diumenge, 12 de desembre de 2010

NADAL ETERN

El Lluis tenia vuitanta anys, vivia a la residència des que va fer els setanta-cinc, i el sucre li va donar un ensurt quasi mortal.





Havia nascut al poble, i desprès de fer les coses que feien els homes del seu temps; poc temps d’escola, complir amb els ‘deures religiosos’, començar a treballar abans de tenir l’edat ‘legal’ – aleshores 14 anys -, servir a la pàtria,... va decidir que tindria cura de la mare delicada de salut, això i la feina a la fàbrica li van ocupar la vida, fins que amb 80 anys, la mare el deixava el dia de Nadal.


Li va caldre començar de nou, i mal que mal – costa adaptar-se quan som grans- havia anat fent; durant la setmana el temps es consumia entre la fàbrica i la casa – detestava els bars - , i els caps de setmana acostumava a fer sortides per l’entorn, i quan era possible excursions amb autobús per les comarques properes. A l’estiu passava quinze dies a la platja.


L’ensurt del sucre – va tenir una pèrdua de consciència que sortosament van intuir els veïns - , el va convèncer que viure sol, era un risc tant gran que no compensava – malgrat les dificultats de l’obligada convivència amb altres persones grans i malaltes - la manca de llibertat. Ell en tot cas, sortia tots els dies a caminar, i fins aquest any 2.010, havia continuat fent els seus 15 dies de platja.


El Lluis explicava sempre com eren de bonics els dinars de Nadal, ells la nit del vint-i-quatre desprès de sopar, acostumàvem – fins que la mare va poder – a anar a la Missa de Gall, i la festa grossa – com és costum pròpia de Catalunya – la feien el dia 25 a l’hora de dinar. Sopa de Galets, i carn d’olla – algun any- pollastre de granja , els canelons eren pel dia de Sant Esteve que coincidia amb la diada del Sant Patró.


Des de l’estiu tot havia començat a anar a pitjor, i l’enyorança de la mare – que sempre tingut estat viva i present – va fer-se obsessiva.


El metge de la residència – sempre carregat de feina - li anava canviant les pastilles, sense cap resultat apreciable. I, malgrat participava en els preparatius nadalencs amb els altres residents, semblava anar-se marcint a mesura que transcorria el mes de Desembre.


Gaudia de les visites que diàriament feia a la residència un home, de nom Aniol – proper als seixanta anys- per a ell doncs encara jove; hi tenia ingressada a la mare afectada d'Alzheimer, i a banda d’interessar-se per ella, tenia sempre una paraula amable per a tothom. Li encantava el ritual ‘habitual’, avui que hi havia per a sopar ?. I, la mare en ocasions ho recordava i en altres, li calia ‘una petita ajuda’ que el Lluis sempre estava amatent a donar.


L’home s’havia interessat per la seva salut, en adonar-se –primer que ell mateix- que s’anava apagant de dia en dia. El Lluis li va explicar com sentia – cada cop amb més força – l’enyorança de la Mare, i d’aquells Nadals viscuts en la seva companya. Una llàgrima eixugada de manera displicent, li va confirmar que l’Aniol ho entenia molt bé.


Va sopar lleugerament el dia vint-i-quatre – altrament tenia prohibits els clàssics dolços de Nadal -, i un xic abans de les 22,00 hores ja estava al llit.


Al mati següent desprès d’esmorzar va tenir ocasió de saludar – i desitjar-se mútuament bones festes – a l’Aniol que venia a recollir a la seva Mare pel Dinar de Nadal. Desprès va tornar a la seva habitació per estirar-se una estona al llit.


Al vespres quan l’Aniol tornava a la Mare a la Residència es va assabentar de la mort del Lluis. El van trobar mort al llit amb un gran somriure que l’il•luminava la cara, quan el buscaven a l’hora de dinar.


L’Aniol no va poder reprimir un sanglot, finalment el Lluis s’havia retrobat amb la seva Mare i celebraven el Nadal Etern !. Agenollat a la petita capella de la Residència, l’Aniol va donar gràcies per la bona fi del Lluis.

2 comentaris:

Los sueños vuelan ha dit...

Gràcies per compartir amb tots aquesta història tant maca i sencilla d'un home que va anyorar la seva mare

Joan Escoda i Prats ha dit...

Magnific relat en aquestes dates nadalenques.