dilluns, 1 de juny de 2020

MAS D'EN PERDIU. ELS TASCALS. BOTARELL. EL CAMP JUSSÀ DE TARRAGONA

El Raul Pastó Ceballos m’enviava fotografies del mas d’en Perdiu, al disseminat dels Tascals ,al terme de Botarell, a la comarca del Camp jussà de Tarragona.




El mas pertanyia a Maria Soler , esposa de l’ Antoni Serra i Pàmies (Valls, 26 de maig de 1859[1] - Reus, 1929) la relació professional entre l’Anton Serra i Joan Rubió i Bellver ( Reus, 24 d'abril de 1870 + Barcelona, 30 de novembre de 1952 ) va ser molt fructífera; eren cunyats de cunyats i ideològicament tots dos militants catalanistes.

El mas es va conservar impecable a mans de les famílies nebodes dels Serra-Soler fins a principis del segle XXI, quan va ser adquirit per una empresa agrícola italiana que poc després va fer fallida.

Abandonat i vandalitzat, de l'obra de Rubió només resten l'escalfapanxes del menjador i la seva espectacular xemeneia de fàbrica de maó en girades que a la façana posterior enllaça amb el balcó amb una columna.

L'alta fumera es corona amb dos pisos de gelosia amb un davantal de cupulins que imiten fongs, recoberts de trencadís, i una petita coberta conoïdal resseguida per merlets triangulars.

L’edifici, en pedra recoberta d’argamassa, es caracteritza per una estructuració horitzontal o longitudinal, amb planta baixa i pis en bona part del conjunt i un cos central, corresponent a l'entrada principal, amb planta baixa, pis i golfes.

http://www.botarell.cat/wp-content/uploads/2013/05/Cataleg-masies.pdf


Època de construcció, tipologia i entorn

La porta del que avui és el magatzem que hi ha als baixos, dóna a entendre que la construcció primitiva del mas va ésser feta el segle XVIII. El que li dóna, però, relleu a l’edifici és la reforma que el convertí en una de les construccions modernistes més importants de la comarca i el fa destacar entre les millors del seu estil.

Sobre un antic mas i magatzem agrícoles, construïts en dues etapes, que es poden veure ben diferenciades observant el ràfec de la teulada, varen efectuar-se l’any 1910 un conjunt de modificacions a fi de condicionar-lo per a habitatge d’esbarjo dels propietaris. La reforma, gràcies a la seva relació amb la família Serra, fou encomanada a l’arquitecte Rubió.

L’edifici, en pedra recoberta d’argamassa, es caracteritza per una estructuració horitzontal o longitudinal, amb planta baixa i pis en bona part del conjunt i un cos central, corresponent a l'entrada principal, amb planta baixa, pis i golfes.

L’entorn es caracteritza per una intensa activitat agrícola mitjançant la utilització d’hivernacles.

El conjunt destaca en primer lloc com a referència de caràcter arquitectònic. El més espectacular del Mas d’en Perdiu és la notable xemeneia de considerable alçada que,a més de la seva funcionalitat pròpia, dóna un gran relleu visual al conjunt de l’emplaçament i a la casa.

L’obra està perfectament integrada i adequada al medi rural en què es troba. Construïda amb maons i ceràmica de decoració geomètrica, encimbellada amb ornaments de terrissa popular, està suportada exteriorment per una columna helicoïdal de gran bellesa.

El menjador, situat a la planta alta, té les parets decorades amb pintures de motius florals i vegetals, fetes al fresc probablement pel mateix Rubió, que harmonitzen amb l’arrambador on l’arquitecte utilitzà la pintura combinada amb la ceràmica. De gran bellesa és l’escalfapanxes, realitzat amb ceràmica vidriada i una de les més característiques de l’estil modernista de la millor època. Encara hi ha un llum de ferro forjat, que penja de la paret i que està dotat d’un braç giratori, mentre que s’ha perdut un ventall mogut mecànicament.

Cal remarcar també els treballs de serralleria de les baranes dels balcons i de les reixes i tots els detalls, tant de l’interior com de l’exterior. Al jardí, d’altra banda, hi ha uns bancs amb espatller, fets tots ells amb còdols aplanats, disposats en forma d’espigues, cosa que els dóna una singular bellesa i posa de manifest la imaginació i plenitud creadora de l’arquitecte.

La xemeneia identifica la construcció perfectament a causa de la forma d’algunes de les peces que decoren el seu cimbell. Anys enrere, la gent de la rodalia en deia “la torre dels orinals”

No es fa esment de l’existència d’una capella/oratori al mas, atès el campanar de cadireta – que servia per avisar als camperols en moltes ocasions – demanarem informació al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín) de l’advocació que s’hi enerva, i si en tenen imatges del interior.

M’arribava una resposta negativa , “no tenim documentada cap capella en aquest mas”, que corrobora el Just Margalef i Rabascall , de cal Mas d'en Duran “doncs no ho recordo, no ho vaig sentir dir mai a ningú però. Fins i tot el pare, que va viure al mas d'en Duran de jove amb els seus pares i germans, no me’n va parlar mai.


Cap comentari: