dijous, 15 de juny del 2017

IN MEMORIAM DE L’ESGLÉSIA DE SANTA MARGARIDA. SANTA MARGARIDA I ELS MONJOS. EL PENEDÈS SOBIRÀ.

Llegia al mapa de Patrimoni ; la parròquia té el seu primer esment en la documentació escrita al 1126 dins la jurisdicció d'Olèrdola, tot i que s'esmenta el lloc de Santa Margarida en documents del segle X.

Segons la tradició, al 1180 hi fou batejat Ramon de Penyafort (Santa Margarida i els Monjos, Alt Penedès, 1180 - Barcelona, 1275), fill del cavaller Pere Ramon de Penyafort, senyor del castell de Penyafort, i de Saurina, que seria conegut arreu del món com Sant Ramon de Penyafort.

Fou restaurada profundament a principis del segle XVII i al segle XIX entra en desús. Hi ha una descripció de 1891 que la mesura en 20 metres de llarg, 16 metres d'alçada i amb 8 capelles laterals.


La descripció tècnica ens diu ; Església de planta rectangular, amb una gran nau central i sis capelles laterals. La nau central era coberta a dos vessants, sobre arcades ogivals, i es comunica amb les laterals a través d'arcs de mig punt sobre pilastres clàssiques. El portal frontal és romànic, amb arquivolta, columnes i capitells. Hi ha una inscripció moderna: "L’església parroquial de Santa Margarida, n. 80". L'església era precedida d'un porxo, sostingut per arcs marcadament ultrapassats, del qual resta només l'entrada, aquests amb arc de mig punt, i un gran campanar d'espadanya d'arcs asimètrics al damunt, que s'aguanta gràcies a una paret de totxos moderns.


De l'obra romànica original resta només la porta i el campanar de la paret; la resta, de tradició encara gòtica però feta ja al segle XVII, té profusió d'elements esculpits, escuts de Catalunya i motllures als capitells i impostes.


Llegia estupefacte que s'utilitzà com a lloc d'enterrament col•locant nínxols al interior i al exterior.

El comentari ‘està tancada per evitar accidents degut al seu estat ruïnós’ , és de ‘nivell’, som un país de ‘fireta’, primer fem tot el possible per anihilar el patrimoni històric i/o artístic – ho trobo particularment greu per tractar-se d’un lloc de devoció dels mercedaris - , i quan ho aconseguim , posem un rètol advertint del perill com a conseqüència de l’estat ruïnós. Els que l’aixecaven eren fills d’aquesta terra, com els que la deixaven ensulsiar, pels primers la gratitud eterna, pels darrers el menyspreu infinit.

“Maleït el qui espoli al poble català!" I tot el poble respondrà: "Amén."

“Maleït el qui permeti la destrucció del patrimoni històric i/o artístic!"
I tot el poble respondrà: "Amén."

A Catalunya tenim un tresor d’imatges :

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afceccf/search

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecag/search

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecin/search

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afceco/search

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/search

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/bcsalvany

Mossèn JaumeOliveras i Brossa (la Garriga, 13 de gener de 1877 - Barcelona, 6 de setembre del 1957) retratava  abans de 1936,  una església  que l’empresa encarregada de la digitalització no informava – l’arxiu Jaume Oliveras i Brossa és un dels més “ alterats”, i sospitem que la condició de prevere sinó l’arxiu, li salvava la vida - . El feixisme va ser i és una tragèdia per ala humanitat.

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afceco/id/10029/rec/554

Identificava  L’ESGLÉSIA  “ VELLA” DE SANTA MARGARIDA.  SANTA MARGARIDA I ELS MONJOS. EL PENEDÈS SOBIRÀ.

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2017/06/in-memoriam-de-lesglesia-de-santa.html

Farem seguir la publicació a mdc@csuc.cat amb el prec que esmenin la informació.

Caldria una tasca col·lectiva – aquí podria anar bé, l’ús de la intel·ligència artificial -  per revisar i identificar les imatges dels Fons Fotogràfics Catalans.  A nivell particular fem el podem , és a dir, poc

Ens agradarà rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista de Santa Margarida i els Monjos, i si en tenien també els de Sanabra, les de la Ràpita les havíem fet l’any 2015 :

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2015/06/edifici-de-les-escoles-publiques-de-la.html

Catalunya us ho agrairà.

 Que  Santa Margarida   i  Sant Antoni de la  Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels   Penedesencs cervellonins , santquirzencs ,   amazics, illencs,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits ,  saharauis ... , pescadors , pagesos, ramaders , menors estrangers no acompanyants, exiliats polítics ..    i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país. 

dimecres, 14 de juny del 2017

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT JOSEP. FORADADA. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, 2.05.1926 ) davant la façana de l'església parroquial de Foradada, advocada justament a Sant Josep, que es va construir l’any 1783, amb els ‘diners d’Amèrica ‘ enfront de l'antiga església romànica de Sant Pere, del segle XI i que fou enderrocada a finals del segle XIX i en el lloc que ocupava s'hi va construir l'edifici de l'escola pública, que és actualment la seu de l’ajuntament.


Fa alguns anys, mossèn Evarist Gómez Ruiz, al que vaig conèixer com rector a Vinaixa, les Borges Blanques i Vimbodí, i del que dissortadament n’he perdut la pista, m’explicava que el romànic s’havia mantingut únicament en aquells indrets, on el desenvolupament econòmic no s’havia produït de forma sobtada i/o exponencial.

Al ‘tontisme’ li semblava que el romànic donava la sensació de ‘pobresa’ , i les esglésies ‘mastodòntiques’ transmetien contràriament una impressió de potència econòmica. Això traslladava als edificis religiosos la delicada qüestió de que les ‘mides’ si que importen. Algunes persones però, pensen/pensem que és més fàcil sentir-se prop de Déu en una petita església romànica, que per exemple a la Catedral de Lleida, per posar un exemple proper.

Dissortadament al Josep Salvany Blanch, no li semblava ‘interessant’ retratar l’església de Sant Josep i el edifici de les Escoles Públiques, , en la seva visita de l’any 1920.

http://mdc.cbuc.cat/cdm/search/collection/bcsalvany/searchterm/foradada!FORADADA/field/all!all/mode/all!all/conn/and!and/order/title/ad/asc

Patrimoni Gencat ens diu que és un edifici aïllat d'estructura barroca, de planta de creu llatina, de tres naus, capçalera recta i campanar d'espadanya sobre la part dreta de la façana principal. Està feta majoritàriament amb aparell irregular de carreus desbastats de pedra sorrenca lligats amb abundant morter de calç, excepte en els angles, en què s'utilitza carreu regular i polit de pedra sorrenca. La nau central i els braços del transsepte són més amples i aproximadament el doble d'altes que les naus laterals. El creuer és quadrangular i elevat sobre el transsepte i la nau central. Les teulades són a doble vessant, àdhuc la del creuer, i els ràfecs es disposen en quatre nivells de maó i teula.

La façana principal, que afronta amb la plaça Major, s'organitza segons els tres trams que, a l'interior, corresponen a la nau central i a les naus laterals. Els tres trams se separen amb una cadena vertical de carreus regulars com els dels angles. En el cos central, més ample i més alt, hi ha la portalada, d'arc rebaixat motllurat i coronada amb un frontó classicitzant. En els cossos laterals hi ha finestres rectangulars, la de la dreta de les quals es troba tapiada. Una cornisa separa la banda inferior de la superior, en el cos central de la qual s'obre una rosassa semicircular. La part superior del cos central és rematada amb un frontó clàssic amb un òcul en el timpà, mentre que en els cossos laterals la façana davalla en perfil curvilini còncau fins a l'esmentada cornisa. A la banda dreta, un cos quadrangular que correspondria a un campanar inacabat, assoleix l'alçada de l'entaulament del timpà central, però a partir d'aquest punt s'eleva una espadanya de dos ulls feta amb maó i arrebossada de morter de calç.

La trobàvem tancada, la manca de ‘personal’ de l’església catòlica d’obediència romana, explica aquest ‘mal costum’, que en ocasions es vol disfressar de ‘mesura de seguretat’, sortosament l’any 2010 el Jordi Contijoch Boada n’havia publicat imatges.


Ens agradarà tenir noticia del mestre d’obres i/o arquitecte/tracista autors d’aquest edifici.

dimarts, 13 de juny del 2017

CATALUNYA. IMATGES DE LA MARE DE DÉU AMB EL FILL ASSENTAT A LA CAMA DRET.

L’Enric Sánchez-Cid és una persona d'experiència i saviesa, he tingut el goig de tractar-lo, i en molts sentits el considero un dels meus mestres.

L’any 2012, publicava al coneixercatalunya un treball sobre les imatges de la Mare de Déu amb el fill assentat a la cama dreta. http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/02/mare-de-deu-amb-el-fill-assegut-la-cama.html

Deia en aquella publicació l’Enric; desprès d’examinar 336 imatges romàniques de la Mare de Déu, només he trobat la posició d’assegut del l’Infant a la cama dreta de la Mare en la de Santa Maria de Veciana, en la de Santa Fe d’Anseresa (ambdues en el Museu Episcopal de Vic), la de Durro (Alta Ribagorça), la de Betlam i la que es troba en el Museu de Solsona (nº 275). (Imatges adjuntes 1,2,3,4 i 5)






Explica que les primeres experiències ‘tècniques’ posaren l’Infant a la cama dreta, no tardaren massa temps però , (la prova és que només s’han recuperat les cinc imatges exemptes esmentades) en adonar-se que el braç dret amb que beneïa al poble fidel, sobresortia del cos de la imatge i, amb facilitat és malmetia, motiu pel qual decidiren passar-lo a la cama esquerra i, amb aquesta solució el conjunt Mare-Fill quedava perfilat dins un perfecte requadre (Seu d’Urgell, Andorra, Núria, etc. etc.)

Al mateix any 2012 el Joaquim Graupera Graupera, publicava :
https://quimgraupera.blogspot.com.es/2012/10/mare-de-deu-de-can-cata-de-la-vall-sant.html

Explica que la imatge de la Mare de Déu de Can Catà de la Vall es troba situada com a decoració de la part superior del pilar del començament de l’escala que porta al primer pis de la masia. Sembla una peça reaprofitada ja que l’escala està obrada amb pedra granítica del país i la Mare de Déu està realitzada amb pedra de Montjuïc.


L’anàlisi de la imatge el porta a datar-la cap a finals del segle XV o principis del segle XVI seguint models del gòtic flamenc.


En la tesis de l’Enric Sánchez-Cid – que comparteixo - , la ‘pràctica’ portava a situar al fill assentat damunt de la cama esquerra; la imatge que coneixem com ‘ la Mare de Déu de Can Catà de la Vall’, documentada pel Joaquim Graupera Graupera, és per la seva època, una excepció d’aquesta regla.

La secularització que ‘patim’ ha comportat que hores d’ara s’hagi perdut el coneixement de l’advocació que tenien algunes imatges de la Mare de Déu, a les que en referim com la ‘ Mare de Déu de Can Catà de la Vall’, o fins que li atorguem una nova advocació com succeïa amb la ‘ Mare de Déu dels Arxius’, en aquest sentit la meva màxima sorpresa la tenia al Bisbat de Terrassa, en ocasió d’una visita que feia al Vicari Judicial, retratava una bellíssima imatge de la que em comentem que se’n desconeix l’advocació originaria.


A l’Enric Sánchez-Cid, al Joaquim Graupera Graupera, al Josep Maria Gavín i Barceló, al Josep Sansalvador Castellet, .., i a tantes i tantes persones que esmercen una part del seu temps, en posar llum sobre el nostre patrimoni històric i/o artístic, els manifestem la nostra gratitud.

Ah!, esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com les vostres aportacions.

dilluns, 12 de juny del 2017

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA DE SAIFORES. BANYERES. EL PENEDÈS JUSSÀ. TARRAGONA . CATALUNYA

Em posava a fer l’article a la tornada del Festival de fi de curs, de l’Escola Dansa Parc de Castellar del Vallès, el resum és que les petites alumnes de ballet – entre elles la meva neta Isona – progressen adequadament.

No puc dir el mateix de la recerca dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, malgrat que superem de llarg els 1100 la resposta ciutadana és força decebedora. Està clar que des de la xarxa únicament es potencien majoritàriament temes i qüestions banals, i/o aquells que tenen al darrera interessos econòmics i/o politics, espuris en massa ocasions.

Retratava al Josep Olivé Escarré, davant la façana de l’escola de Saifores, al terme de Banyeres, a la comarca del Penedès jussà, l’edifici és anterior a l’any 1936. El Josep diu que a tot arreu hi ha una església, una escola i un cementiri, a Saifores no sabia localitzar - si en tenen – el fossar.

Llegia que en la seva edificació ajudà el Comte de El Asalto i de la Peña del Moro, marquès de Grigny i baró de les Quatre Torres , Ramon de Morenés i García-Alesson (la Nou de Gaià, Tarragonès, 14 de setembre de 1866 - Madrid, 16 de juliol de 1934) . S'impartien classes a tots els nens de la contornada (Sant Miquel i masies properes).

Quan a la descripció patrimon i Gencat ens diu; edifici aïllat, precedit per un petit jardí, situat al centre del poble. Consta de dues plantes. Els baixos tenen una porta amb llinda i una finestra rectangular col•locada verticalment.


La segona planta presenta, al mig, un balcó amb barana de ferro forjat, a cada costat del qual hi ha una petita finestra amb llinda. Al centre de la façana i damunt del balcó s'alça una estructura de caire triangular que conté el rellotge del poble, sobre el qual hi ha la campana.

Ens agradarà rebre noticia de l’autor d’aquest edifici a l’email coneixercatalunya@gmail.com

No trobava cap esser humà que em sàpigues donar raó, del lloc on estaven les escoles de Banyeres abans de la dictadura franquista, espero rebre’n imatges i/o dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El feixisme no tenia, ni té cap interès en ‘recuperar’ la història anterior a la sedició militar contra el govern LEGÍTIM de la II República que el portava al poder. Ho entenc, malgrat lògicament no ho puc compartir, està clar que per idèntiques raons el cleptofeixisme encarnat ara en partits ‘presumptament’ democràtics ha posat, posa i posarà tant pals a les rodes com li sigui possible, la meva pregunta però, és força senzilla; quin motiu tenen la resta de politics i partits per fer-los el joc?.

Sempre tenim almenys dues opcions :

1/ intentar ser els més rics del cementiri, caigui qui caigui, i fent allò que sigui ‘necessari’

Col•loqueu aquí els vostres ‘campions’.

2/ entendre que en el millors dels casos som un altre esglaó de l’espècie humana, i que podem – en el millor dels casos - tenir el goig de continuar la tasca de persones com el Josep Maria Gavín i Barceló (Barcelona, 21 de juny 1930), el Lucien Roisin Besnard (L. Roisin) (París, 1884 - Barcelona, 1943), el Josep Salvany i Blanch (Martorell, Baix Llobregat, 4 de desembre de 1866 - Barcelona, 28 de gener del 1929), ...,

Col•loqueu aquí els vostres campions

Nosaltres fa temps que vivim la segona opció.

diumenge, 11 de juny del 2017

OFICIS PERDUTS. EL CARRETER

La Conxita Frasno Pessarrodona, publica a la pàgina https://www.facebook.com/groups/patrimonisabadell/permalink/10155330592069854/

A Sabadell, fins ben avançat el segle XX, hi havia hagut una bona quantitat de carreters que es dedicaven a repartir mercaderies per tota la ciutat, sobretot materials que provenien de les indústries tèxtils de l'època i que passaven per diferents processos, com: primeres matèries, triat, rentat, tenyit, filat, enconat, ordit, teixit, cosit, acabat i venut. Això representava un nivell de trànsit de productes important perquè hi intervenien moltes persones que estaven ubicades en diferents llocs. Com a mostra podem esmentar els drapaires, que eren els que tenien un local on teixien per a les empreses grans, o les cosidores, que sargien a casa. També hi havia algú amb ordidors, que eren externs a les empreses. Tot i així, tots depenien de les fàbriques grans.

La feina de carreter era força dura. Estaven sempre al carrer, era igual el temps. Fes sol o plogués. Fes fred o calor. Nevés o fes vent. I sempre carregant i descarregant coses.

Un dels carreters coneguts de Sabadell era el Ros (Manel Mitjavila), que va treballar sempre per a les empreses tèxtils, en preferència per a Bartex, Casanovas, Coromines i Colomer. Cada dia recollia de les fàbriques caixes de bobines de fil i plegadors per portar-ho als drapaires a teixir. Llavors, un cop les peces estaven fetes, les repartia per les cases, a les cosidores, perquè les repassessin i les sargissin. Finalment les tornava a les empreses, que les acabaven i les venien a les botigues o als tallers de confecció.


El Ros era de poca alçada, naturalment amb els cabells rossos, que li donaven el nom, i uns ulls blaus petitons. A l'hivern portava unes gorres de quadres per protegir-se del fred; a l'estiu, espardenyes de set betes, i tot l'any aquella pipa a la boca, encesa o apagada, que li donava un aire molt original. De tarannà desimbolt i simpàtic, sempre explicava acudits o tenia una sortida o estirabot divertit. Al seu costat crec que ningú estava mai trist. Era molt conegut per aquesta manera de fer i perquè intervenia amb molta gent per la seva feina. De fet no te'l podies agafar mai seriosament perquè no sabies on acabava la sàtira o la broma i on començava la formalitat.

Una mostra d’aquest tarannà la tenim en l’anècdota següent: l’any 1940 tenia una filla i ni va néixer una altra. Tot el temps de l’embaràs, la família va donar per fet que seria un nen que ja l’anomenaven el Nano. En néixer una nena, la filla gran es va disgustar molt i tota l’estona demanava on era el seu germanet, el Nano i que en volia un. Llavors el Ros va anar a comprar un burret de mesos, petitó, li va regalar a la filla i li van posar Nano.

A part del burret va tenir quatre cavalls: el Xato I, el Moro, el Clavell i 'últim, el Xato II. Sempre els va cuidar molt bé. Se'ls estimava i en tenia molta cura.

El 17 de gener, festa de sant Antoni Abat, se celebrava la Festa dels Tres Tombs- de fet, actualment encara se celebra- i s'organitzaven tot un munt d'actes: una cercavila de carros i animals tots guarnits que donaven tres tombs per la població repartint caramels per la mainada, d'aquí el nom; la benedicció dels animals, que es feia davant d'una església; un ofici religiós; una convidada per a tots els components de les colles, i un ball de gala.

Hi havia dos grups, la Colla Vella, que feia els oficis religiosos a l'església de Sant Feliu i celebrava el ball i les convidades al Casinet, i la Colla Nova, que feia l'ofici religiós a l'església de la Puríssima i les celebracions als Campos i més tard a l'Urpí. El Ros pertanyia a la Colla Vella i abans de la Guerra Civil Espanyola havia desfilat cada any a la passada amb el seu animal guarnit. Fins i tot un any va ser abanderat. Llavors ell transportava sorra de la llera del riu Besòs, pels paletes de Sabadell. Després de la guerra, ja es va dedicar a fer de carreter per les empreses tèxtils locals, va deixar de desfilar a la festa de sant Antoni Abad i només anava a les celebracions.

Tenia un costum molt singular, si més no diferent del que feia tothom, i cada any per la festa de sant Antoni Abat el repetia. A l'església donaven a cada membre de les colles un pa i una coca beneïda. Ell, en arribar a casa, en repartia un bocinet per a cada un dels animals que tenia: el cavall, el gat, el gos i tots els de granja. No en deixava ni una mica per a les persones. Deia que era la festa dels animals i, per tant, el pa i la coca també eren per a ells. Un raonament peculiar que trobo del tot encertat.

MAS MASSANA. FALS. FONOLLOSA. BAGES. CATALUNYA

Llegia al mapa de patrimoni de Fonollosa; els orígens del Mas Massana es remunten amb tota seguretat a l'Edat Mitjana, convertint-se aviat en un dels masos amb més potencial econòmic del nucli de Fals. Aviat van passar a dependre del mas algunes altres masoveries com és el cas del Mas Perera, el Mas Collet i el Pla de la Vila. També comptava amb altres recursos com és el cas de la propietat del Molí de Fals, i un pou de Glaç vora la riera de Fonollosa.

La propietat del mas s'ha mantingut dins la família Massana fins l'actualitat.

La riquesa del mas Massana era de tal importància, que ja al segle XIX tota la finca era conreada per masovers, passant els propietaris a dur una vida de senyors més relaxada.

En aquest context es situa la figura de Salvador Massana, que durant la segona meitat del segle XIX, va viatjar i residir freqüentment a Barcelona, on admirava les noves tendències arquitectòniques urbanes. Aquesta afició li va portar a projectar l'any 1870 una ampliació considerable del mas familiar, però no dins les formes tradicionals de l'arquitectura rural, sinó copiant el model del que seria una casa senyorial pròpia del segle XIX, transformant-la en la casa actual.

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del mestre d’obres i/o arquitecte autor de la ‘transformació’ http://www.acrfals.com/masies-fals_52.pdf

Quan a la descripció reprodueixo ; conjunt arquitectònic format per les dues cases adossades que conformen el Mas Massana, i un seguit de coberts i edificis annexos que formen l'explotació agropecuària.

En origen el mas Massana devia tractar-se d'una construcció aixecada entorn als segles XV-XVI, la qual encara es conserva formant part del conjunt de la casa. Aquest mas és una construcció de planta quadrangular coberta a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana. L'edifici és aixecat en mur de paredat irregular amb les cantonades reforçades amb carreus quadrangulars i rectangulars de mides més grans. Compta amb planta baixa, primer pis golfes. La façana principal devia estar encarada a migdia, no es pot apreciar actualment, ja que hi trobem l'altra casa adossada. De la resta de façanes s'aprecien actualment la de ponent, oberta amb un balcó i una finestra al primer pis i dos finestrons petits a les golfes. Aquestes finestres duen ampits típics del segle XVIII, producte segurament d'alguna reforma posterior. La façana nord, també apreciable, es troba en part amagada per l'afegit de tines, coberts, i una torre adossada, podent apreciar només una de les finestres del primer pis, i una de les golfes. Desconeixem si en el mateix moment de construcció del mas primigeni, o en un moment posterior, es va afegir a la casa una torre de planta quadrangular coberta a dues aigües, de planta baixa, primer pis, segon pis i golfes, que sobresurt un tram per sobre de l'alçada de la teulada de la casa originària. El parament de la torre és molt similar al del mas originari, amb les cantonades també reforçades amb carreus rectangulars més ben disposats. La similitud del parament fa dubtar sobre el moment de construcció de la torre, que no devia variar massa del de construcció del mas. Segurament devia fer-se a finals del segle XVI. Aquesta torre és de característiques molt similars a la torre del Mas Jaumeandreu, que també és del segle XVI.


Fotografia del Mapa de Patrimoni.

Aquesta torre s'adossa a la façana nord de la casa, pel seu cantó de ponent, seguint la línia de la façana de ponent. Les obertures es troben totes concentrades a la façana oest, destaca l'existència d'un balcó al primer pis, una finestra al segon pis, i un finestró al pis de les golfes. A mitjans del segle XIX (1870), els propietaris de la casa, en una època de bonança econòmica decidiren fer una ampliació del mas, però ho feren contemplant la construcció d'una casa de característiques arquitectòniques radicalment diferents al mas originari de pedra. Malgrat tot, aquesta nova casa, l'adossaren a la façana de migdia del mas antic com una continuació. Aquesta nova casa es tracta d'una construcció de planta també quadrangular coberta a dues aigües de planta baixa, primer pis, segon pis i golfes. Malgrat que el parament original no s'aprecia per l'arrebossat, cal suposar que és feta en parament de pedra irregular, encara que pugui incloure alguns trams en maó. La façana principal d'aquesta casa s'orienta a migdia. Es tracta d'una façana dividida en tres crugies, de les qual la central sobresurt arquitectònicament per adoptar una curvatura convexa en forma pentagonal.


La porta d'accés a l'edifici, és la d'accés a tot el conjunt arquitectònic, s'ubica a la planta baixa, i és formada per una porta degradada en el mur, que adopta a la part superior una forma de semiromb. Al primer i segon pis, els cinc cantons de la curvatura convexa, s'obren amb grans finestrals tancats amb persianes de fusta, i protegits per baranes de ciment, que deuen conformar a nivell intern un espai dominat per una gran tribuna. El pis de les golfes, s'obre sobre aquest espai pentagonal amb un terrat protegit també per una balustrada que es corona a les cinc cantonades amb una magolla sobre la que recau una esfera de pedra. La teulada finalitza darrera del terrat de les golfes amb un frontó rematat a la zona del carener en forma de semicercle. Les façanes de llevant i ponent s'obren amb sengles sèries de finestres balconeres al primer i segon pis.

Tot el conjunt es tanca amb un mur perimetral que deixa al descobert només la façana nord. Aquest mur s’haurà aixecat juntament amb la última etapa constructiva del 1870. La seva existència permet la creació d'un pati intern, que es reomple al cantó de llevant amb un seguit de coberts que pràcticament s'adossen a la façana de llevant del mas original. En aquet mur, a la zona de migdia, s'obre una portalada d'accés al conjunt. Es tracta d'un portal realitzat amb un arc molt rebaixat, rematat per un coronament ondulat amb remats laterals i superiors en forma d'esfera. Una llegenda al mig recorda el nom del personatge que va fer la casa: Salvador Massana amb la data de 1870.


Ens agradarà tenir noticia del cognom matern, i del lloc i data de naixement i traspàs del Salvador Massana a l’email coneixercatalunya@gmail.com , aquestes ‘dades’ son habituals als països civilitzats, està clar que el REINO DE ESPAÑA no es pot incloure – encara – en aquesta categoria, tampoc dissortadament Catalunya que avui per avui, és la seva darrera colònia.

Com a complement del conjunt, cal destacar la presència d'uns coberts ubicats al S-O de la casa que acullen un molí d'oli, en molt bon estat de conservació i un conjunt de tines. A més de la presència d'un molí d'oli d'important capacitat, la casa comptava amb una teuleria propera d'ús particular, les restes de la qual no han estat localitzades.

La casa no compta amb documentació ni col•leccions fotogràfiques pròpies.

Al llarg dels anys hem col•laborat ‘desinteressadament’ amb la premsa escrita, i amb la premsa digital del nostre país, teníem – ho així m’ho semblava – els mateixos interessos, divulgar el patrimoni històric i/o artístic de Catalunya .

‘Fer país’ tot d’una es reduïa únicament a la quotidianitat, política, a la corrupció – que aquí és una especialització de la política - , a la crònica de successos – que tenen sempre relació per acció o per omissió amb la política i/o la corrupció - . El patrimoni deixava de tenir la consideració de ‘tema interessant’, en el món digital , com per arreu,‘poderoso caballero es don dinero’, oi?.

Fals, Fonollosa, Rajadell, .., son indrets plens d'història força desconeguts per una majoria de catalans.

http://www.calvermell.cat/wordpress/?page_id=827

http://www.umac.cat/umacsegimona.htm

https://concursliterariollerdelmas.files.wordpress.com/2014/03/llibre_oller_baixa.pdf

dissabte, 10 de juny del 2017

CRÒNICA D’UNA NO TROBADA QUE ENS PORTAVA FINS A FALS. FONOLLOSA. BAGES. CATALUNYA

El Bages, particularment en la zona que limitava amb la Segarra, és una espai força desconegut. El fet d’haver incorporat part de la Segarra a la comarca de l’Anoia, no va ajudar gaire a fer ‘visibles’ a la resta de Catalunya aquestes terres.

Havíem intentat el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, 2 de maig de 1926 ) fer una visita a Gallifa , en quina rectoria resideix o residia mossèn Josep Dalmau i Olivé (Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 20 d'octubre de 1926), ambdós Josep, compartien infantessa a Sant Llorenç, fins que passada la comtessa bèl•lica, durant la dictadura franquista, els seus camins divergien, un es dedicaria als treballs agrícoles, i l’altre seguint la seva vocació religiosa rebria les sagrades ordres i es vincularia de per vida al petit poble de Gallifa. No crec que s’hagin vist des d’aleshores, i si Déu no hi posa remei, ho faran a la seva presència. Demà, el diumenge 18-06- 2017 mossèn Josep Dalmau i Olivé assistirà possiblement al 31 aplec al Santuari ecològic del Castell de Gallifa: http://www.santuariecologic.com/ , si coincidiu amb ell, digueu-li que el Josep Olivé Escarré el voldria veure.

Feia un llarg recorregut per la C25 fins arribar a Fals on retratava al Josep Olivé Escarré davant una de les seves famoses torres.


Reprodueixo del mapa de patrimoni de Fonollosa; els castell de Fals, amb les seves dues torres i l'antiga església parroquial de Sant Vicenç de Fals, s'alcen, separades per un barranc, al vessant dret de la riera de Fonollosa, en un punt eminentment estratègic per a la defensa del territori. Alhora, el castell es trobava al mig de l'antic pas del camí ral que menava de Barcelona cap a Cardona. Aquest territori del que parlem, comprenia la major part de l'actual terme de Fonollosa llevat dels territoris nord-occidentals que pertanyen a les parròquies de Fonollosa i Camps.


El primer cop que ens apareix documentat el castell de Fals a les fonts escrites, és l'any 995, i des de llavors la seva presència a les fonts serà constant, apareixent amb el nom de "Falcos", "Falchs" i "Falcs". En la segona repoblació del Bages, el comte Guifré organitzà el territori de tal manera que l’inaprès per la defensa prevalia sobre qualsevol altra necessitat, altrament la configuració del territori no permetia la creació de nuclis de població concentrats. Així el Bages als llocs alts es poblà de castells, guàrdies i esglésies, metre que als plans apareixien les cases i els camps de conreu. El domini del castell era en mans dels vescomtes de Cardona, que degueren posseir-lo en alou, tal i com es pot deduir al no localitzar-se cap jurament de vassallatge fet pels vescomtes al comte de Barcelona. El vescomte, un cop repoblades les terres del terme de Fonollosa, posà sota jurisdicció del castell de Fals (en mans d'un castlà) els indrets on s'assenta el poble actual de Fonollosa i la zona de migdia de Camps i Fals.

L'any 1021 ens apareix ja documentat el nom del primer feudatari del castell conegut, Bonfill de Fals, quan aquest participa en un acte vescomtal on es fa una donació dels vescomtes a Sant Vicenç de Cardona. L'any 1026 torna a aparèixer el seu nom quan el vescomte Bermon el nomena marmessor citant-lo com a fidel seu, i el 1039 torna a ser marmessor de la vescomtessa Engúncia. El 1042 torna a aparèixer en el testament del bisbe-vescomte Eriball, i també per les deixes que es fan a l'església de Sant Vicenç de Fals o a Santa Maria del Grau en els esmentats testaments.

Els anys 1123 i 1143 és citat en segles documents un Arnau Bernat de Falcs. El 1176, trobem un Pons de Falcs, que fou succeït per un fill homònim. En morir aquest darrer, el castell fou heretat per Elissèn de Falcs, documentada ja el 1221 i casada amb Ermengol "Sensterra"; aquesta Elissèn deixà el castell de falcs, tingut pel senyor de Boixadors, a la seva filla Romia. Al 1275, s'esmenta un cavaller Guillem de Falcs [BENET, A.; BOLÓS, J.; TORRAS, M.; 1984]. Quan l'any 1314 el vescomte Ramon Folc VI organitza amb el seu patrimoni el seu vescomtat, vinculà el castell de Falcs sota el senyoriu. Al 1375 veiem com el "castrum de Falchs" ( de la "vicarie Bagiarum"), passa a formar part del nou comtat de Cardona, i poc més de 100 anys després, el 1468, un grup de representants del castell van fins a Cardona per prestar sagrament i homenatge al procurador del comte, en Guerau d'Altarriba.[AA.DD;1976:369-648]

Al segle XVIII el castell apareix formant part de la comarca de Cardona, en aquest cas, cada castell feia referència a un lloc (nucli de població) que posseïa la seva pròpia corporació, i que tenia la capacitat d'enviar el seu síndic a la vila de Cardona cada cop que es reunia la mancomunitat.

Retrataria encara el mas Massana, del que ens agradaria tenir noticia alhora que del cognom matern del Salvador Massana, del lloc i data del seu naixement, així com les dades del mestre d’obres i/o arquitecte autor de la reforma de la casa l’any 1870. Fals està prop de Déu, i malgrat que no ho saben, prop de la megalòpolis barcelonina.

En altres ocasions dinàvem al Moli d’en Buixeda, en aquesta ocasió ho fèiem a Cal Miliu de Rajadell, i esperem fer-ho properament a Ca l' Isclet, això també és ‘ fer país’.

A la tarda ens arribaríem fins a Sant Salvador de Guardiola, a la formatgeria que Ampans té a la finca Urpina, on em proveïa de formatges de búfala. Em prenien les dades per fer-me un carnet de ‘consumidor’ habitual.

Aprofiteu aquests dies per ‘descobrir’ Catalunya i els seus racons.