divendres, 18 de setembre de 2015

SANT ANDREU DE VALÈNCIA D’ÀNEU. PALLARS SOBIRÀ. LLEIDA. CATALUNYA

La Montse Coromina Soler , publica una fotografia de l’església de Sant Andreu de València d'Àneu, de la que ens diu la descripció tècnica que originàriament era una construcció romànica, probablement anterior al segle XII, de la qual es conserva íntegrament la capçalera amb el seu interessant absis semicircular. La resta de l'edifici va ser modificat en època barroca. L'església conserva un tram de la porxada de migdia, amb el tancat del vell cementiri adossat a la façana de ponent. la capçalera de llevant i el cos de la sagristia lateral nord arrenquen la seva fonamentació una planta més inferior que el nivell interior del temple, sobre les restes anteriors del temple dels segles XI-XII. És d'una sola nau, amb absis semicircular orientat a llevant, cobert interiorment per mig casquet esfèric i exteriorment per l'esglaonat de gruixudes lloses de pedra o de pissarra. Té el campanar adossat a la façana de migdia, prop de la capçalera i sobre les restes d'una nau lateral romànica, tal com es pot observar a l'arc i paraments interiors del costat nord del campanar. Aquest és una torre de planta quadrada, que es torna vuitavada a la part superior, amb una obertura i arc de mig punt a cadascuna de les quatre cares. La coberta també és vuitavada, amb dues pendents que formen l'agulla de coronament. La nau té volta semicircular, una mica apuntada per la deformació en el primer tram de doble arc triomfal, i la resta coberta per voltes d'aresta i arcs torals, amb llunetes laterals i dues finestres superiors sobre la façana sud. Els murs romànics del primer temple (observats al soterrani de la sagristia) han estat reutilitzats, doblats i perforats per les capelles laterals afegides a l'època barroca. Cal destacar un contrafort, situat a la cantonada nord de la façana de l'arc triomfal, que demostra l'amplitud de l'església romànica anterior. La coberta principal és dues vessants, amb reconstruccions posteriors, i està suportada per una estructura d'encavallades de fusta, comunera, ventreres, sabateres, cabirons i taules. Les naus laterals tenen, si són capelles, i exceptuant la pujada al cor, una primera closca de volta d'aresta, coberta a una sola vessant, amb llosats modificats que amaguen el reduït i intransitable espai de la sotacoberta, per a ventilació de la fusta i evitar la seva putrefacció.


Tot i desenvolupar-se a partir d’un nucli originari romànic, presenta un seguit d’addicions d’època posterior, entre elles assenyalem les capelles laterals, la porxada sobre l’accés lateral i el cos del campanar, quadrat a la base i de secció vuitavada irregular en el pis superior, que es corona amb capitell Pel que fa a l’estructura primitiva és possible reconstituir una planta de nau única amb absis semicircular conformant un espai unitari, la idea del qual fou alterada amb els afegits ja esmentats. L’aparell dels murs romànics és obra de carreus regulars disposats amb filades, altres parts de l´edifici de cronologia més tardana es troben arrebossades. Les cobertes a dues vessants presenten diferents nivells de teulada que en la zona de la capçalera estableixen la transició vers la conca de l´absis. Tota aquesta àrea, corresponent al presbiteri, mostra sota el ràfec l’únic element ornamental de l’exterior, composat per un fris escacat sota el qual es disposa una sèrie de permòdols decorats amb incisions geomètriques . Ambdós motius, si bé es troben freqüentment de manera aïllada, no són una combinació usual entre les variants ornamentals que articulen els absis romànics Quant a l’interior, cal remarcar les pintures murals que actualment es conserven al Museu Diocesà de la Seu d´Urgell. En la conca absidal figuraven la Maiestas Mariae, envoltada per màndorla i els Mags en adoració, conformant una interpretació del tema de l’epifania que troba paral.lel evident a Santa Maria de Taüll. La datació que ofereixen aquestes pintures ens permet incloure-les dins una cronologia afí, en concret, de la primera meitat del segle XII El sistema de buits de l´edifici defineix obertures d’arc de mig punt, exemplificades a la capçalera, mentre que les altres solucions respondrien a les campanyes constructives que modificaren l’aparença general del conjunt. L'antic terme municipal de València d'Àneu, actual Alt Àneu, fou fusionat el 1970 amb els de Son, Sorpe i Isil.
El poble es situa a 1085 metres d'altitud, orientat a solana, sobre un replà al marge dret del riu de la Bonaigua travessar per la sinuosa carretera que comunica les Valls d'Àneu amb la Vall d'Aran.

El topònim València deriva etimològicament del llatí Valĕntĭa, que significa ‘força, fortalesa’, Àneu segons Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 — Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997 ) deriva del fitotoponim basc ANABI, que anomenen en català NABIU .( El nabiu, avajó o mirtil és el fruit de les plantes del gènere Vaccinium. Són plantes silvestres, que fan fruits petits de color blau, vermellosos per dins. Creixen en mates de poca alçada i a Catalunya en boscos d'alta muntanya, més aviat obacs al Pirineu, a partir dels 1.300 m d'altitud. És un bon comestible, i es pot menjar tant cru com fer-ne melmelades )


Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com