diumenge, 11 de juny de 2017

OFICIS PERDUTS. EL CARRETER

La Conxita Frasno Pessarrodona, publica a la pàgina https://www.facebook.com/groups/patrimonisabadell/permalink/10155330592069854/

A Sabadell, fins ben avançat el segle XX, hi havia hagut una bona quantitat de carreters que es dedicaven a repartir mercaderies per tota la ciutat, sobretot materials que provenien de les indústries tèxtils de l'època i que passaven per diferents processos, com: primeres matèries, triat, rentat, tenyit, filat, enconat, ordit, teixit, cosit, acabat i venut. Això representava un nivell de trànsit de productes important perquè hi intervenien moltes persones que estaven ubicades en diferents llocs. Com a mostra podem esmentar els drapaires, que eren els que tenien un local on teixien per a les empreses grans, o les cosidores, que sargien a casa. També hi havia algú amb ordidors, que eren externs a les empreses. Tot i així, tots depenien de les fàbriques grans.

La feina de carreter era força dura. Estaven sempre al carrer, era igual el temps. Fes sol o plogués. Fes fred o calor. Nevés o fes vent. I sempre carregant i descarregant coses.

Un dels carreters coneguts de Sabadell era el Ros (Manel Mitjavila), que va treballar sempre per a les empreses tèxtils, en preferència per a Bartex, Casanovas, Coromines i Colomer. Cada dia recollia de les fàbriques caixes de bobines de fil i plegadors per portar-ho als drapaires a teixir. Llavors, un cop les peces estaven fetes, les repartia per les cases, a les cosidores, perquè les repassessin i les sargissin. Finalment les tornava a les empreses, que les acabaven i les venien a les botigues o als tallers de confecció.


El Ros era de poca alçada, naturalment amb els cabells rossos, que li donaven el nom, i uns ulls blaus petitons. A l'hivern portava unes gorres de quadres per protegir-se del fred; a l'estiu, espardenyes de set betes, i tot l'any aquella pipa a la boca, encesa o apagada, que li donava un aire molt original. De tarannà desimbolt i simpàtic, sempre explicava acudits o tenia una sortida o estirabot divertit. Al seu costat crec que ningú estava mai trist. Era molt conegut per aquesta manera de fer i perquè intervenia amb molta gent per la seva feina. De fet no te'l podies agafar mai seriosament perquè no sabies on acabava la sàtira o la broma i on començava la formalitat.

Una mostra d’aquest tarannà la tenim en l’anècdota següent: l’any 1940 tenia una filla i ni va néixer una altra. Tot el temps de l’embaràs, la família va donar per fet que seria un nen que ja l’anomenaven el Nano. En néixer una nena, la filla gran es va disgustar molt i tota l’estona demanava on era el seu germanet, el Nano i que en volia un. Llavors el Ros va anar a comprar un burret de mesos, petitó, li va regalar a la filla i li van posar Nano.

A part del burret va tenir quatre cavalls: el Xato I, el Moro, el Clavell i 'últim, el Xato II. Sempre els va cuidar molt bé. Se'ls estimava i en tenia molta cura.

El 17 de gener, festa de sant Antoni Abat, se celebrava la Festa dels Tres Tombs- de fet, actualment encara se celebra- i s'organitzaven tot un munt d'actes: una cercavila de carros i animals tots guarnits que donaven tres tombs per la població repartint caramels per la mainada, d'aquí el nom; la benedicció dels animals, que es feia davant d'una església; un ofici religiós; una convidada per a tots els components de les colles, i un ball de gala.

Hi havia dos grups, la Colla Vella, que feia els oficis religiosos a l'església de Sant Feliu i celebrava el ball i les convidades al Casinet, i la Colla Nova, que feia l'ofici religiós a l'església de la Puríssima i les celebracions als Campos i més tard a l'Urpí. El Ros pertanyia a la Colla Vella i abans de la Guerra Civil Espanyola havia desfilat cada any a la passada amb el seu animal guarnit. Fins i tot un any va ser abanderat. Llavors ell transportava sorra de la llera del riu Besòs, pels paletes de Sabadell. Després de la guerra, ja es va dedicar a fer de carreter per les empreses tèxtils locals, va deixar de desfilar a la festa de sant Antoni Abad i només anava a les celebracions.

Tenia un costum molt singular, si més no diferent del que feia tothom, i cada any per la festa de sant Antoni Abat el repetia. A l'església donaven a cada membre de les colles un pa i una coca beneïda. Ell, en arribar a casa, en repartia un bocinet per a cada un dels animals que tenia: el cavall, el gat, el gos i tots els de granja. No en deixava ni una mica per a les persones. Deia que era la festa dels animals i, per tant, el pa i la coca també eren per a ells. Un raonament peculiar que trobo del tot encertat.