El dissabte 5 d’abril, a les 8,00 sortien de Sabadell, des del lloc habitual, Plaça Granados, cantonada farmàcia, l’Antoni Ibáñez Olivares, que faria alhora tasques de conductor del vehicle 1, el Tomás Irigaray i López, i el José Antonio Uriz; a la benzinera de Castellar del Vallès, els esperava l’Antonio Mora Vergés al volant del vehicle 2. Ambdós cotxes anirien fins a Monistrol de Calders, on prop del Mas Saladich romandria aparcat el vehicle 2; tots els excursionistes pujarien a l’automòbil de l’Antoni Ibáñez Olivares, que faria camí fins a Granera des d’on donaria inici la caminada.
El GR 177 en el que s’aprecien manifestament les obres d’ampliació i consolidació, prèvies segons tots els indicis a la seva transformació en pista asfaltada, ens porta passant per davant de Bigues i sota el Castell de Granera fins al Coll, des d’on surt un sender de baixada [amb les obres d’ampliació de la pista costa de trobar ] que ens porta fins al torrent. Intentarem acabar la nostra recerca de la Bauma Roja, que intuïm una errada tipogràfica en el plànol que facilita la Diputació de Barcelona. Seguirem la pista del cantó esquerre del torrent fins a les envistes de la casa del Rubió, en aquell punt donem per bona la nostra impressió de la errada tipogràfica, que mitjançant xarxaparcs@diba.es esperem confirmar per l’Àrea d’Espais Naturals de la Diputació de Barcelona - com sempre adquirim el compromís de fer-vos saber la resposta - . Anirem a veure el naixement de la Riera de Sant Joan, dita també Font del Rubió quins brolladors omplen de vida vegetal i animal, els escassament dos quilometres que separen aquest punt de la confluència d’aquest corrent d’aigua amb la Riera de Marfa, quin aiguabarreig donarà lloc al riu Calders, esmorzem assentats en les pedres eixutes de la riera, només 10 metres abans dels brolladors.
Tornem al camí des d’on ràpidament veiem la torre de la casa del Rubio, magnífic record de la pertinença al bàndol nyerro d’un dels seus propietaris. El masover al qui saludem ens confirma en la bondat de les nostres dades, així pujarem per una pista que passa per davant de la granja de la casa fins arribar al torrent, abans d’arribar veiem ja en la distància la pista que porta fins a la Clusella . Creuem el torrent per incorporar-nos-hi i tombem a la dreta, cal parar atenció perquè en menys de 50 metres trobem un camí ample però poc fressat a l’esquerra en el que podem veure algunes marques grogues, el seguirem fins a trobar un nou cami que en aquesta ocasió seguirem per la dreta, i ben aviat veurem les restes d’una cabana de pedra seca, des d’aquell punt cal fer atenció al costat esquerra – tot i la senyalització que existeix – i veurem en menys de 100 metres el Codro o Còdol Bressol.
Respecte d’aquesta singular pedra i de la sepultura que hi ha al damunt, existeixen no poques teories : Tombà ibèrica per uns, Tomba Alto-Medieval segles VIII i/o IX , pertanyen potser a un nucli eremític per una part de la ciència, i vestigi de les pràctiques animistes dels nostres avantpassats càtals. Em quedo sense cap dubte amb aquesta darrera que alhora explica de forma comprensible la denominació Bressol que acompanya a aquest Codro o Còdol.
Els animistes troben natural, lògic i desitjable retornar a la terra un cop se’ns acaba el període vital; val a dir que per als càtals s’entenia el fet de viure com el desenvolupament autònom de la vida de cada persona, així aquells que per raons físiques, psíquiques o per qualsevol mena de limitació no podien “viure” tal i com ells concebien l’existència, no podien integrar-se en cicle de la vida natural , i eren enterrats en pedra per tal d’evitar – en el seu pensament - que passessin a formar part de la naturalesa. Aquesta mena d’enterraments, venia a ser com presentar als deus de la natura les despulles d’aquella criatura, perquè de nou li fos permès iniciar una nova existència en la que – com tothom aspira a fer - pogués desenvolupar-se autònomament. Per als qui han gaudit de la vida, terra a la terra, per aquells que contràriament no han pogut assolir aquest goig, pedra a la terra. I conrear l’esperança d’una nova ocasió.
Recollíem imatges de l’indret, i desfèiem els nostres passos fins a la pista de la Clusella que agafaríem a la dreta en direcció a la riera de Sant Joan; ens aturàvem per admirar i recollir les imatges del molí d’en Sala, curull d’aigua en un entorn d’infinita sequera; superada la casa ens incorporaríem novament al GR 177, on trobàvem una màquina excavadora eixamplant el camí. Quan arribàvem al mas Saladich on hi havia el cotxe de l’Antonio Mora Vergés, coincidíem tots plegats en que possiblement aquesta era la darrera ocasió en que podia fer-se aquesta sortida per camins de terra.
Recollíem el vehicle de l’Antonio Ibáñez Olivares a Granera, i tornàvem a casa dins de l’horari previst.
© Antonio Mora Vergés
El GR 177 en el que s’aprecien manifestament les obres d’ampliació i consolidació, prèvies segons tots els indicis a la seva transformació en pista asfaltada, ens porta passant per davant de Bigues i sota el Castell de Granera fins al Coll, des d’on surt un sender de baixada [amb les obres d’ampliació de la pista costa de trobar ] que ens porta fins al torrent. Intentarem acabar la nostra recerca de la Bauma Roja, que intuïm una errada tipogràfica en el plànol que facilita la Diputació de Barcelona. Seguirem la pista del cantó esquerre del torrent fins a les envistes de la casa del Rubió, en aquell punt donem per bona la nostra impressió de la errada tipogràfica, que mitjançant xarxaparcs@diba.es esperem confirmar per l’Àrea d’Espais Naturals de la Diputació de Barcelona - com sempre adquirim el compromís de fer-vos saber la resposta - . Anirem a veure el naixement de la Riera de Sant Joan, dita també Font del Rubió quins brolladors omplen de vida vegetal i animal, els escassament dos quilometres que separen aquest punt de la confluència d’aquest corrent d’aigua amb la Riera de Marfa, quin aiguabarreig donarà lloc al riu Calders, esmorzem assentats en les pedres eixutes de la riera, només 10 metres abans dels brolladors.
Tornem al camí des d’on ràpidament veiem la torre de la casa del Rubio, magnífic record de la pertinença al bàndol nyerro d’un dels seus propietaris. El masover al qui saludem ens confirma en la bondat de les nostres dades, així pujarem per una pista que passa per davant de la granja de la casa fins arribar al torrent, abans d’arribar veiem ja en la distància la pista que porta fins a la Clusella . Creuem el torrent per incorporar-nos-hi i tombem a la dreta, cal parar atenció perquè en menys de 50 metres trobem un camí ample però poc fressat a l’esquerra en el que podem veure algunes marques grogues, el seguirem fins a trobar un nou cami que en aquesta ocasió seguirem per la dreta, i ben aviat veurem les restes d’una cabana de pedra seca, des d’aquell punt cal fer atenció al costat esquerra – tot i la senyalització que existeix – i veurem en menys de 100 metres el Codro o Còdol Bressol.
Respecte d’aquesta singular pedra i de la sepultura que hi ha al damunt, existeixen no poques teories : Tombà ibèrica per uns, Tomba Alto-Medieval segles VIII i/o IX , pertanyen potser a un nucli eremític per una part de la ciència, i vestigi de les pràctiques animistes dels nostres avantpassats càtals. Em quedo sense cap dubte amb aquesta darrera que alhora explica de forma comprensible la denominació Bressol que acompanya a aquest Codro o Còdol.
Els animistes troben natural, lògic i desitjable retornar a la terra un cop se’ns acaba el període vital; val a dir que per als càtals s’entenia el fet de viure com el desenvolupament autònom de la vida de cada persona, així aquells que per raons físiques, psíquiques o per qualsevol mena de limitació no podien “viure” tal i com ells concebien l’existència, no podien integrar-se en cicle de la vida natural , i eren enterrats en pedra per tal d’evitar – en el seu pensament - que passessin a formar part de la naturalesa. Aquesta mena d’enterraments, venia a ser com presentar als deus de la natura les despulles d’aquella criatura, perquè de nou li fos permès iniciar una nova existència en la que – com tothom aspira a fer - pogués desenvolupar-se autònomament. Per als qui han gaudit de la vida, terra a la terra, per aquells que contràriament no han pogut assolir aquest goig, pedra a la terra. I conrear l’esperança d’una nova ocasió.
Recollíem imatges de l’indret, i desfèiem els nostres passos fins a la pista de la Clusella que agafaríem a la dreta en direcció a la riera de Sant Joan; ens aturàvem per admirar i recollir les imatges del molí d’en Sala, curull d’aigua en un entorn d’infinita sequera; superada la casa ens incorporaríem novament al GR 177, on trobàvem una màquina excavadora eixamplant el camí. Quan arribàvem al mas Saladich on hi havia el cotxe de l’Antonio Mora Vergés, coincidíem tots plegats en que possiblement aquesta era la darrera ocasió en que podia fer-se aquesta sortida per camins de terra.
Recollíem el vehicle de l’Antonio Ibáñez Olivares a Granera, i tornàvem a casa dins de l’horari previst.
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada