En refereixo no pas a l’estació que segueix l’estiu, sinó al període de l’existència humana en el que comencen a prendre consciència de la pèrdua progressiva de les nostres forces, i amb elles de bona part de les capacitats i habilitats que s’hi sustentaven.
Està clar que podem – una vegada més – amagar el cap sota l’ala, fer-nos els desentesos, insistir que som joves encara, o si més que – que ens sentim joves - ; tot això no ens estalviarà les molèsties – per demés naturals – derivades de la nostra edat biològica.
En els darrers anys aquestes mancances i/o limitacions s’han fet molt evidents; el diagnòstic d’una lesió crònica; l ’estretament del canal lumbar , i la permanent seqüela d’una obligada atenció per evitat al màxim episodis de dolor ; una pneumònia i , també aquí la cura més extrema quan a posar-se – ni que sigui accidentalment – en situació de risc; la més recent, en fase encara de recuperació, una “itis” aguda que comportarà sens dubte la modificació i/o assumpció d’alguns hàbits d’alimentació, de conducta, de .....
I doncs, quins son aquests propòsits de tardor ?. El primer entendre i acceptar, que gestiono un material fràgil i delicat; el segon planificar adequadament els projectes per poder assolir-los sense patiment; el tercer – potser el més important – mantenir-me actiu en les meves dèries, quan no sigui possible aconseguir l’objectiu en una etapa, dividir-lo en dos o més. Per damunt de tot en aquesta etapa, cal continuar fent allò que més ens plau i ens agrada.
En el meu cas, continuar escrivint histories, relats de sortides , fent propostes d’excursions, ... que faran referència principalment a Catalunya i/o als territoris de parla catalana. Està clar que m’interessa i molt conèixer d’altres llocs del món, però en tant que català vinc obligat a escombrar cap a casa, oi ?
Els meus propòsits de tardor – com tot en la nostra existència - s’assoliran en la mesura que coincideixin amb el projecte que Déu em té preparat. Ara, quan algú sosté – amb tot el dret – la tesis que potser Déu no existeix, i en conseqüència ens insta a gaudir de la vida, jo reivindico justament que aquest “gaudir de la vida” és sense cap mena de dubte, conseqüència de la l’existència de Déu.
Hi ha colors diferents, perquè no a tothom li agraden les mateixes coses.
Fins aquí amics lectors, el meus propòsits de tardor.
© Antonio Mora Vergés
Està clar que podem – una vegada més – amagar el cap sota l’ala, fer-nos els desentesos, insistir que som joves encara, o si més que – que ens sentim joves - ; tot això no ens estalviarà les molèsties – per demés naturals – derivades de la nostra edat biològica.
En els darrers anys aquestes mancances i/o limitacions s’han fet molt evidents; el diagnòstic d’una lesió crònica; l ’estretament del canal lumbar , i la permanent seqüela d’una obligada atenció per evitat al màxim episodis de dolor ; una pneumònia i , també aquí la cura més extrema quan a posar-se – ni que sigui accidentalment – en situació de risc; la més recent, en fase encara de recuperació, una “itis” aguda que comportarà sens dubte la modificació i/o assumpció d’alguns hàbits d’alimentació, de conducta, de .....
I doncs, quins son aquests propòsits de tardor ?. El primer entendre i acceptar, que gestiono un material fràgil i delicat; el segon planificar adequadament els projectes per poder assolir-los sense patiment; el tercer – potser el més important – mantenir-me actiu en les meves dèries, quan no sigui possible aconseguir l’objectiu en una etapa, dividir-lo en dos o més. Per damunt de tot en aquesta etapa, cal continuar fent allò que més ens plau i ens agrada.
En el meu cas, continuar escrivint histories, relats de sortides , fent propostes d’excursions, ... que faran referència principalment a Catalunya i/o als territoris de parla catalana. Està clar que m’interessa i molt conèixer d’altres llocs del món, però en tant que català vinc obligat a escombrar cap a casa, oi ?
Els meus propòsits de tardor – com tot en la nostra existència - s’assoliran en la mesura que coincideixin amb el projecte que Déu em té preparat. Ara, quan algú sosté – amb tot el dret – la tesis que potser Déu no existeix, i en conseqüència ens insta a gaudir de la vida, jo reivindico justament que aquest “gaudir de la vida” és sense cap mena de dubte, conseqüència de la l’existència de Déu.
Hi ha colors diferents, perquè no a tothom li agraden les mateixes coses.
Fins aquí amics lectors, el meus propòsits de tardor.
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada