Obama, l’esperança .

Avui, 20 de gener de 2.009 prendrà possessió del càrrec del President dels EE.UU, Barack Hussein Obama , nascut el 4 d'agost, 1961 a Honolulu (Hawaii), fill de pare kenyà i mare nord-americana. Els ulls del món estan darrera d’aquest graduat en ciències polítiques per la Universitat de Columbia i llicenciat en dret magna cum laude per la Universitat de Harvard.


Més enllà del seu color; com s’explica l’esperança que a nivell mundial s’ha generat per la victòria electoral d’aquest home ?. Obama, té – encara – la presumpció d’honestedat de competència, d’anhel de justícia, que els nostres : Zapatero, Aznar, González, Calvo Sotelo i Suarez, no han tingut en cap moment.

Els que treballen la terra, els que ho fan a la indústria i/o els serveis, tots sense excepció esperen que implementi canvis i millores, que s’han d’anar estenent i posant en marxa en tots els continents.

L’esperen treballs més durs i arriscats que els duts a terme per Hèrcules, el semidéu fill de Zeus i d'Alcmene ; acabar : amb la fam, la guerra, la corrupció, la injustícia, la rancúnia i l’odi, la venjança, la malaltia, .... tot allò justament que la curiositat de Pandora va permetre que s’escampes pel món.

Obama no pot doncs fer servir les mateixes eines que els seus predecessors, ni les habituals en altres països; no se li perdonarien comentaris de l’estil [ el catalán no es una lengua adecuada para la ciencia ] , o [ si es bueno para Cataluña es malo para España ], i menys encara l’exercici d’accions racistes des del seu govern.

Tots li perdonarem les errades, els retards,.. entendrem que potser encara és impossible dur a terme alguns canvis; ningú però li perdonarà la mentida, l’actuació incorrecta per acció i/o omissió, i per descomptat li demanarem comptes per la nostra esperança, si finalment actua com la resta de governants del món.

La pitjor cosa que li pot succeir, no serà doncs que li llencin les sabates, sinó que el comparin amb el Zapatero, Sarkozy, Putin, o fins amb Berlusconi , per citar només alguns dels que prediquen unes coses, i en practiquen altres de molt diferents , quan no fins i tot contraries.

Deu ser molt difícil – perquè les persones honrades son l’excepció i no la norma - , el món però espera senzillament això, que Barack Hussein Obama es comporti honradament en l’exercici dels seu càrrec de President dels Estats Units d’Amèrica, i no defraudi les esperances dels ciutadans del seu país ni de la resta del món.

Arreu s’espera que els governants locals, s’encomanin de “ l’esperit Obama” .

© Antonio Mora Vergés

LA TORRE ROJA DE CALDES DE MONTBUI

Etimològicament, Alhambra en àrab es "Al Hamra" (la Roja, الحمراء), procedent del nom complert o "Qal'at al-hamra" (Fortaleza Roja).

Els àrabs, més enllà de les llegendes del “ Rei Moro de Caldes de Montbui” , tingueren una activa presència en la zona, com és recull en aquesta cita històrica :
…..els va ésser forçós recular i fugir com ho feia en Borrell i els altres que pogueren seguir-lo, perseguits per l’enemic fins al Castell de Guanta [ que també pertanyia a Caldes ] on posaren setge els sarraïns. Es defensaren valerosament els assetjats uns quants dies causant-los moltes baixes, però a la fi, no poden resistir més, els Alarbs [ àrab, però també sinònim de salvatge, inculte, ferest ] entraren al Castell per la força, i encara que el Comte i els altres lluitaren aferrissadament, quasi tots foren morts lluitant per la Pàtria. Havent entrat els àrabs per assalt al Castell, tallaren el cap del Comte Borrell i alguns dels més principals [ Aveli Xalabert Serra, Caldes antic i modern, - Caldes de Montbui 1935 – pàgina 11 - ]

Hi ha algunes fonts que atribueixin als àrabs l’autoria d’aquesta torre, que comparteix l’espai dalt del turó amb les restes d’un poblat iber.

S’explica en clau de llegenda que el temps de Guifré el Pilós , darreries del segle IX, sis mals cavallers del noble Guillem de Zaportella, van segrestar sis donzelles d’aquesta contrada, i se les endugueren a una torre de guaita encimbellada dalt d’un turó proper. Enlloc s’esmenta la religió i/o la pertinença cultural de les noies.

El noble Guillem, assabentat d’aquest ultratge es persona juntament amb els seus en armes, a la torre. Explica la llegenda que les joves estaven lligades en un banc, mentre els seus innobles raptors es disputaven el seu repartiment.

El càstig projectat fou penjar-los fins a la mort amb els cenyidors de les donzelles. Conscients del terrible deshonor d’aquesta mort, els condemnats van preferir suïcidar-se amb les seves pròpies armes, això segons la llegenda provocà un enorme bassal de sang que s’estengué per la sala , i fins arribà a ensangonar el pis de sota tot regalimant per les escales.

Aquest episodi explicaria que en endavant es conegués el lloc com la Torre roja.

Diuen les fonts històriques que el lloc era conegut com Puig Castellar al segle XIV, i no fou fins al segle XVI que es comença a conèixer com Torre Roja.

Afegim aquí que podem veure també les restes de Sant Miquel de l'Arn ; coneguda també com : Sant Miquel de l’Arç, Sant Miquel dels Arços o Sant Miquel dels Ars, l’ermita, avui derruïda, al límit dels termes actuals de Sentmenat i Caldes. Sembla probable que els seu nom vingui del seu primer propietari, de nom Arnal (o Arnau) Guillem, documentat vers l’any 1100.L’any 1083, el feu "de Arno" pertanyia als senyors del Castell de Sentmenat i era propietat del Mas Fritós (Can Fritós). Més tard passà al domini de la Pia Almoina de Barcelona.L’ermita és de base rectangular dividida en dues dependències, una dedicada al culte i l’altra possiblement a habitatge. Se sap que l’any 1299 hi havia un ermità. Tenia la coberta de fusta i una porta a la banda de migdia i una altra a la de ponent. Com a la majoria de les antigues capelles d’aquesta advocació, estava situada al costat d’un antic camí que, tot seguint l’antiga via romana, anava de Terrassa a Caldes de Montbui.

Quan a l’accés :

Des de Caldes de Montbui, seguirem per la carretera C-1413A en direcció Sentmenat. Un cop superat el pont de la riera de Caldes, trobarem una entrada a la dreta “ polígon industrial El Pinatar". Arribats al polígon continuarem per un camí sense asfaltar que surt a la dreta de la rotonda en direcció a la muntanya, en funció de l’època de l’any podrem continuar amb el cotxe, seguirem en línia recta fins arribar a un encreuament on agafarem el camí de la esquerra; al segon encreuament continuarem per la dreta, i continuant sempre recte arribarem finalment a un punt on s’entrecreuen tres camins, aquí deixarem el cotxe. Hi ha un grapat de cartells informatius de senderisme. Aquest lloc és conegut com el Roure gros – inexistent – Distància fins aquí, des de la carretera 1,1 Km. A pocs metres a mà esquerra les ruïnes de l’antiga ermita de Sant Miquel de l’Arn, situada al peu del turó de la Torre Roja. Ens endinsarem al bosc, dominat per pins, alzines i un sotabosc abundant. Durant l’ascens no abandonarem el camí principal fins a arribar a una clariana on veurem un camí tancat amb un cadena, que ens portarà fins a dalt del turó de la Torre Roja, on hi ha les restes del poblat ibèric i una torre circular medieval. L’entorn ofereix unes bones vistes sobre el conjunt vallesà.

Amics lectors els peus se’ns tornen orfes davant la perspectiva d’aquesta sortida !. Si coneixes ja l’indret, o el fas abans que nosaltres et convidem a fer-nos arribar les teves impressions i un nombre no inferior a tres imatges a tribuna@guimera.info ; ens encantarà publicar-ho a http://www.elsblogs.info/coneixercatalunya

© Antonio Mora Vergés

EL PRIORAT DE SANT JOAN LES FONTS

El 1592, el monestir es converteix en església parroquial amb un rector i una vicaria perpetua. El 1601 Joan Francesc Mitjà (rector de Sant Joan les Fonts) obtentor del benefici de Sant Martí de Tornadissa, permutà aquest benefici amb Bartomeu Pla , clergue de Besalú, obtentor del benefici del corpus d’Olot (D1); el 15 de setembre del 1603, Antic Mir va prendre possessió de la capellania simple de Sant Joan (D2), el 1605 Joan Planes, vicari perpetu de Sant Joan presenta lletres papals de desmembració de 100 lliures del priorat i aplicació al vicariat (D3) Altres rectors i vicaris van ser Joan Orri (D4), a qui segueixen Miquel Illa (D5) Andreu Raurell (D6) Fancesc Forn (D7) Josep Forn (D8), Francesc de Rocabertí (D9) i Joan Espluga (D10).

La sentència arbitral de Guadalupe de Finals del segle XV si bé havia lliurat els pagesos dels mals usos, havia consolidat el règim feudal ,així entre la noblesa i l’església es repartien les terres de la nova parròquia. El senyors de Sant Joan en el segle XVII van ser el primer comte de Montagut, en Guerau de Cruïlles i de Santa Pau, en Josep Folch de Cardona Rocabertí i de Segurioles , en Miquel Folch de Cardona de Liell i de Cabrera, Jerònima Folch de Cardona de Liell i de Cabrera i Ramon Anton de Ça Garriga Àrgensola i Blanes i en Francesc de Lanuza i els diferents abats del monestir de l’ordre claustral benedictina de Sant Pere de Camprodon


La Fam

No van haver-hi gaires innovacions tècniques en l’agricultura es llaurava i es cavava com s’havia fet des dels temps dels romans. La gent moria en grans quantitats de fam, de la pesta i de la guerra. Les pedregades, les sequeres i les plagues de llagostes eren suficients per matar de gana els més dèbils. La defensa contra les calamitats amb què més es confiava era la intervenció divina. Així a cada cop que passava una cosa dolenta, es feien processons i altres actes religiosos destinats a suplicar una intervenció del bon Déu, amb la qual confiaven plenament. Un exemple documentat i proper n’és que, l’11 de juny del 1662, el bisbat de Girona donà llicència de beneir i tirar creus als estanys de Caravanca per prevenir pedregades a instància dels feligresos de Tortellà, Montagut i Argelaguer D-11.

A pesar de tot, alguns pagesos que havien pogut incorporar a les seves terres masos que havien quedat buits per les epidèmies dels segles passats (massos rònecs) van iniciar un principi de prosperitat que es consolidaria en el segle vinent.. Les diferències socials es varen incrementar , amb la conseqüència que cada mala collita provocava fam, afebliment i epidèmies entre la gent pobre . La fam assolà el país d’una manera similar a les imatges més crues que ens puguin arribar, ara, del tercer món. Una fam que en els anys 1601, 1629, 1630, 1647-1652, 1684-1685 i 1694-1695 matava la gent al peu dels camins, a la porta de les cases amb la mà estesa, als boscos on eren menjats pels animals i en els hospitals.

La pesta

Sant Joan no es va lliurar de la pesta que entre els anys 1650 i 1655 va assolar el país. Així mossèn Pagès explica que el 1654 la Parròquia de Sant Joan es trobava empestada i sembla que la malaltia començava a envair la Vall de Bianya. D’aquella pesta n’ha quedat testimoni que l’11 de maig del 1654 va morir del contagi, Coromina, del mas Plallombart de Càpsec.

Li van poder donar els sacraments, però el van enterrar en un hort fora del cementiri per por de contagi. Tanmateix al cap de tres dies el desenterraren per sebollir-lo al cementiri. Mossèn Pagès opinava que la mort no va ser causada pel contagi sinó que va ser una alarma causada pel fet que la pesta afligia Sant Joan les Fonts (2)

Testimonis de les pestes que afligien la parròquia i l’antic priorat de Sant Joan, n’eren les capelles dedicades a Sant Sebastià ; la de l’entrada del carrer Rafel Torras Juvinyà (enderrocada al 1934) i la de la Sebastiana. Segur que l’altre testimoni estaria en els llibres de morts d’aquells anys, però com que els varen cremar. De tota manera les capelles i els retaules dedicades a Sant Sebastià són del segle XVI, que va ser dur, però es veu que encara els quedaven forces per aixecar capelles i encarregar retaules, ja que en el segle XVII no es va fer, pràcticament, res.


Emigració

Amb tanta misèria guerra i mort la Garrotxa hagués quedat buida, però van venir molta gent de França que estava immersa en les guerres de religió, que són guerres de persecució i extermini. Els nouvinguts dels quals en queden molts cognoms entre els santjoanencs actuals, com ara Brunsó, Bussoms, Xarles es van dedicar sobretot a l’agricultura, fent-se càrrec dels massos buits de gent, però no de càrregues econòmiques ja que, en la seva major part, van contribuir a enriquir –a través de contractes d’arrendament- els antics pagesos de remensa que havien sobreviscut i s’havien quedat amb l’establiment dels masos rònecs.

El contracte d’establiment comprometia al beneficiari a explotar i millorar el mas, la propietat del qual quedava del senyor feudal i a més havia de pagar taxes a l’església. El beneficiari de l’establiment transmetia totes les càrregues feudals a l’arrendador i a més i incrementava el que li semblava just. De tota manera l’arrendador ho tenia molt difícil. D’ altres van fer de parcers i molts de mossos. Tots els estudiosos coincideixen a considerar que els occitans significaren una renovació biològica. Per això, aproximadament entre 1500 i 1700, Sant Joan malgrat tots els flagells que va patir, va incrementar la població.

Bandidatge

Tanta misèria porta a la desesperació, cosa que induïa als que tenien forces a afegir-se a les quadrilles de bandits que assolaven el país. El bandidatge comptava amb la col·laboració de petits nobles que usaven gent armada en els seus litigis particulars amb els senyors veïns, amb el suport del baix clergat que intentava sobreviure a la fam i fins i tots dels més desvalguts, la màxima aspiració dels quals era veure el sol del matí un dia més. El 25 d’octubre del 1608 uns bandits van atrevir-se a matar el rector de Sant Martí de Tornadissa (Sant Martí del Clot).

El 14 d’abril del 1672, el bisbat doná llicència de reconciliar el cementiri de Montagut, profanat amb trets de pistola D-12. Tal era la inseguretat que a Olot crearen una milícia popular per refrenar l’acció dels bandolers. La força de seguretat fou creada l’any 1606 i es repetí en els anys 1608, 1611, 1614, 1617, 1620 (3)

Arran de la inseguretat general de Catalunya, el virrei prohibí l’ús de pedrenyals una temporada, però arran de les continues guerres amb França tornà a donar permís d’ús d’armes i fins i tot els seus representants pactaven amb els bandits perquè actuessin contra interessos francesos. En ocasions el virrei proclamà amnisties generals per reclutar soldats pels terços, en continuada guerra a Itàlia i Flandes. Així, el conegut Perot Rocaguinarda pogué lliurar-se de la justícia, allistant-se al Terços Castellans, on li donaren el grau de capità.

Guerra

Al llarg del segle XVII, nombroses guerres van enfrontar França i Espanya modificant la relació de forces entre ambdues potències. El regne de França, comandat per Lluís XIV, es va imposar políticament i militarment a una Espanya cada vegada més feble, que no atorgava sortida a la seva pluralitat institucional.

Catalunya fou un dels exemples més evidents: jugà la carta de França contra Castella el 1640 (revolta dels Segadors) fins que el 1659 (tractat dels Pirineus) Espanya acabà cedint el Rosselló i part de Cerdanya a França, tot i que va recuperar el control sobre la resta de Catalunya. Entre algunes de les conseqüències, destaquen: l’exili del personal polític català, que més s’havia compromès i implicat en la guerra contra Castella, cap a Perpinyà; la posada en marxa de l’administració francesa al Rosselló; i el creixement del sentiment antifrancès a Catalunya.

En definitiva, la implicació francesa en els problemes de Catalunya provocà l’afirmació d’una identitat catalana definida segons alguns criteris concrets (geografia, política, justícia, etc.), davant d’una contraïdentitat francesa, reforçada per la guerra i la pressió militar constant.

Les guerres entre Espanya i França en territori català tingueren una continuïtat durant tot el segle. Tanmateix la que més afectà la Garrotxa va ser la del 1689 al 1697: en el mes d’agost del 1694 els francesos saquejaren Castellfollit i s’apoderaren de Besalú, cobraren contribucions, cremaren collites i es feren els amos de Catalunya, la qual van deixar a Espanya perquè van canviar-la per altres territoris a través del pacte de Rijswick.

Allotjaments

Les guerres significaven a més de totes les desgràcies reclutaments d’homes de tota edat dels quals no es lliurà Sant Joan i allotjaments. Pel que fa els allotjaments la cosa anava així: El 17 de novembre de 1675, essent cònsols de la vila de Riudaura en Josep Coll i Badosa, arribaren a l’esmentada vila soldats de cavalleria a les ordres de Pau Caxa i foren distribuïts així: A Bastons (casa del que seria rector de Sant Joan Pere Bastons) un soldat a cavalls 10 dies ; a Pairaló igual; a la Nogareda, igual el 21 del citat mes, el Roura un soldat de cavall tres dies; a la casa d’en Calm, un soldat a cavall tres dies, el Turonel un soldat muntat, sis dies, i a la Deu, altre soldat muntat sis dies Aquests soldats marxaren el 10 de desembre (4).

El gener del 1676 n’arribaren més i així cada hivern; ara catalans, ara castellans, ara francesos: a l’estiu combatien i xafaven tot el que trobaven al seu pas i a l’hivern es menjaven tot el que els pagesos havien pogut guardar de les collites.

Aquests soldats no eren reclutes innocents i desvalguts extrets de les llars familiars, que anessin de bona fe, si no que eren soldats bregats que volien treure profit de la guerra i, si bé potser n’hi havia algun de comprensiu, la major part d’ells exigien els millors menjars, el millor tracte, si podien arribaven a les femelles i en ocasions per pura diversió maltractaven els vells. De fet, a causa de coses així fou que esclatà la Guerra dels Segadors i d’altres rebel.lions, com la de les barretines.






Bibliografia

Canal i Morell Jordi. Una Vila Catalana, davant la mort. Editora de Batet 1987.
1) Caula, Francesc. Les parròquies i comuns de Santa Eulàlia de Begudà i Sant Joan les Fonts. Ajuntament de Sant Joan les Fonts 1991.
2)Murlà Josep. La Vall de Bianya, Quaderns de la Revista de Girona, Diputació de Girona 2000.
3) Pagès, Joan. La Vall de Bianya, Volum 1.El segle XVII un dels més dissortats al
principat. Ajuntament de la Vall de Bianya i Diputació de Girona 2000.
4) Pagès, Joan. Annals del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca. La Vila de Riudaura en els segles XVII i XVIII,. Pag 162. Olot ,1987.
Documents de l’Arxiu Diocesa.

D. 1. Llibre 254, full 122 v
D. 2. Llibre 244, full 163 v
D. 3 Llibre 258, full 59 v
D. 4 Llibre 258, full 66 v
D. 5 Llibre 258, full 109 v
D. 6 Llibre 260, full 56 v
D. 7 Llibre 265, full 19 v
D. 8 Llibre 266, full 226 v
D. 9 Llibre 281, full 2 v
D.10 Llibre 281, full 122 v.
D.11 Llibre 360, full 72 v.
D.12 Llibre 264, full 85 v.

© Xavier Valeri

Sant Bartomeu de Mont-ras o de les Vespes

Seguim parcialment les recomanacions de http://www.biguesiriells.info/pag/turisme

De l'església de Sant Pere de Bigues anem cap a l'ermita de Sant Bartomeu de Mont-ras. Aquest itinerari ens permet conèixer les petites valls situades entre el Turó de Bigues i els Cingles de Bertí, entre elles, la Vallroja que és una vall amb forts desnivells, recoberta d'un excel·lent bosc mediterrani d'alzines i presidida per l'ermita de Sant Bartomeu de Mont-ras

Alguna dada del punt de sortida : El municipi, creat a partir del 1831, en què es va desfer l'antiga baronia de Montbui, va prendre el nom de Sant Pere de Bigues, una de les parròquies més importants de l'antiga baronia. L'església actual es troba en un turó, a 309 m d'altitud, a l'esquerra de la riera de Tenes, unida per un brancal propi a la carretera del fondal que centra el municipi. Té al seu davant una plaça que és un excel·lent mirador de la vall i li fa costat la rectoria i algunes cases antigues. Sota seu s'ha fet una moderna urbanització.Una tradició antiga diu que l'església primitiva es trobava vers Can Tàpies, a mitja hora al N de l'església actual. Aquesta consta bàsicament d'un edifici romànic, consagrat el 1156, del qual resta la nau d'entrada a l'església actual, amb una antiga portada, ara tapiada, al cementiri, que tenia un arbre de la vida pintat al seu timpà. Aquesta església fou ampliada amb altars laterals al segle XVI, i amb un creuer, naus laterals i cúpula al segle XVII. El 1878 es féu el portal actual. El campanar és també del segle XVIII. L'església guarda un valuós retaule renaixentista del principi del segle XVII, dedicat a la Mare de Déu del Roser, amb plafons pintats amb escenes de misteris de rosari. També guarda un antic sagrari barroc i notables peces d'orfebreria dels segles XVI i XVII (creus processionals, custòdia, canelobres).

Alguna dada del lloc de destí : Sant Bartomeu de Mont-ras o de les Vespes situada a la part alta de la Vall Roja, sota els cingles de Bertí, a tocar del límit municipal de l'Ametlla. Es troba a l'extrem de la moderna urbanització del Serrat de l'Ametlla i hi mena una bona carretera asfaltada, que surt de la tradicional carretera de l'Ametlla a Puiggraciós. Ara prop seu hi ha noves casetes residencials. És esmentada el 1156 com a sufragània de Bigues, i poc després surt com a parròquia independent, però, per tal com tenia només tres cases, fou unida a la fi del segle XIV a la parròquia de Montmany i més tard en qualitat de simple capella a l'Ametlla.

La seva església, restaurada fa pocs anys, és un edifici rectangular de base romànica del segle XII, dividit en tres trams per arcs torals, que té l'antiga porta romànica a migdia i que ha estat capgirada amb la construcció d'una porta nova i l'espadanya, del segle XVII, al mur de llevant. L'envolta un petit clos on hi havia l'antic cementiri. el renom de les Vespes ve de 1936 quan unes vespes feren fugir a uns que volien endur-se les campanes.

© Antonio Mora Vergés

Receptes pels temps de crisis

Com ja en teniu coneixement de receptes pels temps de crisis tothom en te com a mínim una, com diuen en les terres de la Quinta Província, això s’explica perquè per desenvolupar un càrrec de màxim nivell no cal acreditar intel·ligència.

Si voleu exercir una activitat pública, sovint us demanaran acreditar estudis superiors, metges, mestres,... o com a mínim superar un examen , funcionaris administratius, i fins unes proves físiques, policies, bombers,....

Per fer de Regidor, Parlamentari, Alcalde, President [ del que sigui ], contràriament no cal acreditar res de res. I lògicament així funciona el país, oi ?

Les receptes venen directament del “ llibre de l’avia “ :

Tornaran les compres al comptat; l’admiració pels que s’administren curosament i aconsegueixen fer estalvis, allà on la majoria manifesta tenir problemes per sobreviure;valorarem com un tresor l’equivalent en euros dels cinc durets que regalaven les tietes;.....

Durant un curt període de temps – això esperem tots plegats - tothom recuperarà “els bons costums”, ja sabeu “ menjar poc, i pair bé “ , però aquest miratge, que si no fem canvis a fons, serà amics lectors això un miratge, donarà pas novament a “ viure a crèdit “;a estirar el braç fins que doni la sensació que portem una camisa de manigua curta;.... i és que no tenim remei, o si ?

Ja saps amic desconegut que els consells son de franc, i que no hi ha cap obligació de dur-los a la pràctica ; dit l'anterior quedeu-vos amb aquests consells :

1.Viu amb el que tens. Quadra les teves necessitats – de tot ordre – amb el teu nivell d’ingressos.

2.Fes-te només amb allò que necessites. Sovint patim per arribar a adquirir estris inútils.

3.Des fes-te de tot allò que no et sigui precís. Aquí la regla és senzilla, el que no ens ajuda, ens destorba.

4.Recupera els bons hàbits : conversar, llegir , escriure, passejar ,... son econòmics i alhora extremadament gratificants per a l’esperit. I per damunt de tot, no estan subjectes a les canviants circumstàncies del món econòmic.

5.Ordena la teva existència a ser feliç. No és tasca senzilla, però certament en això ens cal esmerçar tots els nostres esforços.

6.Conrea la pau. Fuig com la pesta de polèmiques, discussions i baralles, tot això escurça i molt l’existència humana.

7.Sigues moderat, discret, prudent; que la llengua no et faci passar vergonya. Ja saps de vegades “ al bon callar en diuen savi “

8.Estima. Per damunt de tot, sense mesura. Sense amor no som res.

9.Recorda que malgrat ser un tòpic, és una gran veritat “ les millors coses de la vida son gratis.

10.Estalvia, tal com van les coses et serà de gran utilitat.

Afegeix aquí les teves receptes de l’avia, i fes un esforç de conseqüència, practica aquestes normes bàsiques.

© Antonio Mora Vergés

Propòsits de tardor.

En refereixo no pas a l’estació que segueix l’estiu, sinó al període de l’existència humana en el que comencen a prendre consciència de la pèrdua progressiva de les nostres forces, i amb elles de bona part de les capacitats i habilitats que s’hi sustentaven.

Està clar que podem – una vegada més – amagar el cap sota l’ala, fer-nos els desentesos, insistir que som joves encara, o si més que – que ens sentim joves - ; tot això no ens estalviarà les molèsties – per demés naturals – derivades de la nostra edat biològica.

En els darrers anys aquestes mancances i/o limitacions s’han fet molt evidents; el diagnòstic d’una lesió crònica; l ’estretament del canal lumbar , i la permanent seqüela d’una obligada atenció per evitat al màxim episodis de dolor ; una pneumònia i , també aquí la cura més extrema quan a posar-se – ni que sigui accidentalment – en situació de risc; la més recent, en fase encara de recuperació, una “itis” aguda que comportarà sens dubte la modificació i/o assumpció d’alguns hàbits d’alimentació, de conducta, de .....

I doncs, quins son aquests propòsits de tardor ?. El primer entendre i acceptar, que gestiono un material fràgil i delicat; el segon planificar adequadament els projectes per poder assolir-los sense patiment; el tercer – potser el més important – mantenir-me actiu en les meves dèries, quan no sigui possible aconseguir l’objectiu en una etapa, dividir-lo en dos o més. Per damunt de tot en aquesta etapa, cal continuar fent allò que més ens plau i ens agrada.

En el meu cas, continuar escrivint histories, relats de sortides , fent propostes d’excursions, ... que faran referència principalment a Catalunya i/o als territoris de parla catalana. Està clar que m’interessa i molt conèixer d’altres llocs del món, però en tant que català vinc obligat a escombrar cap a casa, oi ?

Els meus propòsits de tardor – com tot en la nostra existència - s’assoliran en la mesura que coincideixin amb el projecte que Déu em té preparat. Ara, quan algú sosté – amb tot el dret – la tesis que potser Déu no existeix, i en conseqüència ens insta a gaudir de la vida, jo reivindico justament que aquest “gaudir de la vida” és sense cap mena de dubte, conseqüència de la l’existència de Déu.

Hi ha colors diferents, perquè no a tothom li agraden les mateixes coses.

Fins aquí amics lectors, el meus propòsits de tardor.

© Antonio Mora Vergés

SANT LLORENÇ DE FONTCALÇADA O DE L'AMETLLER. SANT CUGAT DEL VALLÈS

Anava a l’Hospital General de Catalunya , a recollir els resultats dels anàlisis que m’haurien de confirmar la plena recuperació, desprès de l’ensurt que en els primers dies de desembre, em va obligar a fer una estada – del tot involuntària - en aquest centre hospitalari.

Em calia passar molt aprop de Can Atmeller i la seva ermita , pre-romànica segons algunes fonts, de Sant Llorenç de Fontcalçada .

Quan al topònim, s’ha trobat un document datat l’any 986 que referint-se a l’indret diu “ in locum que dicunt fonte calciata “ . L’any 1.136 apareixen els primers cognoms Fontcalçada.

El segle XV els Atmeller s’ocupen ja de l’explotació de les terres, però no serà fins al segle XVII que la casa serà coneguda també amb aquest nom.

El Monestir de Carmelites Descalços de Barcelona apareix com a propietari als inicis del Segle XVIII.

L’any 1.781 es reconstrueix l’ermita que estava segons les cròniques en estat d’absoluta ruïna.

Desprès de la victòria dels sediciosos feixistes en el conflicte bèl·lic 1936-1939 , l’ermita es objecte d’una restauració.

L’any 1.976 en ocasió d’unes obres de restauració es va descobrir un absis en forma de ferradura.

De l’edifici original en resten únicament els murs. En el mur de migdia hi ha traces de la que fou possiblement la porta d’entrada [ actualment aparedada ] , i una finestra de doble esqueixada.

Demanava tenir accés a l’interior de la capella, i molt amablement m’ho permetien; l’austeritat del romànic malgrat les necessàries obres de restauració i conservació es manté encara. Actualment els nuvis que fan el banquet al restaurant de Can Atmeller, poden celebrar el seu enllaç en aquesta petita joia romànica.

En acabar de fotografiar l’interior de la capella , m’acomiadava agraint-los la seva gentilesa, i adquiria el compromís de fer-los arribar via e.mail, el resultat d’aquesta tasca.

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/id/1621/rec/166

De Sant Llorenç de Fontcalçada hem trobat únicament les següents dades :
Capella del municipi de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental), a l'W del terme, prop del límit amb el de Rubí, vora la masia de ca n'Ametller, l'antic mas de Sant Llorenç. El lloc és esmentat ja el s X, i el s XV estava a cura del monestir de Sant Cugat. El 1796 fou reconstruïda, i restaurada després del 1939.

Amic lector, en aquesta ocasió podràs – com mai – fer coincidents els plaers de l’esperit i els de la carn; Can Atmeller té una justa fama entre els gastrònoms.

Al llarg dels segles, però sobretot durant el segle XX, la zona ha estat objecte de constants intervencions i modificacions; no hi ha cap evidència que permeti suposar que Sant Llorenç de Fontcalçada , fou altra cosa que una capella rural depenent possiblement de la Parròquia propera de Santa Maria de Campanyà .

Deiem en ocasió de la visita a església de Santa Maria i Sant Mamet. :

Estem en terres del que fou segles ha, l’antic terme i poble de Campanyà, a mig camí entre Sant Cugat i Rubi; el lloc esmentat l’any 991, fou donat al Monestir de Sant Cugat el 1.120.De l’antiga església n’hi ha noticies d’ença del 1.047; l’any 1.176 consta ja com Parròquia, avui encara es conserven al costat esquerra de l’edifici vestigis de l’antic cementiri. L’any 1.492 passà a dependre de la Parròquia de Valldoreix, i esdevé fins al nostres dies una capella rural.

L’edifici fou objecte d’una profunda restauració en el període 1.733 -1.739, en la que es perderen sens dubte alguns dels trets romànics inicials.
Juntament amb Santa Maria, el lloc és centre de devoció de Sant Mamet, quina denominació acabarà imposant-se. El lloc és avui un polígon industrial.

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/10/sant-mamet-i-santa-maria-de-campany.html

No és senzill accedir fins a l’edifici; no tant per l’absència de senyalització, com pel sistema d’ordenació del tràfic rodat . Malgrat això us recomanem molt aquesta visita.

A castellardiari@gmail.com  estarem encantats de rebre qualsevol dada que ens permeti ampliar aquesta informació.

Estava encara en estat de  xoc, per les terribles noticies del genocidi ( planificat ) a l’Orienta mitjà.

https://www.guimera.info/wordpress/tribuna/el-diable-es-vesteix-de-netanyahu/

 Que Sant Llorenç   i  Sant Antoni de la Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  armenis,   amazics ,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos,  jueus,   africans , sud-americans ,  afganesos, inuits,   saharauis  ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!

 A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia.