L’espina del molí de l’Espina.

En el títol queda palès el nostre estat d’ànim, el del Joan Moliner i Manau, i el de l’Antonio Mora Vergés, desprès de recórrer durant el mati del dissabte 10 de novembre de 2.007, l’espai que limiten : la masia de l’Espina, el Roc Colomer, l’Espinoi, i un bon tram de la riera, aquí dita de l’Espina, que recull les aigües de l’altiplà i les porta fins a Monistrol de Calders, i comprovar que més enllà d’esmentar-se en el plànol de l’editorial Alpina [ que perdria en el recorregut matinal ], no hi ha cap vestigi físic d’aquest molí, que atesa la importància història de la casa que depenia, devia ser, sens dubte d’una bella fàbrica.

Havíem sortir de Sabadell a les 8,00 i abans de les 9,00, deixàvem el cotxe ben aparcat a Collsuspina i caminàvem ja pel G-177 en direcció a l’Espina, la intensa pudor de les aigües fecals – malgrat la data, quasi hivernal - que a cel obert contaminen l’aire i possiblement els aqüifers d’aquestes terres altes de l’altiplà, son un pèssim reclam per aquesta població nascuda al caliu del camí ral de Vic a Manresa. Davant de la masia de l’Espina començaríem a davallar cap al llit de la riera, en algun punt, s’observa un fort desnivell que podria haver-se aprofitat com a molí, no hi ha però cap resta d’edificació que confirmi aquesta hipòtesi; creuem el llit eixut de la riera, i ascendim fins al Roc Colomer, des d’on fem per la riba contraria, un nou recorregut, trobem només una gran bassa plena a vessar de les aigües brutes a que fèiem esment en començar el paràgraf.

Ens aturem a esmorzar a resguard del vent, i de cara al sol, prop de la casa de l’Espinoi , des del camí proper, el tràfec de motos , quads , i les polsegueres subsegüents son una constant. En acabar el nostre refrigeri ens arribarem fins a la casa, on malgrat estar oberta ningú contesta el nostre, bon dia ! , veiem més endavant en el Plans de l’Espinoi, uns vehicles aturats que tenen un foc encès; no saben res del molí de l’Espina, ni coneixen de fet gaire cosa de la contrada, ens diuen que viuen a Vic i que venen tot sovint per esmorzar a l’aire lliure. Decidim seguir un camí ample que sembla baixar cap al llit del riu, els roures son la principal i en ocasions única representació del regne vegetal, a mesura que ens acostem al llit de la riera, els clàssic arbres de ribera posem una nota d’intens color groc en el paisatge; al creuar la riba, trobem el que semblen restes d’una paret, fan pensar més en una represa per a regar, que en un molí però la ocasió fa el lladre, i retrato al Moliner en aquell paratge; des de l’inici del camí per la part obaga em sorprèn el gran nombre d’arbres de faig, que sumen ja un color ataronjat , a la panòplia de colors que ens anem trobant. El Joan, aquí i allà va trobant pinatells.

Anem a sortir al camí que comunica Collsuspina i Castellcir; des d’on som veiem ja a simple vista, sense binocles, el roure de Giol. Emprenem el retorn en direcció al nostre cotxe, son més de les 12,00. Ens introduïm en una pineda, i mentre constato la pèrdua del mapa, i m’entretinc enraonant amb el propietari d’un tot terreny, el Joan troba un exemplar sanissim de rovelló, un autèntic Lactarius deliciosus; arribem al vehicle a les 12,45 H.

En la tornada ens aturarem al Restaurant el Toll, el Joan vol saludar uns amics seus, el Josep i la seva esposa, i acabem incorporant al nostre equipatge fins a quatre garrafes de vi de la Rioja.

Possiblement l’espina del Molí de l’Espina, romandrà clavada dins nostre per sempre més; farem gestions amb l’Ajuntament de la població, i si s’escau amb algun grup excursionista. Ens temem però que el temps i la desídia, aquí, com en molts altres llocs, ens han guanyat la ma una vegada mes.

© Antonio Mora Vergés