EL PONT VELL DE MANRESA

Havíem recollir imatges i històries d’alguns dels ponts de Llobregat aigües avall de Manresa; ens mancava “ el pont de Manresa” , l’anomena’t Pont Vell. De ben segur que ha tingut altres noms d’ençà de la seva construcció, i si algú els saps li agrairia aquesta informació.

Algunes dades bàsiques :

En el seu origen fou un pont romà, del Baix Imperi. És probable que tingués només un arc, les restes de pilars del qual hom veu tocant a la base de l'arcada central d'ara. És un fet corrent que, a l'edat mitjana, a l'hora de la repoblació consegüent a la conquesta del territori, s'aprofitessin els fonaments i les primeres filades dels ponts romans destruïts per bastir-ne de nous. Sembla que aquest segon pont —que devia ser romànic i de poc després de l'any mil, moment històric de la restauració definitiva de Manresa— fou més llarg que el precedent, però menys que l'actual.

Cent anys més tard, coincidint amb la gran expansió de la ciutat com a centre i mercat principal de la comarca, es devia construir el tercer pont, amb les característiques i perfil actuals.

És un pont de vuit arcs de mig punt — un dels quals, el del cantó dret del riu, va ser mig tapat en construir la carretera d'Esparreguera—, d'uns 113 m de longitud, 3,60 m d'ample i 25 m d'alçada màxima sobre el nivell del riu.

Té la clàssica silueta d'esquena d'ase de molts ponts medievals de tradició romana, amb l'arc central més esvelt i els altres en degradació simètrica a banda i banda. Disposa de finestres a cada costat de l'arc principal, per a donar pas a l'aigua en el cas d'una gran riuada.

Tal com avui el veiem és la reconstrucció fidel del pont romànic, obra probable del segle XII, destruït el 24 de gener de 1939 i refet entre el 1960 i el 1962 per la direcció general d'arquitectura de l'estat espanyol, segons projecte de l'arquitecte Pons Sorolla.

Se’l coneix com Pont Vell del segle XIV ; abans era simplement el pont de Manresa, car era l'únicque hi havia per a creuar el Cardener.

Fou considerat monument nacional per decret del 23 de desembre de 1955.

No podia – ni volia fer-ho - deixar de repetir l'estampa més típica de la ciutat; El Pont Vell —amb el saltant renouer del Bullidor sota l'arc principal i la creu de terme presidint la riba dreta— i la Seu. La imatge és, ha estat i serà el l’objecte freqüentíssim de pintures, gravats i, no cal dir-ho en els nostres dies – com en el meu cas - de fotografies digitals.

La recomanació de sempre, feu un tomb per Manresa, l’esforç s’ho val.

© Antonio Mora Vergés

MOLÍ DE BAIX O DE LA MOLINERA ENAMORADA. DIT TAMBÉ DE L’AMADORA

El diumenge 28 de febrer, feia en companyia de la meva esposa un viatge fins a Copons, ens aturaríem a Jorba per lliurar a la senyora Teresa Cuadras, alguns exemplars de l’article sobre aquella població, en el que ella tingué un paper principal.

Cercava la imatge del molí conegut ara com del Madora, i des del segle XVI fins l’any 1.818 com del Carbonell, i des d’aquella darrera data en que Isabel Carbonell, vídua d’Amador Carbonell, continuà l’activitat en morir el seu marit, passa a ser conegut com el molí de l’Amadora. Com a testimoni – diuen les cròniques - de l’enamorament que havia testimoniat la citada parella.
La seva força motriu era l’aigua de la riera Gran derivada per l’aprofitament successiu dels molins de Dalt, del Mig i aquest. Conserva bàsicament tota la seva estructura (sala amb les moles, un riscle, una tremuja i l’alçador del rodet) amb la bassa a la part posterior de l’edifici. Originàriament fou un molí fariner, però en els segles XVIII i XIX funcionà com a molí paperer, conservant el conjunt de finestrals a la part alta corresponents a l’estenedor.

Aquest molí, el més ben conservat de tots els existents a la vila, es troba situat just al costat de l’anomenada casa dels Comtes de Lacambra. Un gran casal compost per planta baixa, dos pisos i golfes. A la façana principal totes les obertures són del tipus allindat, amb muntants de carreus de pedra treballada, excepte les corresponents a les golfes que són òculs. La façana posterior de la casa presenta una gran galeria d’arcs de mig punt. Presideix la façana principal l’escut nobiliari dels comtes de Lacambra. La casa degué formar una sola finca amb el molí de l’Amadora, adossat a aquesta, doncs, la presència dels Lacambra es documenta quan la última mestressa del molí contragué matrimoni amb Francesc Lacambra i Lacambra, distingit amb el títol de comte de Lacambra pel rei Alfons XIII l’any 1927. L’actual titular és Don José Francisco Monturus y de Lacambra




Recolliren imatges de la Plaça Major i d’alguna de les originals peces de ferro que embelleixen els seus balcons.

També de la torre de l’església parroquial de Santa Maria, El campanar, octogonal, es coronat per finestres de mig punt i balustrada a la part alta. Les obres foren finançades amb la sisena part de les collites de cereal, vi i oli de Copons entre els anys 1749 i i 1758 i que entre 1752 i 1758 foren arrendades al marxant de Copons Manuel Vidal. Malgrat no haver-se acabat les obres, el 1754 es portà a terme la benedicció del nou temple i s’hi celebrà culte durant tres dies

.

La manca de gent, la incipient desertització, i per dir-ho de forma gràfica, la profunditat paisatgística, son alguns dels trets essencials que diferencien l’Alta i la Baixa Anoia.

Només un amor com el d’ Isabel Carbonell, explica – encara – la presència humana en aquestes terres colpejades pel vent.

© Antonio Mora Vergés

Sant Corrupte, ora pro nobis!

Dissabte passat dematí , estàvem davant les arcades del mercat, la meva dona i jo, xerrant amb unes amigues. Estàvem parlant sobre la darrera noticia del tema de corrupcions o de presumptes corrupcions, com ha estat la bomba que va llançar Miquel Nadal , amb les seves declaracions voluntàries davant del jutge del cas Maquillatge , on afirmà que havia rebut tres-cents mil euros de Maria Antònia Munar en nom d’UM, per comprar el 50 per cent d’una empresa Video-U que posteriorment fou adjudicatària d’una llicència de TV(Televisió de Mallorca) a les Illes Balears. Implicà, en una presumpta trama de corrupció per finançar UM, fins a l’apuntador.

I la presumpta conseqüència: Dimissió immediata de “la princesa” com a Diputada del Parlament i per tant deixant el seu càrrec de Presidenta. A més en el comunicat s’afirma que deixa la vida política. No entraré a fer valoracions, ja hi haurà altres plomes que les facin.

La meva dona proposà: Jo crec que s’hauria d’instituir “el dia de Sant Corrupte”. Com podeu pensar i creure, i creure i pensar (una frase molt emprada a les rondalles), varem fer un esclafit de rialles, malgrat el tema sigui prou seriós; però si no li lleven ferro, t’entrarien ganes d’anar repartint bescollades arreu.

Idò com vaig trobar la idea molt suggerent, i malgrat tenir quasi enllestit l’article sobre els mons visibles i invisibles, que possiblement, sinó hi ha res de nou, el reservaré per la propera setmana, he decidit desenvolupar la idea.

No és un article de ciència ficció, vist lo vist, tot pot passar. Com tenim dies commemoratius per quasi tot, també podríem tenir el “Dia de Sant Corrupte”, la data la podrien fixar els germans de la confraria.

Com podria esser la celebració?. Doncs primer crearem la imatge de Sant Corrupte: Vestit amb un trajo a retxes negres i blanques, com els dels antics presos, amb un bonet i una bolla penjada al peu. De les butxaques de la vestimenta, li sortiríem molts bitllets de cinc-cents euros i la base de la imatge n’estaria prou farcida (fotocòpies és clar, no fos cosa que algun confrare aprofitas per ficar mà).

Els polítics més corruptes de l’any, per mèrits propis passejarien la imatge de Sant Corrupte (ora pro nobis) en processó tot vestint l’uniforme, calcat a la vestimenta del seu sant. Enguany podrien portar el pas dos ex molt honorables, un ex il•lustríssim i una ex il•lustríssima, per exemple.

La processó sortiria dels jutjats de Via Alemanya fins arribar a la plaça dels patins enfilant el final de Sant Miquel, per després agafar el carrer 31 de desembre i enfilar la carretera de Sóller cap a l’hotel “La Garjola” on hi hauria la capella dedicada al Sant.

Abans de sortir la processó, just devora dels jutjats, hi hauria paradetes on es vendrien imatges beneïdes de Sant Corrupte (pregau per nosaltres¡), sobres beneïts per omplir-los de comissions fraudulentes, capsetes de colacao plenes d’euros de xocolata i vises amb la imatge del sant i a qui les comprassin tindrien indulgències, no molt plenàries, que els perdonarien en part el pecat mortal d’haver posat mà dins la caixa dels doblers públics; i es faria un sorteig on es rifaria un viatge per anar a esquiar a Andorra, entre tots els compradors.

Com és clar, Sant Corrupte tindria el seu himne, que els penitents de la confraria anirien cantant des de la sortida del jutjat. A mi que m’agraden molt les gloses i els poemes, m’he atrevit a proposar-ne una lletra (després, si la m’aproven, ja ho faré saber a l’SGAE).

Sant Corrupte exemplar /De tan gran santedat
Ajudeu-nos a robar /A les arques de ciutat

Finançaren el partit /Endolcirem la poltrona
Ho deixarem tan polit /Com si fos un cul de mona

Deixarem les arques buides /I mentre, haurem cobrat
I deutes haurem deixat /Havent fet les nostres cuites

Imprecacions:

Sant Corrupte beneïu /A qui mareja la perdiu ¡
Sant Corrupte amagau-nos /Dels fiscals anticorrupció¡
Sant Corrupte a la presó /Vos resarem amb fervor¡

Respecte a la música, li podríem adaptar una de les tantes marxes de setmana santa, amb molts instruments de vent i molta percussió: Tambors i timbals.

A tot això, Sant Corrupte tenia una llarga família: Santa Avarícia l’estimada esposa, li deixà sis fills i filles reconeguts: Santa prevaricació (ora pro nobis); Santa presó preventiva ( que a mi no em toqui); Santa llibertat amb càrrecs ( al manco faig un respir); Sant Malbaratament de Cabdals Públics ( he begut oli) ; Sant Tràfic d’influències i Santa Falsificació de Documents Mercantils. Santa Honestedat, filla bastarda i no reconeguda, verge i màrtir.

Encapçalarien la processó jutges i fiscals anticorrupció, portant els codis civils i penals en vigor i en cada misteri de corrupció dedicat a cada membre de la família del sant, llegirien l’article adient i les possibles penes de presó:

La gent ompliria els balcons de domassos que tindrien estampats escenes corresponents de la historiografia del Sant on ell havia fet acte de presència ( no pos tots els casos, perquè hauria de fer un article paral•lel). Al pas de la comitiva, els ciutadans els dirien de quasi de tot, menys “guapos i toreros”. Quan arribasin a l’hotel “La garjola” deixarien el sant dins la capella de “La Gran Corrupció” (ora pro nobis) i anirien, sigil•losa i silenciosament a les seves respectives cel•les a fer actes de constricció. Podríem exportar el Sant, perquè es fessin celebracions semblants a tot l’estat espanyol i inclusiu el podríem globalitzar.

I fins l’any que ve, si Déu ho vol.

(c) Josep Bonnín

SANT PERE DE VILALTA, ARA DE FERRERONS. MOIÀ. BAGÈS

Havien sortit de Sabadell, l’Antoni Ibañez Olivares, el Feliu Añaños i Masllovet, el Santiago Moya Romero, l`Antoni Uriz, i el Jordi Poch , que avui s’estrenava amb nosaltres. A Sentmenat els esperava l’Antonio Mora Vergés, que volia fer una visita a la casa del Villar, al terme de Sant de Feliu de Codines a la tornada. El diari de Sabadell havia publicat una contraportada relativa a aquesta casa i ermita, i els portava alguns exemplars.

Deixàvem el cotxe a Moià i sota un cel amenaçador, anàvem a veure la primera joia del mati : El Pont dels torrent de les Graus, de calçada quasi plana amb una petita muralleta, la proximitat al nou pas, i el creixement incontrolat de la vegetació, no em permet recollir imatges dels forats que a banda i banda del pont, permetien sostenir el bastiment de fusta, dit cindri o cintra,[ Bastida de fusta que sosté una volta, un arc en construcció, fins que està posada la clau.] El cindri havia de ser suficientment resistent per suportar el pes del pont fins que es col•locava la clau i tot el conjunt quedés ben col•locat per poder resistir les batzegades del corrent d'aigua.

Passaríem prop de la Granoia, on ens explicaria el Feliu Añaños i Masllovet,- Notari Gràfic del Moianès- que aquesta havia estat una de les primeres cases amb piscina, i que la bonhomia dels propietaris permetia habitualment que hi accedissin la quitxalla de Moià. La casa, de caire modernista, és una autèntica delícia dels sentits.

Un cop vista l’alzina de la Granoia, ja sota una fina pluja , seguiríem per l’esquerra del camí que ascendeix sense pausa, fins a la parròquia de Sant Pere de Ferrerons , situada a 820 metres d’alçada.

L'església existia el 939, quan fou unida temporalment a Moià. L'església romànica anterior a l'actual fou consagrada l'1 de juny de 1110 i aleshores s'anomenava indistintament Sant Pere de Vilalta o de Ferrerons.

L'edifici actual - al que no podem accedir - fou construït el 1763, aprofitant part dels antics murs romànics, s’aprecia clarament l’existència d’un edifici anterior que incloïa la torre campanar. Com en el cas de Sant Feliuet de Terrasssola , estimem com molt possible que tingues inicialment una funció de guaita i bada, i posteriorment al edificar l’església exercís de campanar, clarament és una edificació de la fi de l'època romànica.

L'església ha estat transformada diferents vegades. Forma un petit barri amb la rectoria i el Nespler.

Quan al topònim Ferrerons, malgrat no trobar-ne cap evidencia física – el mati plujós, no ajuda a fer recerca – pot tenir relació amb l’explotació del ferro en algun moment del passat llunya.

Fins a Moià, per camins embarrats, aniríem sempre sota la pluja. No podríem però deixar de recollir imatges del Mas del Riu.

Ens faríem – una vegada més – amb exquisideses gastronòmiques de la Capital de Moianès, abans d’iniciar el retorn, que en el meu cas, tindria una breu parada a la casa del Villar a Sant Feliu de Codines, on els agradaria rebre exemplars del Diari de Sabadell, on en contraportada – la noranta set de la nostra llista de col•laboracions - es publicava una breu història d’aquesta gran i antiga casa pairal.

© Antonio Mora Vergés

JORBA, SANT GENIS , EL ROMÀNIC I EL CAFÈ.

Ens expliquen que Sant Genis ha estat objecte d’una restauració. El mot “ restauració “ es fa servir molt alegrement, particularment pels funcionaris de la Diputació Provincial de Barcelona.

Quan parlem de romànic, entenem que – generalment – fins a la alçada entre 1 i 1,50 metres, els monuments mantenen elements originals; quan a la resta fins a sota teulada trobem el mateix material –pedra - , i les cobertes – habitualment de teula àrab, acostumen a ser recents.

Sant Genis la trobem citada a la documentació des del segle XIII, malgrat l’actual edifici, d’una nau, no conserva testimonis del seu origen romànic.

El temple actual fou reedificat l’any 1.619.

Al títol faig una referència relacional entre el romànic i el cafè; d’aquest producte me'n explica els secrets – en sap tants ! - la Geni de Santa Mònica; fa èmfasi particularment amb el que ella anomena ” Cafè noruec”,; d’entrada s'ha de fer servir un “bon cafè de cafetera “; es posa la dosis corresponent a una unitat i s'omple ÚNICAMENT fins al nivell – d'un cafè sol -, desprès s'emplena la tassa al gust amb aigua de la cafetera – la que fem servir per les infusions -. El resultat és un plaer dels sentits, una troballa pels gourmets, un invent – en sentit literal – per fer que el cafè esdevingui una beguda “sana” , i recomanable per a tothom – americans inclosos -. La diferència amb el cafè americà és clara; els noruecs beuen CAFÈ AMB AIGUA, i els yankis CAFÈ AIGUALIT.

Sant Genis – segons les recomanacions que ens havien fet – s’havia d’homologar amb el cafè noruec; la impressió desprès de la visita, sense fer sang amb l’ús irracional de les parets com a suport físic dels diversos serveis públics, llum, telèfon ... , és de trobar-nos amb un cafè, molt , molt aigualit fins ens sembla excessiu comparar-lo amb el cafè americà. Tampoc però volen penjar-hi la qualificació “d’aigua chirri”.

Hi ha una anècdota històrica que ens parla de les diferències que hi havia entre Jorba i sant Genis, o entre l’església parroquial i la sufragània:

A les acaballes del segle XVIII, quan la Mare de Déu de la Sala s’havia traslladat a l’església parroquial per invocar el seu ajut, en el moment de treure la imatge en processó es va produir un enfrontament, entre quatre joves de Sant Genís que volien portar el tabernacle on hi havia la Verge i els priors del Roser de la parroquial que afirmaven que era un dret seu.
Dins l’església parroquial de Sant Pere de Jorba, es va produir un fort aldarull. El batlle va proposar que portessin el tabernacle dos joves de Sant Genís i dos priors. Els priors no ho acceptaren i van ser ells els que van anar i tornar de la Sala amb el tabernacle. Tot i que el batlle féu arrestar a un prior del Roser per haver-lo desobeït, la situació no semblava emprendre cap bon camí, havent de recórrer a instàncies superiors, les quals van dictaminar que la Verge seria traslladada de la Sala a la parroquial per homes de Jorba i retornada de la parroquial a la Sala per joves de Sant Genís.

Tot plegat, aigua passada, que no fa anar el molí.

© Antonio Mora Vergés

ERMITA DE SANT JULIÀ DE LES ALZINETES. JORBA. ALTA ANOIA

Fèiem via per la pista que mena des de Jorba fins a Clariana, el Feliu Añaños i Masllovet, el Tomàs irigaray i Lopez, i l’Antonio Mora Vergés, la nostra destinació en aquesta ocasió era l’ermita coneguda avui com Sant Julià de les Alzinetes , sembla però que seu primer nom fou Sant Julià de Torrenova (patró dels vianants).

Apareix documentada des de l’any 1345. Restaurada a la dècada dels setanta és d’una única nau amb portal adovellat a ponent, damunt del qual hi ha un campanar d’espadanya

Aquesta petita església aixecada sota l’advocació del patró dels vianants, està situada prop del mas de Vilaseca, posteriorment dit de les Alzinetes. L’any 1345 fou aixecada a impuls de la família Rajadell, Senyors del Castell de Jorba, a la dovella central del portal hi ha un escut, que atenen al seu constructor suposem dels Rajadell.

l’escut dels Rajadell és un sol radiant. Un possible significat del mot i al ensems de l’escut fora lloc solejat/lluminós per la gràcia de Déu :

RAJADA ; rajada de sol; Raig de sol
DELL : [forma eufemistica : per Déu] Segons recullen en el seu diccionari l'Antoni M Alcover i en Francesc de B. Moll

L’edifici actual sembla correspondre a una edificació del segle XVI.

Va romandre enderrocada més de quatre-cents anys, fins que el 1957 es començà la reconstrucció i restauració que va acabar el 1970.

Hom pensa que aquest camí que comunica avui Jorba i Clariana, va ser molt transitat en algun moment de la nostra història, i per això es va veure la necessitat d’aixecar una ermita.
D’aquesta advocació de Sant Julià, s’explica que era el patró de tots els qui es guanyaven la vida anant pel món sense vendre, ni comprar, ni treballar, ni traginar, i que vivien de la voluntat pública. Així doncs, els saltimbanquis, els músics i ballaires, els qui feien jocs de mans, els captaires, etc., l'invocaven. Igualment ho feien els que feien ballar óssos o altres bèsties ensinistrades.

També és patró dels caçadors i dels mercaders, fabricants de comerç que no tenen prou força com per fer un gremi, per exemple bossers, corretgers, ulleraires, barretaires i venedors ambulants.

Recollíem imatges de l'indret – ara solitari – fins on arriba però el soroll somort del tràfic rodat de l’Autovia Barcelona-Lleida, i en menor mesura de l’antiga Nacional II.

© Antonio Mora Vergés

El nostre e.mail coneixercatalunya@gmail.com

DE REUS A RUBIÓ. LA CASA BERENGUER

Pujava fins dalt del turó on està la casa superant el fred i el vent; venia de Rubió on havia deixat el vehicle, per arribar fins aquí superava la Parroquial de santa Maria, les restes del Castell, i la Creu de Terme.

L’estructura d’aquesta casa d’estiueig pren com a model la masia catalana, a la qual s’hi afegeixen elements formals modernistes com els arcs parabòlics del petit porxo de l’entrada.

La seva construcció a partir de 1908 és obra de l’arquitecte Francesc Berenguer i Mestres, amic íntim i col•laborador de Gaudí;


se li atribueixen entre altres ; l’autoria del celler Güell (Garraf, 1888-1890), del santuari de sant Josep de la Muntanya (Barcelona, 1910-1914) i de la casa al Parc Güell (1905) on visqué Gaudí.
El dia 8 de Febrer de 1914, amb quaranta-vuit anys, Berenguer i Mestres va patir un atac de urèmia, que el va dur a la mort l'endemà. Gaudí va confessar, després de la seva mort, que "havia perdut la seva mà dreta"; expliquen les cròniques que Gaudí va besar el cadàver del seu amic proper .

La casa Berenguer fou acabada pel seu fill.

D’ambdós, pare i fill, en deixem una breu semblança :

Francesc Berenguer i Mestres, no havia acabat la carrera d'arquitecte i el seu amic Antoni Gaudí li va garantir la feina. Aquesta situació li impedí signar els projectes de les múltiples obres que va realitzar i sempre va estar a l'ombra de Gaudí.

Berenguer [ Pare ] va treballar al taller de Gaudí des de 1887 fins la seva mort. Aquesta participació li aportà uns coneixements pràctics que superaven la manca de formació teòrica.
A més d'aquesta estreta col•laboració professional, cal remarcar que sempre varen mantenir una relació d'amistat. Aquesta es va incrementar a partir de l'any 1911, en què Gaudí va sortir de una greu malaltia, moment a partir del qual dinava i sopava gairebé sempre amb la família Berenguer.

Al taller de Gaudí es va convertir en la seva persona de confiança, desenvolupant tasques d'administració i control dels projectes de la Sagrada Família i de la Colònia Güell, a més d'intervenir, dibuixar i ampliar els treballs del mestre.

Berenguer treballava mitja jornada per poder col•laborar en altres despatxos d'arquitectura.

A la mort del pare de Berenguer , el seu fill gran Francesc Berenguer i Bellvehí, encara estava a la facultat. Gaudí repeteix l'oferta de treball que li havia fet al seu pare. Aquesta proposta, va produir que Berenguer Bellvehí respongués a Gaudí "que a ell, mai li faria com al seu pare i que un cop acabada la carrera es guanyaria la vida com arquitecte ell sol sense viure a l'ombra de ningú".

Es produí un distanciament entre la família Berenguer i Gaudí cosa que va fer que ell sempre s'enorgullís i digués que "ell havia fet fora de casa seva en Gaudí". A finals del 1914 acabà els estudis d'arquitectura amb 25 anys.