dimecres, 25 de maig de 2016

DE SANTA MARIA A SANTA MAGDALENA DE CONANGLE. LES MASIES DE RODA. OSONA

N’havia escrit en almenys dues ocasions, i finalment el dissabte 21.05.2016 tenia ocasió de visitar Santa Magdalena de Conangle, en companyia del Josep Olivé Escarre, que ha fet els 90 anys el dia 02.05.2016



Llegia a la pàgina de l’ajuntament : http://www.lesmasiesderoda.cat/public/directori/el_poble/Llocs_d'inter%C3%A8s/Ermita_de_Santa_Magdalena_de_Conangle/

Tot i que els orígens de Conangle són desconeguts, és probable que la causa de la seva construcció es degués al domini feudal del terme i del poblament. Segons Antoni Pladevall Font (Taradell, Osona, 1934) , el lloc de Conangle s'esmenta per primera vegada el 980 quan Isarn, fill de Sal•la de Conflent féu testament i deixà i disposà sobre béns situats a Voltregà, Orís i Conangle.

L’enciclopèdia ens diu ; l’església de Santa Magdalena és esmentada ja el 1231; el 1304 s’hi constituí una comunitat de donades, sota la regla de sant Agustí, dirigida per una priora o majorala. Entorn del 1450 la comunitat es traslladà a Barcelona, segons la tradició a l’antic convent de les Magdalenes del carrer de la Canuda. En resta la capella, amb planta del s XIII, ampliada el 1376 i restaurada modernament.

L'església es construí entorn el 1231, quan es féu una deixa a Santa Maria de Conangle. En els anys successius es documenten diversos llegats testamentaris en els quals es fan disposicions sobre la capella. En aquest sentit, a l'Arxiu Parroquial de Roda de Ter (APR), hi ha un document de 1239 que es refereix a Santa Magdalena com un antic castell de defensa adquirit pels rectors de Sant Pere de Roda a un tal Arnald.

Cap a les darreries del segle XIII, s'hi va aplegar una comunitat de religioses que fou erigida canònicament com a monestir d'augustinianes sota la direcció de la priora Maria del Bosch el 1304. El 25 de novembre de 1304, el rector de Sant Pere de Roda, Dalmau Anglès, aprovà el determini pel qual la Maria del Bosch es comprometia a residir permanentment a la capella junt amb altres dones devotes que hi volguessin conviure en comunitat i portar l'hàbit segons la regla de Sant Agustí; alhora que se l'obligava a rebre les almoines ofrenades pels fidels i millorar el patrimoni de la capella per tal de garantir-ne la conservació i el manteniment del culte. Una vegada que el bisbe de Vic va aprovar la institució de la congregació, s'originà una minúscula comunitat (mai va sobrepassar el nombre de quatre o cinc religioses) formada per pietoses dones i donzelles que s'encarregà d'administrar les donacions de terres i masos dels voltants aportades pels fidels.

Des de la seva fundació, el petit reducte monàstic anà augmentant el patrimoni a través de llegats i fundacions, entre els que es registren deixes de terres fetes pels propietaris dels masos del Bosch, del Mas i de la Bauma, el domini directe dels quals també fou cedit per la vescomtessa de Cabrera el 1326. A mitjan segle XIV, el vigatà Bernat de Costes va instituir-hi un benefici presbiterial que assegurà la celebració normal del culte i el servei religiós a la comunitat, gràcies als censos i rèdits gravats sobre terres situades a Santa Eulàlia de Riuprimer prop del camí d'Alboquers "cuyos derechos y honores, además del dominio directo y alodial fueron comprados por la comunidad en 1348 por el precio de mil sueldos al caballero Ramon de Dosrius, hijo y heredero de Alamanda de Muntanyola" (PLADEVALL, 1984).

El 1375 es compraren unes terres a l'hereu del manso Bosch, propietat alodial dels senyors de Savassona, i s'amplià l'extensió de la propietat a l'entorn de l’església. L'edifici s'amplià i reformà amb motiu de la consagració de l'altar, celebrada el 27 de maig de 1376 pel bisbe Francesc, titular de Cunaviense, amb llicència del bisbe de Vic, Ramon de Bellera (1352-1377), qui també beneí el cementiri adjunt, construït per donar sepultura a les religioses. Aquell mateix any es canvià l'advocació, de Santa Maria a Santa Maria Magdalena (JUNYENT, 1955-1957).

Disposem de nombrosos documents i notes històriques referents a actes d'administració, compra vendes, censos, fundacions i almoines que permeten resseguir la trajectòria de la congregació de religioses instal•lada a Conangle. Tenim constància de la presència de diferents priores o majorales al capdavant de la comunitat. A la fundadora Maria del Bosch, la succeïren sor Elisenda Rossell (1348), sor Benvinguda de Puig-mitjà (que esdevingué majorala el 1375), sor Elisenda Çabeuredor (1391-1410) i sor Catalina Guasch, esmentada el 1421. A l'any 1404, durant el priorat d'Elisenda Çabeuredor, el bisbe de Vic Berenguer, a petició del rector de Roda, confirmà la fundació un segle abans de l'orde de les monges augustinianes, ara magdalenes, sota la regla de Sant Agustí.

Les guerres, epidèmies i despoblacions de mitjan segle XIV i XV, foren el detonant d'una profunda crisi econòmica que originà una davallada important de les rendes percebudes per a la comunitat de religioses instal•lada a Santa Magdalena de Conangle. En aquells anys de penúries i dificultats només s'hi celebrava missa els diumenges, i els dies que podien sufragar-la els rectors de Sant Pere de Roda. La crisi econòmica i la manca de seguretat de les monges, motivaren que entorn de l’any 1450 la comunitat es traslladés a Barcelona, a la casa que fou de Gabriel Roca, al carrer de la Canuda, on s'establí el convent de germanes augustinianes, que va subsistir fins a l'esclat del conflicte bèl•lic que acabaria amb la II República, i dissortadament amb qualsevol esperança d’alliberar-nos de l’estultícia i la corrupció de les elits politiques del REINO DE ESPAÑA.

Aleshores, l’ermita va romandre com a santuari amb la presència d'uns ermitans que en tenien cura nomenats i administrats pel rector de Roda. Però com que les rendes devien ser insuficients per viure, el 1519, el bisbe de Vic els autoritzà a recollir almoines a tota la diòcesi. Segons consta en un document de 1513, entre els ermitans s'esmentava un tal mestre Maties que exercí de metge o curandero. Amb el pas dels anys es perdé la pista dels ermitans i, probablement, foren substituïts per simples masovers residents a la casa adossada que hi havia a la capella (JUNYENT, 1955-1957). De tota manera, a finals del segle XVII, Josep Mas de Roda, ciutadà honrat de Barcelona, constava com a "obrer" de Santa Magdalena.

El lloc de Conangle, igualment com a Casserres, fou durant l'època moderna refugi de bandolers i escenari favorit de dimonis, bruixes i bruixots. Està documentada l'estada el 1610 del bandoler Perot Rocaguinarda refugiat als boscos de Santa Magdalena amb una partida de 200 homes, i perseguits per soldats, membres del Sometent i la Unió de Vic. Així mateix, aquests verals també destacaren per la presència de criatures màgiques i misterioses.

Tot canviaria per a bé gràcies a Pierre Baurier , un viatjant de teixits francès, que va instal•lar una empresa tèxtil, acollint-se a un privilegi real per a la fabricació de teixit de piqué pel qual durant cinc anys –1854 a 1859- era l'únic autoritzat a fabricar-lo).

Va instal•lar la fàbrica en un antic molí de Roda de Ter que li permetia aprofitar l'energia hidràulica, més endavant per ampliar la indústria va traslladar la fàbrica a les Masies de Roda, a l'antiga propietat de Salou l’any 1862. La nova fàbrica donava feina a 260 treballadors i va incorporar una secció de filatura a la del teixit. Al voltant de la fàbrica de Salou es va construir la colònia amb habitatge per als treballadors, la mansió dels senyors , escola – de la que ens agradarà rebre’n una imatge a l’email coneixercataunya@gmail.com - i una església advocada a Sant Pere.

L’any 1888, els piqués embuatats de Baurier van aconseguir la medalla d'or a l'Exposició Universal de Barcelona.

L’any 1927, la família Baurier arribà a un acord amb el bisbat de Vic per a la compra del sòl ocupat pel conjunt constructiu de Santa Magdalena, però no dels edificis en si, que continuaren depenent del bisbat. Les escriptures estipulaven que els nous propietaris es comprometien a preservar, conservar i mantenir la capella, mentre que el bisbat es reservava la jurisdicció canònica i el manteniment del culte i el servei religiós. D'aquesta manera, els Baurier esdevingueren els avaladors de l'ermita de Santa Magdalena de Conangle. En aquells anys encara hi havia el casal adossat a l'església on s'estaven els masovers que conreaven les terres de l'ermita, i probablement no s'enderrocà fins poc abans de la guerra.


En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, la capella no va patir destruccions remarcables a nivell d'edificació, però els milicians cremaren un Sant Crist de fusta molt venerat que hi havia en una de les capelles contigües a la nau principal i del que només se'n conserven els claus (BAURIER, 2004).

Entorn a l’any 1955, l'ermita de Santa Magdalena de Conangle fou restaurada per la família Baurier que manà fer-hi algunes obres de reforma, recuperant-ne l'ús i la devoció per a tota la comarca: enjardinaren els voltants, arranjaren els camins d'accés, i el 1960 hi adossaren el claustre neoclàssic del convent de carmelites descalços de Sant Josep de Vic, que l'any 1984 fou cobert amb teules (ORRIOLS, 1984). Des d'aleshores ençà i fins al tancament de la colònia de Salou, s'hi feren diverses festes patronals i encara avui s'hi celebren cerimònies religioses, sobretot casaments, de persones devotes i gent que ho sol•liciten. Tanmateix, el factor distància l'ha condemnat a l'ostracisme ja que està situada en un lloc de difícil accés.


Pel que fa a la descripció arquitectònica i artística, ens diu ; els edificis que avui podem veure formen un conjunt en bon estat de conservació, que des dels seus orígens remots s'ha anat modificant. L'origen romànic hi és ben palès en l'articulació originària de l'edifici, i no es pot descartar que l'origen fos més remot.

A la planta de l'església actual es distingeixen dues parts molt diferenciades. L'una és l'absis i l'altra la nau.

L'absis és de planta molt vistosament trapezial, cobert amb volta de punt d'ametlla, poc acusat, i en el mur del fons de l'absis hi ha un nínxol excavat al mur, com si hagués estat fet per ubicar-hi una imatge.

La resta de la nau és també de planta trapezial amb el cantó petit del trapezi a l'absis i el gros a la façana de ponent. Aquesta part sembla respondre a una segona fase de construcció, encara que també romànica, amb la qual hom pot distingir dues portes. L'una al mur de costat de migjorn, feta amb dovelles petites, que té a la seva dreta entrant una finestra de doble esqueixada. L'altra al mur de ponent amb dovelles de mides grosses, d'època ja gòtica, sobre la qual hi ha una petita finestra feta també amb dovelles. La nau és coberta amb dos vessants i amb teules recollint les aigües perquè vagin a parar a una cisterna situada just al costat del mur de tramuntana de la capella.

L'aparell dels murs en la part romànica, és de pedres desiguals, que només han estat carejades deixant veure el morter, i sense cura per seguir un ordre en la col•locació de les pedres. L'aparell que presenten els murs de la part de l'absis no deixa entreveure res de significatiu, i sembla ésser que els murs foren refets en el moment en què hi fou afegit el campanar. Les façanes no tenen cap mena de decoració. En època barroca s'hi feren les addicions pròpies d'aquesta època que hom hi pot veure. Consisteixen en la construcció de dues capelles laterals, un campanar de planta quadrada amb teulada de quatre vessants de lloses amb barbacana, amb aiguafonts i gàrgoles.

En conjunt, l'edifici és una construcció rural que palesa els models constructius del període de transició entre l'arquitectura romànica i les noves formes gòtiques (ORRIOLS, 1984).

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2016/01/santa-magdalena-de-conangle-les-masies.html

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2014/02/la-madeleine-de-conangle-les-masies-de.html

M’hauria agradat accedir al interior, però com el que no pot ser , no pot ser, em conformava amb la visió - en viu i en directe – d’aquesta esglesiola.

Quan al topònim CONANGLE, ens diu el diccionari català valència balear ; mena de llegum o gra? Se dona promea de forment, ordi, mestayll, espelta, ségol, mill, bessas, conangle, faves,.. Costumes de Badalona, s. XV (Aguiló Dicc.).

No he sabut trobar cap referència a la botànica. A la Val d’Aran hi ha una Vall de Conangles, i un bosc amb aquest nom.