Ja s’havia produït l’enterrament de la Paquita Sors i Riera, quan vaig tenir coneixement de la seva defunció; em va doldre molt no haver tingut la ocasió de dir-li una vegada més, que com encertadament recollia el recordatori en paraules de Sant Gregori ;
La bondat del seu cor
Féu que l’estiméssim
Tots els que la coneguérem ;
La seva memòria
Serà sempre beneïda.
En ocasió de la seva jubilació li havia fet una entrevista, en la que entre d’altres temes, parlàvem de forma didàctica de l’activitat curativa que desenvolupava, curava l’espatllat i l’enaiguat amb l’oració.
De segur que els lectors d’una certa edat coneixen i recorden aquesta pràctica; els símptomes de trobar-se espatllat solen ser una sensació de gran decandiment, una pressió forta a la zona central del tòrax, i en algunes ocasions també dificultats respiratòries [ sensació d’estar tapat ] pèrdua de l’apetit i/o dificultats per a fer la digestió; amb tots aquests símptomes ràpidament t’encolomen els metges avui, no menys de cinc tipus diferents de medicaments, en totes les presentacions possibles, injeccions, supositoris, pastilles, sobres ,.... , oi ?
La tècnica curativa és d’allò més senzill :El pacient s’assenta en una cadira, els peus junts així com els genolls, i la persona que cura l’espatllat, li agafa els dos braços, els aixeca i comprova si coincideixen al mateix nivell, sense fer força, els dits de les dues mans, si no és així – com sol succeir – la persona està espatllada, i el que la cura, l’estira d’un dels braços, per tornar desprès a agafar els dos braços i comprovar si coincideixen al mateix nivell, sense fer força, els dits de les dues mans; aquestes maniobres es repeteixen en un i altre braç, fins que s’aconsegueix l’harmonia postural.
Hi ha certament un prec que tot i fent la senyal de la creu damunt del tòrax fa la persona que cura, i que en el cas de la Paquita Sors i Riera, era el següent :
Déu és nat, Déu és mort, Déu és ressuscitat.
Feu la santa gràcia que tots els mal quedin curats,
Com aquestes tres paraules son veritat.
L’enaiguat venia a ser la forma infantil de l’espatllat, i se li afegia també quan als símptomes, el fet evident i constatable, de que els germans grans, acostumem a tenir “fred de peus “ respecte dels més petits; també s’acostumava a fer una novena, i la oració era especifica pels infants.
Una de les pràctiques que és recomanaven – quan això era possible - era anar a tirar pedres al riu; dedicar l’atenció a l’infant de manera “especial” fet i fet, oi ?.
Quan a la certesa, si més no gràfica de l’existència dels mots en la nostra llengua, em va servir molt, el Diccionari Català –València - Balear d’en Francesc Borja Moll, que va recollir aquesta pràctica en totes les terres de parla catalana.
Recordo com a cosa normal, que en ocasions m’havia trobat a la sala d’espera amb el metge de capçalera , que aleshores tenia jo a la seguretat social ; l’home deia que des d’un punt de vista mèdic, potser aquesta pràctica no era ortodoxa, però certament – ell ho venia comprovant – era d’allò més eficaç i innòcua.
Han passat els anys, el record però, és manté viu, i sempre, sempre, sempre, he trobat a faltar el seu somriure.
Antonio Mora Vergés
