M’escarrassava inútilment cercant informació, a la Gran Enciclopèdia de Barcelona, [ així m’agrada anomenar, la mal dita Enciclopèdia Catalana ] d’aquesta capella romànica situada prop de la Masia anomenada Sant Esteve de Vilarasa, o de Vila-Rasa, que per les seves dimensions, i pel fet justament de tenir capella pròpia i fins cementiri, no dubtem en qualificar com a Sala, parlarem doncs en endavant de la Sala de Sant Esteve de Vila-Rasa.
Trobo notícies d'ella en la pàgina de Talamanca, dins quin terme es troba :
El primer document que parla de l'església és del 1017 i l'ubica al costat del riu Telario, que és l'actual riera de Talamanca o de Sant Esteve. Al 1030 l'església se'ns cita com a Sant Esteve de Vilarasa i al 1282 com a sufragània de la parroquial de Talamanca. La seva funció passà a ser des d'aleshores la de sufragània de l'Església parroquial de Talamanca i en tenim constància en altres documents com el del 1685. Al 1636, data que apareix al portal, l'església fou profundament remodelada. La capella fou víctima de la gran estultícia que visqué aquest país en ocasió de la Guerra Civil de 1936; foren robades les campanes i la imatge del sant destruïda. Darrerament, a l'any 1994, es retirà tota la vegetació que cobria la façana i es feren reconstruccions puntuals. Actualment l'edifici no té culte habitual.
Vilarasa, únicament com a manso o mas, ja apareix documentat al 960 com a Vila Rara situada al terme de Valle Nèspola. Aquest nom fou substituït pel de terme de del castell de Talamanca.
Agafàvem una pista que des de sota l’església Parroquial de Santa Maria de Rocafort, ens portarà seguint el curs de la riera de Nespres, fins a la nostra destinació; la vegetació de ribera exuberant de grocs, daurats, vermells i encara algun verd tardoral, contrasta vivament amb els blancs i grisos de les altes parets de pedra, que acrediten en algun punt, que no sempre aquest curs fluvial ha estat manyac com avui el trobem. Un clar exemple el podem observar al darrera de Can Jepet, just al costat del camí, quan creuem la riera..
En arribar a la Sala de Sant Esteve de Vila-Rasa, veiem pasturar cavalls prop de la riera, els gossos de la casa, ens saluden amb els seus lladrucs; no podem sinó meravellar-nos de les dimensions de la casa, que dissortadament sembla anar minvant. Situada al darrera des de la perspectiva del camí, l’església de Sant Esteve amb el doble campanar d’espadanya accessible per una escala exterior ens crida l’atenció, no advertim cap absis en la part posterior , i si uns grans contraforts en les seves parets laterals; davant la porta dins d’un espai voltat per una paret de pedra, trobem el petit cementiri. L’indret transmet alhora gravetat i serenor.
Ens agradaria tenir accés a l’interior del temple, i farem a tal fi les gestions necessàries.
Refem els nostres passos, amb la sensació d’haver vist un espai d’extraordinària bellesa, el Joan Escoda i Prats, en la seva qualitat de tècnic em comenta que potser no hem triat la millor hora per fer fotografies que seria al mati, no dubto pas del criteri professional del meu company, però l’hora millor per a fer qualsevol cosa, es justament quan - com avui – et trobes en el lloc adient.
Si tenim ocasió tornarem de nou a la Sala de Sant Esteve de Vila-Rasa.
© Antonio Mora Vergés
Trobo notícies d'ella en la pàgina de Talamanca, dins quin terme es troba :
El primer document que parla de l'església és del 1017 i l'ubica al costat del riu Telario, que és l'actual riera de Talamanca o de Sant Esteve. Al 1030 l'església se'ns cita com a Sant Esteve de Vilarasa i al 1282 com a sufragània de la parroquial de Talamanca. La seva funció passà a ser des d'aleshores la de sufragània de l'Església parroquial de Talamanca i en tenim constància en altres documents com el del 1685. Al 1636, data que apareix al portal, l'església fou profundament remodelada. La capella fou víctima de la gran estultícia que visqué aquest país en ocasió de la Guerra Civil de 1936; foren robades les campanes i la imatge del sant destruïda. Darrerament, a l'any 1994, es retirà tota la vegetació que cobria la façana i es feren reconstruccions puntuals. Actualment l'edifici no té culte habitual.
Vilarasa, únicament com a manso o mas, ja apareix documentat al 960 com a Vila Rara situada al terme de Valle Nèspola. Aquest nom fou substituït pel de terme de del castell de Talamanca.
Agafàvem una pista que des de sota l’església Parroquial de Santa Maria de Rocafort, ens portarà seguint el curs de la riera de Nespres, fins a la nostra destinació; la vegetació de ribera exuberant de grocs, daurats, vermells i encara algun verd tardoral, contrasta vivament amb els blancs i grisos de les altes parets de pedra, que acrediten en algun punt, que no sempre aquest curs fluvial ha estat manyac com avui el trobem. Un clar exemple el podem observar al darrera de Can Jepet, just al costat del camí, quan creuem la riera..
En arribar a la Sala de Sant Esteve de Vila-Rasa, veiem pasturar cavalls prop de la riera, els gossos de la casa, ens saluden amb els seus lladrucs; no podem sinó meravellar-nos de les dimensions de la casa, que dissortadament sembla anar minvant. Situada al darrera des de la perspectiva del camí, l’església de Sant Esteve amb el doble campanar d’espadanya accessible per una escala exterior ens crida l’atenció, no advertim cap absis en la part posterior , i si uns grans contraforts en les seves parets laterals; davant la porta dins d’un espai voltat per una paret de pedra, trobem el petit cementiri. L’indret transmet alhora gravetat i serenor.
Ens agradaria tenir accés a l’interior del temple, i farem a tal fi les gestions necessàries.
Refem els nostres passos, amb la sensació d’haver vist un espai d’extraordinària bellesa, el Joan Escoda i Prats, en la seva qualitat de tècnic em comenta que potser no hem triat la millor hora per fer fotografies que seria al mati, no dubto pas del criteri professional del meu company, però l’hora millor per a fer qualsevol cosa, es justament quan - com avui – et trobes en el lloc adient.
Si tenim ocasió tornarem de nou a la Sala de Sant Esteve de Vila-Rasa.
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada