El 1592, el monestir es converteix en església parroquial amb un rector i una vicaria perpetua. El 1601 Joan Francesc Mitjà (rector de Sant Joan les Fonts) obtentor del benefici de Sant Martí de Tornadissa, permutà aquest benefici amb Bartomeu Pla , clergue de Besalú, obtentor del benefici del corpus d’Olot (D1); el 15 de setembre del 1603, Antic Mir va prendre possessió de la capellania simple de Sant Joan (D2), el 1605 Joan Planes, vicari perpetu de Sant Joan presenta lletres papals de desmembració de 100 lliures del priorat i aplicació al vicariat (D3) Altres rectors i vicaris van ser Joan Orri (D4), a qui segueixen Miquel Illa (D5) Andreu Raurell (D6) Fancesc Forn (D7) Josep Forn (D8), Francesc de Rocabertí (D9) i Joan Espluga (D10).
La sentència arbitral de Guadalupe de Finals del segle XV si bé havia lliurat els pagesos dels mals usos, havia consolidat el règim feudal ,així entre la noblesa i l’església es repartien les terres de la nova parròquia. El senyors de Sant Joan en el segle XVII van ser el primer comte de Montagut, en Guerau de Cruïlles i de Santa Pau, en Josep Folch de Cardona Rocabertí i de Segurioles , en Miquel Folch de Cardona de Liell i de Cabrera, Jerònima Folch de Cardona de Liell i de Cabrera i Ramon Anton de Ça Garriga Àrgensola i Blanes i en Francesc de Lanuza i els diferents abats del monestir de l’ordre claustral benedictina de Sant Pere de Camprodon
La Fam
No van haver-hi gaires innovacions tècniques en l’agricultura es llaurava i es cavava com s’havia fet des dels temps dels romans. La gent moria en grans quantitats de fam, de la pesta i de la guerra. Les pedregades, les sequeres i les plagues de llagostes eren suficients per matar de gana els més dèbils. La defensa contra les calamitats amb què més es confiava era la intervenció divina. Així a cada cop que passava una cosa dolenta, es feien processons i altres actes religiosos destinats a suplicar una intervenció del bon Déu, amb la qual confiaven plenament. Un exemple documentat i proper n’és que, l’11 de juny del 1662, el bisbat de Girona donà llicència de beneir i tirar creus als estanys de Caravanca per prevenir pedregades a instància dels feligresos de Tortellà, Montagut i Argelaguer D-11.
A pesar de tot, alguns pagesos que havien pogut incorporar a les seves terres masos que havien quedat buits per les epidèmies dels segles passats (massos rònecs) van iniciar un principi de prosperitat que es consolidaria en el segle vinent.. Les diferències socials es varen incrementar , amb la conseqüència que cada mala collita provocava fam, afebliment i epidèmies entre la gent pobre . La fam assolà el país d’una manera similar a les imatges més crues que ens puguin arribar, ara, del tercer món. Una fam que en els anys 1601, 1629, 1630, 1647-1652, 1684-1685 i 1694-1695 matava la gent al peu dels camins, a la porta de les cases amb la mà estesa, als boscos on eren menjats pels animals i en els hospitals.
La pesta
Sant Joan no es va lliurar de la pesta que entre els anys 1650 i 1655 va assolar el país. Així mossèn Pagès explica que el 1654 la Parròquia de Sant Joan es trobava empestada i sembla que la malaltia començava a envair la Vall de Bianya. D’aquella pesta n’ha quedat testimoni que l’11 de maig del 1654 va morir del contagi, Coromina, del mas Plallombart de Càpsec.
Li van poder donar els sacraments, però el van enterrar en un hort fora del cementiri per por de contagi. Tanmateix al cap de tres dies el desenterraren per sebollir-lo al cementiri. Mossèn Pagès opinava que la mort no va ser causada pel contagi sinó que va ser una alarma causada pel fet que la pesta afligia Sant Joan les Fonts (2)
Testimonis de les pestes que afligien la parròquia i l’antic priorat de Sant Joan, n’eren les capelles dedicades a Sant Sebastià ; la de l’entrada del carrer Rafel Torras Juvinyà (enderrocada al 1934) i la de la Sebastiana. Segur que l’altre testimoni estaria en els llibres de morts d’aquells anys, però com que els varen cremar. De tota manera les capelles i els retaules dedicades a Sant Sebastià són del segle XVI, que va ser dur, però es veu que encara els quedaven forces per aixecar capelles i encarregar retaules, ja que en el segle XVII no es va fer, pràcticament, res.
Emigració
Amb tanta misèria guerra i mort la Garrotxa hagués quedat buida, però van venir molta gent de França que estava immersa en les guerres de religió, que són guerres de persecució i extermini. Els nouvinguts dels quals en queden molts cognoms entre els santjoanencs actuals, com ara Brunsó, Bussoms, Xarles es van dedicar sobretot a l’agricultura, fent-se càrrec dels massos buits de gent, però no de càrregues econòmiques ja que, en la seva major part, van contribuir a enriquir –a través de contractes d’arrendament- els antics pagesos de remensa que havien sobreviscut i s’havien quedat amb l’establiment dels masos rònecs.
El contracte d’establiment comprometia al beneficiari a explotar i millorar el mas, la propietat del qual quedava del senyor feudal i a més havia de pagar taxes a l’església. El beneficiari de l’establiment transmetia totes les càrregues feudals a l’arrendador i a més i incrementava el que li semblava just. De tota manera l’arrendador ho tenia molt difícil. D’ altres van fer de parcers i molts de mossos. Tots els estudiosos coincideixen a considerar que els occitans significaren una renovació biològica. Per això, aproximadament entre 1500 i 1700, Sant Joan malgrat tots els flagells que va patir, va incrementar la població.
Bandidatge
Tanta misèria porta a la desesperació, cosa que induïa als que tenien forces a afegir-se a les quadrilles de bandits que assolaven el país. El bandidatge comptava amb la col·laboració de petits nobles que usaven gent armada en els seus litigis particulars amb els senyors veïns, amb el suport del baix clergat que intentava sobreviure a la fam i fins i tots dels més desvalguts, la màxima aspiració dels quals era veure el sol del matí un dia més. El 25 d’octubre del 1608 uns bandits van atrevir-se a matar el rector de Sant Martí de Tornadissa (Sant Martí del Clot).
El 14 d’abril del 1672, el bisbat doná llicència de reconciliar el cementiri de Montagut, profanat amb trets de pistola D-12. Tal era la inseguretat que a Olot crearen una milícia popular per refrenar l’acció dels bandolers. La força de seguretat fou creada l’any 1606 i es repetí en els anys 1608, 1611, 1614, 1617, 1620 (3)
Arran de la inseguretat general de Catalunya, el virrei prohibí l’ús de pedrenyals una temporada, però arran de les continues guerres amb França tornà a donar permís d’ús d’armes i fins i tot els seus representants pactaven amb els bandits perquè actuessin contra interessos francesos. En ocasions el virrei proclamà amnisties generals per reclutar soldats pels terços, en continuada guerra a Itàlia i Flandes. Així, el conegut Perot Rocaguinarda pogué lliurar-se de la justícia, allistant-se al Terços Castellans, on li donaren el grau de capità.
Guerra
Al llarg del segle XVII, nombroses guerres van enfrontar França i Espanya modificant la relació de forces entre ambdues potències. El regne de França, comandat per Lluís XIV, es va imposar políticament i militarment a una Espanya cada vegada més feble, que no atorgava sortida a la seva pluralitat institucional.
Catalunya fou un dels exemples més evidents: jugà la carta de França contra Castella el 1640 (revolta dels Segadors) fins que el 1659 (tractat dels Pirineus) Espanya acabà cedint el Rosselló i part de Cerdanya a França, tot i que va recuperar el control sobre la resta de Catalunya. Entre algunes de les conseqüències, destaquen: l’exili del personal polític català, que més s’havia compromès i implicat en la guerra contra Castella, cap a Perpinyà; la posada en marxa de l’administració francesa al Rosselló; i el creixement del sentiment antifrancès a Catalunya.
En definitiva, la implicació francesa en els problemes de Catalunya provocà l’afirmació d’una identitat catalana definida segons alguns criteris concrets (geografia, política, justícia, etc.), davant d’una contraïdentitat francesa, reforçada per la guerra i la pressió militar constant.
Les guerres entre Espanya i França en territori català tingueren una continuïtat durant tot el segle. Tanmateix la que més afectà la Garrotxa va ser la del 1689 al 1697: en el mes d’agost del 1694 els francesos saquejaren Castellfollit i s’apoderaren de Besalú, cobraren contribucions, cremaren collites i es feren els amos de Catalunya, la qual van deixar a Espanya perquè van canviar-la per altres territoris a través del pacte de Rijswick.
Allotjaments
Les guerres significaven a més de totes les desgràcies reclutaments d’homes de tota edat dels quals no es lliurà Sant Joan i allotjaments. Pel que fa els allotjaments la cosa anava així: El 17 de novembre de 1675, essent cònsols de la vila de Riudaura en Josep Coll i Badosa, arribaren a l’esmentada vila soldats de cavalleria a les ordres de Pau Caxa i foren distribuïts així: A Bastons (casa del que seria rector de Sant Joan Pere Bastons) un soldat a cavalls 10 dies ; a Pairaló igual; a la Nogareda, igual el 21 del citat mes, el Roura un soldat de cavall tres dies; a la casa d’en Calm, un soldat a cavall tres dies, el Turonel un soldat muntat, sis dies, i a la Deu, altre soldat muntat sis dies Aquests soldats marxaren el 10 de desembre (4).
El gener del 1676 n’arribaren més i així cada hivern; ara catalans, ara castellans, ara francesos: a l’estiu combatien i xafaven tot el que trobaven al seu pas i a l’hivern es menjaven tot el que els pagesos havien pogut guardar de les collites.
Aquests soldats no eren reclutes innocents i desvalguts extrets de les llars familiars, que anessin de bona fe, si no que eren soldats bregats que volien treure profit de la guerra i, si bé potser n’hi havia algun de comprensiu, la major part d’ells exigien els millors menjars, el millor tracte, si podien arribaven a les femelles i en ocasions per pura diversió maltractaven els vells. De fet, a causa de coses així fou que esclatà la Guerra dels Segadors i d’altres rebel.lions, com la de les barretines.
Bibliografia
Canal i Morell Jordi. Una Vila Catalana, davant la mort. Editora de Batet 1987.
1) Caula, Francesc. Les parròquies i comuns de Santa Eulàlia de Begudà i Sant Joan les Fonts. Ajuntament de Sant Joan les Fonts 1991.
2)Murlà Josep. La Vall de Bianya, Quaderns de la Revista de Girona, Diputació de Girona 2000.
3) Pagès, Joan. La Vall de Bianya, Volum 1.El segle XVII un dels més dissortats al
principat. Ajuntament de la Vall de Bianya i Diputació de Girona 2000.
4) Pagès, Joan. Annals del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca. La Vila de Riudaura en els segles XVII i XVIII,. Pag 162. Olot ,1987.
Documents de l’Arxiu Diocesa.
D. 1. Llibre 254, full 122 v
D. 2. Llibre 244, full 163 v
D. 3 Llibre 258, full 59 v
D. 4 Llibre 258, full 66 v
D. 5 Llibre 258, full 109 v
D. 6 Llibre 260, full 56 v
D. 7 Llibre 265, full 19 v
D. 8 Llibre 266, full 226 v
D. 9 Llibre 281, full 2 v
D.10 Llibre 281, full 122 v.
D.11 Llibre 360, full 72 v.
D.12 Llibre 264, full 85 v.
© Xavier Valeri
La sentència arbitral de Guadalupe de Finals del segle XV si bé havia lliurat els pagesos dels mals usos, havia consolidat el règim feudal ,així entre la noblesa i l’església es repartien les terres de la nova parròquia. El senyors de Sant Joan en el segle XVII van ser el primer comte de Montagut, en Guerau de Cruïlles i de Santa Pau, en Josep Folch de Cardona Rocabertí i de Segurioles , en Miquel Folch de Cardona de Liell i de Cabrera, Jerònima Folch de Cardona de Liell i de Cabrera i Ramon Anton de Ça Garriga Àrgensola i Blanes i en Francesc de Lanuza i els diferents abats del monestir de l’ordre claustral benedictina de Sant Pere de Camprodon
La Fam
No van haver-hi gaires innovacions tècniques en l’agricultura es llaurava i es cavava com s’havia fet des dels temps dels romans. La gent moria en grans quantitats de fam, de la pesta i de la guerra. Les pedregades, les sequeres i les plagues de llagostes eren suficients per matar de gana els més dèbils. La defensa contra les calamitats amb què més es confiava era la intervenció divina. Així a cada cop que passava una cosa dolenta, es feien processons i altres actes religiosos destinats a suplicar una intervenció del bon Déu, amb la qual confiaven plenament. Un exemple documentat i proper n’és que, l’11 de juny del 1662, el bisbat de Girona donà llicència de beneir i tirar creus als estanys de Caravanca per prevenir pedregades a instància dels feligresos de Tortellà, Montagut i Argelaguer D-11.
A pesar de tot, alguns pagesos que havien pogut incorporar a les seves terres masos que havien quedat buits per les epidèmies dels segles passats (massos rònecs) van iniciar un principi de prosperitat que es consolidaria en el segle vinent.. Les diferències socials es varen incrementar , amb la conseqüència que cada mala collita provocava fam, afebliment i epidèmies entre la gent pobre . La fam assolà el país d’una manera similar a les imatges més crues que ens puguin arribar, ara, del tercer món. Una fam que en els anys 1601, 1629, 1630, 1647-1652, 1684-1685 i 1694-1695 matava la gent al peu dels camins, a la porta de les cases amb la mà estesa, als boscos on eren menjats pels animals i en els hospitals.
La pesta
Sant Joan no es va lliurar de la pesta que entre els anys 1650 i 1655 va assolar el país. Així mossèn Pagès explica que el 1654 la Parròquia de Sant Joan es trobava empestada i sembla que la malaltia començava a envair la Vall de Bianya. D’aquella pesta n’ha quedat testimoni que l’11 de maig del 1654 va morir del contagi, Coromina, del mas Plallombart de Càpsec.
Li van poder donar els sacraments, però el van enterrar en un hort fora del cementiri per por de contagi. Tanmateix al cap de tres dies el desenterraren per sebollir-lo al cementiri. Mossèn Pagès opinava que la mort no va ser causada pel contagi sinó que va ser una alarma causada pel fet que la pesta afligia Sant Joan les Fonts (2)
Testimonis de les pestes que afligien la parròquia i l’antic priorat de Sant Joan, n’eren les capelles dedicades a Sant Sebastià ; la de l’entrada del carrer Rafel Torras Juvinyà (enderrocada al 1934) i la de la Sebastiana. Segur que l’altre testimoni estaria en els llibres de morts d’aquells anys, però com que els varen cremar. De tota manera les capelles i els retaules dedicades a Sant Sebastià són del segle XVI, que va ser dur, però es veu que encara els quedaven forces per aixecar capelles i encarregar retaules, ja que en el segle XVII no es va fer, pràcticament, res.
Emigració
Amb tanta misèria guerra i mort la Garrotxa hagués quedat buida, però van venir molta gent de França que estava immersa en les guerres de religió, que són guerres de persecució i extermini. Els nouvinguts dels quals en queden molts cognoms entre els santjoanencs actuals, com ara Brunsó, Bussoms, Xarles es van dedicar sobretot a l’agricultura, fent-se càrrec dels massos buits de gent, però no de càrregues econòmiques ja que, en la seva major part, van contribuir a enriquir –a través de contractes d’arrendament- els antics pagesos de remensa que havien sobreviscut i s’havien quedat amb l’establiment dels masos rònecs.
El contracte d’establiment comprometia al beneficiari a explotar i millorar el mas, la propietat del qual quedava del senyor feudal i a més havia de pagar taxes a l’església. El beneficiari de l’establiment transmetia totes les càrregues feudals a l’arrendador i a més i incrementava el que li semblava just. De tota manera l’arrendador ho tenia molt difícil. D’ altres van fer de parcers i molts de mossos. Tots els estudiosos coincideixen a considerar que els occitans significaren una renovació biològica. Per això, aproximadament entre 1500 i 1700, Sant Joan malgrat tots els flagells que va patir, va incrementar la població.
Bandidatge
Tanta misèria porta a la desesperació, cosa que induïa als que tenien forces a afegir-se a les quadrilles de bandits que assolaven el país. El bandidatge comptava amb la col·laboració de petits nobles que usaven gent armada en els seus litigis particulars amb els senyors veïns, amb el suport del baix clergat que intentava sobreviure a la fam i fins i tots dels més desvalguts, la màxima aspiració dels quals era veure el sol del matí un dia més. El 25 d’octubre del 1608 uns bandits van atrevir-se a matar el rector de Sant Martí de Tornadissa (Sant Martí del Clot).
El 14 d’abril del 1672, el bisbat doná llicència de reconciliar el cementiri de Montagut, profanat amb trets de pistola D-12. Tal era la inseguretat que a Olot crearen una milícia popular per refrenar l’acció dels bandolers. La força de seguretat fou creada l’any 1606 i es repetí en els anys 1608, 1611, 1614, 1617, 1620 (3)
Arran de la inseguretat general de Catalunya, el virrei prohibí l’ús de pedrenyals una temporada, però arran de les continues guerres amb França tornà a donar permís d’ús d’armes i fins i tot els seus representants pactaven amb els bandits perquè actuessin contra interessos francesos. En ocasions el virrei proclamà amnisties generals per reclutar soldats pels terços, en continuada guerra a Itàlia i Flandes. Així, el conegut Perot Rocaguinarda pogué lliurar-se de la justícia, allistant-se al Terços Castellans, on li donaren el grau de capità.
Guerra
Al llarg del segle XVII, nombroses guerres van enfrontar França i Espanya modificant la relació de forces entre ambdues potències. El regne de França, comandat per Lluís XIV, es va imposar políticament i militarment a una Espanya cada vegada més feble, que no atorgava sortida a la seva pluralitat institucional.
Catalunya fou un dels exemples més evidents: jugà la carta de França contra Castella el 1640 (revolta dels Segadors) fins que el 1659 (tractat dels Pirineus) Espanya acabà cedint el Rosselló i part de Cerdanya a França, tot i que va recuperar el control sobre la resta de Catalunya. Entre algunes de les conseqüències, destaquen: l’exili del personal polític català, que més s’havia compromès i implicat en la guerra contra Castella, cap a Perpinyà; la posada en marxa de l’administració francesa al Rosselló; i el creixement del sentiment antifrancès a Catalunya.
En definitiva, la implicació francesa en els problemes de Catalunya provocà l’afirmació d’una identitat catalana definida segons alguns criteris concrets (geografia, política, justícia, etc.), davant d’una contraïdentitat francesa, reforçada per la guerra i la pressió militar constant.
Les guerres entre Espanya i França en territori català tingueren una continuïtat durant tot el segle. Tanmateix la que més afectà la Garrotxa va ser la del 1689 al 1697: en el mes d’agost del 1694 els francesos saquejaren Castellfollit i s’apoderaren de Besalú, cobraren contribucions, cremaren collites i es feren els amos de Catalunya, la qual van deixar a Espanya perquè van canviar-la per altres territoris a través del pacte de Rijswick.
Allotjaments
Les guerres significaven a més de totes les desgràcies reclutaments d’homes de tota edat dels quals no es lliurà Sant Joan i allotjaments. Pel que fa els allotjaments la cosa anava així: El 17 de novembre de 1675, essent cònsols de la vila de Riudaura en Josep Coll i Badosa, arribaren a l’esmentada vila soldats de cavalleria a les ordres de Pau Caxa i foren distribuïts així: A Bastons (casa del que seria rector de Sant Joan Pere Bastons) un soldat a cavalls 10 dies ; a Pairaló igual; a la Nogareda, igual el 21 del citat mes, el Roura un soldat de cavall tres dies; a la casa d’en Calm, un soldat a cavall tres dies, el Turonel un soldat muntat, sis dies, i a la Deu, altre soldat muntat sis dies Aquests soldats marxaren el 10 de desembre (4).
El gener del 1676 n’arribaren més i així cada hivern; ara catalans, ara castellans, ara francesos: a l’estiu combatien i xafaven tot el que trobaven al seu pas i a l’hivern es menjaven tot el que els pagesos havien pogut guardar de les collites.
Aquests soldats no eren reclutes innocents i desvalguts extrets de les llars familiars, que anessin de bona fe, si no que eren soldats bregats que volien treure profit de la guerra i, si bé potser n’hi havia algun de comprensiu, la major part d’ells exigien els millors menjars, el millor tracte, si podien arribaven a les femelles i en ocasions per pura diversió maltractaven els vells. De fet, a causa de coses així fou que esclatà la Guerra dels Segadors i d’altres rebel.lions, com la de les barretines.
Bibliografia
Canal i Morell Jordi. Una Vila Catalana, davant la mort. Editora de Batet 1987.
1) Caula, Francesc. Les parròquies i comuns de Santa Eulàlia de Begudà i Sant Joan les Fonts. Ajuntament de Sant Joan les Fonts 1991.
2)Murlà Josep. La Vall de Bianya, Quaderns de la Revista de Girona, Diputació de Girona 2000.
3) Pagès, Joan. La Vall de Bianya, Volum 1.El segle XVII un dels més dissortats al
principat. Ajuntament de la Vall de Bianya i Diputació de Girona 2000.
4) Pagès, Joan. Annals del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca. La Vila de Riudaura en els segles XVII i XVIII,. Pag 162. Olot ,1987.
Documents de l’Arxiu Diocesa.
D. 1. Llibre 254, full 122 v
D. 2. Llibre 244, full 163 v
D. 3 Llibre 258, full 59 v
D. 4 Llibre 258, full 66 v
D. 5 Llibre 258, full 109 v
D. 6 Llibre 260, full 56 v
D. 7 Llibre 265, full 19 v
D. 8 Llibre 266, full 226 v
D. 9 Llibre 281, full 2 v
D.10 Llibre 281, full 122 v.
D.11 Llibre 360, full 72 v.
D.12 Llibre 264, full 85 v.
© Xavier Valeri
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada