diumenge, 25 d’octubre de 2009

Els déus ja no viuen a Sant Esteve Sesrovires

Roure; mot de finals del segle XIV, abans “robre” . Del llatí ROBUR, ROBORIS, “roure” i, figuradament, “força, robustesa” .




El roure és un arbre d'aspecte majestuós, tronc robust i dens follatge verd que cau en arribar l'hivern. Té les fulles oblongues amb profundes incisions a les vores. Les flors masculines s'uneixen en penjolls que oscil.len amb la força del vent. Les flors femenines apareixen en grups més reduïts i la seva base està envoltada de petites escames que, amb el pas del temps, recuperaran una consistència llenyosa, i al soldar-se les unes a les altres formaran la caputxeta típica de les glans.

La seva fusta és dura, resistent i pesada. El roure viu molts anys, i només quan les seves arrels li resulten insuficients per a alimentar-se o la seva espessa copa no deixa arribar la quantitat de sol necessari a totes les fulles, aleshores envelleix lentament i acaba morint-se.

A l'antiga Grècia, el roure simbolitzava la força. Per als celtes, la “clava”, el bastó toscament forjat d'Hèrcules, era de fusta de roure.

A Grècia, prop de Dòrdona, la capital de l'antic Epir, enmig d'un bosc de roures s’erigia un temple dedicat a Júpiter. El murmuri de les fulles era, segons els arúspices, la veu del pare dels déus.

El més nombrós al nostre país, és el roure martinenc (quercus pubescens o himilis). El seu domini va des de les serralades costaneres fins als Prepirineus. El trobem avui habitualment entre 500 i 1400 metres d’alçada. Depenent de la zona, l’acompanya la moixera, blada, pi roig, pinassa, blada, moixera, alzina, etc. Els reversos de les seves fulles i branquillons són dels més peluts de la família Quercus.

Els orígens medievals de Sant Esteve Sesrovires, cal cercar-los en la baronia de Castellvell de Rosanes. La documentació més antiga que parla de la parròquia de Sant Esteve és del 1082. El 1221 Guillem de Montcada, senyor de la baronia, amb la seva mare Guilleuma de Castellvell, empenyorà als seus creditors, Berenguer Grau, Guillem de Llacera i altres, el Castellví de la Marca i el castell de Sant Esteve Sesrovires. Senyor de la baronia de Castellvell el 1329, Roger Bernat de Foix, essent al Castellví de Rosanes, rebé en presència de diversos nobles i del notari Francesc de Rubí homenatge feudal de Sibil•la, vídua de Ramon Rosanes, pels castells de Rosanes i de Sant Esteve Sesrovires.

El 1404 el castell i la parròquia de Sant Esteve Sesrovires foren separats de la baronia pel rei Martí l’Humà, que els vengué a carta de gràcia a Pere Sacalm. El rei Martí vengué, també a Sacalm, la jurisdicció civil i criminal del lloc, amb obligació de fidelitat al monarca. Al cap de pocs anys, el 1426, el rei Alfons IV concedí a Ramon de Calders, la potestat de redimir el castell i la parròquia de Sant Esteve. Sembla, però, que Ramon de Calders, que havia de satisfer 22 000 sous barcelonesos de tern per la dita redempció, no la realitzà, ja que el 1503 el rei Ferran el Catòlic concedí l’esmentat dret al seu conseller i lloctinent del govern general de Catalunya, Lluís de Requesens. Així, Sant Esteve Sesrovires s’integrava, altra volta, en el patrimoni de la baronia de Castellvell, que era en mans dels Requesens.

Aquesta dependència de la baronia de Castellvell durà fins l’any 1813, que les Corts de Cadis aboliren tots els règims feudals. Tanmateix, fins l’any 1868 Sant Esteve Sesrovires no assolí una veritable victòria sobre el feudalisme, que després del 1813havia continuat en la forma de caciquisme.



La Cristina Ibañez-Tarter, desprès d’una visita a la Presó de Can Brians, ens deixa el següent testimoni :

L’edifici molt semblant a un institut de secundària actual. Patis grans, molt d’espai entre mòduls, poques reixes, molt de vidre i poca sensació de tancament i reclusió. Les cel•les són similars a les habitacions de dues persones d’un tren. La porta normal, sense reixes i només amb un vidre rodó petit. Només entrar al pati i veure-les he entès que la presó no és un edifici de reclusió. La presó és un estat mental i anímic, de fet… no tens la sensació d’estar engabiat i caus en la idea de que és molt fàcil escapar-s’hi. Una altra cosa és l’ambient i l’entorn que s’hi viu… crec que si estigués allà més d’un mes a part d’acabar completament destrossada se m’encomanaria la seva manera d’actuar. No us podeu arribar a imaginar la sensació d’intentar dibuixar els ulls d’aquestes persones. Veure-hi la fragilitat absoluta i intentar esbrinar què ha fet i per quin motiu la tens a 40 centímetres de la teva cara. Per què hi ha persones que viuen aquesta realitat i tu en vius una de completament diferent. Simple qüestió de sort?

Dissortadament a Sant Esteve, no es sent ja el murmuri de les fulles dels roures, que segons els arúspices, era- i és encara, allà on se’n troben- la veu del pare dels déus.

La presó ha portat avantatges econòmics a l’ajuntament de Sant Esteve, caldrà però comprovar si la població pot digerir tot el sofriment que allà es concentra.

1 comentari:

Hapi ha dit...

hello... hapi blogging... have a nice day! just visiting here....