dilluns, 23 de març de 2009

MONTSERRAT


Molt s’ha escrit sobre Montserrat i molt més s’escriurà. Però jo desitjo que el meu relat sigui diferent. Vull escriure des del sentiment. No dic des del cor perquè diuen els científics que el sentiment està en el cervell. Així doncs jo escriuré des de la part del cervell dedicada als sentiments.

He volgut allunyar-me de la política, de la religió i del volum econòmic i rendir un homenatge humil i sincer a la meva muntanya estimada.

La veig cada dia des de el meu balcó i la he voltat infinitat de vegades. Des de Gelida, Martorell, Olesa, Collbató i Igualada. Des de Monistrol, Manresa, Viladecavalls i Vacarisses. Sempre l’he vist diferent. Depenent de l'oratge, de l’hora del dia o de la nit i també del meu estat d’ànim. Mai he vist la mateixa muntanya.

Des de l’any 880 en que uns pastorets van dir que veien coses estranyes a la muntanya fins els últims dies, jo crec que la història sentimental de Montserrat és prou important per dedicar-li unes quantes línies.Aquests nens segurament no havien menjat gaire i amb l’esforç de pujar caminant devien estar tan dèbils físicament que el seu esperit es va expandir i començaren a veure llums i a sentir música, segons diu la llegenda. Després el rector d’Olesa va pujar amb ells. Durant quatre dissabtes seguits van veure i escoltar sempre el mateix. D’aquesta manera va començar la història i la devoció en vers la Verge de Montserrat.

Aquestes estranyes llums s’han repetit modernament amb l’aparició a la muntanya d' “ovnis” segons han assegurat centenars de persones que es reuneixen un cop al mes a una esplanada a les dotze de la nit per veure aquests fenòmens. Jo mateixa vaig estar un dia. La gent encenia espelmes, s’agafaven les mans i demanaven miracles.Un locutor de no sé quina emissora de ràdio va dir que s’havia vist una llum al cel. Al cap d’un moment tothom l’havia vist. És que Montserrat és terra de llum.

Jo mateixa hi he pujat moltes vegades només per sentir el plaer de passejar pels seus camins, contemplar els paisatges meravellosos, beure l’aigua de les seves fonts i com no, encendre un parell d’espelmes a la Verge. Allà dalt em sento diferent, més plena, més… diria jo il•luminada i és que la força tel•lúrica i espiritual es deixa sentir a tots els nivells.

En cap segon de l'any deixen de cremar les espelmes, sempre n'hi ha centenars com a ofrena a la Verge. Els miracles que se l’hi atribueixen són nombrosos i encara que molta gent veu la muntanya com un centre turístic hi ha moltes persones que hi pugen a demanar favors i és evident que la fe obre miracles.

Quan veig aquelles roques construïdes a base de moltes pedretes petites enganxades, formant profundes coves i altíssims monuments penso que només un miracle ha fet possible un lloc com aquest, únic al món.

(c) Irene Tironi i Laporte

Cap comentari: