A) La terminació en JA, te – quan a derivar de la llengua llatina - menys possibilitats que la candidatura olímpica del Regne d’Espanya.
B) Aquest Palladius, quin significat tenia en el període romà ?
C) Els àrabs – aleshores gent assenyada i científica – tenien el costum de conservar els topònims locals. Pronunciant-los naturalment en la seva pròpia llengua[ com fem actualment els catalans quan diem: Biscaia, Terol, Saragossa,....
D) Els romans , i més tard els sàtrapes cristians feudals, i fa quatre dies els feixistes, tenien una obsessió malaltissa en esborrar qualsevol referència anterior; ja fos ibera, àrab o catalana.
El lloc, prop del riu Llobregat devia ser habitat des del inicis de la humanitat, també doncs per ibers, celtes, grecs, fenicis, romans, germànics[ gods, visigots, ostrogots ,.. ] sarrains,... en tot cas, i com per arreu desgraciadament, la Inquisició - que no va tenir res de Santa – va destruir a consciencia, tota la documentació anterior, i fins aquelles obres material que no li eren d’utilitat directa. La història de Pallejà, comença a l'edat mitjana; trobem la següent informació :
Pertanyia al terme (després baronia) del castell de Cervelló. La villa Palaianoés documentada el 910. El comte Miró de Barcelona, pel seu testament del 965, donà l'església de Santa Eulàlia de Pallejà a la seu de Barcelona. La quadra de Pallejà, inclosa dins la baronia de Cervelló, pertanyia al segle XIII als Clariana, que la vengueren el 1315 als Alomar i posteriorment passà als Torrelles. Martí Benet de Torrelles i de Fenollar (documentat el 1436 i mort el 1463) fou senyor de la quadra de Pallejà, que heretà el seu fill Pere de Torrelles i de Sentmenat, que fou capità del sometent per Enric de Castella com a sobirà dels catalans; casat amb Elionor de Relat, no tingué fills i passà la senyoria de la quadra de Pallejà al seu nebot Pere Antoni de Torrelles i de Bell-lloc (mort després del 1517), que inicià la branca dels Torrelles senyors de Pallejà. El seu fill, Ramon Martí de Torrelles i Alemany-Descatllar (mort vers el 1567), fou senyor de Pallejà i també el seu fill Ramon Martí Joan de Torrelles i Fiveller de Palau (mort vers el 1595), militar. La senyoria de la quadra de Pallejà fou heretada per la seva filla Elionor de Torrelles i de Gualbes-Santcliment (morta el 1604), que aportà la senyoria de Pallejà i altres béns de la seva casa als Sentmenat, pel seu matrimoni amb Joan de Sentmenat (el 1791 els Sentmenat eren senyors jurisdiccionals, campals, alodials i absoluts de Pallejà); alguns de llurs descendents que heretaren el patrimoni dels Torrelles es cognomenaren Torrelles (persona destacada fou Pere de Torrelles i de Sentmenat, senyor de Pallejà, que fou president del braç militar i, també, membre de la Reial Junta d'Estat entre el 1701 i el 1714
L' església parroquial de Santa Eulàlia de Pallejà és documentada el 965, en el testament del comte Miró de Barcelona, que junt amb les altres esglésies del castell de Cervelló la donà a la seu de Barcelona. Entre els segles XIV i XIX l'església de Santa Eulàlia va ser sufragània de la parròquia de Sant Vicenç dels Horts. La primitiva església parroquial, - possiblement romànica - era situada darrere el castell, a la plaça anomenada avui de Mossèn Cinto Verdaguer, on avui hi ha la casa anomenada Vil•la Esperança. No hi ha cap rest, ni tenim coneixement que s’hagin dut a terme prospeccions en aquell indret.
Al segle XIX va ser bastit un nou edifici parroquial als primers replans de la serra, prop de la Torroja, sobre la via del tren. Començada el 1832, l'església va ser acabada el 1862, quan hom féu els esgrafiats de la façana; és d'una nau, rectangular, amb transsepte i cúpula sobre el creuer. Mentre que la nau es cobreix amb volta de llunetes, les capelles laterals són cobertes amb volta de quatre punts. Dins el temple, al tram més proper a la façana, que és a llevant, hi ha un porxo de tres arcs, classicitzant. La façana, amb dues torres campanars a banda i banda, és adornada amb pilastres adossades de tipus clàssic i amb un frontó triangular; als esgrafiats hi ha representat sant Sebastià, a qui també és dedicada l'església. Els objectes de culte i imatges que contenia van ser cremats al juliol del 1936 i aleshores es perderen tres retaules, dels segles XVI, XVII i XVIII, procedents de l'església vella. El temple és il•luminat per finestres altes, en forma de semicercle, amb vitralls, i decorat amb llànties de ferro forjat. El Sant Crist és obra de Josep Ricart, del 1975, tallat en bedoll. A l'altar del Santíssim, a migdia, hi ha una tela pintada de Vicenç Nubiola, del 1924, que representa Maria Magdalena rentant els peus de Jesús. Fotografia de la família Cuyàs [ de la que m’agradaria també poder fer-ne una breu semblança ]
El castell de Pallejà.Precedent del castell actual, el 1179 hi ha esmentada una primera fortificació a Pallejà. Aquesta força va ser ampliada i reconstruïda el 1590 (quan era senyor del lloc Ramon Martí Joan de Torrelles i Fiveller de Palau), segons consta en l'escut de sobre el portal a la façana de migdia, adovellat i protegit per un matacà. L'entrada del castell de Pallejà és àmplia, amb una arcada que cobreix el vestíbul i l'escala al fons. És un edifici quasi quadrat, de planta i dos pisos, més un de superior que va ser afegit posteriorment, amb garites als angles. L'obra és en part de pedra i en part de tàpia, amb estuc superficial simulant l'aparellat; als angles hi ha carreus escairats. A l'interior, mancat d'una bona restauració, hi ha pintures del segle XVII, amb ornamentació vegetal. A la segona meitat del segle XVIII, en temps de Carles III, quan hom construí la nova carretera general, el castell fou convertit en hostal. El 1809, durant la guerra del Francès, fou caserna del general Josep Manso i del seu batalló de caçadors de Catalunya, posteriorment el castell fou ocupat alternativament pels dos exèrcits. Poc després, però, les tropes del general Suchet l'ocuparen novament. En l'actualitat, la comtessa de Múnter i marquesa de Sentmenat l'ha cedit parcialment i a precari al municipi, per a usos culturals.
S'hi troba el Museu Municipal de Pallejà, que conté una col•lecció d'arqueologia local notable i objectes d'ús agrícola; i un teatre amb capacitat per a cent persones. Molt a prop del castell hi ha una plaça verda al lloc que abans ocupava la masia Can Sona Vell, de la qual resten dos arcs de mig punt.
Un dels meus herois ; el Josep Salvany i Blanch, del qui reprodueixo una breu semblança, va recollir les imatges de l’església vella i el Castell.
Neix a Martorell el 4 de desembre de 1866. Va cursar estudis de medicina i cirurgia a la Universitat de Barcelona i es llicencià el 1891.
Gran afeccionat a l'excursionisme científic i a la fotografia, l'any 1905 va ingressar al Centre Excursionista de Catalunya col•laborant activament en la publicació dels seus butlletins entre els anys 1918 i 1924. Van ser les seves excursions arreu de Catalunya les que li permetran crear una important col•lecció de fotografies. Va viatjar també per les Illes Balears i la resta d'Espanya, pels Estats Units, Europa, Egipte, Pròxim Orient, i en tots aquests viatges captà amb la seva càmera fotogràfica els monuments i la gent del diferents països.
Bon coneixedor de les tècniques fotogràfiques i de les innovacions tecnològiques va utilitzar la fotografia estereoscòpica, tècnica molt emprada entre els fotògrafs de l'època.
Josep Salvany va morir a Barcelona el 28 de gener de 1929.
El seu nom, i la seva tasca, formen part del patrimoni d’aquesta petita nació de la que em complau ser un dels seus membres.
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada