Tothom que no té la dissort de viure’n envoltat us dirà meravelles de la boira; els que la pateixen cada any , molt altrament expliquen històries esfereïdores , i eviten tant com poden fer desplaçaments – particularment amb vehicles de motor – durant els períodes en que es produeixen els episodis més intensos de boira.
Refèiem amb el Tomàs Irigaray i López, - en un dia clar i sota un sol de justícia - un viatge que anys enrera, i dins d’un dels hiverns en que les boires foren més intenses i duradores, havia acabat segons les cròniques de la Nova Tàrrega de la pitjor de les maneres possibles.
Començàvem a la Capital de la Segarra, Cervera, on recolliríem imatges del Priorat de Sant Pere el Gros ,i l’església gòtica de Santa Magdalena; ens arribaríem fins a Granyanella per retratar la seva església parroquial, i en la tornada abans d’arribar a l‘encreuament que ens menarà fins a Granyena, el Tomàs immortalitza una esplèndida visió del Castell i l’església de la Curullada; des de la distància també s’endurà una bella imatge de Granyena i el seu Castell; continuarem amb els cinc sentits posats en la conducció del vehicle, en direcció al Mas de Bondia, la pista asfaltada ens situa sobtadament en el punt més elevat, on veiem davant nostre, sense cap protecció ni guarda rail, la vila closa d’origen medieval que reivindiquen alhora des de la Segarra – com a límit darrer – i l’Urgell justament com inici del seu domini comarcal.
Sembla que fou justament en aquest punt del camí, on s’estimba congost avall amb resultats mortals el vehicle, en que viatjàvem dos homes, i quina màxima afecció – com en el nostre cas – era documentar gràficament les restes històriques d’aquests pobles oblidats. L’accident es produí al voltant de les 13,00 hores, i no fou fins quasi les 17,00 que possiblement per les llums antiboira les restes del vehicle foren vistes per un veí del Mas de Bondia que tornava de Verdú on havia anat per qüestions de feina. Vist l’estat del vehicle i els ocupants desfeia amb molta preocupació sota la boira intensa el camí fins a Verdú, d’on vindrien finalment els serveis de socors al voltant de les 19,00 hores.
Nosaltres amb un cert tremolor a les cames, recolliríem imatges de la vall ubèrrima, abans d’arribar-nos fins al llit del Cercavins, per ascendir fins al lloc de Mas de Bondia ; alguna dada d’interès històric sobre aquest particuralisim indret : fou una quadra o districte del castell de Montornès que ja existia l’any 1181, quan el rei Alfons I el Cast en féu donació a la comanda templera de Granyena.
Diuen les cròniques que el Mas de Bondia és sens dubte, un dels millors exemples de vila closa d’origen medieval conservats a la Segarra, amb la seva disposició allargassada formada per dues fileres de cases separades per un únic carrer i la seva única porta d’accés per la part de llevant. Probablement, el nucli va ser fundat cap al segle XII i les estructures visibles avui en dia semblen correspondre al segle XVI.
També d’aquí el Tomàs s’endurà algunes imatges magistrals.
Fem el camí fins a Guimerà per pistes forestals, i possiblement pel meu estat anímic patim un ensurt , amb sortida de la pista sense més conseqüències, sens dubte gràcies a la Mare de Déu de la Bovera, patrona d’aquestes terres, i quin Santuari serà en aquesta ocasió la destinació final del nostre viatge.
© Antonio Mora
Refèiem amb el Tomàs Irigaray i López, - en un dia clar i sota un sol de justícia - un viatge que anys enrera, i dins d’un dels hiverns en que les boires foren més intenses i duradores, havia acabat segons les cròniques de la Nova Tàrrega de la pitjor de les maneres possibles.
Començàvem a la Capital de la Segarra, Cervera, on recolliríem imatges del Priorat de Sant Pere el Gros ,i l’església gòtica de Santa Magdalena; ens arribaríem fins a Granyanella per retratar la seva església parroquial, i en la tornada abans d’arribar a l‘encreuament que ens menarà fins a Granyena, el Tomàs immortalitza una esplèndida visió del Castell i l’església de la Curullada; des de la distància també s’endurà una bella imatge de Granyena i el seu Castell; continuarem amb els cinc sentits posats en la conducció del vehicle, en direcció al Mas de Bondia, la pista asfaltada ens situa sobtadament en el punt més elevat, on veiem davant nostre, sense cap protecció ni guarda rail, la vila closa d’origen medieval que reivindiquen alhora des de la Segarra – com a límit darrer – i l’Urgell justament com inici del seu domini comarcal.
Sembla que fou justament en aquest punt del camí, on s’estimba congost avall amb resultats mortals el vehicle, en que viatjàvem dos homes, i quina màxima afecció – com en el nostre cas – era documentar gràficament les restes històriques d’aquests pobles oblidats. L’accident es produí al voltant de les 13,00 hores, i no fou fins quasi les 17,00 que possiblement per les llums antiboira les restes del vehicle foren vistes per un veí del Mas de Bondia que tornava de Verdú on havia anat per qüestions de feina. Vist l’estat del vehicle i els ocupants desfeia amb molta preocupació sota la boira intensa el camí fins a Verdú, d’on vindrien finalment els serveis de socors al voltant de les 19,00 hores.
Nosaltres amb un cert tremolor a les cames, recolliríem imatges de la vall ubèrrima, abans d’arribar-nos fins al llit del Cercavins, per ascendir fins al lloc de Mas de Bondia ; alguna dada d’interès històric sobre aquest particuralisim indret : fou una quadra o districte del castell de Montornès que ja existia l’any 1181, quan el rei Alfons I el Cast en féu donació a la comanda templera de Granyena.
Diuen les cròniques que el Mas de Bondia és sens dubte, un dels millors exemples de vila closa d’origen medieval conservats a la Segarra, amb la seva disposició allargassada formada per dues fileres de cases separades per un únic carrer i la seva única porta d’accés per la part de llevant. Probablement, el nucli va ser fundat cap al segle XII i les estructures visibles avui en dia semblen correspondre al segle XVI.
També d’aquí el Tomàs s’endurà algunes imatges magistrals.
Fem el camí fins a Guimerà per pistes forestals, i possiblement pel meu estat anímic patim un ensurt , amb sortida de la pista sense més conseqüències, sens dubte gràcies a la Mare de Déu de la Bovera, patrona d’aquestes terres, i quin Santuari serà en aquesta ocasió la destinació final del nostre viatge.
© Antonio Mora
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada