Tenim poca informació de la dominació àrab a Catalunya, l’església catòlica desprès de la reconquesta, va fer una tasca d’eliminació “demoníaca” , va ajudar en això, el fet que es considerava poc viril llegir i escriure, fins a l’extrem que en molts documents consta al peu la següent llegenda “ el senyor no firma perquè és noble “; aleshores i ara, virilitat i força física eren sinònims, llegir i escriure, era – i és – tasca pròpia de dones [ mireu quina proporció hi ha de cada sexe al magisteri, a la Judicatura, a... ], de bufons, o de persones dedicades a la religió.
Feia un tomb per Montmaneu i recollia imatges de l’església i els safarejos ; la localització de la font de Musà està a l’altre costat de la vall, i em cal creuar per un túnel la A-2, i recórrer un bon tros de l’antiga Nacional II en direcció a Igualada, fins trobar el trencall a la dreta que em menarà fins a la font.
Encara hi ha persones a Montmaneu que recorden com de penosa era la tasca d’anar a rentar a Musà, i tornar fins al poble duent la roba mullada per la costa que se m’ha fet dolça en el camí de baixada.
Arreu de la comarca, s’explica un fet que únicament des del coneixement cabalístic pot tenir explicació :
L’any 1818, amb motiu d’una gran secada que va estroncar moltes fonts de la comarca. A la font de la Mussa, que encara rajava, hi havia cues dia i nit per a proveir d’aigua. A més, el lloc es convertí en un centre de pelegrinatge. El dia que els feligresos de Montmaneu hi anaren en processó, portant la imatge de la Mare de Déu de la Creu, hi coincidiren unes altres sis processons, vingudes d’altres poblacions per demanar la pluja.
M’expliquen que l’aigua era molt apreciada pels malats renals, i que malgrat les recomanacions publiques, encara hi ha gent que en va a buscar. Avui hi ha un cartell que explica que l’aigua no és potable; costa de creure, sobretot quan l’aigua surt en unes alçades que fan difícil – quan no tècnicament impossible – la contaminació pels mitjans “ tradicionals” , aquí, com per arreu s’imposa la mala praxis, és més econòmics penjar un cartell que fer analitzar l’aigua periòdicament. Com era allò, España va bien, oi ?
El recinte del que fou antic safareig fins ben entrat el segle XX, presenta un bon estat de conservació.
Avui és clar el naixement de l’Anoia, més enllà de les tres rieres que es disputen el seu origen: la riera de Montmaneu, que neix prop de la Panadella; la Riera Gran que prové del Molí de la Roda; i la de la Fortesa, anomenada Riera de Sant Pere. Com el Calders, i tants altres petits rius, neix justament de l’aiguabarreig d’aquestes aigües que es produeix en el cas de la riera Gran i la de sant Pere a Copons, i finalment a Jorba on es fonen amb la de Montmaneu per donar lloc a l’Anoia.
Us en recordeu de la història de Moisés ?. Feu-hi un repàs.
Ah,! i pugeu fins a Montmaneu !
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada