dimarts, 6 d’octubre del 2026

DE L’ESGLÉSIA DEL SAGRAT COR A LA PARRÒQUIA DE SANT FRANCESC DE SALES. BARCELONA

 




https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/40468

Llegia  que l'ordre salesià s'instal·là per primer cop a Barcelona el 23 d'octubre de 1874, quan una comunitat de monges de la Visitació s'instal·là en una torre de Gràcia. Poc temps després, el 8 de juliol de 1876, la comunitat adquirí uns terrenys situats en una parcel·la preferent al nou barri de l'Eixample per tal de construir-hi un gran convent.

La primera pedra d'aquest conjunt conventual, dissenyat per l'arquitecte Joan Martorell i Montells (Barcelona, 1833 - 1906)  , es col·locà el 28 de març de 1877, i el 6 de setembre de 1878 la comunitat ja s'havia instal·lat a les noves dependències. Tanmateix, la construcció de l'església fou més tardana i no s'inicià fins el 18 de maig de 1882, el mateix any en què el seu autor, Joan Martorell, també havia signat el projecte per la façana principal de la Catedral de Barcelona. Si la primera pedra havia estat col·locada pel Bisbe Urquinaona, el temple va ser consagrat sota l'advocació del Sagrat Cor de Jesús el 26 d'abril de 1885, amb la presència del Bisbe Català i dels bisbes de Lleida i de l'Urgell.

En la construcció d'aquest temple hi participaren el mestre d'obres Pere Bassegoda i Mateu, que comptà amb la col·laboració de Pau Boronay en la fusteria, de Lluís Ferreri en la talla de pedra, de Joan Oñós en la serralleria, de Fills de Ramon Amigó en la vitralleria, d'Andreu Campós en la pintura, de Tomàs Mercader en els daurats, de Joan Flotats i Josep Puiggener en l'escultura, d'Enric Monserdà, Pere Borrell i Josep Mirabent en la decoració de l'absis i de Luigi Pellarin i Mario Maragliano en els mosaics de l'interior.

Segons l'arquitecte Joan Bassegoda, no es descarta la col·laboració del jove Antoni Gaudí en aquest projecte, ja que en aquella època era deixeble i ajudant de Joan Martorell.

Durant els fets de la Setmana Tràgica, el convent i l'església foren malmesos.

Al juliol de 1936 l'església fou novament assaltada, donant lloc a la famosa exposició de mòmies de monges al Passeig de Sant Joan, recollida pel cèlebre fotògraf Josep Brangulí.


L'any 1942, els Germans Maristes adquiriren l'antic conjunt conventual per tal de convertir-lo en escola, fet que donà lloc a nombroses reformes entre 1943 i 1960. Es van transformar els seus espais interiors i es convertí el claustre en pati d'esbarjo. També es feren importants obres a l'església, que es dotà d'un nou altar i passà a tenir tres naus per mitjà de la perforació de les capelles laterals. El 9 d'octubre de 1945, el bisbe Modrego convertí l'antiga església conventual en una nova parròquia sota l'advocació de Sant Francesc de Sales, que començà a funcionar el 16 de gener de 1949.

L'any 1960 l'arquitecte Miquel Brullet i Monmany  (Mataró, 27 de novembre de 1904-5 de desembre de 1988)  construí una piscina i un gimnàs.

A partir de 1967, l'arquitecte Miquel Ponsetí Vives (Felanitx, Mallorca, 30 de gener de 1920 - Barcelona, 18 de gener de 2009). va realitzar els locals administratius, la biblioteca, el laboratori i l'aula de música.

Quan preparava aquesta publicació, Catalunya mirava de recuperar-se de les pluges d'octubre, que l'Ermessenda de la Valrà, explicaria tot dient " De la pols del passat tenim avui el camí enfangat"

La victòria del sediciosos feixistes provocava la interrupció del   Pla d’obres públiques de la Generalitat de 1935 (el primer pla integral a Catalunya).  El franquisme va imposar plans estatals (1939–1944) centrats en la xarxa radial i prioritats polítiques, no en les necessitats locals catalanes. Item més bona part dels tècnics feixistes no tenien la formació necessària, si però la  "qualificació"  que els atorgaven com a boti de Guerra.  

S'imposava un model de creixement no planificat: tant sota el franquisme com sota la democràcia, en aquest període el creixement demogràfic i urbà ha superat la capacitat de planificació i inversió en infraestructures resilients (drenatge, transports, habitatge digne).

El boom migratori i industrial dels 50–60 va generar barris i polígons sense serveis adequats (clavegueram, drenatge, transports), especialment al Vallès i l’àrea metropolitana

No ajudava la fragmentació competencial ni la  responsabilitat difusa: la divisió entre competències estatals, autonòmiques i locals ha generat inèrcies, retards i excuses mútues, especialment en infraestructures estratègiques (ferrocarril, ports, eixos viaris).

Sense planificació integral, inversió sostinguda i coordinació institucional, qualsevol fenomen natural o pressió demogràfica es converteix en crisi.

Els catalans, des de 1714 maldem per recuperar la  llibertat nacional, i no ens cansem de pregar, Senyor; allibera el teu poble!!!.  , allibera'l del "virus de Castilla", i de l'església herètica NAZIONAL que calla - i atorga -  davant d'aquesta onada d'incendis a l'estiu i d'inundacions a la tardor  - EL QUE PUEDA HACER QUE HAGA -  que assola el país i ha provocat  ja 16 victimes i un desaparegut.  

Només una Catalunya lliure i sobirana,  podria plantejar-se polítiques  demogràfiques que permetessin ocupar  i dignificar la totalitat del territori, està clar però, que hi ha massa  interessos  espuris , que tenen el benefici a curt termini com única opció possible. Anem MOLT tard.

Senyor, font de tota justícia i veritat,
deslliura’ns de la pesta de la corrupció
que corroeix les consciències i enfosqueix la societat.
Que no quedin sense càstig
els jutges i magistrats que perverteixen la llei,
els fiscals que miren cap a una altra banda,
els policies que obliden el seu deure,
els narcotraficants que enverinen els carrers,
els polítics que traeixen la confiança del poble,
i qualsevol funcionari que incompleixi les seves obligacions
posant l’interès propi per damunt del bé comú.
Amén !
«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.

inFeliços els perseguidors  dels justos i  de les minories  ètniques i/o culturals   perquè d’ells és l’infern