La que ho faria derivar de Bercius o Vercius, i li adjudica origen romà.
La que ho fa des d’un origen cèltic Vercingetorix
La nostra , ateses les qualitats naturals de l’indret, la recollim al títol, del llatí vernus. La fotografia del Josep Salvany i Blanch de l’any 1.922, corroborava aleshores aquesta tesis.
El lloc és esmentat el 987 en el testament sacramental que juraren els marmessors de Muç o Moció, que morí a Saragossa quan retornava del captiveri que havia sofert a Córdova, on havia estat dut presoner per Almansor quan aquest prengué la ciutat de Barcelona el 985. En l’esmentat testament es feia una deixa a l’església de Sant Just que és in Berce. Un altre document, coetani de l’anterior bé que no porta data, és transcrit en els Libri antiquitatum de l’Arxiu de la Catedral de Barcelona. En aquest document consta que Dàdil fou duta captiva a Osca, on romangué molt de temps sense que mai ningú no es preocupés de redimir-la; finalment, féu arribar una carta a Barcelona, on notificava que dels béns que posseïa a Sant Just Desvern en donava una meitat a la seu de Barcelona i l’altra a Bonfill de Gelida. El que posseïa a Sant Just era al lloc de la torre de Foret (“ ad ipsa turre de Foreto”). Més tard s’esmentarà també la torre de Muredina. També posseïa terres a Sant Just el monestir de Sant Pere de les Puelles, segons un testimonial que féu aixecar el cenobi el 991, que afrontaven amb la terra de Llopard i amb la del difunt Moció.
La seva adscripció històrica i geogràfica al Pla de Llobregat és documentada ja el 1185 (“ in Lubricato, in parroecia S.Justi de Vercio”).
El terme forma una vall (la vall de Vercio, com és documentada el 1011) arrecerada dels vents del nord, les aigües de la qual, a través de petits torrents (com el Torrentbò, el torrent de Can Cortès, el de la Font del Ferro, el de la Font del Rector i altres) van a la riera de Sant Just, que desguassa al Llobregat, al terme municipal de Sant Feliu de Llobregat.
La població de Sant Just Desvern (santjustencs) era, segons una visita pastoral del 1414, d’uns cinquanta parroquians o caps de casa, la major part de les masies. Aquesta mateixa xifra, amb poques alteracions, es repetí durant molts anys fins que a la visita del 1584 es registrà una forta davallada i la població quedà reduïda gairebé a la meitat. Per dades de l’arxiu parroquial, sabem que el 1650 tenia 33 cases amb 168 ànimes de comunió i el 1739 hi havia 200 ànimes. Aquesta xifra es duplicà l’any 1778.
L’església parroquial de Sant Just i Sant Pastor és documentada antigament sota l’advocació de sant Just, i no és fins al segle XV que són esmentats els dos sants. L’església, que ja existia abans del 985, apareix ja com a parròquia el 1010. No tenim – dissortadament – cap evidència d’aquest primer temple, que suposem romànic, i simple en la seva fàbrica.
L’església actual, molt modificada i completament restaurada després del 1939, és d’una nau ampla, amb capelles laterals; fou construïda, segons la documentació, el 1571, llevat del campanar, que és més antic, i així pervingué fins el 1936, que fou cremada i mig aterrada. Fins aleshores, a part altres objectes litúrgics, conservà un magnífic retaule renaixentista que havia estat construït pel mestre escultor Joan Forner, de Mataró, i pintat per Joan Pau Camps, de Barcelona; fou adquirit de segona mà per la universitat o comú del poble de Sant Just als obrers de l’església de Palamós el 1579.
Al segle XVI se segregà part del terme parroquial, que, juntament amb una altra part segregada del de Sant Joan Despí, formà la nova parròquia de Sant Feliu de Llobregat.
Respecte de l’article salat se’n troben força exemples a la comarca : al mateix Sant Just, SANT JOAN DE SALERM, també a Sant Joan DESPI, Sant Esteves SESROVIRES [ rouredes ], i Sant Pere SACAMA, a Olesa de Montserrat.
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada