LA PANADELLA , EL CASTELLOT TORRE DE DEFENSA DE MONTMANEU

L’indret és reconegut com un lloc d’habitual parada en els viatges entre les terres de vora mar i l’interior; val a dir que la A-2 ha reduït un bon nombre, fins en un 50% en el primers moments, aquestes reparadores aturades.

El Castellot és accessible per l’antiga carretera que unia el nucli amb el poble de Montmaneu; avui tot i que tallada per la A-2 permeti accedir fins dalt del turó.

A reserva de fer treballs d’excavació que ho confirmin, hi ha la creença que en aquest espai que avui ocupa la torre circular, anteriorment es trobes la fortalesa de la Panadella, citada des de l’any 1242, quan pertanyia al monestir de Santes Creus, i avui desapareguda.

La torre – millor les seves restes - ,es coneixen com el Castellot, l’edifici de planta circular fou construït al segle XIX, un període que a priori no sembla propici per a l’aixecament d’aquest tipus de construccions. L’explicació sens dubte la trobem en les moltes calamitats que va patir aquesta localitat en aquella infausta centúria :

La guerra del francès va provocar importants repercussions a la Panadella, amb mobilitzacions per anar amb el sometent ; requisa d’animals de carrega per fer serveis de bagatge; importants robatoris i fins i tot fam. Per exemple el primer diumenge de setembre, en plena celebració de la festa major, els francesos van entrar a Montmaneu, robant 4 mules, més de tres-cents duros i 250 gallines.

També les guerres carlines van fer que aquest indret tingues un especial protagonisme, expliquen les cròniques que van arribar-se a fortificar-se fins i tot els hostals. El febrer de 1837 va haver un combat prop de la Panadella en el qual el mariscal carlí Benet Tristany va derrotar al comandant lliberal Oliver, capturant més de 700 soldats, dels quals va fer afusellar prop de 250. També el 1839 el carlí Manuel Ibáñez, conegut com el “Llarg de Copons” va reclutar forçosament homes de Montmaneu, va malmetre els hostals i va assaltar la caserna on va robar les municions i va fer 93 presoners.

Des de l’alçada de la torre dita del Castellot, hom pot veure les terres properes de la Segarra fins a la seva Capital, i les valls que conforma el barranc de la Panadella, en el seu viatge fins a l’Anoia i el mar.

Dos consells en aquesta ocasió, atureu-vos a la Panadella, això si que serà “ fer país “, i feu una caminada fins dalt del turó, us asseguro que l’esforç s’ho val.

© Antonio Mora Vergés

LES SANTA MARIES DEL CAMI RAL D’ARAGÓ . ANTIGA N-II

Fa mal de cor pujar o baixar de la Panadella per la Nacional II, per arreu les senyals d’abandó i àdhuc de vandalisme son evidents en les finques properes a la carretera. Està clar que el traçat actual de la A.2 estalvia temps per als conductors, tant – almenys per a mi – com que això té una relació causal evident amb la misèria que s’escampa per arreu en l’antic traçat.

M’aturava a Santa Maria del Camí, el lloc pertany alhora al termes de Veciana i Argençola, hom imagina que quan es feren els termes, els límits s’establien em funció d’accidents naturals, rius o muntanyes, o fins de vies de comunicació, carreteres, trens , etc...., res més lluny de la realitat – Santa Maria n’és testimoni - . El fet que a un i altre costat fossin catalans, ha evitat sens dubte confrontacions sagnants com les que en ocasió de dividir els anglesos la India i el Pakistan es varen succeir.

La romànica de Santa Maria Inicialment fou capella d’un hospital situat a peu de l’antic camí ral d’Aragó, i priorat benedictí des de 1228, moment que fou cedit a Santa Cecília de Montserrat, que hi va posar monjos i va fer aixecar l’actual església de característiques encara romàniques. És d’una nau amb capelles interiors que apunten un petit creuer i absis semicircular a llevant. L’element decoratiu més singular és la finestra, d’estructura circular, que es conserva al centre de l’absis, formada per dovelles radials solcades per tres filets concèntrics i emmarcada per una sanefa decorada amb doble ziga-zaga.

Es conserva l’escut de Montserrat a la dovella central de la porta d’accés, situada a la banda nord, tot recordant que els seus origens vinculats a Santa Cecília de Montserrat i com des de 1539 fou propietat de Santa Maria de Montserrat.

El 1868 Santa Maria del Camí fou erigida en centre d’una nova parròquia, que englobava el terme de l’antiga parròquia de Sant Martí d’Albarells i la sufragània de Sant Jaume de Castellnou del Camí o d’Albarells.

Va disposar de culte fins 1919, moment que es va construir la nova església situada a pocs metres de l'antiga capella, i com aquesta en el costat oposat de l’antiga carretera nacional II del nucli de Santa Maria del Camí. El nou edifici de regust neoclàssic, ja és terme municipal d’Argençola.

Una dada per la vostra reflexió: en quilometres quadrats ,el terme d’ Argençola en fa 47; el de Veciana 38,9, i el d’Igualada 8,7; quan a la població: Argençola, 210 h; Veciana, 169 h; Igualada, 36817 h . Possiblement les dades caldrà corregir-les a la baixa pel que fa a les dos primeres, i a l’alça per a la Capital de l’Anoia.

© Antonio Mora Vergés

ELS POBLES ENCASTELLATS DE L’ANOIA

En els límits imprecisos del centre del món entre els segles XVIII i IX, hi trobem encara un bon nombre de petits nuclis encastellats, distribuïts ara principalment entre les comarques de l’Anoia i la Segarra; aquests pujols , visibles des de molt lluny, em desperten un sentiment que està a mig camí entre l’admiració i la tendresa. Aquí es va formar veritablement la nostra identitat peculiar.

En faig un petit recull, al coneixercatalunya.blogspot.com no som especialistes en cap matèria, particularment en relació als pobles encastellats m’agradaria trobar algú que si dediqui.

Començaré per Argençola, quan al topònim llegim : del llatí vulgar argenteola ’tros de terra que hom llaurava pel preu d’un argenç o moneda de plata, o que el costava’, també hi ha qui defensa argentiola “ campaneta” , ja que segons les cròniques la que hi havia a l’antiga església parroquial tenia un so peculiar que desfeia les tempestes. No podem descartar tampoc l’explotació de mines d’argent en algun moment del passat.

La imatge serà la de l’església parroquial de sant Llorenç; situada al peu de les restes del castell, és una edificació de final del segle XIX: concretament fou beneïda l’any 1891. És d’una nau amb capelles laterals entre els contraforts i un campanar de tradició barroca, de planta poligonal coronat per una balustrada. Tot el conjunt es pot catalogar com d’estil neoclàssic.

Aleny es troba molt prop de Calaf, i té per alguns origen àrab – pel prefix Al – i per altres etimològicament vol dir lloc poblat d’alzines, al nucli s’hi troba l’església de Sant Miquel, difícil de retratar i molt restaurada , en el seu període romànic, fou el temple parroquial, situació per que va perdre en dependre de Sant Pere de l’Arç abans de l’any 1313. És d’una única nau amb un petit campanar d’espadanya al mur de ponent.

No gaire lluny de l’Aleny , ofert però de cap indicació, es troba el poble de la Fortesa, format per un petit conjunt de cases, amb carrerons i arcs de passatge coberts, molt evocadors dels petits nuclis agrupats de la vella Segarra. Se'n destaca Can Ribalta, una gran casa refeta en part el 1760 i actualment ornada amb arcs de pedra i amb un gran escut portat de fora.

Desistia de mourem per l’interior de la Rubiola, el lloc està en un estat d’extrema precarietat, i retornava fins a la carretera per recollir una imatge del lloc, i les restes de Santa Llúcia. Llegeixo que inicialment aquesta església de característiques rurals, situada al costat de la casa Riera de la Rubiola, i que presideix el nucli homònim, era sufragània de la parroquial de Sant Pere de Montfalcó.

Volia acabar, he seguit un ordre alfabètic per Segur, el lloc format per una vintena escassa de velles cases, algunes adaptades per a estiueig. Tenia 33 h empadronats el 2005. Té a prop les restes del castell de Segur, documentat des del 1117, que donà nom a la baronia de Segur. L'església parroquial de Santa Maria de Segur és un edifici tardà amb un portal abarrocat molt simple, que es distingeix únicament de les cases que l'envolten un petit campanar de torre.

Les portes del coneixercatalunya.blogspot.com estant sempre obertes a la col•laboració de tothom que comparteixi aquest senzill ideari :

Aquí trobareu : histories, relats de sortides , propostes d’excursions, ... que fan referència únicament i exclusiva a Catalunya i/o als territoris de parla catalana. M’interessa i molt conèixer d’altres llocs del món, però en tant que català vinc obligat a escombrar cap a casa, oi ?

© Antonio Mora Vergés

FONT DE MUSSA. NAIXEMENT DE L’ANOIA MONTMANEU

El nom que intueixo àrab, Musà [Moisés ], fa referència a un personatge bíblic, respectat i venerat tant per jueus , com per àrabs, i cristians de totes les “sectes”.

Tenim poca informació de la dominació àrab a Catalunya, l’església catòlica desprès de la reconquesta, va fer una tasca d’eliminació “demoníaca” , va ajudar en això, el fet que es considerava poc viril llegir i escriure, fins a l’extrem que en molts documents consta al peu la següent llegenda “ el senyor no firma perquè és noble “; aleshores i ara, virilitat i força física eren sinònims, llegir i escriure, era – i és – tasca pròpia de dones [ mireu quina proporció hi ha de cada sexe al magisteri, a la Judicatura, a... ], de bufons, o de persones dedicades a la religió.

Feia un tomb per Montmaneu i recollia imatges de l’església i els safarejos ; la localització de la font de Musà està a l’altre costat de la vall, i em cal creuar per un túnel la A-2, i recórrer un bon tros de l’antiga Nacional II en direcció a Igualada, fins trobar el trencall a la dreta que em menarà fins a la font.

Encara hi ha persones a Montmaneu que recorden com de penosa era la tasca d’anar a rentar a Musà, i tornar fins al poble duent la roba mullada per la costa que se m’ha fet dolça en el camí de baixada.

Arreu de la comarca, s’explica un fet que únicament des del coneixement cabalístic pot tenir explicació :

L’any 1818, amb motiu d’una gran secada que va estroncar moltes fonts de la comarca. A la font de la Mussa, que encara rajava, hi havia cues dia i nit per a proveir d’aigua. A més, el lloc es convertí en un centre de pelegrinatge. El dia que els feligresos de Montmaneu hi anaren en processó, portant la imatge de la Mare de Déu de la Creu, hi coincidiren unes altres sis processons, vingudes d’altres poblacions per demanar la pluja.

M’expliquen que l’aigua era molt apreciada pels malats renals, i que malgrat les recomanacions publiques, encara hi ha gent que en va a buscar. Avui hi ha un cartell que explica que l’aigua no és potable; costa de creure, sobretot quan l’aigua surt en unes alçades que fan difícil – quan no tècnicament impossible – la contaminació pels mitjans “ tradicionals” , aquí, com per arreu s’imposa la mala praxis, és més econòmics penjar un cartell que fer analitzar l’aigua periòdicament. Com era allò, España va bien, oi ?

El recinte del que fou antic safareig fins ben entrat el segle XX, presenta un bon estat de conservació.

Avui és clar el naixement de l’Anoia, més enllà de les tres rieres que es disputen el seu origen: la riera de Montmaneu, que neix prop de la Panadella; la Riera Gran que prové del Molí de la Roda; i la de la Fortesa, anomenada Riera de Sant Pere. Com el Calders, i tants altres petits rius, neix justament de l’aiguabarreig d’aquestes aigües que es produeix en el cas de la riera Gran i la de sant Pere a Copons, i finalment a Jorba on es fonen amb la de Montmaneu per donar lloc a l’Anoia.

Us en recordeu de la història de Moisés ?. Feu-hi un repàs.

Ah,! i pugeu fins a Montmaneu !

© Antonio Mora Vergés

MOLINS DE SEGUR, AVUI DE LA RODA, A VECIANA. FONTS DE L’ANOIA

Seguia amb la meva dèria de recollir imatges dels indrets que es reclamen com fonts de l’Anoia; justament una de les possibles explicacions quan a aquest topònim, fora considerar aquest nom com a diminutiu del molt llatí amnis [ riu ]. Estaríem doncs davant d’una clara redundància, el riu Riu.

Des de Veciana m’arribava fins a l’anomena’t Moli de la Roda, antiga residència dels barons de Segur, que s’aixeca al costat de la riera Gran. Avui el lloc és una Casa de colònies i residències
L’edifici bàsicament renaixentista, del segles XVI-XVII que conserva finestres amb arcs conopials.

Sota l’edifici residencial hi ha els antics molins, que es movien per una gran roda, de la qual va prendre nom, avui desapareguda, accionada per l’aigua d’una bassa annexa, també desapareguda.

Trobava un pare amb dos fills de curta edat, que acabaven d’esmorzar en el lloc ad-hoc prop de la riera Gran; m’explica que la roda va ser despenjada perquè un vailet s’hi va fer mal.
Em comenta que un xic més amunt de l’indret del molí, hi havia un bullidors, i que era aquell el punt en que naixia la riera Gran; actualment quan hi ha secada, l’únic lloc on s’hi troba aigua però és a la font del moli que fou conegut en temps com dels Segur.

Continuo riera amunt i em crida l’atenció un molt singular edifici : el Casal la Salle.; m’expliquen que gestionen ambdós edificis, el Casal i el Moli de la Roda, més informació a :

http://www.casalstmarti.lasalle.cat/ca/index.htm

M’arribaré encara fins a Segur, on recolliré imatges del petit poble i del santuari barroc de Puig del Ram , aixecat vers l’any 1786, però conegut ja des de l’any 1587, és d’una única nau amb un senzill campanar d’espadanya i cimbori que a l’exterior té forma quadrada.

S’escolen els darrers minuts del mati – per a mi – en la contemplació des d’aquella alçada, de les llunyanes muntanyes blanques, les valls ubèrrimes en aquest hivern fred i plujós, i la muntanya de Montserrat, que des la seva ubicació a la Catalunya Central presideix el país. Mentre inicio el descens en venen a la memòria unes estrofes del Virolai ;

Doneu consol a qui la pàtria enyora
Sens veure mai els cims de Montserrat;
En terra i mar oïu a qui us implora
Torneu a Déu els cors que l’han deixat.

Rosa d’abril, morena de la serra...

© Antonio Mora Vergés

FONTS DE L’ANOIA. LA FORTESA.

Anàvem a Sant Pere Sallavinera, topònim que hom deriva del llatí vulgar (ip)sa labinaria ’barrancada d’aigua, petita depressió del terreny on s’acumula la neu’. L’article salat, era comú en el català anterior al genocidi de 1.714, actualment es conserva encara en alguns indrets de la costa gironina i a les illes Balears.

Localitzar l`accés a la Fortesa – no hi cap indicador per enlloc – ha estat tasca feixuga, fins que hem pogut trobar un santperenc que ens ha volgut portar fins al trencall, dins ja del nucli de Cafaf.

La Fortesa, fou inicialment independent del altres dos termes amb els quals formen el municipi de Sant Pere Sallavinera, la Llavinera i el castell de Boixadors.

Disposava d’una torre per la defensa del seu territori termenat, i d’aquí prové el seu nom que vol dir fortificació, fortalesa castell.

El poble de la Fortesa, en l'altiplà més clarament segarrenc, és format per un petit conjunt de cases, amb carrerons i arcs de passatge coberts, molt evocadors dels petits nuclis agrupats de la vella Segarra. Se'n destaca Can Ribalta, una gran casa refeta en part el 1760 i actualment ornada amb arcs de pedra i amb un gran escut portat de fora.

La família Ribalta era la que tenia cura al segle XVII de la capella de Sant Joan de la Fortesa, un petit edifici rectangular amb sagristia i capella annexa al costat de migdia. La capella actual es va refer al segle XVII. Recollirem imatges de l’església i el petit cementiri.

La Fortesa, documentat des del 1097, era un feu que posseïa el 1422 Guillem d'Oluja i que aquest va vendre a Ramon Berenguer de Boixadors, i així romangué definitivament integrat a la baronia o varvassoria, com se li diu des del segle XV, de Boixadors

És un lloc ric en aigües ; sota la font anomenada de la Morera, on hi havia els antics safarejos, - el lloc avui abandonat presenta un estat lamentable - hom explica que neix el rieral que la documentació anomena des del 1188 riu Anoia, per bé que, es reclamen també com llocs de naixement, el Moli de la Roda en el terme de Veciana, i la font dita de Mussa a Montmaneu.

Tenim un dubte quan a definir l’indret ; podem parlar de Turó , d'origen preromà imprecís. Elevació no gaire alta del terreny; muntanyola. I podem fer-ho també de Pujol , Puig petit. Aquesta combinació; lloc elevat i agrupació de vivendes, es una constant en aquestes terres; l’Aleny,Segur, la Rubiola,....

No conèixer l’Anoia és pecat.

© Antonio Mora Vergés

L’AL-BURJA DE LA COMA DELS PRATS DE REI. LA MANRESANA.

Els àrabs van fer una llarga estada per aquestes terres, la seva petjada més enllà de la toponímia, que s’ha mantingut per la tossudesa – santa tossudesa – de la gent senzilla, es manifesta particularment al lloc conegut avui com la Manresana, prat alterós, situat en un cim aplanat ric en bon herbatge i idoni per a la pastura.

Avui la Manresana és un petit nucli que es troba 2 km al SE de la vila de Prats dels Reis, en un lloc aturonat, no lluny de la carretera d'Igualada per les Malloles.

L'esvelta torre – sens dubte de bona factura àrab – que aquí com en altres llocs acabaria integrant-se en un castell, ressalta des de molt lluny, va ser restaurada al final dels anys setanta, moment en que es posaren a la vista al seu voltant importants restes del castell o edificacions que l'envoltaven.

El nom el rebé a la fi del segle X i és la més ben conservada – segons diuen les cròniques -, de les quatre o cinc torres que son així designades pel fet de considerar-se extensió del comtat manresà

La seva estructura i la dels edificis que l'envolten indiquen que es va refer en plena època romànica, segurament al segle XII.

Del castell de la Manresana, documentat des del segle XI, es conserven diversos basaments de la muralla, una estança i la torre circular de més de 20 m d’alçada. Està dividida en tres pisos, els dos primers separats inicialment per trespols de fusta i el tercer per una cúpula de pedra que serveix de base al terrat superior. L’únic accés es realitza per la poterna situada a uns 11 m d’alçada.

El rei Jaume I va fer estada a la Manresana en diverses ocasions. De fet es tractava d’un castell citat com una de les seves possessions. Per exemple coneixem la seva visita el 3 de setembre de 1245 quan va signar un privilegi a favor de Sant Martí Sesgueioles i el mateix dia però de l’any 1263 va atorgar una altre privilegi a favor de la vila de Santpedor.

El fort vent feia desaconsellable accedir fins a l’entrada de la torre des de l’escala de cargol; em servia però l’ascensió per tenir una magnifica vista de l'església de Sant Andreu de la Manresana, amb una capella del Roser, una antiga sufragània dels Prats, que té murs romànics, però que fou ampliada, se li construí una façana barroca al segle XVIII i de nou fou restaurada el 1931.

Encara que esmentada l’any 1070 a l’acta de consagració de l’església de Santa Maria dels Prats de Rei i per tant originàriament romànica, l’edifici actual presenta una imatge més aviat barroca deguda a la refeta portada a terme als segles XVII i XVIII (en una cantonada exterior apareix la data 1699 i a la llinda de la portal principal la de 1769). És un edifici d’una sola nau coberta amb volta apuntada. En el seus murs destaquen diversos blocs de pedra amb decoracions vegetals i geomètriques.

El petit – i cuidat - cementiri – més que els resultats de les consultes sobre la independència – em confirma la voluntat de ser, que resisteix i àdhuc s’incrementa malgrat els entrebancs, els abusos, les injustícies, i el tracte descurat que rebem històricament dels nostres veïns.

Senyor, escolta des de l’alta Anoia el prec de llibertat del teu poble !

© Antonio Mora Vergés