La descripció tècnica ens explica que és una església de planta rectangular amb capçalera a orient i capelles laterals. La porta principal es troba situada a la façana oest, on existeix una petita placeta entre l'església i el Pui. La façana apareix recoberta d'un estucat que forma un carreuat, erosionat pel temps. La porta, al centre, és de pedra vista, construïda amb carreus ben tallats, formant un cos central rectangular, rematat en la part superior per una petita cornisa en la que s'obre el portal d'arc de mig punt decorat amb una petita motllura que descansa sobre una cornisa a mode d'imposta. La clau de l'arc té gravada una inscripció de difícil lectura. Una torre campanar, de pedra i secció octogonal, s'aixeca a migdia de la nau, on també s'obre una petita porta.
Situada al costat mateix del Pui de les Forques, on hi hagué l'antic castell de Peramea, avui inexistent.
L’Enric Sànchez-Cid , “ el mestre” , em deixava un comentari ; a l’interior de l’església es guarda la imatge
de la Mare de Déu del Remei i l’Infant. És una talla policromada d'uns tres
pams d'alçada. És assentada en un cofre-escambell amb dos muntants de motllura
senzill i secció quadrada que formen una unitat amb el manxen-peus. No estava
coronada, si bé en la fotografia que d'ella disposo per fer la descripció, en
porta una d'afegida, i de l'època barroca. La cabellera abundant i trenada
apareix per sota del vel, que li cau per darrera de les espatlles. La cara és ovalada,
molsuda i no presenta el hieratisme de les marededéus de temps enrere.
El mantell cobreix les espatlles, passa per fora del braç dret i
s'arreplega damunt de la falda, caient per la cama dreta de forma ondulada. El
vestit túnica de coll rodó i amb un senzill bordó, queda cenyit a la cintura i
arriba fins els peus, sobresortint la punta del calçat per unes ondulacions.
Plecs en angle i transversals. Amb la mà dreta, dirigida amunt, prem una bola i
amb l'esquerra sosté al Fill per les natges.
L'Infant és assegut a la cama esquerra de la Mare. De cara rodona, orelles
grans, poca cabellera i coll gruixut. La túnica-vestit, d'escot rodó i
bordejat, li arriba fins els peus nus. Amb la mà dreta beneeix i amb l'esquerra
sosté un llibre. Plecs en angle.
Correspon al grup de marededéus obrades al final del segle XIII o principis
del segle XIV amb reminiscències romàniques.
Les relíquies , són les despulles de tres esquelets dels catorze mil nens
que van morir degollats per ordre d’Herodes, quan intentava acabar amb la vida
del nou nat Jesús. Des de mitjans del segle X hi ha un document on es certifica
aquestes relíquies, les dels Màrtirs Sants, que un comte que aleshores
governava el Pallars, les va portar de Terra Santa.
Hi vaig passar pel poble quan era primavera, per aprofitar gaudir de
l’esclat de vida propi de l’estació i per això no vaig poder veure les
esmentades relíquies, doncs només el dia dels Sants Innocents hi ha l’ocasió de
contemplar-les.
Respecte de Sant Cristòfor ,que vol dir el qui porta Crist (Chistoforus), hi ha una tradició i/o llegenda que el descriu com un gegant inicialment al servei del Dimoni. Convertit al servei de Crist es dedica a ajudar els viatgers a creuar un curs d'aigua perillós. Una tarda trasllada un nen, al qual puja a l'espatlla; cada cop va pesant més i més fins que esgotat arriba a l'altra banda del riu. Com a prova li fa clavar el seu bastó a terra i al dia següent està florit i dóna fruïts. Així sempre se'l representa amb Crist a l'esquena i amb un bastó florit.
La tesis del Josep Capdevila i Soldevila , http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf
documentada i rigorosa, recollida en el llibre : La Capella de Sant Cristòfor i el barri del Regomir de Barcelona, en la que formula la possibilitat d’un doble culte al mateix personatge, Sant Menna al lloc de naixement, i Sant Cristòfor al lloc del martiri, em sembla del tot versemblant, i possible.
El nom Cristòfor/ Cristofòl , “el portador de Crist’, evidentment es referia a qui portava Crist al cor.; probablement li va ser imposat en el Baptisme. No hi ha constància de l’anterior nom del soldat.
la història ens explica com Menna /Cristòfor va ser capturat i obligat, per la força, a servir en una unitat militar anomenada la Cohors Tertia Valeria Marmaritarum.
Els marmaritans eren un poble del nord de l’Àfrica que es trobava on avui hi ha la moderna Líbia.
Si considerem com un fet indiscutible que Menna/ Cristòfor formava part del poble dels marmaritans, cal cercar el seu culte a les regions situades entre Marmarica i Alexandria i immediatament ens adonem que a 45 km al sud-oest d’Alexandria, a la ciutat coneguda com Abu Mina, existeix des de temps molt antics un culte dedicat a sant Menna
Per les narracions de Cyrus de Cotyaeum, però, sabem que Menna va ser un soldat, que va ser martiritzat en un país foraster i que les seves despulles van ser retornades al seu país d’origen, després de la seva execució. Aquest fets són els mateixos que nosaltres coneixem de la vida de sant Cristòfor. David Woods creu que hi ha motius suficients per a identificar la història de sant Cristòfor amb la de sant Menna.
Sant Menna és patró de la població catalana de Sentmenat, al Vallès Occidental.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada