dimecres, 24 de febrer de 2016

MONESTIR DE SANT LLORENÇ DELS SOUS. ALBANYÀ. L’EMPORDÀ SOBIRÀ

És colpidora la visió d’aquest monestir, com ho és l’abandó que pateixen aquestes terres altes que assolien el seu sostre demogràfic al cens de 1857 amb 1.059 veïns, i que tancaven l’any 2014 amb només 155 habitants, molt per sota del que hi havia al segle XV, quan el terme municipal no tenia els actuals 94,43 km², com a conseqüència de l’annexió dels antics pobles de : Albanyà, Bassegoda, Carbonills, Corsavell , Lliurona, Molí de Baix , Molí de Dalt, Pincaró, Ribelles i Sous.

Llegia a la pàgina : http://www.marededeudelmont.com/ca/historia/monestir-de-sant-llorenc-de-sous/

Els orígens d'un cenobi

La primera referència documental que tenim de sant Llorenç de Sous, de l'any 871, es troba en un diploma del monarca carolingi Carles el Calb (823-877), en el qual es fa referència que existeix una petita cel•la a la muntanya del Mont que depèn del monestir de sant Aniol d'Aguja. Una cel•la monàstica que deuria consistir en una esglesiola o ermita i una habitació on viuria el monjo encarregat del seu manteniment. Aquesta dependència es va mantenir fins l'any 922 quan el monestir de sant Aniol és abandonat per la seva comunitat, la qual semblaria que es va instal•lar a Sous. De fet les intervencions arqueològiques han permès constatar l'existència d'una petita esglesiola just sota l'actual absidiola sud, que cal relacionar amb aquesta etapa.

La consolidació del monestir


Després d'un període en què estigué vinculat a la seu episcopal gironina, el monestir es constituí com a comunitat independent a partir de l'any 1003, sota la regla de sant Benet.

Durant aquesta nova etapa va gaudir de la protecció dels comtes de Besalú, primer, i del Casal de Barcelona després, que li feren nombroses donacions. Gràcies a això la comunitat va assolir una bona situació econòmica, que li va permetre engegar una primera ampliació de les seevs dependències, que cal datar a la primera meitat del segle XI.
En una primer fase es va construir una gran església d'estil romànic i planta basilical, amb tres naus coronades amb absis semicirculars i cobertes amb voltes de pedra. Poc temps després també es va bastir un porxo rectangular als peus de la basílica, al qual s'hi accedia per una porta oberta al mur meridional. De la mateixa època és una dependència rectangular de 80 metres quadrats, que deuria servir com a habitació dels monjos.

Ja entrat el segle XIII es va iniciar una segona ampliació, que va acabar donant al conjunt monàstic la seva actual fesomia. Aquesta obra va suposar la construcció d'un claustre de planta quadrangular en l'espai abans ocupat per un pati que separava l'habitació dels monjos de l'església. Alhora es van ampliar les estructures que envoltaven el nou claustre, amb noves edificacions al costats de llevant i de ponent. Així és que entre el segle XIII i la primera meitat del XIV el monestir de sant Llorenç va assolir el seu moment de màxima expansió i prosperitat.


Una llarga decadència

El segle XIV marca un punt d'inflexió en la història del monestir, atès que és quan comença la seva decadència. La comunitat, que mai havia estat massa nombrosa, va passar de set membres el 1332 a tres el 1432, i a dos el 1438. Les causes d'aquesta decadència cal emmarcar-les en la profunda crisi que va patir Catalunya a l'època baix-medieval, a causa d'inacabables guerres, de la epidèmia de la pesta i, finalment, dels terratrèmols dels anys 1427 i 1428, que van afectar molt el monestir, tant que el 1432 es va esfondrar la volta de l'església.

La reduïda comunitat monàstica es va veure incapaç de reconstruir el conjunt, i es va veure limitada a adequar una part de l'església per celebrar-hi els oficis religiosos i la seva pròpia habitació.

L’any 1580 només hi vivia un sacerdot i no hi havia culte. Durant el segle següent es va restablir el culte per als habitants de la contrada, però el conjunt seguia abandonat.


La desamortització i la creació de la parròquia de Sous

La desamortització de Juan de Dios Álvarez Mendizábal, nascut Álvarez Méndez (Chiclana de la Frontera, Cádiz, 25 de febrer de 1790-Madrid, 3 de novembre de 1853) de 1835 va provocar que les dependències del sud-est del conjunt fossin reconvertides en església parroquial i en rectoria.


Un altre espai va ser desenrunat i va ser utilitzat com a cementiri municipal. El pati del claustre va acabar sent un hort.

Aquesta situació es va mantenir fins a l'inici de la sublevació del militars feixistes encapçalats pel general Franco, contra el govern LEGÍTIM de la II República l’any 1936, quan tot va ser abandonat.




La restauració

L'any 1984 , quan semblava que s’havia superat el feixisme, es van iniciar les obres de restauració de tot el conjunt de sant Llorenç de Sous. Es va començar amb camps de treball puntuals, amb feines de desbrossament, i amb la restauració de la coberta de l'antiga parròquia de Sous. Posteriorment es van iniciar treballs de desenrunament i restauració de les restes arquitectòniques que els esmentats camps de treball posaven al descobert.

A partir del 2007, mitjançant un conveni entre el Bisbat de Girona i la Diputació es van reemprendre les tasques de restauració i consolidació, amb la clara voluntat d'adequar el conjunt i fer-lo accessible al púbic.

L'any 2002 es va finalitzar la intervenció a la zona de l'església romànica. Posteriorment es va intervenir al claustre per assegurar-ne el teular i permetre'n la visita. Finalment, el darrer projecte realitzat ha estat la intervenció de l'antiga rectoria amb la finalitat de recuperar l'antic dormitori dels monjos. De fet, tota aquesta àrea s'ha restaurat conservant l'antiga església parroquial i transformant l'antic dormitori comunitari en un espai polivalent.




Hi ha llocs que s’han de veure – almenys un cop a la vida – i aquest runam, i el proper Santuari de la Mare de Déu del Mont, son un d’aquets indrets.