diumenge, 20 de juliol de 2008

El fi de la balança


Escrivia l’any 2005, quan semblava que amb el nou Estatut d’Autonomia, ho solucionaríem tot, un article que intitulava: Vae Victis !, Ai dels vençuts ! , aquesta frase que s’atribueix a un general romà, quan alhora de satisfer un rescat consistent en una determinada quantitat d‘or, rep la protesta d’un dels vençuts , en comprovar que posa el peu damunt de la balança per tal d’augmentar el preu acordat; la podem considerar molt anterior i molt actual alhora, quan som vençuts estem literalment a les mans dels nostres vencedors, sigui això en el terreny militar, o en el polític, o en el laboral, o ....

En el cas de Catalunya, quan li son arrabassats els seus drets històrics, quan comença la ocupació [ que no ha acabat encara ] , els guanyadors fan una mortaldat del tot innecessària, però molt en la línia primària que caracteritza la cultura espanyola, l’escarment, com a eina de prevenció de problemes en el present i àdhuc en el futur !.

El caràcter espanyol – ho hem escrit en moltes ocasions – lluny de cercar l’eficàcia germànica, és a dir, d’organitzar la destrucció de l’enemic d’una forma tècnica, funciona amb aquestes explosions de violència, seguides de períodes d’una certa tranquil·litat – per les víctimes – que de forma cíclica , és veuen truncats per nous episodis de violència.

Amb tot, les víctimes, - en aquest cas el catalans - coneixedors del tarannà dels nostres botxins, anem estirant i estirant la corda, fins que aconseguim un cert grau diguem-ne de confort, perquè si fent esment del concepte autonomia, perilla que acabem a la Model oi ? . Habitualment això provoca una reacció d’hostilitat, un nou esclat de violència, i de nou, amb paciència, generació a generació, amb consciència d’esglaó de la història, els vençuts – una vegada més – comencen a estirar la corda, amb l’esperança - inútil – que en aquesta ocasió el botxí respectarà el tracte, i no posarà el peu damunt de la balança !

Aquestes disquisicions es feien aleshores – any 2.005 – en relació a la proposta – una més –que ara com Estatut d’Autonomia presentàvem als botxins perquè ens permetessin assumir un nivell de confort similar – que no igual – al que gaudeixen des de fa anys i anys, altres parts de l’anomenat Estat Espanyol, reivindico aquí i ara, que llocs com, Castellà la Vella, fa segles que malgrat la seva teòrica pertinença al bàndol dels botxins, ens acompanyen, i àdhuc pateixen major crueltat i abandó, que nosaltres mateixos.

No veig motiu – dissortadament – per modificar ni una coma, està clar que ja tenim Estatut, com encara està més clar, que el plantejament a fer-los és ara molt senzill :

¿ Quin import hem de satisfer ara, per cada persona ?.
¿ Quan per un menut, un jove, un adult, un avi ?.
¿ Faran tarifes diferents en atenció als nivells de renda ?

De ben segur, que – aquesta vegada també - amb l’ajuda d’uns i altres [ hi ha molts botxins entre nosaltres ], és veurà reduït el sostre de les nostres aspiracions, però com hem fet sempre, de nou, amb paciència, generació a generació, amb consciència d’esglaó de la història, els vençuts – una vegada més – comencen a estirar la corda, amb l’esperança - inútil – que en aquesta ocasió el botxí respectarà el tracte, i no posarà el peu damunt de la balança !

La consigna catalana per excel·lència és, “paciència i treballar”.

Que no ens manquin mai ni l’una ni l’altra !

(c) Antonio Mora Vergés