LA RECTORIA DE SANTA MARIA DE MONTMELÓ

Té trets d’influència clarament andalusí, això podria explicar-se perquè malgrat considerar l’edifici obra de José Sabadell Mercadé – del que trobàvem una llarga dedicació al Cos de Bombers de Barcelona - , llegia a la fitxa tècnica que els plànols els va dibuixar un tècnic de la fàbrica Cucurny, Ramon Casanelles i l’edifici el va construir el mestre d’obres Miquel Molins. Sou pregats de fer-nos arribar el segon cognom, i qualsevol dada que us sembli d’interès a l’email coneixercatalunya@gmail.com

La rectoria es va inaugurar i beneí el 13 de maig de 1928.



Reproduïm la descripció tècnica : Edifici aïllat de planta rectangular. Consta de planta baixa i golfes. La planta de les golfes és més gran que la planta baixa. La coberta de teula àrab és a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana principal. La cornisa està feta amb tres filades de totxo disposades esglaonadament. Les façanes estan pintades de blanc i dividides per registres. Una filada de totxo separa el sòcol de la resta de la façana. Una sanefa de rajoles emmarcada entre tres filades escalonades de totxo separa la planta baixa de les golfes.

Els buits són de llinda plana menys l’accés principal que és d’arc rebaixat. Tots tenen a la part superior dels brancals a la manera d’imposta una sanefa igual que la que separa la planta baixa de les golfes. Al damunt de les llindes hi ha unes motllures disposades com un timpà d’arc apuntat. Els arcs externs són de totxo de diferents dimensions i disposició. Els arcs interns són motllures de guix escalonades. L’espai central està recobert de trencadís de ceràmica de color blanc i blau marí. Les finestres tenen els ampits inclinats i recoberts de rajoles de ceràmica verda. Totes les de la planta baixa duen reixa de ferro forjat pintada de color platejat.

A la façana principal, hi ha una doble escala de dos trams que acondueix al replà de davant de la porta principal. La decoració d’aquesta obertura és igual a la de la resta, només cal assenyalar que el trencadís porta l’anagrama de Jesucrist (JHS). A les golfes hi ha un buit tripartit amb dos pilars fets de totxo, el central és més gran. El capcer d’aquesta façana i la posterior està coronat per un plafó de forma rectangular rematat amb una motllura de totxo.
L’edifici té dos portals més, un a la façana est que dóna a un pati interior que comunica amb l’església, i l’altre, a la façana posterior que dóna a l’antic centre parroquial.



Al ‘turó dels teixons’ , hi ha molt a ‘viure’.

LA CASA VIADER DE CARDEDEU

Les proporcions d’aquesta edificació que s’aixecava les primeres dècades del segle XX, (1917-1922 ), topa amb les mides dels vials públics d’un Cardedeu que tenia en aquells dies un veïnat que rondava les 1800 ànimes. Aquest fet, tant com la manca d’un equip fotogràfic adequat, i el talent per aconseguir les millors imatges, expliquen que pugueu contemplar únicament alguns ‘trossets’ d’aquesta magnifica casa de la que la descripció Técnica ens diu :

Edifici d'habitatge, resultat d'una reforma de tres edificis existents. Està compost de planta baixa i dos pisos. Tipologia típica en el casc antic doncs crea un pati a la façana limitat per edificacions. Es troba una gran barreja d'elements i formes. Les façanes estan esgrafiades. El conjunt de l'edifici, façanes i adaptació de l'interior correspon al tercer període estilístic de MANEL JOAQUIM RASPALL I MALLOL (1877-1937) en una línia acadèmica i potser amb un gust més afrancesat, d'un academicisme menys fèrtil que en altres obres seves.

La filosofia dels de Conèixer Catalunya pel que fa a la fotografia és senzilla : el millor moment per retratar un objecte és quan el tens davant de l’objectiu. Això implica que malgrat la llum – pobra o excessiva -, les inclemències del temps – fred, vent, pluja,.. - , i/o les concentracions de persones – anàvem a Cardedeu un dia de Mercat - , cal fer els retrats, i assumir que en algunes ocasions queden bé o fins molt bé, i en altres no tant, oi ?.

Un dels edificis que es van integrar era la Casa Anglada, una de les cases que sobresurten al plànol de 1777 juntament amb la Torre Lledó i la mansió dels Bell-lloch.

L'arribada del tren (1860) i el pas de la carretera de Caldes a Sant Celoni (1864) pel municipi, posaran, més enllà del lleu creixement demogràfic, les condicions perquè la vila esdevingui lloc d’estiueig, a partir sobretot del període posterior a la mal dita III Guerra Carlina, que fou una ‘autèntica Guerra Civil’.

Des de les darreries del segle XIX, i en les primeres dècades del segle XX, tenen lloc al casc antic, reformes i noves construccions que donaran lloc a una nova fisonomia de la població, mitjançant el desenvolupament de noves vies urbanes; son d’aquella època; , la creació de la Plaça Sant Joan, l'obertura del carrer Sant Antoni, el carrer Ferran, ...

Més que la casa - que ho és extremadament - la peripècia vital del seu promotor Marc Viader Bas (Cardedeu 1879 - 21 de juliol de 1954), és extraordinària :

Va començar com empleat a la Granja Comas del carrer Xuclà de Barcelona.

El 1910 va aconseguir regentar aquest negoci , començava així una pròspera activitat comercial, en la que destaca l’any 1925 la seva participació en la fundació de la S.A Letona de la que en va arribar a ser l’accionista majoritari.

Se’l reconeix com ‘l’inventor’ del Cacaolat, malgrat el producte va ser patentat pel seu fill Joan Viader Roger el desembre de 1931, esdevenint el primer batut de cacau fabricat industrialment a tot el món.

SANTA BÀRBARA DE PRUNERES, MONTAGUT I OIX. LA GARROTXA. CATALUNYA

El Tomàs Irigaray Lopez, i la Carmen Toledo Cañadas, s’arribaven fins l'antiga església de Santa Bàrbara de Pruneres , situada damunt la serra que tanca la vall d'Oix pel SE

L'alou de Pruneres és esmentat el 969, fou del monestir de Sant Pere de Camprodon i aviat passà a dependre del priorat de Santa Maria del Coll de Panissars, que hi establí una cel•la.

L'edifici romànic és de finals del segle XII o començaments del XIII. D'absis semicircular, volta apuntada, porta a migdia sense decoració i campanar d'espadanya. Hi ha dues finestres de doble esqueixada, una a l'absis i l'altre a la façana de ponent i una altra de biaix senzill al mur sud. Galilea La peculiaritat més destacable de l'església és el pòrtic o galilea situat a la banda de migdia i al davant de la porta d'entrada. Tant per l'estructura com per la qualitat dels materials emprats en llur construcció, es creu que es tracta d'una obra posterior a la de l'edifici principal, afegida segurament a finals del segle XIII o a principis del XIV. Consta de cinc arcs de mig punt i en el seu interior es guardaven diferents peces artístiques com :

Una làpida sepulcral d'alabastre del segle XIV representant l'enterrament d'una dama del castell de Bestracà que fou malmesa durant els dies foscos del genocidi contra Catalunya 1936-1939: alguns dels seus fragments foren dipositats al Museu d'Olot pel Dr. Joaquim Danès i Torras ( Olot el 8 de juny de 1888 - + 11 de febrer de 1960)

Els fragments d'un retaule representant la vida de la Santa estan guardats al Museu Parroquial d'Olot.

Fins a les acaballes del segle XIX s'hi venerava una talla romànica, avui dipositada al Museu d'Art de Catalunya, procedent de la col•lecció Lluís Plandiura i Pou (Barcelona, 1882 - 1956)

De l'any 1972 al 1981 s'hi han efectuat obres de restauració, que han suposat prescindir de la construcció bastida sobre la nau durant els segles XVII-XVIII i també la que convertí en torre la vella espadanya, refeta després que un llamp la destruís, pel setembre de 1978.

CAN LLIBRE DE CARDEDEU

Retratava el magnífic edifici tres façanes, amb planta baixa i dos pisos, que prové de la reforma d'una antiga masia, que el mestre d’obres Josep Masdéu i Puigdemasa (Barcelona, 1851 - 29 de novembre de 1930) va convertir l’any 1912 en casa d’estiueig de la família Llibre, pastissers de Barcelona a principis del segle XX. Hi va conservar la galeria de solana i hi va afegir el coronament de formes sinuoses i motius florals.

La descripció tècnica ens diu d’aquesta casa que és asimètrica, de pedra picada amb obertures de diferents tipus: arc escarser a la planta baixa, finestres balconeres de llinda plana amb esgrafiats a la llinda, arcada al llar de l'amplada de l'edifici en successió d'arc de mig punt. La façana està coronada per una cornisa de perfil sinuós amb una finestra d'ull de bou al mig. L'altre façana, dues, són també d'estructura asimètrica amb tribuna. Tot el conjunt és de caràcter eclèctic.

La història ens diu que la seva construcció es dugué a terme l’any 1644, i òbviament ha estat successivament renovada; l'any 1881 es feu el jardí, l’any 1882 la vorera. El 4 d'agost de 1912, Lluís Llibre i Blanch reforma la façana de la seva casa al carrer del Forn (antic nom d'aquest carrer, degut a que hi havia un forn). La reforma s'efectuà en un estil eclèctic i s'hi afegí una elevada cornisa. Les tribunes són posteriors a aquesta data, es feren pel anys 30 del segle XX.

La construcció o reforma de la Torre Llibre s'inclou dins de la tasca de reforma de façanes de cases entre mitgeres, antigues.

Ha estat donada a la vila per la família Llibre, i acull la seu dels Serveis Territorials - Can Llibre

A Can Llíbre estàn ubicades les regidories de: Medi Ambient; Via Pública, Obres i Serveis; Noves tecnologies; Urbanisme i Habitatge.

Dades de contacte
c. Doctor Ferran, 1
Cardedeu • 08440
a/e: serveisterritorials@cardedeu.cat
Telèfon: 93 844 41 46
Fax: 93 844 41 45

Reiterem aquí la nostra pregunta : Perquè Cardedeu no disposa d’un Catàleg i/o Mapa del seu Patrimoni Històric i Artístic ?.

LA TORRE ALEMANY DE MONTCADA I REIXAC

No trobava gaire informació del Promotor i Arquitecte Francesc Alemany i Casulles, que aixecava la casa, fins en algun lloc hi ha dubtes en relació al segon cognom [ Casulles / Casulleres ]. Sou pregats d’aclarir-nos aquest extrem a l’email coneixercatalunya@gmail.com

La Torre Alemany va ser expropiada en els dies foscos del genocidi contra Catalunya.

S’esmenta com l'arquitecte que inicià la reconstrucció i restauració de l’Església de Santa Coloma de Gramenet a l’arquitecte Josep Alemany. Sou pregats de confirmar-nos si es tracta de la mateixa persona. [ la omissió del segon cognom – de vegades fins del primer – en els reculls històric, és una mostra clara de la deixadesa amb que es duien les ‘ coses públiques’, jo per les terres catalanes, ho conceptuo sempre com la voluntat conscient de dessolar la terra, que anima als nostres veïns i botxins].

La descripció tècnica ens diu : Habitatge d’estiueig tipus torre, part aïllada i part entre mitgeres, en parcel•la de uns 800 m2 aproximadament, i pendent apreciable, gaudint de bones vistes. L’edifici s’emplaça perpendicularment al carrer, a la banda nord de la parcel•la, deixant tot el pati a sud. Té una volumetría massissa, de PB + 2, aixecant-se la part central en una planta més, de la que sobresurt una torre de planta quadrada en la part posterior (PB+4) i que fou construïda posteriorment. La façana del pati, la principal, orientada a migdia, té una composició simètrica; cos central avançat i mes elevat, amb coberta de dues aigües, sobresortint la coberta de la torre a quatre aigües, amb teula àrab, cavallet i bola de ceràmica, tot de color verd. Els dos cossos laterals tenen coberta plana i barana en gelosia de totxo manual. L’accés principal és en l’eix de simetria, protegit per un balcó suportat per dues columnes de ferro fos. Hi ha un segon accés directe a la casa per la façana del carrer Balmes. En la primera planta hi ha tres balcons, un sobre l’entrada i dos a la façana del carrer Balmes, essent totes les baranes de ferro forjat; la resta són grans finestrals de proporció vertical. En la segona planta hi ha un gran fris a base de finestres separades per pilastres amb capitell i un ràfec de dues files de cairons a 45 graus, tot d’obra vista manual, que ha estat pintada de color marró.

Corona la part central de la façana principal un rellotge de sol, emmarcat, amb un dibuix d’una quadriga de tres cavalls.

Que puc reproduir per gentilesa de la Societat Catalana de Gnomònica, perquè la meva fotografia no té prou qualitat. . Ens agradarà rebre le vostres propostes per la traducció més escaient de la llegenda ‘Horas non numero nisi serenas’

Els elements de la façana, com cornises, pilastres, ràfecs, baranes, brancals, ampits i llindes, estan resolts amb totxo manual. El mur està arrebossat i pintat de color groc.

Els tancaments de les obertures són de fusta amb barretes i vidres de colors, protegides per persianes de llibret pintades de color verd clar.

El jardí té dos parterres amb diverses espècies vegetals, com xiprers, baladres, palmera, pins…i camins enllosats. Està protegit per la banda del carrer per una tanca d’obra vista manual i reixa de ferro forjat, amb dos portals, un per a vehicles i el segon per a vianants.

Obtenir una imatge d’aquesta casa no és senzill.

PANTEÓ VIADER AL CEMENTIRI DE CARDEDEU

Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877- la Garriga, 15 de setembre de 1937), és l’autor del Cementiri de Cardedeu, esmentat com Carotitulo (Segle X), això pel que fa al topònim a donat lloc a tota mena de proposta :

Si recordem de la pregaria de l‘Àngelus : verbum caro factum est,.. ; el verb és feu carn, .. hom defensa la tesis d’una referència a Déu.

Francesc de Borja Moll, defensa que vindria de Car (quer, pedra) i deu (font o lloc d’on brolla l’aigua).

Balari i Jovany ho derivaria de “quercitulum” (alzinar petit).

El que no té ni cap ni peus, és la presència a l’escut parlant de Cardedeu del card dels Cardona.

Els Viader tenen am Cardedeu una llarga vinculació :
http://www.jviader.com/viader/viader/v31.html

No trobava cap entrada d’aquest fossar a la pàgina ‘Imatges de pedra i de silenci’.

Si, l’excel•lent treball de : de l’arquitecte Lluis Cuspinera i Font , i de la restauradora Carme Clusellas i Pagès : http://www.raco.cat/index.php/Lauro/article/viewFile/48264/51284

Si, l’entrada http://angelesdescarnados.blogspot.com.es/2010/04/el-cementerio-de-cardedeu.html

Hi ha un abans i un desprès de Cardedeu, que s’explica únicament per la presència de l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall i Mayol.

Superada la porta hom veu el monument escultòric, , alçat sobre un espai ovalat, que actua a manera d’eix ordenador del cementiri; hi ha un petit jardí rodejant la tomba, una escala amb dos elements escultòrics i a la part superior una creu que reposa sobre una columna hexagonal.

L'escultura és feta amb marbre i està composta per una figura humana de certa edat amb barba (potser el profeta Malaquias) assegut amb un llibre obert a la mà esquerra i una ploma a la dreta. Els plecs de la seva indumentària cauen suaus per tot el seu cos. Al seu costat hi ha un lleó amb ales recolzat amb les potes davanteres visibles. Aquesta escultura està inclosa en d'un moviment antiacademicista dins del modernisme: l'escala humana del bloc, la naturalitat en el gest, la falta d'anècdota i l'expressió són alguns trets d'aquest moviment d'escultura que va tenir com a principal influència François-Auguste-René Rodin (París, 12 de novembre de 1840 - Meudon, 17 de novembre de 1917), i que es veu reflectit en aquesta escultura d’Enric Clarasó i Daudí, ( Sant Feliu del Racó 1857 - Barcelona 1941)

A la tomba hi ha la inscripció de la família Marc Viader

SANT JOAN DE VILADELLOPS. OLÈRDOLA. PENEDES SOBIRÀ

Estareu d’acord a mi en que qui té un amic, té un tresor, oi?. Si aquesta persona, en aquest cas el Marcel Morató Tort, és al ensems un gran coneixedor del país, i un excel•lent fotògraf, tenim el paquet complert.

En aquesta ocasió publicava unes fotografes de Sant Joan de Viladellops, al terme d’Olèrdola al seu estimat Penedès sobirà.

El lloc de Viladellops s’esmenta documentalment l'any 976, quan els esposos Àlbar i Bonadona llegaren a Sant Cugat del Vallès una sèrie de propietats que afrontaven a migdia amb la "villa de Lobos".

L'església de Viladellops es documenta poc després. L'any 992 Ènnyec Bonfill i Erovigi, marmessors de Teudiscle, jutge, donaren a l'esmentat cenobi i a Sant Pere de les Puelles l'alou o vila anomenada de Viladellops, amb tot els seus termes i adjacències, terres, vinyes, cases, corts i "cum ipsa ecclesia que infra est et altaria venerata". Aquesta darrera referència ha de relacionar-se necessàriament amb la capella de Sant Joan.

Segons una visita pastoral de l'any 1414, la capella tenia en aquella època un altar dedicat a santa Cecília. Depenia de la parròquia de Sant Miquel d'Olèrdola i mai no passà d'ésser una simple capella del terme.

L'edifici, en la seva forma actual, és el resultat dels processos de reconstrucció que s'efectuaren sobre l'edifici original, especialment al segle XVII, moment en què es construí la sagristia adossada al mur sud, se'n remodelà l'interior, i molt probablement es construí la forma actual de l'edifici, per al qual s'aprofità part del mur nord de l'església original.

La descripció tècnica ens diu : Capella originàriament romànica, de nau rectangular, la porta d'entrada presenta un arc de mig punt, a sobre de la porta hi ha un ull de bou i coronant la façana principal un campanar de cadireta amb una campana amb la inscripció: Margarita, 1981 Viladellops.

A la façana N hi ha una antiga porta paredada de dovelles petites i arc de mig punt, a la S hi ha un cos afegit que fa les funcions de sagristia. Uns contraforts col•locats asimètricament als murs N i S donen solidesa a la construcció. L'aparell del que sembla és la part original és de carreus de pedra calcària, simplement escairats, disposades en filades uniformes i regulars. A l'exterior, una pedra en forma rectangular recuperada dels voltants de la capella, podria ser l'ara que s'hagués utilitzat com altar a l'interior originàriament.

Les parets interiors estan arrebossades modernament, no es veu la pedra. De l'interior cal destacar unes restes de pintures als arcs laterals; una talla barroca de Sant Joan; una columna i un capitell que avui dia no fa cap funció arquitectònica i resta de guarniment al costat d'una paret; una pica que podria ser baptismal (molt petita i sustentada per una columneta), un quadre de Sant Isidre i un altre amb els goigs en llaor del Gloriós Sant Joan Baptista -expliquen quan i com va ser restaurada la capella i la vinculació dels marquesos d'Alfarràs amb la capella-, també destaca el document emmarcat, de l'any 1950, pel qual s'autoritza la celebració d’actes litúrgics a la capella ; dissortadament en l’actualitat no hi ha culte de forma regular.

Una peça destacada és el frontal de l'altar del segle XVII, dedicat a Sant Joan, la Mare de Déu i Sant Ramon de Penyafort. Les seves dimensions són 97 centímetres d'alçada i 177 centímetres de llargada, és policromat.