SANT JOAN DESPI. BAIX LLOBREGAT

Quan al topònim tothom està d’acord; on hi havia grans pinedes, i una vegetació exuberant, trobem avui la “selva urbana”; en aquesta població del Baix Llobregat s’hi troba la gran fàbrica d’insomnis que no s’atura , dia rere dia va creant “culebrots “, Millet i els 40 lladres, El cas Gurtel,.... curiosament la realitat en aquesta pobra, trista, bruta i dissortada pàtria , supera amb escreix la ficció més delirant.

Recuperem el fil argumental i respecte de Sant Joan Despi trobem :

La menció documental més antiga, del 997, cita el lloc de Miçano o Miçà, que correspon a un antropònim romà més un sufix de pertinença. Es tracta, probablement, d’una antiga vil•la que prengué el nom del fundador. Altres cops els documents medievals esmenten el Vico Miziano.

Més endavant s’alterna aquesta denominació amb la de Sant Joan de Miçà, Sant Joan de Llobregat i Sant Joan Despí (el 1088 ja apareix Sant Joan de Pino). Durant els anys de la guerra civil, des del 1937, es canvià la denominació tradicional del municipi, Sant Joan Despí, per la del Pi de Llobregat.

Durant tota l’edat mitjana el terme de la parròquia de Sant Joan Despí depengué de la jurisdicció reial, per tal com era considerat lloc forà dins el territori de Barcelona. Fins al segle XIV era inclòs en les Franqueses del Llobregat. Hi tenien béns, i n’exercien la senyoria, el monestir de Sant Cugat del Vallès, la seu de Santa Creu i Santa Eulàlia de Barcelona i algun altre senyor territorial.

La primera referència de l’església parroquial de Sant Joan Baptista data del 1002. L’any 1009, el bisbe Eci disposà que la parròquia passés a dependre d’aquesta canònica. En un document del 1010 consten dues advocacions, la de sant Sadurní i la de sant Joan, de les quals només ha perdurat la darrera. El 1157 és consignat que el rector de Sant Joan Despí havia de ser el paborde del mes d’octubre de la catedral de Barcelona. A partir del 1859 la provisió de rector es féu per concurs. Fins el 1523, que l’església de Sant Feliu de Llobregat fou erigida en parròquia independent, el seu terme estigué repartit entre les parròquies de Sant Joan Despí i Sant Just Desvern.

L’església parroquial de Sant Joan Baptista, documentada per primer cop el 1002, va ser reformada i engrandida durant el segle XVI. En aquest segle i els següents hi ha documentades diverses capelles dedicades a santa Magdalena, al Roser, al Remei, a sant Roc, etc.; aquesta església seguia encara la tradició gòtica (se’n conserven dues claus de volta a l’hort parroquial). El 1851 començaren les obres per a edificar una nova església que substituís l’anterior, molt perjudicada per les riuades. Beneïda el 1857, era de tipus neoclàssic. El 1936 fou incendiada i enderrocada; només se’n salvà el campanar, que data del 1781. L’edifici actual, començat el 1939, va ser beneït el 1943. Obra de l’arquitecte Josep M. Ayxelà i Tarrats, la direcció artística fou encarregada a Josep M. Jujol. De tres naus capçades per tres absis, se’n destaca la capella del Santíssim, la de Montserrat i diverses trones i rosasses, obres realitzades per l’arquitecte Josep M. Jujol. De l’església anterior es conserva la làpida sepulcral gòtica del prevere Pere de Romaní, datada el 1259, i és versemblant que una de les dues talles romàniques que es conserven a Sant Joan Despí, en mans de particulars, procedeixi també de l’església parroquial.

Davant la parròquia hi ha la capella de Santa Maria del Bonviatge, documentada el 1262. Tenia instituïts dos beneficis. La capella és gòtica, de planta rectangular, coberta amb embigat sobre arcs de diafragma. És probable que en procedeixi, bé que no és confirmat, una talla romànica de la Mare de Déu, del segle XII, o de la primeria del XIII, que es conserva en una casa particular de la població. La Verge hi és representada asseguda, amb el Nen sobre el genoll esquerre; conserva restes de policromia i té la part inferior danyada pel foc, ja que la talla fou rescatada d’un incendi.

A la primeria del segle XX, Sant Joan Despí era un lloc d’estiueig molt freqüentat pels barcelonins. La residència estival s’agrupà especialment als actuals carrers de les Torres i de Francesc Macià. Aleshores es construí el magnífic edifici modernista de la Torre de la Creu (1913), obra de Josep M. Jujol. Aquest edifici, també conegut pel nom de la Torre dels Ous, és una de les obres més representatives d’aquest arquitecte.



La planta, que és formada per la intersecció de diversos cilindres, es tradueix en alçada en una modulació volumètrica molt rica. A partir d’aquesta data, Jujol, que fou arquitecte municipal de Sant Joan Despí, hi realitzà altres obres, entre les quals les més importants són les reformes de Can Negre (entre el 1915 i el 1930), de la Casa Rovira (1926), de la Torre Serra Xaus (1921) i la construcció de la pròpia Casa Jujol (1932). El 1943 intervingué en la decoració interior de la parròquia.

Poseu-vos les piles per anar a fer un tomb per aquest lloc tant “salat” .

© Antonio Mora Vergés