Elogi de l’uniforme.

Aquesta és una reflexió feta des de la talaia dels anys i l’experiència, situacions ambdues que no tenen avui cap valor. Ho és també des de la perspectiva d’una certa fòbia als uniformes i a la uniformitat.

En el meu cas, recordo l’ús – obligatori – de la bata de col·legi als Escolapis de Sabadell, més tard una bata de color blau en el despatx tèxtil, on vaig treballar des del 14 fins quasi als 18 anys; vindria desprès l’uniforme caqui amb coll de plàstic i pantalons amb gomes, en els llarguissims quinze mesos d’estada a l’exercit , que curiosament no em surten – ni a mi, ni a ningú – com a cotitzats a la Seguretat Social [ això també forma part de la memòria històrica, i no tinc coneixement que cap Partit ho reivindiqui ]; les togues – sense punyetes – formarien part del meu vestuari professional durant un grapat d’anys – enguany n’ha fet vint-i-cinc com a membre del Col·legi de Sabadell - i novament l’uniforme caqui – ara de la Brigada de Tropes de Socors de la Creu Roja -, que penjaria definitivament quan es va dissoldre aquesta unitat, sembla que ja innecessària en un món de serveis professionals d’assistència i atenció als més febles. Hi ha persones que troben a faltar aquell servei desinteressat, val a dir que avalant la tesis del govern progressista que patim, això és únicament nostàlgia dels temps passats, perquè en aquest país anomenat Espanya – tothom ho sap – no hi ha pobres. Insistir en la seva existència - la dels pobres – es considera altra vegada desafección al régimen.

Recordo molt vivament que malgrat les pressions – fortes i insistents – que se li van fer al meu pare, mai vaig haver de vestir l’uniforme de la Falange, dita aleshores Frente de Juventudes, tampoc i pel mateix motiu vaig formar part del moviment Escolta. Segur que això de la fòbia és hereditari, oi ?

Per què doncs l’elogi de l’uniforme ?; hi ha d’entrada un efecte positiu d’estalvi, l’uniforme que molts porten en el seu treball sovint s‘aprofita en la activitat privada i/o familiar, portar uniforme és més econòmic que vestir de marca – de fet un uniforme més, oi ? - ; l’hàbit certament no fa al monjo, però per a la resta del món l’identifica com a tal, l’uniforme ens permet reconèixer fàcilment al personal sanitari, als bombers, als toreros, als militars, als clergues, als jutges, a les moltissimes policies que haurien de fer d’aquest país un paradís ..... ...... llàstima que no existeixi – encara – l’uniforme de bona persona, oi ?

Hi ha – recordar-ho és obvi – algun efecte negatiu, l’uniforme, implica uniformitat , i com li pertoca fer ,elimina la diversitat, la critica, la diferencia, i fomenta “l’esperit de cos”, l’abús de posició, la intolerància i ens pot portar novament , a fer i/o a patir bestieses per designi diví.

En alguna ocasió us heu aturat a pensar que hi ha peces de vestir que esdevén uniformes ?. Si, si , els pantalons texans, tant associats a la llibertat – també al tabac fins no fa gaire - , o els xandalls que s’associen avui a temps lliure, a vida “sana”, a salut fins i tot.

Venen temps durs, i de ben segur la tornada a l’uniforme ens ajudaria a portar-los millor. De nou les fàbriques tèxtils a plena marxa !. Uniformes grisos per als homes i blau marí per les dones, per a als menuts els clàssics blau i rosa.

Ah! Me’n oblidava, també caldria que la honestedat tornes a posar-se de moda.

© Antonio Mora Vergés