorda l'estil renaixentista amb els brancals i marc superior motllurats.



Tenia ocasió de xerrar amb un veí que trobava molt meritori el fet que algú s’interessés per aquestes terres deleroses de rebre visites.

diumenge, 28 d’abril de 2013

‘L'INCONNU’. MODERNISME A SANT FELIU DE LLOBREGAT

Retratava l’edifici , al Passeig Bertrand, 17, 19 de 08980 Sant Feliu de Llobregat, que s’aixecava l’any 1920; volem suposar que el seu promotor era (Joan Rovira), del que ens agradarà rebre noticies de la seva biografia, del perquè aixecava dues cases, i del cognom matern.

Quan al autor llegia DESCONEGUT, molt prolífic a Sant Feliu de Llobregat on aixecava cases de tots els estils. Ens agradarà també saber els cognoms a l’email coneixercatalunya@gmail.com



La descripció tècnica ens diu : Edifici de petites dimensions, de planta rectangular, amb planta i pis i coberta plana que acull dos habitatges aparellats perfectament simètrics. La distribució de les obertures és molt regular i simètrica a les dues propietats: entrada principal i finestra resoltes en arc a la planta baixa i dues obertures que donen accés a un balcó a la planta pis, aquesta vegada de forma rectangular amb els angles arrodonits. Davant el predomini de línies rectes de la construcció, les baranes dels balcons, fetes en ferro forjat, es desenvolupen en línies corbes. A la part superior de la façana hi ha elements decoratius tipus "Art Decó". Consisteixen en cinc pilastres arrodonides per la part superior que ultrapassen la línia de façana. La del mig és de majors dimensions. Totes elles es defineixen mitjançant una sèrie de línies verticals o estries que les recorren i que formen a partir de la cornisa cap avall unes impostes separades entre sí i rematades amb una forma cúbica . Es tracta d'un estil modernista de caire geomètric proper al del grup d'artistes que van formar la Secessió Vienesa. La decoració a la resta de la façana és pràcticament inexistent i només es pot mencionar un petit fris que recorre horitzontalment els dos habitatges a l'alçada de la llum dels arcs de portes i finestres.

dissabte, 27 d’abril de 2013

SANT SALVADOR DE BRIANÇÓ. RIBERA D’ONDARA. LA SEGARRA

El Tomàs Irigaray Lopez, i l’Antonio Mora Vergés, deixàvem – com s’ha de fer - el vehicle fora del clos de Briançó , topònim del que es defensa la simple translació del Briançon francès, conseqüència de la col•laboració de les tropes franques en la reconquesta als sarrains.

L’edifici de la Capella de Sant Salvador, està datat entre els segles XVIII, XX . Això s’ha de posar en relació amb l’entrada de Catalunya en el comerç amb les colònies americanes; ho batejàvem fa molt de temps com ‘ els diners d’Amèrica ‘ que es traduiran aquí, en la profunda reforma del Castell que ‘fagocitarà’ la primitiva capella de Sant Salvador - s'han localitzat restes en els baixos de cal Carulla -, finca que hom identifica amb el primitiu Castell de Briançó.

Sant Salvador està situat a la plaça del poble, és un petit edifici d'una sola nau de planta rectangular amb coberta de volta de canó, presenta una obra paredada amb pedra irregular rejuntada amb argamassa de calç i arena, i la coberta a doble vessant de teula àrab. A la seva façana principal hi troben la porta d'accés d'arc de mig punt i els seus brancals obrats amb carreus de pedra del país. Per sobre d'aquesta porta hi ha disposat un òcul i finalment un petit campanar d'espadanya d'un ull.



Advertíem unes ratlles a la Plaça que ens fan pensar en que hi ha quitxalla que juga en aquest indret, també dissortadament els manyocs de fils que evidencien que la fúria anticatalana, l’ instint de ‘dessolar la terra ‘ no fa cap excepció.



Al costat de l'església, dins de la plaça del poble, hi ha altres elements arquitectònics que han perdut la seva primitiva funció i que actualment formen part de l'embelliment de l'entorn.



Es el cas de dos columnes, que en origen deurien formar part d'un porxo i que actualment formen part duna estructura adintellada amb la data 1975 incisa.

La capella era sufragània de la parròquia de Santa Maria de Montlleó, i va estar dins del bisbat de Vic fins el 1957, que passà a Solsona.

divendres, 26 d’abril de 2013

CAN MESTRE. FIGARÓ-MONTMANY

Ens agradarà tenir noticies a l’email coneixercatalunya@gmail.com del promotor, i del mestre d’obres i/o arquitecte que aixecava una de les cases que més criden l’atenció, quan contemples Figaró des de l’estació del ferrocarril; sobta força veure que està en blanc el nom del seu autor; sovint més que no saber, detectem una voluntat de NO VOLER SABER , que es tradueix en la negligent documentació del Patrimoni Històric a Catalunya.

La casa és accessible des les escales del àngelus, i des del carrer de Mossèn Cinto Verdaguer, on està senyalada amb els números 7, i 79. El primer correlatiu amb la casa Gallart, ens parla d’un moment històric en que hi havia únicament 6 cases en el costat dels números impars, i essent la darrera la Casa Espelta (1910), atribuïda també a l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877- la Garriga, 15 de setembre de 1937), malgrat no estar inclosa dins el Catàleg de Patrimoni del Figaró.



La descripció tècnica ens diu : Edifici aïllat de tipologia ciutat- jardi, utilitza diversos desnivells de terra i presenta diferents alçades per davant i per darrera. La façana de darrera té 4 pisos. Coberta amb teulada composta de la qual sobresurt una torre mirador de planta quadrada i coberta a 4 aigües. Els vèrtex de la teulada són rajola vidriada en verd i àmbar. Hi ha boles vidriades d'igual color que coronen l'estructura. Les obertures es troben situades de forma simètrica amb alternança de finestres d'arc pla i d'arc de mig punt amb emmarcament i llindes de color marró. La fàbrica es basa en murs de maó pintat, una coberta de teula aràbiga i rajola vidriada, sobre el mur pintat en blanc.



Ens sembla excessiu – fins per una Nació considerada Colònia de España – el nombre de fils que desllueixen la visió d’aquest edifici.

Sou pregats d’ajudar-nos en la nostra tasca de recuperar la memòria històrica a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dijous, 25 d’abril de 2013

CAPELLA DEL PARE CLARET. RIBERA D’ONDARA. LA SEGARRA

El Tomàs Irigaray lopez, i l’Antonio Mora Vergés, tenim una llarga experiència pel que fa a visitar llocs i edificis històrics i/o monumentals, sovint en un estat deplorable, la visió però del Mas Claret, ens havia colpit; ningú racionament pot entendre l’abandó d’una propietat com aquella.

Ens aturaríem encara per retratar prop del torrent, l’edifici de planta rectangular, d’una sola nau i coberta a doble vessant, convertit avui en capella del Pare Claret. A la seva façana principal hi ha la porta d’accés, estructurada a partir d´un arc rebaixat realitzat amb cantells de maó. Per sobre d’aquesta hi ha una fornícula amb el bust del pare Claret.



Ambdós costats de la porta d’ingrés. hi ha una finestra que també presenta una estructura d’arc rebaixat i està realitzat amb els cantells de maó. El parament de l’edifici és paredat.

Aquest conjunt es completa amb la presència d’una creu monumental de 3 metres que s’alça darrera de la capella, passat un petit bosc de pins, i està feta amb pedra i constituïda per una graonada, sòcol, fust i creu. A la cara frontal del sòcol hi troben una placa amb l’ inscripció "ALS MÀRTIRS CLARETIANS" i en el seu fust hi ha la imatge de Maria amb al nen Jesús.

La crònica històrica ens explica : En un petit bosc plantat de pins que hi ha al darrera de l'actual capella, van ser afusellats 20 pares claretians i el mosso de la finca del Mas Claret, el 19 de novembre del 1936, una vegada s'havia recollit tota la producció agrícola del mas. En record d'aquest fet, es va plantar un petit bosc i al final d'aquest, s'hi va erigir una creu en memòria seva. A pocs metres d'aquesta creu, hi ha un placa amb els noms de les 20 persones que van morir. Un cop passada la Guerra Civil, els pares Claretians es van vendre part d'aquesta finca i actualment conserven en propietat, la part arbrada del torrent i un cobert que actualment s'ha convertit en la capella del Pare Claret, fundador dels pares claretians.

dimecres, 24 d’abril de 2013

SANTUARI DE SANT JORDI DE CAMARASA. LA NOGUERA


No hi ha gaire informació d’aquest  Santuari de Sant Jordi,  del municipi de Camarasa (Noguera), situat al NE de la població, a la serra de Sant Jordi (729 m), contrafort de la serra Carbonera.
desprès de visionar :

tenim clar que s’aixecava  el primer edifici, amb data posterior  a l’any 1453, en que coincidint amb la  caiguda de l'imperi romà d'orient s’inicia  l'època moderna.

També que en els dies foscos del genocidi contra Catalunya, la capella va patir danys d’importància ‘refeta després de la guerra civil, disposa ara d’un refugi lliure adossat’. El Drac en el període 1936-39 ens va guanyar, i val a dir que té ‘mal guanyar’.





El Tomàs Irigaray Lopez i la Carmen Toledo Cañadas feien unes magnifiques fotografies d’aquest edifici rectangular, que dona cabuda alhora al Santuari de Sant Jordi, i al refugi esmentat suara-. 



El topònim  Camarasa és de tot , menys pacífic, trobàvem opcions que van   des d’un origen preromà Kam , ‘muntanya’, Ar , ‘vall’ , i encara ‘ Asa, que tindria un sentit de proporció , ‘gran, la gran’ ;  a la   tesis que recull l‘enciclopèdia catalana – seguint Holder -   en defensa un  origen cèltic (provindria de Camaracum, com Cambrai);  i encara el fet que Camarasa  esdevingué a mitjan segle IX una suda sarraïna contra els cristians de la Marca Hispànica, dona credibilitat  a la procedència d’aquesta llengua,  quam a-ruasa  ‘ residencia del Cabdill’.

  Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 10 de juliol de 1913 — Barcelona, 22 de febrer de 1985, ens deixava un bell resum de la seva existència, en aquests versos :

hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa.

I s’adreçava al titular d’aquest Santuari – que potser no va conèixer – amb aquesta pregaria :  

Senyor sant Jordi,
patró,
cavaller sense por,
guarda'ns sempre del crim
de la guerra civil.

Allibera'ns dels nostres pecats
d'avarícia i enveja,
del drac de la ira
i de l'odi entre germans,
de tot altre mal.

Ajuda'ns a merèixer la pau
i salva la parla de la gent catalana.


Ara com ell,  digueu:

«Ens mantindrem fidels  per sempre més al servei d’aquest poble.»

EDIFICI DE L’AJUNTAMENT DE FIGARÒ-MONTMANY

Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877- la Garriga, 15 de setembre de 1937), rebia l’encàrrec de l’Alcalde JOSEP SURRIBAS I BARNILS , de construir el nou edifici consistorial, dins el casc antic de la població, davant l'Hostal Congost i prop del pont que porta al ferrocarril, fou inaugurat el primer d'abril de 1922; en aquells anys el nombre d’habitants no arribava als 500, i quan es tancava l’any 2012 s’assolien els 1.103 veïns de dret.

Al primer pis hi havia l'escola i arxiu municipal, als baixos la vivenda del mestre/a, i les oficines municipals.
Amb el anys l’edifici es va anar degradant, i al desembre de 1998 les oficines es van traslladar a l'antic casino del poble, per tal de rehabilitar-lo, a l'octubre de 1999 tornava a ser la Casa de la Vila .

La descripció tècnica ens diu; les parets exteriors estan arrebossades en color blanc amb esgrafiats florals al voltant de les finestres i sanefes de botons ceràmics sobre les especials i elegants finestres de la part frontal de la planta baixa i també entre la segona i tercera planta del cos principal de l'edifici.



La teulada, coberta de teules ceràmiques de color verd i dibuixos geomètrics, sobrepassa amplament les parets de l'edifici amb un ràfec sostingut per mènsules que també tenen dibuixos geomètrics entre elles.

L'interior, molt modificat per les nombroses reformes ha estat adequat per albergar l'ajuntament i ha perdut bona part dels elements modernistes isolats en punts concrets com l'escala i detalls ornamentals.

La casa es troba en bones condicions de conservació.

El topònim em feia pensar que trobaria un escut parlant amb la presència de la representació d’ambos nuclis que composen ara el municipi, alguna cosa com una figuera, i/o uns fruits d’aquest arbre dalt d’una muntanya. Em sorprenia – relativament – veure que tenen un peix , que representa sant Rafael.



Sant Rafael, “aquell que cura”, és un arcàngel enviat als homes per sanar i alleugerir el dolor. La llegenda àuria explica l’alliberament de Sara de l’opressió del diable, la curació de la ceguesa de Tobies i la protecció del seu fill durant el trajecte cap al seu casament. És tradició que Rafael s’hauria enfrontat al dimoni, amagat sota l’aparença de peix, que finalment matà donant-lo de menjar als seus protegits per a curar-los les ferides. A partir d’aquest moment, Rafael seria protector de malalts i viatgers.

La capella de Sant Rafael, pròpia del mas Figueró, es documenta per primera vegada l’any 1413. L’advocació de la capella es devia a la seva vinculació amb un hostal que ja existia l’any 1399 i era freqüentat per comerciants, traginers i altres passavolants que feien el camí del Congost i que tenien Sant Rafael com a patró.

El peix ja devia acompanyar aleshores la representació del sant a la capella de l'hostal.

Documentada regularment entre els segles XVI i XVIII, la capella de Sant Rafael passà a propietat municipal per disposició dels marmessors del testament de Rafael Figueró el 21 de maig de l’any 1751.

A partir del traspàs de la propietat de la capella al poble, el peix inicià el camí de la seva vinculació amb el municipi fins que, en el marc de la constitució dels municipis liberals (1835-1850), passà a formar part de l’escut municipal, on es troba per primera vegada en un esborrany d’acta del ple de l’any 1856, en temps de l’alcalde Isidre Bellavista.

dimarts, 23 d’abril de 2013

SANT CRISTÒFOL DE PASQÜETS . COMA I LA PEDRA. SOLSONÈS

L’Enric Sànchez-Cid, ens envia una crònica de la seva visita al municipi de la Coma i la Pedra, a la comarca del Solsonès; ho acompanya d’un plànol de situació, i d’unes bellíssimes imatges.

Sortint de Sant Llorenç de Morunys per la C 462 i a 100 m. després de la fita quilomètrica Km 27, apareix a mà esquerra un terreny on es pot aparcar. D’aquí surt el corriol que a uns 300 m. empalma amb la pista que de la C 462 mena a la Capella i Masia de Sant Cristòfol de Pasqüets.



També és coneguda com ermita de Goguls o de Sant Llop. Resta inserida a la part del darrera de la casa. Es tracta d’una propietat privada de la que no hi ha documentació.





La capella de reduïdes dimensions (2,70x4,80 metres ) està formada per una sola nau rectangular sense absis diferenciat, amb una coberta de volta de canó feta amb maons. L'única finestra de l'ermita està situada al mur de migjorn, és de doble esqueixada i amb un arc de mig punt.



La porta, situada al mur frontal de ponent, presenta un arc de mig punt fet amb llargues dovelles extradossades de lloses planes i estretes. Damunt s’hi observa una creu grega treballada sobre un carreu no perforat.



En aquest mateix mur hi ha una petita fornícula formada per un conglomerat de petites pedres que li donen un aspecte molt rústic i primitiu.

En el mur de migjorn hi ha una finestra de doble esqueixada buidada en un sol bloc.



Es troba damunt d’un altre carreu amb una creu grega incisa, semblant a la que hi ha damunt de les dovelles de la porta. Aquesta finestra és tapiada i enguixada per l’interior del temple.

Es considera una ermita del segle XI, si bé és pot pensar que és preromànica, però l’extradossament de la porta i les grans dovelles (estranyes en el segle XI), no exclouen una datació posterior.



Prop d'aquest indret [(42° 9′ 32,88″ N / 1° 35′ 28,43″ E] , a la Costa de Galliners, el monestir de Sant Llorenç de Morunys hi tenia moltes vinyes. El lloc, apareix en la documentació medieval amb el nom de "Muntanya dels Llops". En aquest lloc hi havia encara al segle XVII galls negres salvatges, i aquest fou el nom que esdevingué el més conegut.

dilluns, 22 d’abril de 2013

LA DESOLACIÓ DEL SAGRAT COR DE JESÚS DE LA LLOBETA D’AIGUAFREDA

S’esmenta la Llobeta en un capbreu de l’any 1403 – Catalunya encara era lliure i independent, i Déu enraonava ‘oficialment ‘ en llatí, i començava a fer-ho en català en ‘ la intimitat’ - , el propietari era aleshores Francesc Llobeta, mantindrà el nom – com s’acredita en successius capbreus - fins a Benito Llobeta – aquí ja devia tenir segon cognom - , que la va vendre l'any 1848 al senyor Ramon Pi . D’ambdós ens agradarà rebre noticia del cognom matern a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Josep Pi i Buixó - descendent d’aquell Ramón de 1848 - propietari de La Llobeta, va ser el promotor que va fer construir aquesta capella; l’any 1904 es feu la solemne col•locació de la primera pedra per part del bisbe, Josep Torras i Bages (Les Cabanyes, Alt Penedès, 12 de setembre de 1846 - Vic, Osona, 7 de febrer de 1916). Sou pregats de fer-nos saber el nom del mestre d’obres i/o arquitecte que duia a terme el projecte.





La descripció tècnica ens diu : Capella d'una sola nau amb transsepte i absis poligonal. A la façana un petit pòrtic cobert amb volta ogival precedeix a la porta d'accés. Es sosté sobre dues columnetes amb una base molt elevada i un capitell decorat amb motius florals. Als murs laterals s'obriren finestres amb arc ogival, encapçalades per una motllura amb decoració també floral als acabaments. Tot el conjunt és cobert amb teulada a dues vessants. La típica decoració modernista també es fa palesa a l'arc ogival del pòrtic i a l'emmarcament de l'ull de bou, situat damunt del pòrtic.





M’havien precedit els brètols i vàndals com podreu veure en les imatges de les finestres d’arc ogival – sense vidres - . Les ‘coses de Déu’ malgrat aixecar-se en ocasions per voluntat d’algun particular esdevenen ‘obligació per a tots’, i en la mesura que per acció i/o omissió els aiguafredencs han permès l’assoliment d’un nivell d’infinita desolació d’aquesta esglesiola, l’Altíssim els en demanarà comptes.

diumenge, 21 d’abril de 2013

LA CASA DE LES MARGARIDES AL NÚMERO 63 DEL PASSEIG DEL REMEI A CALDES DE MONTBUIt

La retratava a l`hivern, quan els arbres caducifolis que té al seu davant, no amaguen els detalls de la façana.


A la fitxa tècnica no figura cap dada en relació a l’autor , això em permet defensar la possible autoria de l’Emili Sala Cortés, ‘l’arquitecte de les margarides’ del que aconseguíem saber que consta la inscripció del seu traspàs el dia 07.06.1920, quan tenia 81 anys , al tomo 14, pagina 68 dels llibres de defuncions del Registre Civil de la Garriga. Ens agradaria confirmar aquesta hipòtesis, sou pregats de dir-hi la vostra a l’email coneixercatalunya@gmail.com

La descripció de l’immoble ens diu : Casa de planta rectangular, construïda entre mitgeres, que consta de planta baixa i dos pisos. Es tracta d'una casa d'estiueig amb la coberta plana i transitable.

Originàriament era completament simètrica respecte a un eix central, encara que posteriorment s'ha realitzat una nova obertura a la planta baixa que trenca aquesta composició. En la planta baixa i primera planta les obertures són de grans dimensions i tenen proporcions verticals, amb el portaló d'entrada d'alumini, la qual cosa desmereix la visió global de l'edifici. A la primera planta s'observen tres finestrals porticats amb obertura a una gran balconera amb voladís i barana de ferro. A la segona planta, hi ha tres finestres bastant petites que permetien airejar i donar claror a les golfes. La façana queda rematada per una cornisa i un ampit que forma la barana de la coberta. Cal destacar el suport metàl•lic per damunt de la finestra central del segon pis, que servia per a subjectar la politja, i que porta una data realitzada també amb ferro forjat, fent referència a l'any 1887.


El Passeig del Remei – Del Santuari de Nostra Senyora del Remei de Caldes de Montbui – va ser en el seu moment un dels millors aparadors del modernisme de la Vila.

dissabte, 20 d’abril de 2013

PRIORAT DE SANTA MARIA DE COSTOJA. MONTFERRER i CASTELLBÒ. L’URGELL SOBIRÀ

Rebia de l’Enric Sànchez-Cid, la crònica d’una de les seves sortides, en aquesta ocasió seguint la petjada criminal de la mal dita ‘Santa Inquisició’, s’arribava fins a les runes de Santa Maria de Costoja; com és costum en ell, ho acompanya amb un plànol de situació i dues imatges.

Al deixar la carretera a la Seu d’Urgell, a nivell de Montferrer, per seguir a Castellbò (indicat) es troba la cruïlla a Aravell, que es deixa a la dreta, i cal seguir per la carretera de mà esquerra.



A poca distància, apareix un nou trencall que, travessant el riu Castellbò, mena a Vilamitjana, però cal prestar atenció a un petit cartell en plena corba que indica el camí a Costoja. Seguint-lo i a uns 300 m. es troben amb les ruïnes de l’església de Santa Maria.

El lloc apareix documentat per primer cop en l’any 1015.

L’església apareix en el testament de Guillem Isern de l’any 1064.

Més tard fou Priorat de Santa Maria, de l’Orde de Sant Joan de Jerusalem. Aquí foren enterrades les despulles dels comtes Arnau i Arnaldeta.

Les seves restes foren profanades l’any 1269 per ordre de la Inquisició, ja que el Sant Ofici els condemnà per heretges (als Bons homes i dones, se’ls he anomenava així), en considerar provat que havien ajudat i protegit als càtars. Els botxins desenterraren els seus cossos, i a la plaça de Castellbò en cremaren les restes.



El que queda de l’església de Santa Maria - que mantingué l’activitat religiosa fins l’any 1860, malgrat que el Priorat, d’ena de 1752, no tenia cap mena de comunitat- , són només fragments de l’absis, a tramuntana, que amb dificultat pels esbarzers que l’envolten, es pot veure que tenia una base semicircular i, per la part de l’interior de la nau, estava tancat per un mur amb pas.



També s’hi aprecia una filada d’opus spicatum per fora del mur de ponent on quedava la portada d’arc de mig punt, tapiada. En el mur de llevant hi resta una finestra.

divendres, 19 d’abril de 2013

ESPAI ERMENGOL.OFICINA DE TURISME I MUSEU DE LA CIUTAT . LA SEU D'URGELL

El dia 11 de març de 2011 es va inaugurar el Museu de la Ciutat després de nou mesos d’estar en obres. Situat en un punt estratègic, el carrer Major, que forma part del nucli antic de la ciutat. 

El centre inclòs dins de la ruta del Pirineu Comtal, pretén ser un punt dinamitzador dels atractius patrimonials de la zona. 

Albert Batalla i Siscart , alcalde de la Seu d’Urgell, en la presentació del projecte com a Museu el va definir: que l’Espai Ermengol Museu de la Ciutat, té com a objectiu “aglutinar i potenciar els nostres valors que ens identifiquen de forma clara com són patrimoni històric, natura, esport i gastronomia, i que aquestes singularitats ens permetin obrir-nos al món”.

El nou espai de la Seu d’Urgell està concebut com a espai de recepció turística i alhora com a Museu de la Ciutat, compta amb tres àmbits expositius permanents: la història de la ciutat, el món del formatge i la importància del Bisbe Ermengol d’Urgell, figura clau en la Catalunya del segle XI.

La seva adequació es va finançar amb ajudes del Ministeri de Turisme Espanyol, dels Fons Europeu de Desenvolupament Regional (FEDER) i del Departament d’Innovació, Universitats i Empresa de la Generalitat de Catalunya. 

La direcció, la conceptualització i el disseny del museu han estat a càrrec de Quaderna i dels seus col•laboradors habituals, Gemma Alberich i Frederic Perers. 

La producció audiovisual és d’Albert Galindo i REC-Produccions del Pirineu. El projecte arquitectònic és de Miguel Duelo, l’obra de GDOS i la producció museogràfica de Cultural Sense. 



El Museu consta de quatre plantes. Als baixos es troba l’oficina de turisme.



En la primera planta es pot visitar un recorregut per la història local, partint de la prehistòria i arribant a l’actualitat. La segona planta acull l’exposició permanent dedicada al formatge, considerat un dels elements més característics de la Seu i molt important en la seva prosperitat.



A la tercera planta es poden veure les exposicions temporals relacionades amb l’entorn natural, la història, la societat i la cultura de la Seu i dels Pirineus.

La primera exposició que es va presentar va ser la del Bisbe Ermengol d’Urgell, amb motiu de la celebració del mil•lenari del bisbe l’any 2010, figura cabdal de la Catalunya del segle XI, que repassa la vida de l’eminent bisbe. Una trajectòria vital marcada per un esperit revolucionari i emprenedor, i per una obra ambiciosa i visionària que va determinar el futur del territori. 

A la quarta planta hi ha la sala d’actes, i l’àtic compte amb un mirador des d’on es pot veure una panoràmica excepcional pel que fa a la catedral, el centre històric i la Serra del Cadí



Els edificis del carrer Major són de regust classicista de gran interès pel moment en què es va realitzar, bàsicament al segle XV. 

Rosa Ventura Cutrina

CASES ‘MOLINS’ DEL CARRER PASSEIG DE BERTRAND DE SANT FELIU DE LLOBREGAT

Els caldria – si més no – netejar les façanes a alguna de les sis cases adossades , no gaire grans, de planta baixa i pis, amb jardí a la part posterior, que conformen una illa d'habitatges.

Se les coneix així perquè van ser encarregades per Josefa Serra de Molins, esposa del contractista d'obres Josep Molins i Cañameras, al llavors arquitecte municipal Gabriel Borrell i Cardona ( Sabadell 1862 - Barcelona 1944 ) l'any 1907.
La descripció tècnica ens explica :



Estan coberts amb terrat a la catalana. En planta baixa presenten una successió d'obertures (una porta i dues finestres amb reixa per a cada habitatge) en forma d'arc carpanell lleugerament lobulat d'estètica modernista. Els batents de les portes són també de clara inspiració modernista. La superfície de la façana està estucada imitant carreus de pedra.



El pis superior presenta per a cada habitatge un balcó amb plataforma d'angles arrodonits i tancat amb barana de ferro forjat El frontal de la plataforma està decorat amb ceràmica vidriada blanca i blava. Les dues portes que donen accés als balcons tenen idèntica forma a les de la planta baixa. Per sobre d'elles i a una mica de distància, un petit filet ondulat de rajoletes i trencadís s'encasta a la façana i ressegueix la forma de la part superior de les obertures de totes les cases, unificant així el conjunt. La mateixa rajoleta l'observem en la decoració de sanefes verticals estretes que emmarquen les portes arrencant de la depressió de la forma ondulada horitzontal. L'espai de façana que queda entre les portes del balcó central s'omple amb esgrafiats grans i vistosos de motius florals en garlanda i indica la data de construcció dels edificis (1912). La part superior de la construcció adopta també amb formes ondulades i es remata amb una motllura coberta amb trencadís de ceràmica vidriada de tons blaus, verds i blancs. El conjunt mostra altres detalls de clara inspiració modernista, com la decoració dels batents de les portes a base de motius florals i línies corbes i entrellaçades o els poms.

La rajola que decora les cases procedia de la fàbrica Pujol i Bausis, d'Esplugues de Llobregat.

dijous, 18 d’abril de 2013

SANT SALVADOR DE TERRADES A CÀNOVES I SAMALÚS. CATALUNYA

L’Antoni Calvo Uribe em comentava que tenia intenció de fer una visita a Cànoves i Samalús, i li pregava que s’arribés fins l’esglesiola de Sant Salvador de Terrades , l'ermita forma part d'un veïnat de masies cap el vessant meridional del turó del pi novell, a una altitud de 740 metres .







Es va construir el 1930 segons el projecte de Josep Maria Pericas i Morros (Vic, Província de Barcelona, 27 d'agost de 1881 - Barcelona, 1 d'abril de 1966, sempre s’ha dit que ‘ en el mateix lloc on s'alçava l'antiga capella’, rebia una imatge de l’Arxiu Gavin de l’any 1985, que demostra contràriament que es trobava just davant de l’actual capella, de la que no hi ha cap imatge, malgrat que per aquells anys, la fotografia ja era un ‘art’ força estes – si més no en el món de l’excursionisme científic - .



Sou pregats de fer-nos-en arribar alguna imatge a l’email coneixercatalunya@gmail com , li ho demanarem també a l’Ajuntament

Agraïm al Josep Sansalvador Castellet de l’Arxiu Gavin, del Monestir de les Avellanes, a la comarca de la Noguera, a la província de Lleida, la cessió de la imatge de l’any 1985, i la de la vista de l’altar datada l’any 1921.



Està documentada des del segle XIII - es té constància de l'existència d'una ermita en aquest lloc des de l'any 1226 - fou fundada possiblement pels senyors del Castell de Cànoves.

La descripció tècnica ens diu : Edifici d'una sola nau amb creuer i absis pentagonal. La coberta és composta: el tros de la nau i el creuer és a doble vessant, una en sentit longitudinal i l'altre transversal, i l'absis té cinc vessants que concorren en un sol punt. La façana està emmarcada per una mena de pilastres que acaben en arquets cecs. En el centre hi ha un gran arc apuntat i en el seu interior la porta adintellada i tres finestres d'arc apuntat. A banda i banda hi ha dues finestres d'arc rodó. El capcer és un gran arc parabòlic rematat per una creu de pedra. A la dreta, damunt el creuer, hi ha el campanar d'espadanya amb tres obertures d'arc de mig punt. En el creuer i en el centre de l'absis s'obren grans finestres d'arc apuntat.

Voldríem afegir la ‘petita història’ d’aquesta Capella, i les raons que portaven a aixecar-la. Ho demanaren a :

info@elsui.cat
carbonera.de.canoves@gmail.com

Tots sou convidats a la tasca de recuperar la memòria històrica. coneixercatalunya@gmail.com

dimecres, 17 d’abril de 2013

EDIFICI DE LA UNIÓ CORAL DE SANT FELIU DE LLOBREGAT.

Gabriel Borrell i Cardona ( Sabadell 1862 - Barcelona 1944 ), era l’encarregat finalment d’aixecar la seu de La Unió Coral; l’associació amb aquest nom va quedar formalment constituïda l'any 1892 i inaugurà la seva seu en l'edifici que coneixem avui dia l'any 1904.

Construïda en dues fases (1906 i 1914), fins a l’any 1915 va tenir una sola planta, l’edifici des d’aquella data atorga al indret , una imatge de ‘modernitat’ i de distinció alhora.

La descripció tècnica ens diu : Edifici de mitjanes dimensions, de planta rectangular i coberta a dues aigües amb el carenar paral•lel al costat llarg de la construcció. En alçada presenta planta, pis i golfes o mansardes. La façana principal dona al passeig Bertrand. Aquí trobem en planta baixa cinc grans obertures en forma d'arc rebaixat, la central la porta d'accés. Estan emmarcades una a una per lesenes que ressegueixen la seva forma. Al primer pis trobem una balconada estreta tancada amb barana de ferro forjat. Està sustentat en dobles mènsules allargades que se situen en coincidència amb l'espai que hi ha entre les arcades del pis inferior, com si emmarquessin les pilastres de les lesenes. Les portes que donen accés al balcó tenen forma rectangular amb els angles de la part superior esglaonats i estan emmarcades dos a dos per lesenes que tornen a reproduir la forma que ja hem vist en planta baixa. A sobre de cada porta, en l'espai que deixa el traç de les lesenes, se situa un rebaix de forma circular, com una falsa rosassa. El conjunt es remata amb una petita cornisa motllurada seguida d'un parapet que amaga l'aigua de la teulada i que en la seva part central, coincidint per tant amb la porta d'accés a l'interior de l'edifici, traça un petit frontó. Tot aquest espai es decora amb rebaixos de formes geomètriques i els espiralls, de forma romboïdal, juguen un important paper decoratiu. Tot plegat es remata amb una important cornisa. Sobre els vèrtex del frontó veiem florons amb motius vegetals.



Pel que fa a la façana del carrer Pi i Margall, correspon al costat curt del rectangle que forma la planta de l'edifici. Aquí trobem en planta baixa una porta central flanquejada per una finestra a banda i banda. Al primer pis veiem el la continuació de la balconada de la façana principal, amb les mateixes característiques i elements decoratius i estructurals a la base i a la façana. La part més destacada és la que correspon al frontó que dibuixen les aigües de la teulada. Aquest presenta cinc vanos en forma d'arc de mig punt, un més gran central flanquejat per altres més petits. Aquesta part presenta motius decoratius aplicats, com els escuts romboïdals que apareixen a la base de l'obertura central del frontó. Tant la cantonada com els extrems de l'edifici es rematen amb un estucat que imita carreus de pedra.

dimarts, 16 d’abril de 2013

SANT FRANCESC D’ASSIS I DEL SANT CRIST DEL MONTSACOPA. OLOT. LA GARROTXA

Josep Caritg Callís, publicava una bellíssima imatge al grup ‘Catalonia is not spain’ de facebook de la Capella de Sant Francesc d’Assis i del Sant Crist al volca Montsacopa d’Olot.



Diuen les cròniques que dalt de Montsacopa hi havia tres capelles a tocar una de l’altre: Sant Francesc d’Assis , la del Sant Crist, i la de les Tres Creus o de la Mare de Déu del Carme.

La primera Capella de Sant Francesc d’Assis al Montsacopa , s’aixecava com a senyal de gratitud de l'apotecari Gabriel Nadal, per haver estat guarit de la pesta de 1629-30

La del Sant Crist és de 1757, i fou enderrocada i reconstruïda el 1778.

La de les Tres Creus és del segle XVIII i es va enderrocar el 1835.

Cèsar August Torras i Ferreri ( Barcelona 1852- Barcelona 1923), muntanyista de renom, i reconegut com un dels primers promotors de l'excursionisme català, en relació a l’indret deixava escrit : "En el planell del cràter hi aixecaren els francesos, l’any 1814, el castell de Montsacopa, en el lloc que ocupaven fins aleshores tres capelles dedicades a Sant Francesch, al Sant Crist y a la Verge del Carme o de les Tres Creus.

En la retirada els francesos van dinamitar la fortificació feta durant la guerra de la Independència.

L’any 1817 es reedifica la capella de Sant Francesc d’Assis, , alçada vora del cràter, en lo costat que mira a Olot… La capella, a la que precedeix un bon pati, és bastant capaç. El Sant Crist que s'hi venera és majestuós. En canvi, uns quadros que hi ha a les parets són molt dolents …"

La descripció tècnica ens diu : capella d'una sola nau, amb creuer que es pronuncia a l'exterior, cobert amb cúpula i campanar de torre.

Els murs foren arrebossats.

Annexes a la capella hi ha una masoveria

dilluns, 15 d’abril de 2013

SERVEIS MUNICIPALS D’URBANISME DE SANT FELIU DE LLOBREGAT. CATALUNYA

Gabriel Borrell i Cardona (Sabadell 1862 - Barcelona 1944 ), aixecava sobre la masia de Can Panyella ( segle XIII ) - que va resistir fins aleshores - l’edifici que és avui seu dels Serveis Municipals d'Urbanisme. A la fitxa tècnica no s’esmenta el nom del promotor, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’e.mail coneixercatalunya@gmail.com



De l’edifici diu : Construcció de dimensions mitjanes, de planta baixa i dos pisos, d'aspecte volumètric cúbic. La façana, absent de decoració, presenta a la planta baixa una porta principal flanquejada per dues finestres que presenten una barana de ferro forjat fins a un quart de la seva alçada. La segona planta està composta per dues balconades i a les golfes trobem galeria de cinc finestres molt verticals centrats a la façana. La coberta de l'edifici té dues vessants i un ràfec molt pronunciat recolzat per quatre mènsules. Aquesta casa ens recorda les antigues cases pairals catalanes, i hi comparteix diversos trets com poden ser la cobertura a dues vessants de teula que reposa sobre bigues de fusta perpendiculars a la façana o les petites obertures de les golfes que a les masies permetien la ventilació per assecar el gra.



M’agrada trobar obra del Gabriel Borrell Cardona, cosa per altra part gens inhabitual per aquesta zona ja que va ser arquitecte municipal de Sant Joan Despí, de Sant Feliu de Llobregat y de Esplugues de Llobregat.

diumenge, 14 d’abril de 2013

CASTELLAR DE LA RIBERA SALADA. EL SOLSONÉS. CATALUNYA

Rebia una fotografia – esplèndida, com totes les seves - del Tomàs Irigaray Lopez, s’hi veu l’indret aturonat ( 657 metres d’alçada ) , a l'esquerra de la Ribera Salada , on hi ha el poble de Castellar de la Ribera , el formen l'església parroquial de Sant Pere (d'origen romànic), la rectoria, la casa del comú i un parell de cases de pagès, prop de les restes de l'antic castell de Castellar; els castlans n’esdevingueren la família senyorial predominant d'aquesta contrada, primer sota els comtes d'Urgell i després sota els Cardona.

Des del segle IX els comtes d'Urgell anaren repartint aquestes terres i la canònica de Solsona hi obtingué algun mas, però la jurisdicció civil fou dels castlans: a la fi del segle XII i al segle XIII n'eren senyors els Galceran de Santa Fe, però la nissaga que perdurà més aquí i a Ceuró fou la dels Josa, i vers el segle XVI la dels Josa i Peguera.

El 1828 hi continuaven els descendents d'aquesta família i hi tenia també certs drets l'ajuntament de Solsona; els béns que corresponien a l'Església de Solsona foren cedits pel bisbe , José de Mezquía y Díaz Arrizala (1746-1772) - en aquest període es van portar les abundoses aigües de les fonts de Lladurs a la ciutat de Solsona i es va construir el famós Pont de la Frau - , a les religioses de la companyia de Maria o Mares de Lestonnac, que s'establiren a la ciutat el 1758.



Enyorem aquests dies solejats i lluminosos que fan possible que maduri el blat.