Eren prop de les 12,00 quan el Martí – l’informador del Parc natural - ens comentava que a bon pas teníem uns 30 minuts per arribar al Castell; el Tomàs pujarà per una drecera, i jo ho faré pel camí carreter. Un sol d’injustícia ens acompanyarà tota la pujada.
Del lloc hi ha molta documentació; http://www.aacmontsoriu.org/, em caldrà fer-vos-en una breu síntesi :
El castell de Montsoriu està situat a la ratlla fronterera amb Sant Feliu de Buixalleu, per bé que es considera d'Arbúcies. L’edifici representa per a la vall d'Arbúcies el símbol del seu passat històric perquè sempre ha estat sota el seu domini i jurisdicció.
S'aixeca al cim d'un turó aïllat que ateny els 637 m d'altitud. Aquest castell, descrit per Bernat Desclot com "un dels més bells e nobles del món", ens expliquen – el lloc està tancat per obres - que consta de tres recintes amb tres cercles de muralla, les més externes atalussades amb torres rodones als angles. Les primeres notícies del castell consten el 1002, però segurament ja hi havia una fortalesa al lloc, car s'han trobat, dintre i pels voltants, fragments de ceràmica iberoromana.
La residència dels senyors era el segon recinte, on es veu l'antiga capella, que durant els segles XIII i XIV fou dedicada a sant Pere, i sales amb indicis de voltes d'ogiva i finestrals gòtics. Aquesta part del castell devia ser edificada al segle XIII, quan els Cabrera el convertiren en llur palau residencial. Els Cabrera hi residiren fins al segle XV alternant-lo amb el palau de Blanes, edificat prop de l'església parroquial. A causa d'això el castell fou assetjat pel rei Pere III entre els anys 1366 i 1371, quan volia sotmetre Bernadí o Bernat (III) de Cabrera, comte d'Osona, fill del gran privat del rei, Bernat (II), caigut en desgràcia i executat a Saragossa el 1364. Les tropes reials no aconseguiren de prendre el castell, que no es va sotmetre fins el 1371, per concòrdia entre el rei i el comte d'Osona.
Al centre del castell, sobre un penyal, s'aixeca la torre mestra, mig esmotxada, amb notables restes d'edificacions que demostren que era el recinte fort o acròpoli del castell.
La decadència del castell i l'inici de la seva ruïna començaren avançat el segle XV amb motiu de la gran guerra dels remences i de l'allunyament de la família Cabrera.
Les proporcions del Castell de Montsoriu – que ens recorda en algun moment al de Eraemprunyà al Baix llobregat – fan difícil la tasca de recollir-ne imatges; sortosament amics lectors, el meu company d’avui , el Tomàs Irigaray Lopez és un fotògraf excepcional.
Tornàvem al nostre Vallès Occidental quan passaven pocs minuts de les 13,00 hores, suats i exhaustes però contents. L’esforç d’assolir el cim de Montsoriu, es compensa amb escreix amb la contemplació del Castell magnífic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada