Després de molts caps de setmana en què diferents compromisos familiars i de feina m’havien impedit realitzar una d’aquelles excursions que tant m’agraden, diumenge em despertava sense cap nota a l’agenda. Era el moment.
La meva decisió no era del tot recolzada: Hi ha feina per fer, al pis!! La Raquel tenia raó, però no és menys cert que hom no pot fer dues coses a l’hora i per tant, la menys important (o la que es pot fer en altre moment), pot esperar.
Ajudat pels escrits de l’Antonio Mora i amb l’ajuda d’uns mapes, en qüestió de minuts vaig desxifrar el nostre destí. Atret per la bellesa de les fotos que l’amic Antonio havia fet de la Vilella Baixa i amb el propòsit de determinar si aquesta era real o fruit del “photoshop”, vaig decidir que aquest indret seria l’inici de la ruta.
Aparcàvem el cotxe a la part més alta del poble on un home es disposava a ensenyar-nos dues cases en venda. El nostre gest de sorpresa el va fer sospitar que nosaltres no érem la parella amb qui havia quedat, però no hagués estat de més haver-les visitat. La caminada pel poble, tot veient l’Església, el “carrer que no passa”,... i baixar fins el riu, ens va fer batejar-lo com “el poble dels pendents”.
No sense esforç arribàvem a l’aparcament i continuàvem la nostra ruta en direcció a l’Argentera. Després d’agafar el trencall cap a Duesaigües no ens vam creuar amb cap altre vehicle, de fet dubto molt que l’estretor de la carretera, ho hagués permès. Sort que almenys ens beneficiàvem d’un asfalt novícia conseqüència d’haver donat lloc a un tram del Rally Catalunya – Costa Daurada. Passàvem per davant de l’estació tot recordant l’anècdota de com el primer tren que feia el recorregut Madrid – Barcelona des de l’inici de la Guerra Civil s’havia aturat just allà. Un cop al poble, quatre gats, en el sentit de “felis silvestris catus” que té la paraula, ens donàvem la benvinguda i ens convidaven a reflexionar sobre aquella solitud.
L’Argentera es troba a 23 kms de Cambrils, 25 kms de Reus, o 37 kms de Tarragona, però resulta i resultarà aïllada (com tants altres pobles) mentre l’administració no posi empeny en ajudar a la descentralització i desmassificació de la “Barcinunya” en què vivim. Catalunya porta segles sencers (i els que queden) lluitant contra la centralització de Madrid, i les nostres pròpies administracions no fan altra cosa que fomentar amb les seves actuacions un model semblant entorn la capital. O és que hi ha alguna zona a 37 kms de Barcelona que es trobi tant ignorada!!!
Aquella reflexió i la passejada pel poble ens havia tirat l’hora a sobre i, després de discutir si ens donaria temps o no de menjar a Cambrils, ens dirigíem cap al “Restaurant El Pósito”, que ens havien ferventment recomanat. Cap allà a les quatre i després de fer una llarga cua, gaudíem d’una paella donant gràcies a aquells amics que ens mostren altres límits de la nostra estimada Catalunya.
© Juan Antonio Llamas Arcos
La meva decisió no era del tot recolzada: Hi ha feina per fer, al pis!! La Raquel tenia raó, però no és menys cert que hom no pot fer dues coses a l’hora i per tant, la menys important (o la que es pot fer en altre moment), pot esperar.
Ajudat pels escrits de l’Antonio Mora i amb l’ajuda d’uns mapes, en qüestió de minuts vaig desxifrar el nostre destí. Atret per la bellesa de les fotos que l’amic Antonio havia fet de la Vilella Baixa i amb el propòsit de determinar si aquesta era real o fruit del “photoshop”, vaig decidir que aquest indret seria l’inici de la ruta.
Aparcàvem el cotxe a la part més alta del poble on un home es disposava a ensenyar-nos dues cases en venda. El nostre gest de sorpresa el va fer sospitar que nosaltres no érem la parella amb qui havia quedat, però no hagués estat de més haver-les visitat. La caminada pel poble, tot veient l’Església, el “carrer que no passa”,... i baixar fins el riu, ens va fer batejar-lo com “el poble dels pendents”.
No sense esforç arribàvem a l’aparcament i continuàvem la nostra ruta en direcció a l’Argentera. Després d’agafar el trencall cap a Duesaigües no ens vam creuar amb cap altre vehicle, de fet dubto molt que l’estretor de la carretera, ho hagués permès. Sort que almenys ens beneficiàvem d’un asfalt novícia conseqüència d’haver donat lloc a un tram del Rally Catalunya – Costa Daurada. Passàvem per davant de l’estació tot recordant l’anècdota de com el primer tren que feia el recorregut Madrid – Barcelona des de l’inici de la Guerra Civil s’havia aturat just allà. Un cop al poble, quatre gats, en el sentit de “felis silvestris catus” que té la paraula, ens donàvem la benvinguda i ens convidaven a reflexionar sobre aquella solitud.
L’Argentera es troba a 23 kms de Cambrils, 25 kms de Reus, o 37 kms de Tarragona, però resulta i resultarà aïllada (com tants altres pobles) mentre l’administració no posi empeny en ajudar a la descentralització i desmassificació de la “Barcinunya” en què vivim. Catalunya porta segles sencers (i els que queden) lluitant contra la centralització de Madrid, i les nostres pròpies administracions no fan altra cosa que fomentar amb les seves actuacions un model semblant entorn la capital. O és que hi ha alguna zona a 37 kms de Barcelona que es trobi tant ignorada!!!
Aquella reflexió i la passejada pel poble ens havia tirat l’hora a sobre i, després de discutir si ens donaria temps o no de menjar a Cambrils, ens dirigíem cap al “Restaurant El Pósito”, que ens havien ferventment recomanat. Cap allà a les quatre i després de fer una llarga cua, gaudíem d’una paella donant gràcies a aquells amics que ens mostren altres límits de la nostra estimada Catalunya.
© Juan Antonio Llamas Arcos
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada