Davant d’una realitat del tot escadussera quan a preveres i diaques, obligats a gestionar no una sinó varies parròquies alhora, costa d’imaginar-se la organització eclesiàstica en el període de la baixa edat mitjana ,en el que el romànic ens deixarà per arreu abundoses mostres, que al ensems confirmen l’existència d’un nombrós presbiteri diocesà. Cada capella, ermita, església, disposen aleshores d’un sacerdot responsable.
Fem una mica d’història : Les primeres comunitats judeo-cristianes s’organitzen segons el model propi d’Israel, els preveres o ancians tenien el govern polític i religiós de les comunitats [sanedrí] , amb l’ajut dels diaques [ homes i/o dones] en les tasques apostòliques, en la triple funció litúrgica, magisterial i benèfica, com fou instaurat en la primitiva comunitat de Jerusalem.
A partir del segle II s’anirà imposant la forma monàrquica – el bisbe – com un més eficaç sistema de donar servei a les comunitat extraurbanes – parròquies - .
El bisbe ordenarà col•laboradors, anomenats també preveres, que conformaran el presbiteri diocesà, totalment subordinat a l’episcopat. Les condicions exigides als preveres son : coneixements de la Bíblia i de teologia, aptituds socials i humanes , obediència al bisbe. El sistema de formació en Seminaris no s’adoptarà fins al Concili de Trento, que l’aprova l’any 1.563 mitjançant el decret Pro Seminariis.
El Diaconat desapareix a partir de l’alta edat mitjana de l’Església Llatina com ministeri autònom i restà com un esglaó vers el sacerdoci. Fins Pau VI, no serà restablert com un grau propi i estable de la jerarquia , i encara a potestat de les conferències episcopals.
Quan al nomenament de preveres a l’edat mitjana, està clar que podem parlar més d’una designació que d’una ordenació per part del bisbe, que valorava la idoneïtat dels candidats per exercir la funció sacerdotal. Certament comprovar els coneixements de la Biblia i de teologia, així com les aptituds humanes i socials, quedaven únicament a criteri del bisbe mateix.
Les habituals tasques d’aquests sacerdots que vivien com els seus feligresos en disseminats agrícoles, anava més enllà de l’atenció espiritual, i atenien sovint a la formació intel•lectual de la mainada. El sacerdot juntament amb les autoritats civils i les professions lliberals – metges, apotecaris, secretaris lletrats,.... constituiran durant segles i segles, les “forces vives” del nostre món rural.
El segle XVIII marcarà l’inici del fi d’aquest model d’organització social; 1798-1807 essent Secretari de finances Miquel Gaietà Soler es du a terme la primera desamortització; 1836-1851 Mendizábal durà a terme un nou intent que reeixirà, i acabarà deixant en mans privades la major part del patrimoni històric i cultural del país.
El resultat a nivell pràctic es tradueix en la pèrdua irreversible de no poques d’aquestes capelles, ermites i/o esglésies : Sant Martí de Puig Ermengol , Sant Pere de Vilanova, Sant Miquel d’Oló, Santa Magdalena de Vilarestau, Santa Magdalena de Talamanca, Santa Maria Savall, Sant Sebastià del Sull a Saldes, ..............................
El concepte “progrés” sona quasi com una heretgia, quan observem la realitat quotidiana del nostre entorn més proper, i tenim coneixement de la fam, la misèria, l’explotació, la por i la mort, de tants i tants milions de persones !!!
No sembla tant dolent el món que va coexistir amb el romànic, oi ?
© Antonio Mora Vergés
Fem una mica d’història : Les primeres comunitats judeo-cristianes s’organitzen segons el model propi d’Israel, els preveres o ancians tenien el govern polític i religiós de les comunitats [sanedrí] , amb l’ajut dels diaques [ homes i/o dones] en les tasques apostòliques, en la triple funció litúrgica, magisterial i benèfica, com fou instaurat en la primitiva comunitat de Jerusalem.
A partir del segle II s’anirà imposant la forma monàrquica – el bisbe – com un més eficaç sistema de donar servei a les comunitat extraurbanes – parròquies - .
El bisbe ordenarà col•laboradors, anomenats també preveres, que conformaran el presbiteri diocesà, totalment subordinat a l’episcopat. Les condicions exigides als preveres son : coneixements de la Bíblia i de teologia, aptituds socials i humanes , obediència al bisbe. El sistema de formació en Seminaris no s’adoptarà fins al Concili de Trento, que l’aprova l’any 1.563 mitjançant el decret Pro Seminariis.
El Diaconat desapareix a partir de l’alta edat mitjana de l’Església Llatina com ministeri autònom i restà com un esglaó vers el sacerdoci. Fins Pau VI, no serà restablert com un grau propi i estable de la jerarquia , i encara a potestat de les conferències episcopals.
Quan al nomenament de preveres a l’edat mitjana, està clar que podem parlar més d’una designació que d’una ordenació per part del bisbe, que valorava la idoneïtat dels candidats per exercir la funció sacerdotal. Certament comprovar els coneixements de la Biblia i de teologia, així com les aptituds humanes i socials, quedaven únicament a criteri del bisbe mateix.
Les habituals tasques d’aquests sacerdots que vivien com els seus feligresos en disseminats agrícoles, anava més enllà de l’atenció espiritual, i atenien sovint a la formació intel•lectual de la mainada. El sacerdot juntament amb les autoritats civils i les professions lliberals – metges, apotecaris, secretaris lletrats,.... constituiran durant segles i segles, les “forces vives” del nostre món rural.
El segle XVIII marcarà l’inici del fi d’aquest model d’organització social; 1798-1807 essent Secretari de finances Miquel Gaietà Soler es du a terme la primera desamortització; 1836-1851 Mendizábal durà a terme un nou intent que reeixirà, i acabarà deixant en mans privades la major part del patrimoni històric i cultural del país.
El resultat a nivell pràctic es tradueix en la pèrdua irreversible de no poques d’aquestes capelles, ermites i/o esglésies : Sant Martí de Puig Ermengol , Sant Pere de Vilanova, Sant Miquel d’Oló, Santa Magdalena de Vilarestau, Santa Magdalena de Talamanca, Santa Maria Savall, Sant Sebastià del Sull a Saldes, ..............................
El concepte “progrés” sona quasi com una heretgia, quan observem la realitat quotidiana del nostre entorn més proper, i tenim coneixement de la fam, la misèria, l’explotació, la por i la mort, de tants i tants milions de persones !!!
No sembla tant dolent el món que va coexistir amb el romànic, oi ?
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada