El tàndem magnífic que feien el Tomàs Irigaray Lopez, i la Carmen Toledo
Cañadas, m’enviaven fotografies de la “ nova “ església de Santa Maria i Sant Bernabé
de Josa, a la comarca de l’Urgell sobirà, a la vegueria “ eternament in pectore “ del Pirineus, si el
bon Déu no hi posa remei.
Llegia; cim del turonet s’eleva un penyal rocós, anomenat el Castell, on es troben restes d’antigues construccions i s’alça l’església parroquial de Santa Maria i Sant Bernabé, que fou bastida o reedificada, segons Madoz, el 1846.
És un edifici rectangular, amb un absis
carrat, d’una nau central i dues de menors que formen com un seguit de petites
capelles laterals.
Jordi Contijoch Boada. Vista interior de l'església.
Al SW, al costat de l’absis, al punt més elevat del penyal, s’eleva el
campanar, de torre.
Patrimoni Gencat, ofereix una minsa informació; edifici religiós de planta
rectangular amb tres naus separades per arcs damunt pilars cruciformes. Aquest
temple fou construït a mitjans del segle passat (hi ha la data de 1846 a la
clau de la porta)
L’Antonio Moras Navarro, q.e.p,d, la retratava l’any 1983. Vista
general de l'església.
Sobta la manca de visió de futur, bàsicament en la qüestió demogràfica , en
la construcció d’aquesta església “ nova”, que convertiria en l’església del
fossar, la fabrica romànica de Santa Maria de Josa (Josa i Tuixén)
https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0621601.xml
https://algunsgoigs.blogspot.com/2015/05/goigs-santa-maria-de-josa-josa-de-cadi.html
Josa de Cadí formà municipi independent fins el 1973, quan s’annexà al de
Tuixén per a constituir el municipi actual.
L’antic terme comprenia també el veïnat de Cerneda.
De forma esglaonada, ja sabeu que tenim una xarxa viaria – sobretot a les
comarques pirinenques – molt abandonada per les administracions, tant la
catalana , que diu que no té diners, com la del REINO DE ESPAÑA, que – als fets
ens remeten – no té cap intenció de millorar la qualitat de vida d’aquelles
persones que malgrat tots els inconvenients, persisteixen en voler viure en
aquestes comarques. Veniu a l’Urgell sobirà, a la Vegueria “ eternament in
pectore “ dels Pirineus, si el bon Déu no hi posa remei, sembla clar que els polítics, catalans i anticatalans,
els que es diuen demòcrates, i els que amb els seus actes no deixen dubtes respectes al que son, tenen – els fets son
tossuts – cap intenció de desplegar aquesta divisió territorial.
Hi ha pàgines que acostumen a posar “
sense política “, i massa sovint, son les que defensen de forma passiva el
manteniment del “Statu quo”, que en la pràctica es tradueix en mantenir les pèssimes
condicions de vida que pateixen els que s’obstinen en viure en indrets com
aquest.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada