MAREDEDÉU DE MATADARS, MAL DITA SANTA MARIA. BAGES

Anàvem al terme del Pont de Vilomara i Rocafort, la nostra destinació és l’església del que fou lloc o vila rural de Matadarcos , trobem constància documental de l’indret des del 955; El 958 Ansulf va donar el lloc “amb les esglésies i altars que allà hi ha i altres santuaris situats en dit lloc” a l'abat Cesari del monestir de Santa Cecília de Montserrat. Això – i els trets clarament mossàrabs que son encara visibles - han donat peu a defensar la tesis que es desenvolupes aquí un centre primitiu de monaquisme.

Aquest bocí extrem i allunyat del terme de Mura – al que va pertànyer fins a dates recents - va formar sempre una quadra autònoma sota els abats de Santa Cecília i després de Montserrat, quadra que al segle XIV tenia almenys tres famílies.



No podem accedir a l’interior del recinte, on es troba la primitiva església; reproduïm sense poder-ho comprovar : edifici d'una nau amb volta de canó, dos arcs torals, fris al llarg dels murs i finestres de doble esqueixada. Consta d'una capçalera preromànica de clara influència mossàrab del segle X amb absis rectangular, que s'obre en un creuer (braç sud escapçat) dividit per arcs de ferradura; renovada amb una nau romànica al segle XI, se'n va respectar la capçalera, abans de tres santuaris, amb arcs i finestres de ferradura i un antic cimbori; restaurada en diverses ocasions, el 1950 s'obre novament al culte, i se la dota d’ un retaule barroc, d’aleshores anca, sofreix un procés d’abandó progressiu, que farà necessari l'any 2003, davant el perill imminent d'esfondrament, endegar una nova restauració - actualment s’hi fan encara obres - ; malgrat això, Santa Maria de Matadatars , l'edifici religiós més arcaic i evocador de la comarca del Bages, és – per mèrits propis - un centre d'atracció per als amants de l'art antic.


L’església coneguda també per el Marquet, està situada al costat de la Masia d’aquest nom, a 1 km escàs del municipi del Pont de Vilomara per la carretera de Sant Vicenç de Castellet.


Al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), procedent d'aquesta església, s'exposa la Mare de Déu de Matadars, una talla de la segona meitat del segle XII amb restes de policromia.

Que la Marededéu   i  Sant Antoni de la Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  armenis,   amazics ,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos,  jueus,   africans , sud-americans ,  afganesos, inuits,   saharauis  ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!

 A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia.

L’ARANYÓ. LA SEGARRA INFINITA

Deixava el vehicle aparcat davant l’església parroquial de l'Assumpció de l'Aranyó , el temple conserva l'orientació primitiva i una portalada de dovelles, però la resta ha estat totalment reconstruïda.

Trobava únicament alguns gats en el meu trajecte dins del clos murallat ; el so de fons el posaven els lladrucs d’alguns gossos als que semblava posar nerviosos la meva presència. La temperatura era de -2 graus quan recollia imatges del Castell - Residència.




Hi ha constància documental que l’indret fou conquerit als andalusins a la primera meitat del segle XI; Des de l’època de la Reconquesta fins avui, ha acollit diferents cognoms: cap al 1.130 hi vivia Berenguer d’Anglesola; el 1.250 estava en mans de Berenguer d’Aranyó, l’any 1381, el castell pertanyia als nobles Montsuar i el domini passà després a Arnau d’Altariba l’any 1424 i, successivament, als Burguès, i els Agulló, senyors de Bellver, que el van reconstruir al voltant del 1.569.




L’edifici actual és el resultat de les obres endegades cap al 1569 i que van canviar totalment la fesomia de la fortalesa medieval. En realitat, es va tractar d’una veritable reconstrucció que va donar lloc a l’actual castell-residència en el que la funció residencial, prima per damunt de les exigències defensives, aquesta és una transformació molt habitual a les fortificacions postmedievals de la Segarra.

A la fi de l'Antic Règim, l’Aranyó era de la família Pedrolo-Gomar, i el seu propietari d’aleshores, Manuel de Pedrolo, fou conservador de la Universitat de Cervera (1833), ciutat on residia, i el 1840 fou cap polític de Lleida; al castell va néixer l’escriptor català Manel de Pedrolo [ 1918-1990],per vinculació familiar - el seu pare Manuel de Pedrolo i d'Espona, era president d'Acció Catalana de Tàrrega, va passar la seva infantesa en aquesta població, on va estudiar el batxillerat als escolapis. El 1.935 es va traslladar a Barcelona i s’hi va quedar a viure definitivament l’any 1.943. Hi ha una placa que deixa testimoni d’aquest fet.

Quan al topònim hi ha un ampli consens en fer-lo derivar de l’aranyoner arbust que dona uns fruits comestible – els aranyons - de petita drupa esfèrica, de color blau negrós i de gust molt acerb. Al escut hi ha la figura una aranya d’or.

Fins l'any 1974 fou municipi independent.

LAMOLLA, VEI DE GUIMERÀ.

Estàvem a l’edifici de la Cort del Batlle, dúiem a terme una reunió ordinària de l’Associació www.guimera.info . Sentia veus en una sala annexa i sortia per a comprovar-ho. Es tractava de l’Antoine Garcia-Lamolla , el fill del pintor surrealista.

Em refereixo a l’ Antoni Garcia i Lamolla, [Martorell, 24 de juny de 1910 – Dreux, 13 de gener de 1981]. Es va formar a Tarragona i Lleida, degut a que el seu pare es dedicava al món ferroviari i canviaven sovint de ciutat. El 1924 es va establir a Lleida, es va apuntar a classes de dibuix i pintura l'acadèmia de Justo Almela i amb el temps va entrar en contacte amb artistes com Leandre Cristòfol, Enric Crous o Manuel Viola, entre d'altres. Fou dels primers pintors a destacar dins aquest grup, relacionat amb la revista Art. Federico García Lorca o Paul Éluard van ser dels primers personatges que reconegueren els seus treballs.

Quan va esclatar la guerra civil espanyola, Lamolla es trobava en el moment d'eclosió de la seva carrera artística, que es va veure truncada. Va servir al bàndol republicà. L'artista va col•laborar a diverses revistes i òrgans anarquistes de Catalunya com ara Acracia o Ruta y Esfuerzo. Una de les anècdotes durant la guerra civil és que va salvar, junt amb Enric Crous i Vidal, Salvador Roca i Lletjós i el propi mossèn Josep Maria Llorenç i Venturels, els tapissos i altres tresors de la Seu Vella de Lleida. Per por d'actes vandàlics, una nit van traslladar diverses peces artístiques al museu local des de la catedral.

Exiliat a França , va passar un període de temps al camp de concentració d'Argelers, en esser alliberat s’instal•là a Dreux, on fundà una escola gratuïta de dibuix i més endavant a París, on continuà amb la pintura. En aquest període es va relacionar amb els pintors espanyols que pertanyien a l'escola de París.

Va tenir 4 fills de la seva relació amb Fidela González Cepero, que esdevindria la seva dona.

No va tornar a Espanya fins als anys 60. Tenia aleshores un estudi a Guimerà, que és avui dels seus hereus. Durant els anys 70 va realitzar diverses exposicions a ciutats com Saragossa, Madrid, Lleida o Osca.

Guimerà, ha estat – de sempre- terra d’artistes, Ramon de Mur, Josep M. Jujol,... tenen ja un espai a la Galeria d’art; coincidint amb el centenari del seu naixement, pensem que també l’ Antoni Garcia i Lamolla, ha de tenir aquí el seu espai propi.

http://blogmmorera.paeria.es/index.php/2010/10/12/lamolla-laltre-centenari/

SANT CEBRIÀ DE VALLALTA. MARESME

Anàvem la Rosa, la Vicky, la Maria Jesús, la Montserrat, el Pedro i l’Antonio a la trobada que els amics CLDSF havien convocat a Sant Cebrià .

L'origen del lloc és documentat des del 1019, quan s’esmenta l'església de Sancti Cipriani Maritimi en l'acta de restauració de la canònica de Girona.

Novament apareix l’any l 1079, en l'acta de consagració de l'església de Pineda, la denominació en aquest cas és Sancti Cipriani de Valle Alta.

La jurisdicció del terme va pertànyer des de l'inici, com la del terme veí de Sant Iscle, al castell de Montpalau, amb el qual va passar a formar part del vescomtat de Cabrera. Dins aquesta àmplia demarcació va continuar depenent de la batllia de Montpalau, que comprenia també els actuals municipis de Pineda, Calella, Sant Pol, Canet i Sant Iscle de Vallalta. Eclesiàsticament, l'església de Sant Pol va ser sufragània de la de Sant Cebrià fins el 1574.

Sobta trobar aquesta afirmació a la pàgina de l’ajuntament :

La vida a Sant Cebrià va ser un punt i a part fins al 1714. Qualsevol semblança amb el desenvolupament de la vida a la resta del Maresme era una pura il•lusió. Fins aleshores, la parròquia quedava subordinada als dictats d’un condomini europeu en què el braç executor era el Sant Ofici de la Inquisició.

Que el poble fos un quarter de la S.S. catòlica, i que Sant Cebrià, que la tardor del 255 va celebrar un concili a Cartago on va rebutjar l'autoritat del papa, en fos el sant titular, és un misteri del tot insondable.

Ens aturarem a l'església parroquial de Sant Cebrià, bastida el 1577 en estil gòtic tardà (d'una nau i portal emmarcat per dues columnes corínties) edificada damunt una d'anterior, segurament romànica, de la qual resta la part inferior del campanar, ara de torre quadrada. A la cripta – inaccessible per a nosaltres en aquesta ocasió - hi ha els sepulcres de la família dels marquesos de Mansolí (dits també de Montsolís), que tenen una de les cases pairals a Sant Cebrià de Vallalta.



Entre els edificis més notables del poble hi ha la gran masia de Can Coris, prop de l'església, recolliré la imatge d’un dels seus magnífics finestrals renaixentistes.

Feta la feina ens afegirem a la festa Country, on finalment es recolliran 710 joguines.




En el comiat, es convoca al personal per una ballada a Premià per la Marató de TV3, nosaltres – di Déu vol – amb la mateixa intenció, ens afegirem a la ballada de Moià.

Ens desitjàvem tots plegats el millor pel proper Nadal i l’Any Nou.

Que el bon Déu ens escolti des d’aquesta Vall Alta !.

MONTFALCÓ D’AGRAMUNT , ABANS D’OSSÓ – L’URGELL.

El meu viatge en portarà en aquesta ocasió davant les ruïnes de l'antic castell de Montfalcó d’Ossó , la proximitat amb la vila d’Agramunt - famosa pels seus torrons, i capital de facto del baix Urgell - ha fet que, si el busqueu en els mapes, en alguns casos el trobeu com a Montfalcó d’Agramunt; aquesta dicotomia es justifica en la necessitat de diferenciar el poble de Montfalcó d’altres Montfalcons de la zona.

La primera notícia de Montfalcó és del 1163 en un testament on Ramon Barrufell deixa el poble al seu gendre, Arnau de Falconera. Al segle XVII (en els anys 1620-90), el terme pertanyia al monestir de Poblet. Al segle XVIII passà als Lanuza, barons de Montbui (i antics senyors de Ceret) i per enllaç de Maria Helena de Lanuza-Montbui-Vilarig i de Boixadors amb Giner Rabassa de Perellós, marquès de Dosaigües, passà a aquesta casa marquesal fins a la fi de les senyories.

Deixava el vehicle en el lloc més elevat (389 metres) d'un tossal, i des de la creu de terme recollia una imatge de la torre del que fou Castell.




M’arribava fins al nucli primitiu que situat al vessant de migdia, formava una vila closa amb un espai rectangular voltat de cases i presidit pel castell; posteriorment s'edificà als voltants d'aquest clos, Montfalcó però sempre ha estat una població petita.


Del castell, construït o reformat al començament del segle XVII, només es conserva una torre i uns murs.


L'església de Sant Miquel, adossada a les cases per dos costats, fou reconstruïda o reformada a la mateixa època. A l'interior – tancat amb pany i forrellat, m’expliquen que s’hi venera una imatge, potser romànica, de la Mare de Déu de Montmagastrell.


Baixava fins a la Plaça Major, i des d’aquell indret recollia la imatge que possiblement era més habitual pels veïns; la torre del Castell al capdamunt del poble.

Repapiejo, més enllà d’un clar símptoma de fer-nos grans, s’escau acabar – també aquí- dient : L’Urgell, compateix desgraciadament amb la Segarra, l’abandó, la incúria, la desídia i l’oblit.

NADAL ETERN

El Lluis tenia vuitanta anys, vivia a la residència des que va fer els setanta-cinc, i el sucre li va donar un ensurt quasi mortal.

Havia nascut al poble, i desprès de fer les coses que feien els homes del seu temps; poc temps d’escola, complir amb els ‘deures religiosos’, començar a treballar abans de tenir l’edat ‘legal’ – aleshores 14 anys -, servir a la pàtria,... va decidir que tindria cura de la mare delicada de salut, això i la feina a la fàbrica li van ocupar la vida, fins que amb 80 anys, la mare el deixava el dia de Nadal.

Li va caldre començar de nou, i mal que mal – costa adaptar-se quan som grans- havia anat fent; durant la setmana el temps es consumia entre la fàbrica i la casa – detestava els bars - , i els caps de setmana acostumava a fer sortides per l’entorn, i quan era possible excursions amb autobús per les comarques properes. A l’estiu passava quinze dies a la platja.

L’ensurt del sucre – va tenir una pèrdua de consciència que sortosament van intuir els veïns - , el va convèncer que viure sol, era un risc tant gran que no compensava – malgrat les dificultats de l’obligada convivència amb altres persones grans i malaltes - la manca de llibertat. Ell en tot cas, sortia tots els dies a caminar, i fins aquest any 2.010, havia continuat fent els seus 15 dies de platja.

El Lluis explicava sempre com eren de bonics els dinars de Nadal, ells la nit del vint-i-quatre desprès de sopar, acostumàvem – fins que la mare va poder – a anar a la Missa de Gall, i la festa grossa – com és costum pròpia de Catalunya – la feien el dia 25 a l’hora de dinar. Sopa de Galets, i carn d’olla – algun any- pollastre de granja , els canelons eren pel dia de Sant Esteve que coincidia amb la diada del Sant Patró.

Des de l’estiu tot havia començat a anar a pitjor, i l’enyorança de la mare – que sempre tingut estat viva i present – va fer-se obsessiva.

El metge de la residència – sempre carregat de feina - li anava canviant les pastilles, sense cap resultat apreciable. I, malgrat participava en els preparatius nadalencs amb els altres residents, semblava anar-se marcint a mesura que transcorria el mes de Desembre.

Gaudia de les visites que diàriament feia a la residència un home, de nom Aniol – proper als seixanta anys- per a ell doncs encara jove; hi tenia ingressada a la mare afectada d'Alzheimer, i a banda d’interessar-se per ella, tenia sempre una paraula amable per a tothom. Li encantava el ritual ‘habitual’, avui que hi havia per a sopar ?. I, la mare en ocasions ho recordava i en altres, li calia ‘una petita ajuda’ que el Lluis sempre estava amatent a donar.

L’home s’havia interessat per la seva salut, en adonar-se –primer que ell mateix- que s’anava apagant de dia en dia. El Lluis li va explicar com sentia – cada cop amb més força – l’enyorança de la Mare, i d’aquells Nadals viscuts en la seva companya. Una llàgrima eixugada de manera displicent, li va confirmar que l’Aniol ho entenia molt bé.

Va sopar lleugerament el dia vint-i-quatre – altrament tenia prohibits els clàssics dolços de Nadal -, i un xic abans de les 22,00 hores ja estava al llit.

Al mati següent desprès d’esmorzar va tenir ocasió de saludar – i desitjar-se mútuament bones festes – a l’Aniol que venia a recollir a la seva Mare pel Dinar de Nadal. Desprès va tornar a la seva habitació per estirar-se una estona al llit.

Al vespres quan l’Aniol tornava a la Mare a la Residència es va assabentar de la mort del Lluis. El van trobar mort al llit amb un gran somriure que l’il•luminava la cara, quan el buscaven a l’hora de dinar.

L’Aniol no va poder reprimir un sanglot, finalment el Lluis s’havia retrobat amb la seva Mare i celebraven el Nadal Etern !. Agenollat a la petita capella de la Residència, l’Aniol va donar gràcies per la bona fi del Lluis.

SANTA MARIA DE MONTMAGASTRELL. TÀRREGA. L’URGELL

Entrava des de la C-14 a Santa Maria de Montmagastrell, creuava per damunt del Canal d’Urgell, abans d’accedir al poble pel carrer Major, i aturar-me davant l’església parroquial dedicada al Sant Nom de Maria.

Dell lloc s’explica :

Que havia estat conquerit en 1070-80 pel comte d'Urgell.

L'església primitiva, d’estil romànic del segle XI fou donada entorn del 1100 pels senyors d'Òdena a Sant Pere dels Arquells, que era una pabordia del monestir de Santa Maria de l'Estany.

El 1395 la dècima es pagava a la mitra d'Urgell.

Al segle XVIII, Montmagastrell era domini senyorial dels Lanuza i la seva hereva Maria Helena de Lanuza s'emmaridà el 1745 amb Gener (VIII), hereu dels marquesos de Dosaigües, creadors, sembla, del poble actual. La línia successòria de la senyoria continuà amb Gener (IX) Francesc, mort el 1820, i amb Gener (X) Maria, mort el 1853. Eren senyors també de Montfalcó, Castellnou i Conill.

Fins al segle XIX fou anomenat Montmagastrell de Montfalcó.

Abans de la construcció del canal d'Urgell, les seves terres eren conegudes amb el nom de plans de Llenguaeixuta .

Fins el 1969, Santa Maria de Montmagastrell va pertànyer a l'antic municipi de Claravalls.

Segons la llegenda hi hagué desplaçaments miraculosos d'una imatge dedicada a la Mare de Déu entre els pobles veïns de Montfalcó i Montmagastrell. A Montfalcó es venera una imatge de pedra, de característiques romàniques, bé que molt deformada pels estralls del 1936, sota l'advocació de la Mare de Déu de Montmagastrell.

L'església actual , del segle XVIII, és d'un barroc molt sobri. Destaca la façana exterior d’obra vista emmarcada entre pilastres que sostenen un frontó triangular. El campanar és de base quadrada i les obertures són d’arc de mig punt. Hom pensa que va ser aixecada al mateix lloc on havia l’església romànica del segle XI.

Em crida l’atenció una gran casa situada al davant mateix del temple parroquial. No en trobo informació, i prego des d’aquí als amics lectors la seva ajuda.