dilluns, 10 de setembre del 2012

LA ROBA DE FALANGE

La tarda del 2 d'abril de 1939, caminava cap al crepuscle, l'ombra del Coll de Falset, planava damunt la petita estació de l'Argentera, el tren acabava de sortir del túnel - aleshores, el més llarg d'Espanya - , i tots els viatgers del tren - el primer tren que feia el recorregut Madrid-Barcelona des de l'inici de la Guerra - tornaven a respirar amb tranquil·litat, de nou la llum !. El so inconfusible dels frens va fer treure les pistoles de totes les fundes, perquè parava el maquinista en aquella petita estació ?, aquesta pregunta, també se la va fer el Cosme, el factor que vivia a la caseta de l'Estació. De la màquina va baixar un home sense equipatge, i es va despedir del maquinista, Adéu Jaume ; el tren va tornar a posar-se en marxa en direcció a Reus, la pregunta ara, quan les armes tornaven a la seguretat de les fundes, era ; qui devia ser aquell home que havia baixat del tren en aquella petita estació ?.

En Cosme estava palplantat davant l'edifici de l'estació, no sabia qui podia ser aquell home, però en aquell moment, totes les precaucions eres poques, sobretot quan algú ,d'una forma imprevista decideix baixar del primer tren NACIONAL que arriba a Catalunya !.

Quan els dos homes es van trobar a la mateixa alçada, el Cosme va reconèixer l'Antonio, més prim, amb una expressió de duresa, o de sofriment al rostre, però indubtablement era l'Antonio , tots dos havien fets junts les proves, cinc anys endarrera, per entrar com a factor a la Companya Barcelona-Saragossa-Madrid-Alacant. Es van fondre en una abraçada, i les preguntes van sorgir per ambdós parts; com esta la meva família ?, va començar l'Antonio, Bé, al poble només hi ha la teva mare, però pel que sabem dels teus germans, tots estant vius, va contestar el Cosme, i tu, i la teva família ?,va preguntar novament l'Antonio, la dona i els fills, viuen aquí amb mi, del meu germà Pere , fa mesos que no en saben res !, i tu , com estàs Antonio ?, ja ho pots veure, viu !. Es van despedir amb la promesa de que un altre dia tornarien a parlar de tot, l'Antonio tenia presa per arribar a casa, i la dona i els fills del Cosme estaven neguitosos darrera la finestra de la caseta de l'estació.


L'Argentera està a un quatre quilometres de l'Estació, que comparteix amb Dos Aigües; l'Antonio malgrat la foscor que s'anava apoderant del paisatge, va veure a la seva esquerra encara il·luminat pels darrers raigs del sol, el massís d'Escornalbou, amb el Castell del mateix nom, fins l'ermita de Santa Bàrbara, que corona el massís li va semblar veure! ; a les fondalades de l'esquerra fins al torrent reial de l'Argentera, hi havia horts , camps d'arbres fruiters i alguna feixa de blat, a la dreta fins a perdre's de vista, avellaners i més avellaners; com havia enyorat aquell paisatge, durant aquells tres llargs i terribles anys !!

En arribar al poble ja s'havia fet fosc, va trucar a la porta de casa seva, i la mare la senyora Maria, va obrir la porta, i amb la llum que venia de la llar de foc, el va reconèixer, Antonio ! fill meu !, ambdós van romandre abraçats una llarga estona, quin goig tornar a estrènyer la mare contra el seu cor !, quin goig tornar a veure al fill petit ! ; van accedir a la cuina, on al caliu de la llar de foc, alguna cosa s'estava coent dins l'olla, que hi ha per sopar mare ?, patates viudes, fill !. Va fruir d'aquelles patates, acompanyades amb un bon raig d'oli d'oliva, i encara més del llarg traginyol de vi, que juntament amb un grapat d'avellanes va cloure l'àpat, no va ha trobar en falta, el sucre, el pa o el cafè, de fet per a ell, eren menges que feia mesos, o anys ?, que s'havien oblidat.

Desprès del sopar la mare li va explicar la situació, la Maria la seva germana, el seu marit i els fills vivien al poble, i estaven be, els fills del Jaume, el germà gran, - del que li havien dit que s'estava a França - s'estaven amb la Maria, de la resta inclòs el Delfin, feia dos mesos que no en sabia res; del poble poca cosa a dir, el forner era ara l'Alcalde i Jefe Local del Movimiento, i a l'escola hi havia un unitat militar. L'Antonio li va explicar que la seva unitat ferroviària, havia anat d'un front de batalla a un altre, per mantenir fins on fos possible el tràfic ferroviari; tota la unitat havia emmalaltit de misèria, finalment, el dia 1 d'abril ,a la vista de Madrid, els van dir que la guerra s'havia acabat, que la República s'havia rendit al feixisme, i que s'havien de presentar al Camp de futbol del Real Madrid, que feia les funcions de camp de concentració. L'Antonio va pensar que era millor anar cap a l'estació del tren, sortosament feia temps, que no tenia cap peça de l'equip original, i va poder arribar sense cap problema; va trobar casualment al Jaume Rofes, ambdós eren bons amics d'abans de la guerra; el Rofes s'havia trobat com a maquinista en zona Nacional, i havia fet en aquesta situació tota la guerra, ell era el maquinista del primer tren que tornaria a comunicar Madrid amb Barcelona ; ningú sospitaria res si anava amb ell a la màquina, com un auxiliar més, i així ho van fer, i d'aquesta manera havia arribat aquella tarda a l'Argentera. Era ja la matinada quan l'Antonio i la mare se n'anaven al llit !. L'antonio va dormir com un angel, dins d'uns llençols blancs i nets, i damunt d'un matalàs de clofolles de blat de moro, quan temps feia que no dormia en un llit !!!

Al mati desprès d'esmorzar mongetes, amb un "guàrdia civil" ,que el van retornar, l'antonio va anar a presentar-se a cal forner ; el Ribes, que així es deia l'alcalde i Jefe Local del Movimiento ; el va rebre amb efusió, i li va dir que no s'havia de preocupar de res, perquè tothom sabia que ell estava net - no tenia delictes de sang, ni d'opinió - i que ningú el molestaria per a res. L'antonio va recordar mentre l'altre parlava, com al començament de la guerra, els Ribes i algun més, van treure els sants de l'església i els varen cremar al mig de la plaça del poble, ni l'església del Castell d'Escornalbou, es va salvar de la fúria del forner !. Va acomiadar-se del forner, i va marxar cap a casa de la seva germana, al camí de la Font Vella.

La germana era fora quan va arribar a casa seva, hi havia el seu fill Amado, el nebot preferit del seu cor, i tots dos van fer una llarga xerrada; semblava que l'Alferes que manava la tropa de guarnició a l'Argentera, volia tallar-li el cabell ; l'Amado tenia uns rínxols daurats preciosos !!

Va començar a treballar els camps de la família, l'hort de la Vall, els camps d'avellaners de la Puxana, i les oliveres del pla del Bosc.

No va trigar gaire a trobar-se amb l'Alferes Asensio, el Ribes ja li havia comentat que havia arribat un veí nou, i la presentació va ser un xic "especial", hola, vd. es Antonio, que tal està ?, Bien, espero que seamos amigos, pero si insiste en cortarle el pelo a mi sobrino Amado, me parece que no va a ser posible. L'Alferes Asensio era un home sensat, devia tenir uns 30 anys, i la guerra li havia solucionat la vida ; quan el desmobilitzessin seria mestre d'escola, MAESTRO NACIONAL ,aquesta era la recompensa que el Generalisimo, donava a tots els que amb grau de sots-oficial en endavant havien lluitat al seu costat; veremos que se puede hacer, con su sobrino, - L'Amado va conservar els seus rínxols durant tota la vida - però des d'aquell dia l'un i l'altre s'ignoraven d'una forma molt educada.

El Ribes al cap d'unes setmanes li va dir a l'Antonio, que també ell s'hauria de vestir amb la roba de Falange, que ja sabia com anaven les coses, i que malgrat que ell tampoc, no sentia cap simpatia per aquella gent, ho havia hagut de fer, com la resta d'homes de l'Argentera. L'Antonio va ser molt clar, no em posaré la roba de falange, perquè tothom la porti, com tampoc vaig anar a cremar sants, perquè molts ho feien, no vull tornar a parlar d'aquest tema !!

L'Antonio va ser cridat a Reus per signar un document, en el que reconeixia haver-se equivocat al lluitar amb la República, i contra el Movimiento, i en el que sol·licitava el reingrés condicional - calia passar un període de prova -, tot i prometent lleialtat PERSONAL al JEFE DEL ESTADO Y GENERALISIMO DE LOS EJERCITOS. L'Antonio desprès de llegir el document, va manifestar que tenia molta feina a casa, que el camps estaven abandonats, que feia més falta a l'Argentera que al Ferrocarril, i malgrat els raonaments dels companys, Antonio, tots ho hem firmat això !!, va sortir definitivament de la Companya de Ferrocarrils, mai però deixaria d'estimar-se els trens !

El Ribes coneixia prou be el caràcter de l'Antonio, i sabia que malgrat l'actual situació, no dubtaria en deixar-lo en evidència davant de tot el poble ,així i tot, quan hi havia més gent al seu costat, treia una vegada i altra, el tema de la roba de falange. Un mati de darreries de setembre, l'antonio estava fent un clot a la Puxana, per enterrar-hi el brancatge dels avellaners, el Ribes tenia un tros molt aprop, i va anar a parlar amb ell, Antonio m'estan buscant les pessigolles, ja t'ho pagaré jo el traje de Falange, si aquest es el problema !!. el clot obert li va donar la solució a l'Antonio, Ribes, si em tornes a parlar del tema de l'uniforme, t'enterraré en aquest clot que acabo d'obrir per aquest fi, i ningú sabrà mai on son els teus ossos !!!


Del traje de Falange no se'n va tornar a parlar mai mes !!

SANT MIQUEL DE PINELL DEL SOLSONÈS

Teníem dades i imatges d’aquest indret, gràcies a la bona tasca del Josep Antoni Uriz :
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/12/sant-miquel-de-pinell-del-solsones.html


Amb aquesta informació doncs la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur, i l’Antonio Mora Vergés, ens arribàvem fins a la plaça on s’aixeca l’església de Sant Miquel; de planta rectangular amb teulada a doble vessant, la part més antiga de l'edifici és la nau que està coberta amb volta de canó lleugerament apuntada, al punt d'arrencada de la volta hi ha un mig bocell.


A la porta principal hi ha una llinda amb la inscripció:


"Pensa home lo que obrat auras
quean en esta casa entraras
tas culpas deveras ploraras
y a Deu perdo demanaras
perque estret conta donaras
al instant que tu finaràs.

Apareix la data 1722; al cementiri proper hi ha també una peculiar inscripció; sembla que en algun moment del passat, això dels ‘ missatges’ va esdevenir costum.


A l'interior de l'església – on no podíem accedir, no hi havia ningú en aquest indret isolat - ens expliquen que a banda i banda de la porta s'obren dues capelles amb arc de mig punt, al mur de tramuntana, mitjançant un gran arc, es va afegir la capella de Sant Antoni, cobrint la zona del presbiteri, que és rectangular, hi ha un campanar de planta quadrada i, a cada cara de la part superior, té dues finestres d'arc de mig punt. El parament és de carreus regulars en filades.


A la base la torre hi ha el dit ‘ banc de les mentides’ , del que se’n parla arreu, però ningú sap donar raó d’aquesta peculiar designació. Si ho sabeu sou pregats d’enviar-nos un e.mail a coneixercatalunya@gmail.com

Al 1737 es va afegir, al costat de la porta d'entrada, la rectoria.

Sant Miquel té una llarguíssima història:

L'any 1097, el comte Ermengol va fer donació d'aquesta església a Santa Maria de Solsona. Aquest fet ve confirmat per un document del 1150 on el papa Eugeni III afirma que l'església era del domini de la canònica de Solsona.

Hi ha constància documental que al llarg del segle XIV es va fer una ampliació.

I novament al segle XVIII – amb els diners d’Amèrica - es van fer reformes al temple.

La sensació de soledat és tant colpidora, que arriba a fer mal.

diumenge, 9 de setembre del 2012

HISTÒRIES DE L’ARGENTERA

L’enginyer Eduard Maristany i Gibert (Barcelona, 1855 - 1941 posava el nom de l’Argentera al bell mig de Barcelona, i rebia el 1918 el títol de Marquès de l'Argentera, atorgat per Alfons XIII.

Que va fer Eduard Maristany i Gibert ?. El túnel de la línia ferroviària que passa per aquest terme del Camp de Tarragona : http://ropdigital.ciccp.es/pdf/publico/1892/1892_tomoX_6_02.pdf

L’Argentera però de qui és deutora, no és de l’eminent enginyer sinó de Dº Eduard Toda i Güell (Reus, Baix Camp, 1855 - Poblet, Conca de Barberà, 1941 ) , l’estimàvem també els veïns de Duesaigües, Riudecanyes i Vilanova d'Escornalbou , per la generositat que va tenir envers ells.


L’any 1950, l'Argentera li va dedicar un monument pòstum, obra de l'escultor reusenc Modest Gener. Us preguntareu, perquè ?. És molt conegut que Toda, va fer restaurar la Casa Cabrer, finançà el nou cementiri, la casa del comú, les escoles , la Societat i l'enjardinament dels carrers ; menys que a ell se li deu la portada de les aigües, i encara menys una bonica història que m’explicaven a cau d’orella :

Passejava Dº Eduard Toda i Güell pel poble quan va coincidir per un dels estrets carrers amb un home que el va saludar, bona tarda ! sense però reconèixer qui era, i va continuar el seu passeig sense aturar-se.

Ho parlava més tard amb l’Alcalde i aquest el va posar al corrent que l’home havia perdut completament la visió en una batalla naval. A la pregunta de si l’havia visitat algun especialista, la resposta va ser que la família no tenia recursos econòmics.

Toda va fer per retrobar-se amb el cec que es coneixia de memòria el poble, i desprès d’unes quantes passejades, li van preguntar les circumstàncies en que havia perdut la visió; l’home – sense cap emoció – li va dir que havia rebut un impacte d’artilleria.

En una conversa posterior li va preguntar com es deia l’oficial que manava el vaixell, i l’home li va dir Dº Eduard Toda i Güell !.

M’explicaven que des de l’Ajuntament es van ocupar de gestionar una visita a el millor especialista, i que desprès d’una petita intervenció, el cec va tornar a veure.

Imagino – això no m’ho van explicar – que el cec, va agrair a Dº Eduard Toda i Güell el seu gest. Dic que ho imagino perquè – amb les excepcions que confirmen la regla - els argenterencs son gent recta i cabal.

Sou pregats de fer qualsevol aportació i/o rectificació en relació a aquesta història a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LA TORRE LLUCH DE SANT CUGAT

Quan ens aturàvem davant la tanca de ferro de la La casa Lluch o casa Vasconcel, la Maria Vila Massagué, ens deia al Joel Noé Diaz Vila, i l’Antonio Mora Vergés que no podríem ‘veure’ la casa; portem molts anys voltant per Catalunya, i sortosament no ens manquen els recursos, i aconseguíem veure i retratar la casa , i fins la torre del molí d’aigua; ens quedava un dubte per resoldre que consultarem a l’arxiu Gavin, i té relació amb un petit annex que podria haver estat, o ser encara una capella.

De l'edifici, situat al començament de la carretera de la Rabassada , en un terreny boscós al peu de la serra de Collserola, llegim que fou construït per encàrrec de Gabriel Lluch – ens dol reiterar-nos en això, però quin Gabriel Lluch ?, l’Alcalde de Barcelona D. Gabriel Lluch Anfruns ? ,... agrairem la resposta a l’email coneixercatalunya@gmail.com - com a casa d'estiueig. Anys més tard la compraria l’escultor Robert Chaveaux Davin de Vasconcel, que va fer ampliar la torre al mateix Eduard Maria Balcells i Buïgas (Barcelona, 22 de setembre de 1877 - 4 de novembre de 1965 ; segons el plafó explicatiu posteriorment serà la seu de la fàbrica de cosmètics Vasconcel.


De la descripció tècnica llegim : Tipus de petit palau amb tres plantes amb una superposició funcional característica dels palaus: planta baixa semienterrada aprofitant el desnivell natural del turó, plant pis amb rebedors, sales, saletes d'estança, menjador i biblioteca. Planta segona on hi ha els dormitoris i un segon pis on hi ha les golfes amb accés al terrat. La façana s'estructura a partir d'uns volums de cossos geomètrics dividits en tres parts diferenciades fent una portalada triangular amb llisa apuntada en la crugia central. A la part exterior hi ha combinació de majòliques de trencadís blanques i blaves combinades amb arrebossat blanc, totxo vist i estuc. Decoració de llums i reixes de ferro forjat.


No es fa esment de la torre del moli de vent.


Tampoc de la possible ‘capella’

En aquest enllaç ; http://www.canals-art.com/100anyscat.html
Trobàvem una descripció més escaient ;

L'edifici, una obra primerenca d’aquest arquitecte, combina els falsos carreus de morter vermell amb els estucs blancs i la ceràmica blava. Tota aquesta edificació té un aire encobert de castell, amb finestres d'inspiració gòtica, de l'ampit de les quals pengen plafons amb ceràmiques blanques i blaves com si fossin rebosters medievals, mentre que grups de quatre rajoles en punta sesituen a les impostes com a senyals heràldics. A la façana posterior, dues finestres baixes adopten la forma d'un escut d'armes, sobre les quals es creuen diagonalment els barrots de les reixes i creen un dibuix de florons. És una arquitectura volumètrica, de trencament de línies, on, dins el buit del fals arc apuntat, penja un escacat blau i blanc de ceràmica, com si fos una cortina plegada. La porta té la llinda inclinada a 45º, trencada per un plafó de ceràmica i un permòdol gegantí que quasi arriba a l'eix dels batents; el simulacre de torre es corona amb un immens pebeter suspès per quatre peus extraplomats, i la puresa geomètrica del triangle isòsceles de la gran porta del semisoterrani resta interrompuda pels pilars, que converteixen les parts més baixes en finestrals

dissabte, 8 de setembre del 2012

ESGLÉSIA DE SANT ANDREU DE MANRESA

M’aturava a retratar la façana de l’església de Sant Andreu on llueix el blasó dels Amigant que començaven a aixecar-la l’any 1790 , acabant-se l’any 1795, obra de l’arquitecte Miquel Puig – del que desconeixem més dades -; ens preguntem: tant difícils és posar el nom propi – o noms - i els cognoms ?.



S’explica que fou aixecada originàriament l’any 1300, sota el patrocini del Mercader manresà, Pere Salvatge; ens preguntem de nou : tant difícils és posar el nom propi – o noms - i els cognoms ?.

L’edifici actual segons la descripció tècnica obeeix a un ordre barroc classicista molt senzill, formada per una nau, amb volta de canó i arcs torals sobre pilastres, resultat d'una ampliació en longitud i alçada.

La façana principal té un portal clàssic format per columnes i frontó corb, amb un rosetó al damunt.

Dues torres simètriques de planta quadrada al cim la flanquegen.

En aquests temps difícils, en que els governs prenen els bens als pobres per a donar-los als rics, costarà trobar diners per documentar – com cal – tot el valuós patrimoni històric i artístic de Manresa en particular, i de Catalunya en general. En aquesta tasca tots – en major o menor mesura – i podem col•laborar. Ens hi juguem la consideració que fins ara té Catalunya urbi et orbe, de nació il•lustrada.

divendres, 7 de setembre del 2012

LA METAMORFOSI DE L’EDIFICI DE L’AJUNTAMENT DE DOSRIUS

Segurament us vindrà al cap la imatge d’una papallona, que té un dels cicles més complerts : Ou, Larva o eruga, Pupa (crisàlide), Papallona adulta o imago, és a aquesta forma a la que s'acostuma a anomenar papallona. La metamorfosi , del grec μετα-(meta), que indica alteració, i μορφή (morphé), forma - és un procés pel qual un objecte o entitat canvia de forma, no és usual certament aplicar-ho als edificis, però com veure-ho si hi ha algun lloc on està més que justificat fer-ho és a Dosrius, a la comarca del Maresme, i en relació a l’edifici de l’anomena’t Ajuntament nou.


La gènesis d’aquesta façana d’estil noucentista que m’havia cridat l’atenció, començava el 13 de març de 1986, quan el Ple de l’Ajuntament aprovava el Projecte ‘ Reforma de la façana i de l’interior de l’ edifici de l’Ajuntament de Dosrius’ , de l’arquitecte Municipal, Jordi Estrany i Castany.

Les obres van implicar la demolició de la façana i la seva reconstrucció amb acabats d’estucat i esgrafiats.

No en trobava cap referència a la pàgina : http://www.dosrius.cat/llocsinteres.html
I m’adreçava per via telemàtica al Consistori demanant-los informació.

Recentment rebia un document PDF amb la fitxa tècnica del inventari del patrimoni històric, arquitectònic i ambiental de Dosrius, corresponent a l’Ajuntament de Dosrius ( Ajuntament Nou)

Comptava amb la col•laboració tècnica del Joan Escoda Prats per recuperar des d’aquest format PDF la imatge anterior de l’Ajuntament.


Defugia conscientment la referència a ‘l’aneguet lleig’ , perquè sortosament hi ha gustos i colors, per facilitar justament que tothom pugui triar els que més li agradin. A mi, com al Consistori que presidia l’any 1986, Lluís Homs de Moya, em sembla més ‘propi’ d’un edifici emblemàtic i representatiu del poble, l’aparença noucentista, que la pretesament ‘moderna’.

Ah!, L’ajuntament trobava l’aixopluc a la Rectoria Vella, durant els dos anys es que van perllongar les obres.

l’any 1967 cedia els terrenys per aixecar l’edifici consistorial, Felix de Sentmenat i Güell, Marqués de Castelldosrius; el títol l’ostenta avui Ágatha Ruiz de la Prada y de Sentmenat.

dijous, 6 de setembre del 2012

FONT SUGRAÑES A LA PLAÇA PRAT DE LA RIBA

Era conscient de trobar-me davant d’una replica quan retratava aquesta Font que havia servit durant les primeres dècades del segle XX per apaivagar la set de molts molletans.


Es va inaugurar l’any 1921; en va ser l'autor Domènec Sugrañes i Gras, també escrit Domènech Sugranyes, (Reus, 12 de desembre de 1878 - Barcelona, 9 d'agost de 1938) arquitecte modernista i noucentista que col•laborà en diverses obres d'Antoni Gaudí i el succeí com arquitecte del temple de la Sagrada Família, ocupant aquest càrrec entre 1926 i 1936.


Llegia – val a dir que amb sorpresa - que durant uns anys Domènec Sugrañes i Gras va treballar a l’Ajuntament de Mollet del Vallès , com arquitecte municipal.

La font a tocar quasi de l’església parroquial de Sant Vicenç, va superar l’episodi tràgic del genocidi contra Catalunya, que es perllongaria des de 1936 a 1939.

L’any 1961 però, la Corporació Municipal presidida per l’alcalde Francesc Llorens i Martín (1958-1963), va acordar reurbanitzar la plaça, el projecte que apel•lava al ‘progrés’ - com sempre - suposava l’enderroc de la Font , com així es va fer col•locant en el seu lloc un sortidor.


L’any 1983, l’Associació de Veïns del Centre – imagino que més en recordança dels bons ‘serveis’ que havia fet la Font, que per ‘vergonya torera’ i/o motivacions politiques - , va endegar una subscripció popular, i la font es va reconstruir.