La història d’aquest peculiar temple, comença als anys 20. El jesuïta Daniel Maria Vives, fill de Montferri, vivia a la cova de Sant Ignasi de Manresa, i va escriure que un dia, mentre resava al cambril del santuari de la Moreneta a Montserrat, li va vindre al pensament que sobre aquest turó de Montferri hi calia un santuari dedicat a la Moreneta per acostar la Mare de Déu de Montserrat als pobles de Tarragona. Quan se li va concedir el terreny, va cridar l'arquitecte tarragoní (Tarragona, 16 de setembre del 1879 – Barcelona, 1 de maig del 1949) Josep Maria Jujol, i li va encarregar el projecte d'aquest Santuari.
La cerimònia de la primera pedra d'aquest santuari va tindre lloc el novembre de 1925. Era arquebisbe de Tarragona, el Venerable, Francesc d'Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d'octubre de 1868 - Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943), Les seves despulles mortals no retornarien a Tarragona fins a l’ any 1978, essent arquebisbe Josep Pont i Gol (Bellpuig, Urgell, 9 d'abril de 1907 - Solsona, 4 d'octubre de 1995)
Els pagesos de Montferri han fabricat, des del inici, totes les peces per a la construcció d'aquesta arquitectura amb grava del riu Gaià barrejada amb ciment. La primera peça és un bloc de 30x15x5, la segona peça un totxo de 30x15x5, la tercera peça una rajola de 20x10 barreja d'arena, escòria del carbó cremat a les màquines de tren i ciment. Aquesta peça, petita i lleugera, s'ha utilitzat per fer les voltes. La quarta peça, una gelosia dissenyada pel mateix Jujol, consisteix en un cor dintre d'un triangle, sis cors que en forma de rodona formen la rosassa per al tancat dels finestrals de forma parabòlica que formen el perímetre. Es produeix, així, un joc de llums i colors molt interessant per l'ambient d'aquest volum arquitectònic.
L'última peça és un bloc corbat de 50x15x10 cm. per aconseguir les formes arrodonides de l'agulla central dedicada al Crist, que culmina amb una creu cimera de ferro que pesa gairebé 500 quilos. És giratòria, com un penell, i se situa sempre en direcció del vent a 33 metres de la base d'aquest Santuari, com 33 anys era l'edat de Crist a la Creu. La planta té forma de vaixell orientat cap a Montserrat. Tota l'estructura està formada per arcs parabòlics (anomenats cadenaris pels modernistes) sense que hi intervingui cap paret. Hi ha dos eixos d'asimetria: un que va d'una porta lateral a l'altra, i l'altre que va del mig de la porta principal d'entrada fins al centre de la proa del vaixell.
Com a conseqüència del primer eix, tenim dues semicúpules simètriques i, com a conseqüència del segon eix, una sèrie d'arcbotants a les petites naus laterals que juguen com a contraforts per assegurar l'equilibri de la nau central, ja que es tracta d'una construcció molt atrevida, amb molt poca base (260 m²) x 33 metres d'alçada, en un lloc ja molt alt: la cresta del turó. La part central està pensada com un castell dels xiquets de Valls, amb dos elements essencials: 4 pilars formats en sis blocs en forma d'estrella cada un, sobre els quals trobem vuit segments d'arc parabòlic o cadenari tensats que carreguen el pes de l'agulla central dedicada al Crist. I quatre segments d'arc cadenaris naturals que n'asseguren l'equilibri.
El cambril està pensat com a Montserrat, amb escala a la dreta i a l'esquerra per pujar i baixar a saludar la Moreneta. La planta del cambril és un polígon octogonal. El trespol del cambril està sostingut per un encreuament d'arcs que formen una estrella ovalada de 8 puntes. L'encreuament d'aquests arcs ofereix una forma d'inspiració mossàrab que es pot contemplar a les fotografies de molts llibres que parlen de l'arquitectura d'en Jujol.
El pis de la Moreneta té també com a planta un polígon octogonal, sobre el qual hi trobem 8 segments d'arcs parabòlics que formen una estrella irregular de 8 puntes que és la base de la llanterna arquitectònica construïda amb un joc de blocs i totxos que culminen formant una creu.
Les tres portes sota el cambril són de ferro forjat. També ho són les baranes per pujar-hi còpia idèntica d'unes baranes de forja del mateix Jujol.
El medalló de trencadissa de ceràmica que trobem a la part interior més alta de l'agulla és d'un autor dels nostres dies: presenta l'anyell dret i degollat de l’apocalipsi sobre la creu de fons.
Sobre les voltes exteriors hi trobem la imitació de les formes de les roques de les muntanyes de Montserrat. Sobre els gabalets exteriors, tant del perímetre superior com de l'inferior, hi trobem diverses creus de ferro forjat que alternen amb formes vegetals també de forja.
El jesuïta Daniel Maria Vives va marxar a l'estranger i la junta d'obres es va quedar sense el captaire que finançava el ciment i els paletes que treballaven en aquesta obra. La Junta d'obres continuà amb dificultat fins que arribà la persecució religiosa que motivà l'abandonament total de l'obra.
La misèria de la postguerra, la qualificació com a ‘desafecte’ de Josep Maria Jujol i Gibert (Tarragona, 16 de setembre del 1879 – Barcelona, 1 de maig del 1949) , i la seva prematura mort, impedien la continuació de l'obra.
Francesc Blasi i Vallespinosa (Valls, Alt Camp, 23 de gener de 1875 - Barcelona, 1 d'abril de 1949) retratava Construcció del santuari de la Mare de Déu de Montserrat de Montferri, entre 1925 i 1930
https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afceccf/id/22247/rec/80
Francesc Blasi i Vallespinosa, feina una feina excel·lent :
No recordo però,
que Catalunya commemores l’any 1975 el centenari del seu naixement
Montferri però, no es volia resignar a deixar inacabada l’obra.
L'any 1985 se'n realitzà la neteja i la consolidació.
L'any 1990 s'inicià l'acabament de l'obra.
S'inaugurà el dia 30 de maig de 1999.
Està clar que els catalans quan treballen plegats son una autèntica força de la naturalesa, oi?.
Retratava la imatge de la Verge a la cova, i li deixava el meu prec perquè s'imposi el seny en aquesta dessolada pàtria nostra.
L'any 1985 se'n realitzà la neteja i la consolidació.
L'any 1990 s'inicià l'acabament de l'obra.
S'inaugurà el dia 30 de maig de 1999.
Està clar que els catalans quan treballen plegats son una autèntica força de la naturalesa, oi?.
Retratava la imatge de la Verge a la cova, i li deixava el meu prec perquè s'imposi el seny en aquesta dessolada pàtria nostra.
«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada